Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política espanyola’ Category

«Prendre el pèl» és una expressió castellana que molta gent usa, a hores d’ara, en lloc de la pròpia. De fet, és una còpia del castellà: «Tomar el pelo», un dels molts préstecs que fem a la llengua colonitzadora en detriment de la nostra, que té expressions i termes equivalents, com ara la del títol.

A Castella, terra d’inquisidors, des del Renaixement i fins la República, a l’entrada de les viles, hi havia uns monuments amb quatre columnes i una creu aixecada damunt d’unes escales al mig. Sovint tenien un sostre de fusta noble, cobert de teules àrabs. Aquests llocs s’anomenaven «Humilladeros» i justament allí humiliaven, escarnien i castigaven les persones que havien desafiat el poder establert. Davant del públic, convocat pels agutzils, els tallaven el pèl arran, a homes i dones. Es coneix també que, en acabar-se la guerra que seguí al cop d’Estat de 1936, moltes dones republicanes foren tractades de manera semblant. Per tot plegat, l’acte prendre-li el pèl a una persona té aquesta connotació negativa.

A Catalunya tenim l’expressió «aixecar la camisa», l’origen de la qual, segons diuen, també té a veure amb un context de càstig o revenja. A l’Edat Mitjana, quan les descripcions físiques eren insuficients, no existia la fotografia, no hi havia DNI ni es podia identificar ningú per les empremtes dactilars, hom marcava els delinqüents de forma diversa. En alguns indrets, amb amputacions i en altres amb marques amb ferro roent a l’esquena. Així, per comprovar si algú havia comès un delicte, hom li aixecava la camisa. ***(veure nota al peu)

Sigui com sigui, la transició entre un context de càstig penal, on el significat de l’expressió provenia d’una marca o experiència deshonorable i vergonyant, cap a un significat en què prima l’engany, especialment aquell tipus de frau en què hom abusa de la credulitat d’algú o s’aprofita de les seves flaques, no exigeix una metàfora gaire arriscada. De fet, hores d’ara és encara perfectament aplicable, tant en el vell com en el nou sentit. Provem amb algun exemple: «Amb la ‘taula de diàleg’ el govern espanyol ens està aixecant la camisa.» Aquesta és massa evident, oi? Què tal: «El nostre propi govern ens aixeca la camisa mentre sosté ‒i potser fins i tot creu, espera o desitja‒ que ell no es deixarà ensarronar.»

*** Explicar ara amb detall les expressions equivalents en francès, anglès i alemany ens duria molt lluny, basti amb la seva traducció: «faire marcher quelqu’un», fer caminar algú;  «Pull somebody’s leg», o estirar-li la cama a algú, i «an der Nase herumführen», dur pel nas algú. La francesa i l’alemanya suggereixen molt clarament que l’engany consisteix a dur l’enganyat per on l’enganyador vol. Per això en francès la frase ho diu sense ocultació, mentre que en alemany s’usa la metàfora d’estirar pel nas, com si l’enganyat fos una vaca a qui hom du estirant la corda anusada a l’anella del morro. Quant a l’expressió anglesa, té un origen tan truculent com les ibèriques. Es diu que quan hom era executat per penjament, per tal d’escurçar l’agonia del penjat, hom l’estirava per les cames. Avui en dia, per produir un efecte semblant, hom deixa caure de certa alçada el reu, amb la soga al coll, a fi que se’l trenqui amb l’estrebada.

Read Full Post »

Si aneu a passejar enmig d’un bosc de pins com els que es troben als Tossals d’Almatret podreu trobar, de tant en tant, algun exemplar d’Escombra de Bruixa. Potser el lector no n’ha sentit a parlar mai. Són com unes boles vegetals atapides que creixen en una branca del pi, sovint a gran alçada. De lluny poden ser confoses amb les mates d’una planta parasitària ben coneguda: la Xoca, també anomenada Vesc (en llatí viscum album), que hom cull, juntament amb el Grèvol o Boix com a ornament per Nadal. Ja coneixen l’embarbussament quant al primer: «Vaig al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc». Si us apropeu a la mata de Granera (o empelt) de Bruixa de seguida us adonareu que l’arborescència és feta de fulles autèntiques de pi, només que diminutes i sovint plenes de pinyes nanes. És, en realitat, una mena de tumor provocat per un organisme anomenat fitoplasma o plasmidi vegetal. Els fitoplasmes són paràsits obligats del floema, que és el teixit conductor encarregat del transport de nutrients per a les plantes. Aquest tipus d’organisme és incapaç de viure per si sol, i per a fer-ho ha d’integrar-se a les cèl·lules vegetals del seu hoste alterant, alhora, les seves funcions i provocant l’efecte que hem descrit: una bola tumoral concentrada i nana de la mateixa planta.

El nom d’aquest invasor és Candidatus Phytoplasma pini, una cosa que no és ni un virus ni una bactèria, que tampoc no és un paràsit típic, sinó que s’integra modificant el seu hoste. Parin atenció al nom: Candidatus. A mi m’ha fet molta gràcia; la fonètica del nom m’ha fet adonar que els humans, com els pobres pins, també tenim paràsits que s’integren a les societats, modificant-les profundament, vivint d’elles, i alhora provocant-los excrescències tumorals. Nosaltres els anomenem primer «candidats», i ho poden ser a les alcaldies, als parlaments, als senats. Un cop passen de candidats a electes els anomenem regidors, alcaldes, diputats, i fins ministres i presidents.

CANDIDATUS HOMINI VESTITS
CANDIDATUS HOMINI NU

El cas és que els que els Candidatus Homini, això és, els nostres polítics (si més no alguns, massa i tot), es captenen exactament com els Candidatus Phytoplasma pini. No tenen mitjans de vida propis, han de viure a l’esquena dels altres, xuclant-los els quartos i sense fer-los cap servei, i encara més, obligant-los a adaptar-se a les seves necessitats i desitjos. Pensi, volgut lector, en la parasitació del sistema de producció d’electricitat per part dels polítics a través de les anomenades «portes giratòries» Com fa l’acudit, de tot el complex sistema de producció i distribució elèctrica, només anomenem «lladre» a l’humil endoll. Hi pot haver una cosa més inútil, supèrflua i perniciosa?

Read Full Post »

Diuen que els exèrcits no han de ser dirigits pels generals que són presoners de l’enemic. Aquesta frase assenyada s’aplica també a Catalunya. És evident que hem perdut l’objectiu quan d’exigir i votar després la independència hem passat a donar per bons els indults. Tot estava previst. La presó serveix per «estovar» els que, en el seu moment, van dir que l’indult se’l podien fotre per on els cabés (si pareu atenció a les cartes dels qui des de la presó volen controlar la Generalitat, en el fons diuen el mateix, només cal llegir sense prejudicis). No hi ha res més previsible que la humana condició i abans de jutjar les paraules o els fets d’un altre, cal caminar un parell de dies (o tres anys llargs) amb les seves sabates.

I tanmateix, no em puc estar de dir que ara, malgrat la urgència del moment econòmic i social, és el moment d’aguantar (no sé si diria el mateix en el seu lloc, però Cuixart sí, i per això mereix tot el respecte) car la justícia europea no trigarà a posar la injustícia espanyola on li toca estar, aquesta sí, a la paperera de la història. I justament per això,  i només per això, i no pas perquè hagi vist la llum de la justícia, el president del govern espanyol vol fer el gest de l’indult. No fos cas que hagués de veure Puigdemont als carrers de Girona mentre els presoners polítics són encara a la garjola. Per cert, seria una magnífica jugada mestra ‒aquesta sí‒ que el Molt Honorable s’atrevís a fer el pas de forçar les costures d’aquesta presó que és España i comprovés com és de ferma la seva renovada immunitat europea.

Martin Luther King també va escriure una carta des de la presó, concretament des de la presó de Birminghan, datada a 16 d’abril de 1963. Però no era aquesta una carta per desdir-se del que havia proclamat sempre i arreu. Al contrari, era una carta on explicava la necessitat de desobeir la llei quan aquesta és injusta. On deia també que sense la tensió provocada per l’acció directa pacífica, per la desobediència civil, els adversaris no es mouen mai del seu lloc. L’exèrcit de la justícia no cal que dugui armes per ser fort, però cal que sigui atrevit i constant. La submissió mai no dona fruit. Recordi la cançó de Llach: «No abarateixis el somni». Ho confesso, no puc deixar de pensar-hi.

Read Full Post »

Cara al sol, con la camisa nueva, que tú bordaste en rojo ayer, me hallará… No se sorprengui, volgut lector, si no coneix la lletra d’aquesta cançó; no trigarà a sentir-la cantar als patis de les escoles. De moment, a Murcia només sonarà (perquè encara no té lletra) el “Himno nacional” durant els actes solemnes dels centres educatius ‒la moció original, presentada per Bocs (transcripció fonètica), demanava que sonés cada dematí. La resta d’elements de la moció aprovats són els habituals en aquests casos: que a cap  aula no hi falti la imatge del Borbó, “símbolo de la unidad de España que viene siendo objecto de innumerables ataques por parte de la izquierda radical de nuestro país”; i  que hi hagi sempre la bandera estatal a l’entrada, en lloc visible.

En aprovar-se la iniciativa, el portaveu dels promotors ha dit una frase solemne: “Hoy Murcia da un ejemplo al conjunto de España al convertirse en un modelo de respeto hacia los símbolos que nos representan y unen a todos”. No dubto de l’encert de la primera part de la frase. Múrcia ha donat un exemple i s’ha convertit en un model, en efecte, del que significa progressar retrocedint cap al model d’escola franquista i país totalitari i nacionalcatòlic, amb la seva imatge del Caudillo i del crucifix presidint cada aula, amb la seva dosi diària d’adoctrinament sota el nom de “Formación del Espíritu Nacional” i amb la seva tanda de mastegots als alumnes rebecs i desobedients.

En canvi, la idea que la monarquia borbònica imposada pel darrer dictador i la bandera siguin realment símbols que ens representen i uneixen a tots, no és més que el desig que l’España nacionalista expressa en veu alta, cantant a capella el «Cara al sol» o El novio de la muerte» segons la inspiració del moment. Per cert, m’ha dit un ocellet que aquesta proposta que els avanço en exclusiva la duran al proper ple municipal.

Diuen que els crancs caminen cap enrere. No és pas veritat. Els crancs caminen de costat, i ho fan així perquè tenen doblegades les potes d’aquesta manera, per moure’s per superfícies irregulars, cosa que els permet, a més, entrar en petits forats i escletxes per protegir-se dels depredadors. Aquí l’única bestiola amb exoesquelet  ‒amb els seus tancs‒ que camina cap enrere és España.

Read Full Post »

Diuen els experts que, en sortir de l’excusat, cal parar compte a no tocar el pany de la porta perquè sovint hi ha restes fecals i és fàcil agafar una gastroenteritis. Això és degut al fet que moltes persones no es renten les mans després de fer ús dels serveis. Hi ha molta gent llorda, o ignorant, encara que aquesta és una ignorància culpable i irrespectuosa. Amb la pandèmia, si ens plau per força, hem après alguna cosa del paper preventiu de la neteja de mans i, en general, de la importància de la higiene.

Això de rentar-se les mans, malgrat que es practica poc, té bona premsa des del punt de vista de la salut. En canvi, no en té tanta des del punt de vista de la moral. En la nostra tradició, l’anècdota clau apareix a l’Evangeli de Mateu (curiosament només en aquest) quan Ponç Pilat, que aparentment vol deslliurar Jesús, veient que no se’n surt i creix l’aldarull, pren aigua i es renta les mans, tot dient: «El que és jo, no em faig responsable d’aquesta sang. És cosa vostra!». Però és pura hipocresia. Pilat és un buròcrata que considera que mantenir l’ordre és més important que la justícia, i per això deslliura Barrabàs, que té les mans tacades de sang, en lloc de fer-ho amb un a qui sap innocent. El tema passa d’anècdota a categoria quan ens adonem que Pilat, malgrat que se n’ha desentès, és igual de responsable que els que acusen i demanen la crucifixió. És més que un testimoni consentidor perquè, per la seva posició, hauria pogut evitar la injustícia.

És fàcil trobar situacions anàlogues. Quin és el paper que juga Europa, que, amb l’excusa que és un afer intern, es renta les mans per tal de no intervenir activament per acabar amb la repressió espanyola contra els independentistes catalans, contra l’empresonament dels seus líders polítics i contra el tracte colonial que rep Catalunya? Quina cara de Pilat fan els polítics espanyols, que s’amaguen darrere de les togues i de les porres per tal de donar per bones totes les decisions i accions que les primeres prenen i les segones perpetren? N’hi ha prou de dir que «respecten i no comenten» les sentències dels jutges, o que la policia «actua segons criteris d’eficàcia i proporcionalitat»? Trobaran prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda?

Read Full Post »

Els lapsus linguae, és a dir, la substitució d’un nom o d’un verb per un altre acostuma a donar-se perquè el que diem per error ja era molt proper a l’interès real del subjecte, just al llindar de la consciència. Per això diem «He sentit un pit… ai, volia dir un pes al pit», i tothom sap perfectament què estàvem pensant. Doncs bé, una d’aquestes li va passar al piulador oficial de la casa reial ‒potser al rei mateix‒ dilluns passat. El lapsus aparegué al seu Twitter. Deia així, en castellà of course: «Sa majestat el rei assistirà juntament amb els representants dels màxims poders institucionals, a l’acte que commemorarà el 40 aniversari del cop d’estat del 23-F».

No cal conèixer gaire la «lengua del imperio», aquella que mai no va ser imposada a ningú, per saber que «commemorar» té un sentit positiu. La definició del Diccionario de la Real Academia Española no deixa dubte: «Conmemorar: 1. Tr. Recordar solemnemente algo o a alguien, en especial con un acto o monumento. El monasterio del Escorial conmemora la victoria en San Quintín». 2. Tr. Celebrar una fecha importante. Ahora se conmemora el centenario del cine». En fi, què «commemorava» ‒en català amb dues «m», la Casa Real? La victòria d’Espanya contra les autonomies? La victòria del franquisme sobre la incipient democràcia? Recordo al lector que el vertader cop d’estat va tenir lloc el dia 25, quan es van reunir amb Juan Carlos representants de tots els partits polítics espanyols menys els que no eren considerats com a tals, això és, els bascos i els catalans. Un any després era aprovada la LOAPA, per estroncar l’estat autonòmic, i encara estan en això: España una, grande…, i sotmesa.

No cal dir que dimarts, aniversari del 23F, la piulada comprometedora havia canviat, i el verb ja no era «commemorar», sinó «rememorar», molt més neutre. Ara, ni el canvi de verbs, ni la raspallada del «Preparado» al seu pare corrupte, ni la negativa del congrés espanyol (PSOE, PP, C’s i VOX) a rebutjar la inviolabilitat del rei actual i l’aforament del Demèrit, no poden tapar la pudor nauseabunda de femer que fa la monarquia espanyola i l’estat en el seu conjunt. Això va començar amb un cop, el 1936, un altre el 1981, al següent se li trencà el maluc durant la cacera africana, aviat vindrà el darrer. I Catacrac.

Read Full Post »

Per quina raó els ciutadans de qualsevol estat tenen l’obligació d’obeir? Quina és la base del deure d’obediència a les institucions, a l’executiu, al legislatiu i al judicial? La resposta és fàcil, perquè els poders d’un estat són ‒si més no en teoria‒ el resultat d’un contracte entre governants i governats. Uns es comprometen a garantir la pau, la seguretat, la propietat, la llibertat i la vida dels ciutadans i, aquests corresponen amb una obediència que no té res de submissió. En realitat, obeint, s’estan obeint a si mateixos. 

Ara bé, què passa quan els poders no fan el que tenen encomanat, s’interfereixen entre si, o un d’ells usurpa les funcions de l’altre? Aleshores, i en funció de la gravetat i la continuïtat de les accions, ja no es pot parlar de «soroll del sistema» o del gra de sorra que fa grinyolar els engranatges. Ja no es tracta de disfuncions de l’ordre democràtic, sinó d’una autèntica involució cap a una de les moltes formes de tirania. Aquesta és justament la situació en què ens trobem a España, pel cap baix des que es va iniciar el procés independentista. Des d’aleshores s’ha fet evident que els poders de l’estat no eren pas de «tot l’estat», sinó únicament de Madrid. Això val pels executius centrals i també per les altes esferes del poder judicial, completament ideologitzades, que han fet, alhora, de jutge i part.

La darrera intervenció, ara del TSJC, és especialment rellevant. Deixem de banda  si el decret d’ajornament de les eleccions catalanes tenia tots els ets i uts. El cas és que responia ‒així ho crec‒ a imperatius de salut pública; i tenir cura de la vida dels ciutadans és un dels deures de l’estat. El tribunal no solament ha anul·lat el decret, cosa que obligarà a fer les eleccions durant el probable pic d’infeccions, sinó que, a més, s’ha reservat fins al dia 8 per confirmar-ho!** Em pregunto què tindran en compte per a fer-ho o no. Guanyaran els «nostres», això és, els anomenats «constitucionalistes» si confirmem, o això farà que perdin? I mentrestant, és clar, els morts s’amuntegaran als vorals d’un sistema tan pervers que s’atribueix la facultat de destruir allò que s’havia previst que protegís: la vida i la llibertat dels ciutadans. Només espero una cosa: que no els deixem guanyar.

**El mateix dia que escrivia aquest article el TSJC anunciava, avançant-se al seu límit, que confirmava la suspensió del decret d’ajornament de les eleccions.

Read Full Post »

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?

Read Full Post »

TRUMP NOBEL DE MEDICINA

La República de Plató naix de la preocupació del filòsof per la manifesta incompetència dels polítics del seu temps. En efecte, a la seva època ‒també a la nostra, dit sigui de pas‒ era possible que una persona incapaç arribés a les més altes responsabilitats. L’autor s’angoixa perquè un sabater, per bo que sigui, construeixi un edifici on viurà gent. La metàfora, que avui ja està condensada en un refrany, expressa una veritat universal.

Com és possible que les activitats públiques, de la bona gestió de les quals en depèn la vida, la salut, l’economia i el benestar de la gent, siguin organitzades per individus mediocres, estúpids, arrauxats, ineptes, bocamolls o tot alhora? L’anomenat «Principi de Peter» segons el qual a l’empresa i a la política tothom ascendeix fins assolir el seu nivell d’incompetència, ho explicava: algú que és un bon manobra el fan paleta.

AYUSO A ESPAÑISTÁN

Després és ascendit  a encarregat d’obra. Com que no ho ha fet malament, el dia que l’arquitecte es jubila li donen el lloc. D’aquí ja no passa perquè en prou feines sap servir-se de l’escaire i del cartabó. Aquesta teoria, tanmateix, és parcial. No explica com individus mediocres assoleixen altes responsabilitats. És possible que sigui perquè els seus caps, igualment incompetents, els posen al seu servei al mateix temps que eliminen altres de millors, però més crítics o amb opinió pròpia. Així, la incompetència dels caps, amanida d’inseguretat, provoca que l’estructura jeràrquica, tradicionalment piramidal, es podreixi de dalt a baix, alhora que s’alimenta de baix a dalt, substituint els caps nefastos per subordinats ineptes.

INTEL·LIGÈNCIA AL PODER

Com és possible, però, que algú mediocre sigui promogut a les altes esferes alguna vegada? L’explicació, un cop més, es troba condensada en un refrany: «La ignorància és atrevida». En efecte, no heu observat que els millors, els més ben preparats, sovint són autocrítics i moderats? I que els ignorants se sobrevaloren, parlen amb suficiència i seguretat, són assertius i plens de confiança? Heu vist, també, que els caps ‒ep, i les masses socials, les que voten‒ tendeixen a escollir-los perquè «semblen» millors? Volgut lector, vagi pensant on col·loca, en aquesta classificació, Trump, Sánchez, Casado, Ayuso, i també l’inefable Bargalló…

Read Full Post »

Tregui el moneder, si li plau. Segur que hi té alguna moneda d’un Euro. De qui és el perfil que apareix envoltat d’estrelletes i de la llegenda “España” en majúscules? D’un lladre, oi? Doncs perfecte, res millor que l’efígie d’un lladre per il·lustrar una moneda a l’acumulació de la qual aquest ha dedicat la vida sencera. De fet, em sembla perfectament normal que tingués aquest deliri d’acumular monedes on surt la seva cara. Per a ell això no era robar, la seva imatge en relleu demostrava fefaentment que eren totes seves. Si encara queda dubte, el remeto a la famosa escena neotestamentària en què Jesús, davant d’un denari, pregunta: De qui és aquesta imatge? I li responen: “Del César”, i ell acaba dient: “Doncs doneu a César el que és del César”. Hi ha una certa justícia poètica en això, i també una certa continuïtat històrica quant als Borbons. Del darrer avantpassat que va governar, justament també en connivència amb una dictadura, el dramaturg Ramón del Valle-Inclán va dir que “Alfonso XIII no se va por rey sinó por ladrón”. El d’ara fuig per la mateixa raó, cosa que constitueix un deshonor, no pas per ell, que té l’esquena molt ampla, sinó pel país, on ningú no li ha impedit de robar i tots els estaments i territoris, llevat de Catalunya, li han fet la gara-gara.

No és qüestió de discutir la utilitat de la monarquia o la seva exemplaritat. El tema és, en substància, si és acceptable o no que hi hagi una magistratura que no s’adquireixi o bé per l’esforç o per l’elecció i que, a més, sigui transmissible via espermàtica. Penso que és contrari a la raó acceptar que uns individus tenen un dret que deriva únicament de la sang, de l’estirp o, com els agrada dir a ells de “la gràcia de Déu” (des d’Isabel II, passant pels Alfons XII i XIII i el dictador Franco, tots han tingut aquesta dèria). I per via genital no s’hereta res més que l’ADN i, de vegades, alguna malaltia venèria.

Se me’n refot on ha fugit o s’ha amagat; crec que la paraula “exili” no es pot embrutar aplicant-la a l’emèrit. Però sí que em preocupa l’abjecta submissió voluntària dels ciutadans de l’estat i també la seva incapacitat de veure i de fer res per espolsar-se aquesta càrrega. Potser la culpa és nostra, ja se sap “Al país dels cecs, l’orb és el rei”.

Read Full Post »

Older Posts »