Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Societat’ Category

Hi havia una vegada un individu que, pel carrer Major de Lleida, aturava els passejants amb la pregunta: «Està bé del cap, vostè?». Uns s’enfadaven, altres el prenien per boig, o per begut, i se n’apartaven tot seguit. Un, però, li va respondre: «És clar, estic molt bé del cap, jo!» «I ho pot demostrar, això?» «Jo no necessito demostrar que no estic boig, simplement, ho sé» I amb ironia, el vianant va afegir: «I vostè, pot demostrar que no està alienat o foll?» Aleshores, l’individu, amb una gran rialla la cara, es va treure de la butxaca el document d’alta mèdica del Centre de Salut Mental Segrià de l’Hospital de Santa Maria. Ell sí que podia demostrar que (ja) no estava boig.

Em disculparan l’acudit. Si vostè té el braç trencat, la diagnosi és fàcil. Si pateix la verola, la sífilis, la tuberculosi o la SIDA, segurament no necessitarà una segona opinió per saber què té. Sembla que, pel que fa al cos, no hi ha gaires dubtes a l’hora de definir-lo com a sa o malalt. En canvi, quan a les «malalties de l’ànima», com alguns anomenen les mentals, la cosa ja no està tan clara, especialment quan es tracta d’afeccions comunes que tothom pateix en major o menor mesura. Posem per cas l’ansietat, o fins i tot la neurosi, les quals, en una societat neuròtica, estressada,  són tan esteses que apareixen com normals. I al capdavall, què és la normalitat? És patir el que pateix tothom.

Una altra qüestió disputada és la relació que tenen les malalties físiques i les mentals, allò de vostè té depressió perquè té diabetis o té diabetis perquè pateix depressió? (és un cercle infernal: l’estrés i l’ansietat fan pujar el cortisol, el qual altera la sensibilitat a la insulina i alhora afecta la serotonina, al seu torn la diabetis augmenta l’estrès, causa fatiga i dificultats per fer exercici i controlar la dieta, augmentant la depressió…) I no parlem del que abans es deia que la malenconia provocava tuberculosi o que la repressió emocional obria la porta al càncer. Sigui com sigui, les malalties psicosomàtiques són una realitat, i la vinculació entre l’estat de l’«esperit» amb el del cos, és objecte d’estudi, i fins i tot de broma des de fa temps. Recorda El malalt imaginari, la darrera obra de Molière? L’hipocondríac Argan passa tot el dia al llit, queixant-se i pendent dels remeis que li prescriuen uns metges més delerosos de guanyar diners a costa de la malaltia que de tallar-ne d’arrel les causes. El temps de pandèmia actual em fa pensar molt en aquesta obra. Qui sap si, Covid a banda, amb tant d’estrès, tanta incompetència i tant terraplanisme no acabarem patint del cap? Molière, autor i alhora actor principal de l’obra citada, va morir, realment malalt, després de la quarta representació.

Read Full Post »

“Et moriràs d’aquí uns tres anys i moriràs ofegat” li va dir el metge a Ivan, després de diagnosticar-li ELA (Esclerosi Lateral Amitròfica). Així ho explica la seva mare, Carme Barahona, que l’acompanyava en aquell moment i en tots els següents, fins la seva mort. Ivan va haver de procurar-se la mort ell mateix, sol. Mentre la seva mare havia d’anar a fitxar a la feina perquè no la poguessin acusar de col·laborar en el suïcidi del seu fill estimat o, pitjor, d’assassinar-lo, de cometre parricidi. Dono per assabentat el lector de les nefastes lleis penals que condemnen amb presó les persones que col·laboren o assisteixen altres que volen morir.

Si la llei que va ser aprovada fa poc al congrés hagués enllestit abans, Ivan no hauria hagut de morir sol. Hauria estat acompanyat per sa mare, i hauria estat assistit per un professional. Aquest darrer no és pas sobrer. Els metges i metgesses, la humanitat i el saber fer dels quals ens ajuden a conservar la vida, poden dignificar també la nostra mort. En el cas d’Ivan, un professional sanitari hauria estalviat el perill que aquest, sol, amb les mans gairebé balbes per la malaltia incapacitant, hagués vessat part del líquid que havia de facilitar la seva mort indolora, o que la seva ingesta li hagués provocat vòmit, amb el qual podia haver-se ofegat…

Els anys de treball, de conscienciació i de difusió realitzats per l’associació DMD (Dret a Morir Dignament) no han estat debades, malgrat els esforços del clan del ciri. No parlo pas dels qui tenen alguna fe religiosa, car tothom té dret a creure el que vulgui, sinó de la tramoia conservadora, més papista que el papa, que vol fer passar tothom per l’adreçador, que no és altre que la seva particular opinió sobre el que és correcte o no. Però aquesta actitud no és pas paternalista, car no volen el bé dels qui no pensen com ells, sinó el seu sotmetiment. Així, és una actitud tirànica, legalment i moralment rebutjable. La llei ‒encara molt restrictiva quant a molts detalls del dret reconegut‒ ha estat aprovada per majoria absoluta i compta amb un suport de la població superior en escreix al que reflecteix la votació del Congrés; no obliga ningú i només reconeix un dret. Per fi s’ha reconegut que, si bé morir és inevitable, almenys es pot fer alguna cosa per tal de no morir malament.

Read Full Post »

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?

Read Full Post »

Si llegeixen el contracte estàndard per a les mestres americanes de 1923 (els europeus eren similars) s’assabentaran d’algunes perles, curioses unes i ofensives i degradants unes altres, però totes igual de reveladores de la consideració que la societat tenia per les docents d’Educació Primària. Font: Michael W. Apple: Teachers and texts: A political economy of class and gender relations in education (1986). El primer que sabem és que el contracte exigia que la mestra fos soltera, potser per això ha quedat allò de «senyoreta», d’ús universal i indiscriminat. Tot seguit algunes de les clàusules: «2-No anar en companyia d’homes; 3-Estar  a casa entre les vuit del vespre i les sis del matí, llevat que sigui per atendre una funció escolar; 6-No fumar cigarretes; 7-No beure cervesa, vi o whiskey; 8-No viatjar en automòbil amb cap home, llevat que sigui són germà o son pare; 9-No vestir robes de colors llampants; 10-No tenyir-se el cabell; 11-Usar almenys dos enagos; 12-No dur vestits que quedin cinc centímetres pel damunt dels turmells; 13-Mantenir neta l’aula: escombrar el terra, almenys un cop al dia, fregar el terra un cop per setmana amb aigua calenta i sabó i encendre el foc a les set, de manera que la cambra estigui calenta a les vuit, quan arribin els nens, i finalment netejar la pissarra un cop al dia. 14-No usar pólvores facials, no maquillar-se ni pintar-se els llavis…

LA MESTRA MULTITASCA: NETEJADORA, ÀRBITRE, INFERMERA, DOCENT…

Resulta evident la interferència, ara diríem que inadmissible, per masclista i tirànica, del contractador ‒en aquest cas el Consell Nacional d’Educació‒ en la vida privada de les mestres. Sorprèn, per absència, cap referència a la funció docent, que se suposa és el motiu del contracte. Com si la docència ‒la seva excel·lència en forma i continguts‒ es donés, o bé per descomptada o bé no importés en absolut perquè en el fons el que interessava és que la mestra es fes càrrec de la canalla durant unes hores al dia.

Conec molts docents que afegirien elements d’actualitat que donen força a la segona interpretació.  Dilluns es reprèn el curs escolar, i als docents els demanarem, com cent anys enrere, que facin moltes activitats extracurriculars: controlar l’ús de la mascareta a classe, identificar positius, desinfectar superfícies, ser conillets d’índies d’un experiment social de transmissió de virus, etc. Alguna referència a com podran fer la seva activitat docent?

Read Full Post »

A Madrid un jutge ha tombat l’ordre que prohibia fumar pel carrer sense respectar la distància de seguretat perquè aquesta afectava «drets fonamentals». Haurem d’entendre, és clar, que és més fonamental el dret a fumar ‒empudegant els altres a banda de posar-los en perill de ser infectats de Covid per part del fumador‒ que el dret, posem per cas, al treball, a tenir una vivenda digna, etc. Ja em conec l’argument, la llibertat del ciutadà ‒en abstracte‒ és el bé més preuat i cal protegir-lo a qualsevol preu, ni que sigui a costa d’atemptar contra altres drets, tan fonamentals com aquest, que hom negligeix sense parar-hi esment.

PROHIBICIONS ABSURDES
EL MAFIÓS FUMANT

Sota quines circumstàncies i per quines raons l’Estat té dret, i fins i tot obligació, de restringir la llibertat dels ciutadans? La resposta és senzilla: quan determinats usos de la llibertat posen en perill, posem per cas, la vida, la salut, la dignitat o la propietat dels altres ciutadans. És ben fàcil d’entendre, oi? És clar que tinc dret a beure alcohol, i fins i tot a intoxicar-me fins a posar en perill la meva vida, però de cap de les maneres tinc dret ‒ah, la llibertat‒ de posar-me a conduir un vehicle tot seguit. Té dret, l’Estat, a prohibir-m’ho, a impedir-m’ho, fins i tot amb l’ús de la força, a multar-me, a retirar-me el permís de conducció i a privar-me del vehicle? És evident que sí. Hi ha altres vides, en nombre indefinit, que cal protegir contra el meu particularíssim ús de la llibertat.

LA QUADRATURA DEL CERCLE

Qui es queixa i/o negligeix les restriccions, estrictament prudencials, de la pandèmia? Només els individus absolutament egoistes, que  no senten cap respecte per les altres persones. No cal tenir ànima de policia, espieta o vigilant de carrer per adonar-se que molts individus són absolutament indiferents als altres. No parlo només de tothom que va pel carrer sense protecció, també d’alguns cambrers que surten a la terrassa a demanar i servir les begudes però que les preparen sense mascareta i sense rentar-se les mans; també dels que, sospitant o sabent que estan infectats, segueixen fent vida normal ‒el SEGRE d’ahir informava que a la Seu hi ha confinament per a 430 persones sota control policial‒. En fi, tota l’evidència apunta al fet que si no espavilem, no ens en sortirem pas.

Read Full Post »

puercoespin-crestado-caracteristicasSom animals socials, com les abelles i les formigues. Aristòtil va escriure que un individu que viu completament al marge i amb independència de la societat no és un ésser humà, si no una bèstia o un déu. A fe que haurem de matisar ‒si ens plau per força‒ la definició d’animal social, car haurem d’aprendre la «insociable sociabilitat» de què parlava Kant. El millor model és el proporcionat per un dels seus crítics més ferotges, malgrat ser-ne deutor. Schopenhauer va imaginar una metàfora deliciosa de la condició humana. Cal imaginar que els homes són com un grup de porcs-espins que, a l’hivern, es resguarden del fred dins d’una cova. Al principi es posen molt junts, a fi de donar-se calor, però en aproximar-se les pues que tenen per protegir-se fan que es punxin mútuament. Aleshores se separen, però immediatament senten fred. A la fi, després de diverses Porc espí EN COMUNITATaproximacions i separacions, troben una distància còmoda on, sense punxar-se, poden compartir la calor. És evident que l’al·legoria és  encertadíssima. I el consell que en resulta, encara més: «Mantingueu la distància!» Potser no tindrem tota la calor humana que voldríem però tampoc no patirem dels inconvenients de l’excessiva proximitat. D’aquí en resulta que els éssers humans no poden ser tan sociables com voldrien ni tan poc com convindria per a la seva pau d’esperit. El terreny intermedi és aquest espai fonedís i difícil de portar que hi ha entre l’amistat i l’enemistat, la sociabilitat i la insociabilitat.

Aquests dies són adequats per comprovar-ho. Estem realment preparats per compartir ‒fins i tot amb els més propers‒ el confinament full time a què ens obliguen les circumstàncies? Si fóssim realment socials, com les formigues, sabríem adaptar-nos a la vida comunitària, sense friccions. Però la intimitat excessiva ens resulta contraproduent, donant com a resultat la tensió ‒i en casos extrems, diuen, la guerra‒. La pau només és possible amb un pacte. Aquest, si es dona entre grups socials s’anomena legalitat, respecte per les normes. Si és entre persones, se’n diu cortesia, i també consideració. En PORC ESPÍ I GOS ESPINATel millor dels casos, és amistat i fins i tot afecte. Però tots ells es posen a prova quan la convivència implica confinament en un espai reduït durant un llarg temps. És ben sabut que augmenta el nombre de divorcis després de les vacances, que obliguen els martirimonis a una convivència superior a la de l’època laboral. Dit això, prenguin paciència. Si no tenen gos com a excusa autoritzada per passejar, facin excursions virtuals (no solament per internet, les novel·les també serveixen). Recordin que fer volar la imaginació amplia l’espai de la convivència.

Read Full Post »

TOILET PAPER AND DEATHUn diari australià, el Nt News, ha imprès un desplegable especial de paper higiènic a les seves vuit pàgines centrals. Per facilitar-ne l’ús, el paper té línies de tall a intervals regulars, a fi d’evitar-ne el malbaratament.  L’editor del diari, amb molta gràcia i subtil ironia, ha dit que el seu diari sap el que els australians necessiten, que l’edició s’estava venent molt bé i que, certament, «no era una edició de merda». Les paraules textuals, a l’entrevista que li han fet a The Guardian Australia, són: «the paper was selling well and was certainly not a crappy edition.» La cosa té un punt de gràcia atès que, en el meu record d’infància, el primer ús que recordo del paper de diari reciclat és justament l’higiènic. Potser és el destí que les notícies antiquades han de patir necessàriament. Com si fos ara veig fulls de diari fets a quarts, clavats en un ganxo de filferro ‒aleshores no hi havia pas porta-rotlles als lavabos. El que hi havia a les cases de poble més actualitzades era una comuna amb seient de fusta, sovint sense tapa, una galleda d’aigua per netejar i el paper de diari que toilet paper nt newsacabo de descriure.

La cosa faria més gràcia si la realitat actual no en fes gaire. És de sobra conegut que aquests darrers dies, la població espanyola, temorosa que es decreti el confinament de la població ‒quan vegis les barbes del veí afaitar, diguem Igualada, posa les teves a remullar‒, està acumulant paper higiènic. Jo mateix n’he estat testimoni avui. És que els ciutadans estan preocupats perquè no podran fregar-se el cul? És que la decadència del bidet fa que no existeixin alternatives a la cel·lulosa? O és que la por, i potser també la PAPER CULignorància, ens porten a capteniments irracionals?

Abans del cop d’estat de Pinochet, a Xile, els poderosos enemics del govern de Salvador Allende van provocar un desabastiment de productes bàsics, entre ells el paper higiènic. El mateix producte ha format part del desabastiment programat en altres casos anàlegs, des de la Venezuela de Maduro fins a la Polònia del general Jaruzelsky. En aquest darrer cas, la manca d’aquest paper tan apreuat fou un argument en contra del comunisme, incapaç, segons Lech Walesa, de garantir subministraments bàsics, que, en canvi, tots els països capitalistes gaudien a pleret. En fi, tot sembla assenyalar la importància cabdal del producte, tant pel seu valor d’ús com pel simbòlic. Ja està tot dit, si té un rotlle de paper, té un tresor. En altre cas, usi aquest full a l’estil antic de la meva infància.

Read Full Post »

VELLA POBREEn sortir de fer classe al Grau Sènior, just davant del Rectorat, una senyora gran, amb timidesa, però mirant-me als ulls, em va demanar diners. «Els necessito per anar al supermercat», em va dir. Quan treia la cartera es va voler explicar. «Sóc vídua i la pensió no m’arriba». «Que no té fills?», «Sí, però viuen lluny, i només els demano quan he de pagar la contribució o una cosa grossa». Jo estava paralitzat. (més…)

Read Full Post »

FALSOS AMICS–Señora, señora, que no encuentro el pene!

–Quèeeeee?

–Sí, el pene, que no lo encuentro por ningún sitio.

–El «pene» has dit, Marcela?

–Sí. Eso, cómo se dice? El plumero, he perdido el plumero y no sé dónde lo he dejado.

–Ahhh, el plomall! Em penso que l’he vist damunt de la tauleta del menjador. (més…)

Read Full Post »

DONA PICASSOLa vaig anar a veure a l’hospital. Acabava de patir un atac de feridura i estava com un pollet. Una veïna del poble, amb qui la feia petar cada dia, la va anar a buscar a casa i va trobar que no responia darrere de la porta tancada. Algú va haver d’entrar pel balcó per tal d’obrir la porta. Allà era, estesa i gemegant feblement al mig del passadís. És trista la història d’aquesta dona. Encara nena, òrfena de mare, va haver d’assumir el paper de dona de la casa, amb un pare cec i un germà amb discapacitat intel·lectual. El segon germà se l’havia endut la guerra. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »