REVISIONISME DE FIRETA

El conte de La Caputxeta vermella ha estat censurat per violent (assassinat i ingesta de la padrina), per sexista (la nena és enganyada per un llop que la convida a despullar-se i posar-se al llit, primera versió de Perrault), per convidar indirectament a l’alcoholisme (la nena du vi al cistell), això als EUA. El vestit de la protagonista va canviar de color durant la guerra que seguí al cop d’estat de Franco: al bàndol republicà la Caputxeta anava del vermell de sempre, al bàndol feixista anava de blau, of course: «Te llamarás Caperucita Azul -el color de la falange…». El conte de La Ventafocs també va rebre de valent perquè va ser qualificat de sexista  (pobra noia que troba la salvació gràcies al fet de ser escollida pel príncep).

Ara sembla que li toca, però en un altre sentit, a Roald Dalh. Els censors són els editors de les seves obres i, d’acord amb la família, que cobra els dret d’autor, han decidit fer més «digeribles» els textos a paladars (o ulls, o consciències, tant se val) sensibles a base d’eliminar paraules que podrien ferir-los. Així «Fat» que vol dir gras passarà a ser «enormous» i «horsefaced», és adir, cara de cavall, desapareixerà de la llista d’adjectius. La magnitud del disbarat no mereix comentari.

Els contes no perverteixen ni fereixen la sensibilitat de la canalla, prou de sobreprotecció innecessària i contraproduent. Tant de bo els nens llegissin (o els llegissin) més contes, perquè aprendrien a estimar la literatura, augmentarien la seva comprensió lectora i escriurien també millor. No, els contes són mentides, i els nens no són rucs i saben distingir la ficció de la realitat, amb les ficcions aprenen les inquietuds i els afanys de la humanitat: la por, l’ànsia de ser feliç, l’engany, l’amor, la gelosia, la maldat i necessiten d’un vocabulari franc i directe. Els temes dels contes són universals i fan pensar a través de les emocions.

Tractar d’educar «millor» la canalla moralitzant (canviant el vocabulari o els continguts dels contes) és simple censura. Si hi ha alguna cosa que pot influir negativament les ments dels nens són les notícies sobre el que passa realment al món, i això no és literatura, sinó la veritat sobre la nostra realitat social, que només parla del nostre egoisme, de la nostra violència i de la nostra indiferència.

Read Full Post »

ESTUDIANTS DE VIDRE

El Licenciado Vidriera és una de les novel·les breus de Cervantes. S’hi explica la tragicòmica història de l’estudiant Tomás Rodaja a qui una senyora, per tal d’enamorar-lo, enverina, provocant-li una estranya malaltia. Recuperat d’aquesta i curat el cos però no l’esperit, Tomás és boig. S’imagina estar fet de vidre, quan algú se li atansa el fa recular a crits, de por que no el trenquin. Demana una funda per protegir el vas fràgil  del seu cos, i li donen una roba ampla que ell es posa amb molta cura i cenyeix amb cordill de cotó. Ni carn ni peix menja, només fruita, per tova, i sols beu aigua, i això amb les mans. Va sempre pel mig del carrer, mirant les teulades, no fos cas que li caigués una teula i el fracturés. Als estius dorm al ras, damunt de l’herba i a l’hivern en un paller, on s’enterra fins la barbeta tot dient que aquell és el llit més segur que un home de vidre pot tenir.

Els nostres estudiants, que acaben de començar el curs, no seran Licenciados, com Tomás Rodaja, seran graduats en ESO, en Batxillerat, en algun Mòdul Formatiu, o es graduaran a la Universitat, però en una cosa s’assemblaran molt al nostre protagonista d’avui: seran de vidre. El curs passat, ho recorden, vam tenir una polèmica perquè la nota «No assolit», equivalent al suspens, es volia substituir per un enganyós «En procés d’assoliment», que només volia caramel·litzar un fracàs inapel·lable. Alhora les autoritats educatives van aprovar (fa riure, oi, el verb) que els estudiants obtinguessin l’ESO sense límit de suspensos, i el títol de Batxillerat amb dos. Tot plegat amb la intenció d’emmascarar la catàstrofe educativa del país, evidenciada per les proves comparatives internacionals. «Com que no volem invertir en educació però sí volem millorar resultats, regalem notes i títols» es van dir. Tractant els estudiants amb cotonets i volent fer-los feliços a qualsevol preu, evitant-los tot esforç i frustració, no resulta estrany que la sobreprotecció els converteixi en éssers vulnerables.

Si assisteixen a qualsevol avaluació d’ESO o BTX sentiran, per boca de tutors i psicopedagogs, un recital de malures que pateixen els estudiants ‒sempre com a explicació dels seus problemes acadèmics i també personals‒. L’ansietat s’endú el premi, però també hi ha  estrès, depressió, paranoia… Ara bé, ja no sé segur si va de veres i cal preocupar-se seriosament o si la sobrediagnosi és un símptoma més de la gàbia d’or on tanquem la misèria educativa que estem nodrint.

Read Full Post »