EL CREPUSCLE DELS ÍDOLS

«…este programa en la llengua que compartim, en el Valencià, com li diguem nosaltres al Català». Així s’expressava Frederic Ferri, presentador d’un informatiu de Radiotelevisió Valenciana poc abans del seu tancament. Aquest ha tingut lloc entre crits de «Açò és un colp d’estat!!!» que els treballadors proferien. Al final, una fosa a negre. Silenci. Vergonya.

Read Full Post »

SI TU VAS AL CEL

Diu Constanza Miriano, italiana, autora del llibre Cásate y se sumisa, que el títol no és seu, sinó que l’ha manllevat de la Carta als Efesis que l’apòstol Pau els va enviar l’any 60 després de Crist. A fe que la dada és significativa: he dit “després de Crist”, i passo per alt els anys que fa que el pensament cristià afaiçona les consciències europees, des del bressol fins el cementiri. Diu la Miriano que si el títol del seu llibre ofèn alguna feminista de pell fina o algun demòcrata massa estirat, caldrà que prohibeixin la Bíblia sencera, perquè d’allà prové.  La sintonia entre el llibre i la doctrina oficial de l’Església, a més, segons es vana l’autora, és confirmada per les trucades elogioses de cardenals (encara que a cap deien eminència) i bisbes que ha rebut i perquè l’Osservatore Romano (diari oficial de la Sagrada Institució) que li ha dedicat articles de primera pàgina, ha dit que la seva obra és “un divertit manual d’evangelització”.

Read Full Post »

PER LA GRÀCIA DE DÉU

Diu Descartes que el seny (le bon sens, segons expressió del Discurs del mètode) és la cosa més ben repartida que hi ha, perquè ningú no es queixa del que té. I deu tenir raó. Tothom troba que els seus atractius són limitats, l’alçada petita, la dentadura malgirbada, etc. Però ningú no pensa que la seva intel·ligència, la seva agudesa o el seu enginy són insuficients. Deu ser per allò que els ulls miren cap enfora i no pas cap endins. Un mite molt antic deia que els déus, en afaiçonar-nos, van carregar la nostra esquena amb la motxilla dels defectes, i el nostre pit amb la de les virtuts, de manera que veiem fàcilment els defectes dels altres però no pas els nostres.

Read Full Post »

ANTROPOLOGIA DE L’ENVEJÓS

És que algú es pot alegrar de la desgràcia d’un altre? –I tant….! Em diuen que això passa exactament de la mateixa manera que hom pot entristir-se de la bona sort d’algú. –Però no deien també que l’alegria és causada pel bé i la tristesa pel mal? Com és possible, doncs, que hi hagi una alegria que procedeixi del mal i hi hagi també una tristesa que procedeix del bé?

Read Full Post »

ANTOLOGIA DE LA MENTIDA

«La fada se’l mirava i se’n reia: –Però per què rius? Va preguntar el ninot, perplex i pensarós, en adonar-se que el nas li creixia. –Ric de les mentides que m’has dit. –I com saps que he dit mentides? –Les mentides, fill meu, es veuen de seguit, perquè n’hi ha de dues menes: les mentides que tenen les cames curtes i les que tenen el nas llarg. Les teves, és evident, són de les que tenen el nas llarg.» La cita, és clar, prové del llibre Le avventure di Pinocchi. Storia di un Burattino (Les aventures de Pinotxo. Història d’una titella), de l’escriptor italià Carlo Collodi.

Read Full Post »

FLORS DE MISÈRIA

Als cementiris hi ha poca literatura. Només els noms dels morts escrits damunt de tombes, creus, nínxols i mausoleus. Aquests noms són gravats, en relleu, al marbre, la pedra o el ferro; tenen voluntat de durar.  Als cementiris tot és consistent, perdurable. Aquests dies, però, s’hi sumen vàries realitats efímeres: els visitants ­–fins al dia que no ho siguin de cortesia–, les flors, naturals o d’artifici, i també els rètols de paper enganxats amb celo o blue-tack. Aquests acostumen a tenir un únic missatge amb variants: “Sisplau, no toquin les flors”.

Read Full Post »