Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Política espanyola’ Category

doble-cara 1De Pedro Sánchez alguns diaris europeus i americans no han sabut dir res millor que el fet que és alt i ben plantat. Molts hi han afegit que és «handsome», això és, guapo. Altres han destacat la seva fotogènia, o han dit, en la seva descripció, que era impossible ignorar la «bellesa objectiva del nou president espanyol de 1.90». L’elogi més forassenyat, però, ha vingut d’un titular del londinenc i usualment circumspecte Times: «Pedro Sanchez, the ‘Handsome PEDRO SANCHEZ 1One’ who can help sulky Spain grow up» (P.S., ‘el guapo’ que pot ajudar a fer créixer una España pansida». La superficialitat de la premsa –i de la gent‒ no és un fet nou; es caracteritza per jutjar segons les aparences, com si la lluentor de la beina pogués parlar del fil o del tremp de l’espasa.

A Erasme, cèlebre autor de la frase: «l’hàbit no fa el monjo», de fàcil interpretació fins i tot per aquells que odien pensar, li agradava reflexionar sobre la condició humana. En un dels seus Adagis: Els silens d’Alcibíades, ens recorda que Sòcrates, en una ocasió, va SILÈser comparat amb les estàtues dels silens que acostumaven a presidir els tallers dels escultors de l’antiguitat. Els silens o sàtirs, eren criatures mitològiques de gran lletjor: rostres i ulls botits, nassos deformes i xatos, potes de cabra i ventres enormes. Les estàtues que tenien els escultors, però, eren buides, i en obrir-se, mostraven la figura en or d’un deu. Alcibíades, que és qui fa la comparació, vol mostrar el contrast entre l’antiestètica aparença del filòsof Sòcrates i la bellesa del seu interior, ple de saviesa i virtut.

La gràcia dels silens es troba quan els gires de dins a fora. Els que són com Sòcrates resplendeixen. Però n’hi ha molts que no són silens autèntics sinó meres còpies construïdes a l’inrevés; són els silens invertits: són lluents de fora com un inodor de porcellana, però a dins no hi tenen més que merda pudenta de latrina. De fora semblen honorables, però en obrir-los trobes que són uns lladres. Quan semblen savis acabes trobant que no saben res. Els que apareixen com defensors de la democràcia resulten ser els seus pitjors enemics. Els que s’esgargamellen més repetint rivera enfonsat.jpgcertes coses acaben essent els mentiders més recalcitrants. La configuració, dreta o invertida, no és exclusiva, però: hi ha qui és tan lleig per fora com per dins. No voldria que hom em prengués a la lletra deduint que Rajoy, posem per cas, és com Sòcrates. I també hi ha casos en què, miraculosament, l’interior és tan bell com l’exterior. Fets aquests aclariments i coneixent el món de la política, on només compta el que es veu, digui’m ara, volgut lector, quina mena de silens li semblen Pedro Sánchez, Arrimadas, Alberto Rivera…

Anuncis

Read Full Post »

ganivet sang«El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagada de pájaros.»  Amb aquestes paraules comença l’obra el títol de la qual inspira aquest article. La narració de Gabriel García Márquez avança des de la primera línia el seu desenllaç, com si fos una novel·la negra escrita en sentit invers. El que segueix a les primeres línies és una sorprenent reconstrucció del moment fatal, que manté la impossible intriga fins al final del llibre, on cronica-de-una-muerte-anunciada1-gabriel-garcia-marquez-715x400es narra allò que al començament s’anuncia. El final de Mariano Rajoy podria ser reproduït fàcilment amb la mateixa tècnica: els seus inicis com a mentider professional amb la seva descripció del desastre ambiental del Prestige: «Son hilillos de plastilina»; la seva maduració com a piròman antiestatut de Catalunya, la seva corrupció a títol personal i institucional ‒dels sobres amb diners i de la venda d’adjudicacions d’obres‒; i la seva fugida endavant legalista contra el Referèndum d’autodeterminació i la Generalitat, han anat cavant la seva tomba política. http://www.elpunt.catEl ganivet de la Gürtel no ha estat més que l’eina del matador un dia de Sant Martí ajornat a la primavera. Vamos, Mariano, sé fuerte.

A la novel·la de Márquez, els germans Vicario, de professió matadors de porcs, han de netejar l’honor de la família, tacat perquè presumptament Santiago Nasar ha desflorat la seva germana Ángela. El context de la novel·la, és clar, és d’un masclisme insuportable. De les quatre germanes Vicario, de les quals es diu que han estat educades per a casar-se, s’arriba a afirmar: «Cualquier hombre serà feliz con ellas, porque han sido criadas para sufrir.»

El germans Vicario, en realitat,  no volen matar Santiago Nasar (exactament com Pedro crónica muerte anunciadaSánchez no volia destronar Rajoy, sinó recuperar l’alè), perquè de fet el respectaven molt. Per això, amb l’esperança que algú els aturi, proclamen a tort i a dret les seves intencions. Al final tothom ho sap menys aquell que ha de morir. La mare del narrador intenta avisar la mare de la víctima. El seu marit li pregunta on va:  «A prevenir a mi comadre Plácida -contestó ella-. No es justo que todo el mundo sepa que le van a matar el hijo, y que ella sea la única que no lo sabe.

rivera enfonsat-Tenemos tantos vínculos con ella como con los Vicario -dijo mi padre. -Hay que estar siempre del lado del muerto -dijo ella.» Justament això darrer és el que ha fet Rivera al Congrés: posar-se al costat del mort.

Read Full Post »

vanitat calavera 1Les persones lletges que oculten el seu rostre no fan pas cap mal, perquè tampoc no es guanya gran cosa si van descobertes. Jo mateix mai no m’he plantejat fer-me autoimplants de cabell per amagar la calba perquè temo molt que la meva aparença no milloraria gaire. En canvi, hi ha moltes persones a les quals una mica de maquillatge o algun aditament afavoreix molt, al capdavall, tothom té dret a treure el màxim partit del que té. Una altra cosa és, però, quan hom intenta embellir-se amb materials prestats, fent-los passar per propis. (més…)

Read Full Post »

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS 1A l’antiga Roma, un home casat temia que la seva esposa l’enganyés amb algú altre. Els seus amics li deien: “Posa-la sota candau, tanca-la, fes-la guardar!”. Però ell, en la seva desconfiança, els responia: “Però qui vigilarà els vigilants? La meva dona és llesta, i començarà amb ells.” L’anècdota prové de la sàtira «Casa’t i veuràs», de Juvenal, que va escriure per a un amic que tenia intenció de contraure matrimoni a fi d’advertir-lo dels perills de la vida martirimonial. L’anècdota, risible, esdevé seriosa si, en lloc de fixar-nos en la preocupació del marit ho fem en la seva referència als vigilants. En efecte, qui vigila que els vigilants no facin allò que tenen per encàrrec evitar? (més…)

Read Full Post »

voldemort«Us ho dic un altre cop, a la vista del retorn de Lord Voldemort‒ Nosaltres som tan forts com ho sigui la nostra unitat, i tan febles com ho és la nostra divisió. La destresa de Lord Voldemort per a estendre la discòrdia i l’enemistat és molt gran. Només podem lluitar contra això manifestant un idèntic i fort lligam de confiança i amistat. Les diferències en el nostre llenguatge i en els nostres costums no són res si tenim el mateix propòsit i els nostres cors estan oberts». J. K. Rowling: Harry Potter and the Goblet of Fire. (Harry Potter i el calze de foc. (més…)

Read Full Post »

FREE POLITICAL PRISONERSAnomenaríem clement o misericordiós un individu que, després d’haver-ne estomacat un altre, haver-li posat un dogal al coll i penjat fins gairebé ofegar-lo, afluixés l’estrebada de la corda per a permetre-li tocar de puntetes a terra? Creuen vostès que el penjat hauria d’anomenar benefactor al seu botxí?

Octavi August, el primer emperador dels romans guanyà fama d’indulgent quan perdonà la vida de Gneus Cornelius Cinna, que havia format part

OCTAVI AUGUST

d’una conspiració contra ell per destronar-lo. (més…)

Read Full Post »

birminghan jail luther king

Martin Luther King a la presó de Birminghan

«En un estat que empresona injustament, el lloc de l’home just és la presó», va escriure Thoreau. No sé si els nostres consellers i conselleres, els presidents d’ANC i d’Òmnium o la Presidenta del Parlament han tingut presents en algun moment aquestes sàvies paraules. Sí que estic segur, però, que les hi tenia Martin Luther King quan va escriure, fa 54 anys, uns dels seus assaigs més cèlebres: Letter from Birminghan City jail (Carta des de la presó de Birminghan). Estava pres per haver participat en les manifestacions no autoritzades de Birminghan. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »