Les cançons, els llibres i els miralls tenen en comú que funcionen com un test projectiu de Rorschach: hom s’hi veu reflectit, cosa que és el mateix que dir que tothom hi troba el que hi posa, o que només hi veu allò que pot veure. Tot plegat perquè la seva personalitat, la seva cultura i les seves experiències personals li fan veure el món de determinada manera. Això és exactament el que ha passat amb una cançó, hores d’ara coneguda arreu, on una dona expressa l’opinió que li mereix el company de vida que l’ha deixada i on aprofita també per bescantar la persona que l’ha substituïda. Res de nou sota el sol. Això passa cada dia i arreu fins a les millors famílies, i no seria notícia si no fos pel caràcter públic dels personatges, per la xafarderia de la gent i pel fet que la que es presenta com a víctima de la situació se’n queixa sorollosament i pública.
Malgrat que m’hi he esforçat, temo no haver assolit l’equanimitat ni l’objectivitat necessàries en descriure sumàriament els fets. Dic això perquè he llegit tot tipus d’interpretacions, que al meu entendre responen a l’esquema que explico al primer paràgraf. Uns diuen que la lletra de la cançó assumeix els valors masclistes més tronats, perquè s’acusa una jove que no té altra culpa que haver-se enamorat d’un home que tenia una parella prèvia; uns altres es fixen en el mal gust d’esmentar la «sogra», que en realitat no ho era perquè no estaven casats; altres troben molt encertada la lletra perquè ja va sent hora que les dones facin valer els seus drets, amb frases com «las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan» perquè manifesta el nou empoderament femení, a cavall entre passar factura o cobrar (sentit directe) i engegar a pastar fang (sentit figurat), perquè ja és hora que les dones es rescabalin adequadament de les ofenses rebudes dels seus ex-companys amorosos. Encara hi ha altres que, passant per sobre de la vulgaritat de la situació, jutgen que la forrolla desfermada pel trencament i baralla públiques no tenen, de moment, guanyador per «goal average» (la metàfora futbolística és escruixidora), però sí tenen uns perdedors, que són els fills que té la parella. Sigui com sigui, comprin crispetes o mocadors de paper; hi ha espectacle ‒vulgar i llastimós‒ per estona.
Som animals socials, com les abelles i les formigues. Aristòtil va escriure que un individu que viu completament al marge i amb independència de la societat no és un ésser humà, si no una bèstia o un déu. A fe que haurem de matisar ‒si ens plau per força‒ la definició d’animal social, car haurem d’aprendre la «insociable sociabilitat» de què parlava Kant. El millor model és el proporcionat per un dels seus crítics més ferotges, malgrat ser-ne deutor. Schopenhauer va imaginar una metàfora deliciosa de la condició humana. Cal imaginar que els homes són com un grup de porcs-espins que, a l’hivern, es resguarden del fred dins d’una cova. Al principi es posen molt junts, a fi de donar-se calor, però en aproximar-se les pues que tenen per protegir-se fan que es punxin mútuament. Aleshores se separen, però immediatament senten fred. A la fi, després de diverses 
aproximacions i separacions, troben una distància còmoda on, sense punxar-se, poden compartir la calor. És evident que l’al·legoria és encertadíssima. I el consell que en resulta, encara més: «Mantingueu la distància!» Potser no tindrem tota la calor humana que voldríem però tampoc no patirem dels inconvenients de l’excessiva proximitat. D’aquí en resulta que els éssers humans no poden ser tan sociables com voldrien ni tan poc com convindria per a la seva pau d’esperit. El terreny intermedi és aquest espai fonedís i difícil de portar que hi ha entre l’amistat i l’enemistat, la sociabilitat i la insociabilitat.
el millor dels casos, és amistat i fins i tot afecte. Però tots ells es posen a prova quan la convivència implica confinament en un espai reduït durant un llarg temps. És ben sabut que augmenta el nombre de divorcis després de les vacances, que obliguen els martirimonis a una convivència superior a la de l’època laboral. Dit això, prenguin paciència. Si no tenen gos com a excusa autoritzada per passejar, facin excursions virtuals (no solament per internet, les novel·les també serveixen). Recordin que fer volar la imaginació amplia l’espai de la convivència.
Un diari australià, el Nt News, ha imprès un desplegable especial de paper higiènic a les seves vuit pàgines centrals. Per facilitar-ne l’ús, el paper té línies de tall a intervals regulars, a fi d’evitar-ne el malbaratament. L’editor del diari, amb molta gràcia i subtil ironia, ha dit que el seu diari sap el que els australians necessiten, que l’edició s’estava venent molt bé i que, certament, «no era una edició de merda». Les paraules textuals, a l’entrevista que li han fet a The Guardian Australia, són: «the paper was selling well and was certainly not a crappy edition.» La cosa té un punt de gràcia atès que, en el meu record d’infància, el primer ús que recordo del paper de diari reciclat és justament l’higiènic. Potser és el destí que les notícies antiquades han de patir necessàriament. Com si fos ara veig fulls de diari fets a quarts, clavats en un ganxo de filferro ‒aleshores no hi havia pas porta-rotlles als lavabos. El que hi havia a les cases de poble més actualitzades era una comuna amb seient de fusta, sovint sense tapa, una galleda d’aigua per netejar i el paper de diari que 
acabo de descriure.
ignorància, ens porten a capteniments irracionals?
En sortir de fer classe al Grau Sènior, just davant del Rectorat, una senyora gran, amb timidesa, però mirant-me als ulls, em va demanar diners. «Els necessito per anar al supermercat», em va dir. Quan treia la cartera es va voler explicar. «Sóc vídua i la pensió no m’arriba». «Que no té fills?», «Sí, però viuen lluny, i només els demano quan he de pagar la contribució o una cosa grossa». Jo estava paralitzat. 
Ramon Camats 