DRET A NO FOTRE RES

“Jo no vull treballar la resta de la meva vida. Tinc aspecte de llevar-me a les sis del matí cada refotut dia (literalment ‘Every fucking day’) durant els propers seixanta anys? No, Sóc massa bonica per això” Així s’expressava a la xarxa social Tik-Tok una joveneta canadenca fa molts pocs dies. Ja ho poden imaginar, té 81.000 seguidors a la xarxa, que s’assabenten de tots els detalls de la seva vida que li plau exhibir, per fer-ho breu, fotos i vídeos d’ella emprovant-se roba, selfies amb bikinis de diversos colors, comentaris sobre la moda juvenil, algun viatge…

No és el comentari sobre la seva aversió a treballar el que ha aixecat polseguera, sinó més aviat la pretensió que la seva “bellesa” l’en podia eximir. No se sap si la noia pretèn passar de viure dels seus pares (parant la mà), a viure del seu marit o dels seus fills, o si pensa viure dels ingressos per publicitat que, indubtablement, li deuen reportar les visites dels “follovers”, ara s’ha de dir així, en anglès, dels seguidors o fans, que fa més modern. Pel que es veu, a la noia tampoc no li agrada estudiar, en definitiva, que no li agrada fer res que li suposi un esforç. He seguit una mica la polèmica suscitada a la xarxa i el darrer que ha dit la noia és que no n’hi ha per tant, perquè només feia broma.

 Sigui com sigui, la jove té els trets de bona part dels membres d’una generació que ha nascut amb la flor al cul. D’una generació filla de la prosperitat familiar, normalment resultat de la suor dels seus pares, i que ha tingut tot de cara a la vida. La majoria no s’han hagut d’arromangar mai per fer cap feina, ni a casa perquè han tingut els típics “pares bombolla” sobreprotectors que els han fet de majordoms, ni a fora perquè mai no han hagut de guanyar-se les garrofes als estius collint fruita o a casa fent repassos. Joves, doncs, ben peixats, que han tingut accés a una bona formació però que s’ha malaguanyat a resultes, justament, d’un excés de manyagueries, de distraccions (mòbil i xarxes socials), i de televisió. Tot plegat els ha fet creure que hom podia viure “del cuento”. Ves a saber, igual tenen raó. Potser hauríem d’abandonar aquest nostre estúpid amor al treball i a l’esforç. No diuen els castellans de descansar és salut? I no fou Nostre Senyor qui va maleir el treball, adjudicant-nos-el com a càstig permanent?

Read Full Post »

LLAVOR PROHIBIDA

Una jutgessa de Vitòria ha impedit que uns pares posessin el nom de «Hazia» a la seva filla. Ha invocat l’article 54 del Codi Civil espanyol ‒de 8 de juny de 1957, encara vigent malgrat algunes modificacions introduïdes‒ per imposar un nom llatí de fonètica similar i idèntic significat: «Zia». Hazia, en eusquera significa «llavor» però també «semen», mentre que l’equivalent llatí vol dir gra (i així també: llavor), llum i esplendor. Recordo, per dir-ho tot, que del terme llatí «semen» en surt també el nostre «semença» i el verb «sembrar».

La jutgessa, fent ús de les seves atribucions, ha fet inscriure Zia en lloc de Hazia perquè el significat d’ús comú del substantiu eusquera és semen, i li ha semblat que entrava en un dels supòsits de la llei: «Quedan prohibidos los nombres que objetivamente perjudiquen a la persona». Amb la mateixa justificació, registradors i jutges han impedit que hom posés noms com Hitler, Caïm, Stalin o Judes, però també s’han prohibit, a Catalunya, noms tan nostrats com Jordi, Joan o Pere; al meu, posem per cas, li afegien un accent, que en català no du.  Per cert, saben vostès que el primer «Jordi» inscrit com a tal fou Jordi Cruijff  (més conegut, el cognom, per l’anglicitzat Cruyff), fill del cèlebre i enyorat jugador del Barça? Saben que el futbolista va haver d’imposar-se al funcionari recalcitrant? Aquest li deia que «Jordi» no podia ser, que havia d’inscriure com a «Jorge» el nen. En Johan, amb el seu castellà de fort accent holandès, li va dir, mostrant els papers que duia: «Qué pone aquí? Jordi. Pues tu, copia». Així fou com un nen nascut a Holanda va ser inscrit al Registre Civil de Barcelona amb el nom de Jordi. Era l’any 1974 i Franco encara era viu.

Un codi civil de 1957, més que una antigalla, és una presència viva del feixisme. Un document ideològic per a la imposició d’un pensament a través dels noms de les persones. No és poca cosa, el nom. Quan els pares en triem un per als fills volem que tingui sentit i valor, si més no per als qui el posem, atès que qui el rep no pot dir la seva. No és tracta una mera marca identificativa, si així fos, tan se valdria posar «1» al primer fill, «2» al segon… Per això cal dir-li a la jutgessa que impartir justícia comença per tenir respecte.

Read Full Post »

VOLS FANTASMA

Cada vegada els pobles estan més incomunicats. Poc a poc les línies d’autobusos van reduint la seva freqüència: de dos viatges diaris a un de sol, després tres dies a la setmana, encabat només un i finalment cap. I els pagesos que no tenen cotxe han de llogar un taxis de la veïna localitat gran si volen sortir del poble, anar a mercat, al metge o agafar el tren. Sempre hi ha raons per això, que si els autobusos tenen pocs passatgers i la companyia no fa negoci, que si els transports gasten molt gasoil, que si això és molta contaminació per tan poc rendiment, que si… Alhora, la conselleria del ram, prohibeix als pagesos que cremin restes vegetals a fi d’evitar contaminació atmosfèrica amb CO2, i els convida a destruir-les amb mitjans mecànics, com ara trituradores de fusta mecanitzades que impliquen consumir combustible fòssil amb el tractor.

Dit això, espero que els lectors hagin llegit un post que corre per les xarxes socials que diu el següent: «Sóc ramader. I això és un Airbus A380. Aquest avió carrega 330.000 lt de fuel, el suficient per mantenir-lo a l’aire un dia. És el mateix que necessita la meva explotació de 65 ha. per funcionar 50 anys produint 75 milions de kg de fruita i 1.380.000 porcs, però qui contamina sóc jo». M’he pres la molèstia d’investigar el consum d’aquests avions i les xifres que es mencionen són correctes. En funció de la seva mida, els avions comercials consumeixen entre 22 litres de combustible per hora i passatger (dona 44 litres per passatger en viatges curts de dues hores, per als quals s’usen avions petits i de baix consum) i 38,28 litres per passatger i hora en viatges intercontinentals. Menciono aquestes dades perquè ens acabem d’assabentar, no pels mitjans del país, és clar, sinó pel diari anglès The Guardian, que des de 2019 més de 5.000 vols sense passatgers han sortit o arribat a Anglaterra. Són els anomenats «Ghost flights» o vols fantasma, que les companyies mantenen per mantenir el negoci. No volen abandonar les rutes perquè les seves reserves d’espais als aeroports (càrrega, repostatge, etc.) podrien ser ocupades per altres companyies. No sé pas, què volen què els digui, em sembla que aquesta és una bonica manera de malgastar energia i diners i alhora riure’s dels esforços de la gent per reduir les seves pròpies emissions. Com deia un del meu poble: «quan serem morts, ja ens enterraran».

Read Full Post »

NO HI HA MEDALLES PER A TOTHOM

A ningú no li agrada fracassar, ni suspendre, ni perdre, ni ser el subjecte passiu o actiu de cap acció que impliqui la derrota, la disminució o la privació. I tanmateix, qui no aprèn a fracassar rarament triomfa. Quants ciclistes poden guanyar una cursa per etapes al voltant d’un país sencer? Segurament molts més dels que guanyen una etapa, però la cursa sencera només admet un vencedor. Què seria dels dos-cents corredors que pedalen els 3.500 quilòmetres del Tour, posem per cas, si no estiguessin avesats a perdre, a perdre i seguir competint, esforçant-se per guanyar, i qui sap si només per competir, o per guanyar-se la vida? On han après o qui els ha ensenyat aquesta lliçó de vida? On han adquirit la consciència que un renovat esforç ha de seguir a cada derrota?

És un fenomen cada cop més estès que els pares criïn entre cotó fluixos els seus fills. És clar, els volen estalviar patiments i revessos, volen que siguin feliços. I molts creuen que la millor manera d’assegurar aquest objectiu és sobreprotegir-los, fer-los els deures, convertir-se en els seus advocats davant dels mestres i professors, actuar tothora com majordoms seus, o com els seus guarda-espatlles, taxistes a qualsevol hora i, evidentment, com els «paganos» de totes les seves despeses, que acaben sent totes capricis pel costum de viure regalats que els porta.

He sentit d’escoles que, sota la pressió dels pares o de «motu proprio» quan fan concursos, tant és si són de redacció, com de ball o de pastissos, ja no constitueixen jurats per atorgar els premis. Un jurat hauria de triar la millor redacció, el grup que més ha assajat o preparat la coreografia, el grup que s’ha assessorat millor i qui més bé ha ornamentat el pastís. Però ca! Això significaria que hi ha guanyadors i perdedors, i els perdedors, pobrets, es podrien frustrar. Per això, el premis els reparteixen a sorts, tothom ho sap i així ningú no pateix, però tampoc ningú s’esforça gaire. L’existència d’un jurat i d’un premi als millors, als que més han treballat, en lloc d’esperonar-los, podria fer-los patir ansietat i, després, frustració a l’hora de la derrota. Això és el que tenim, volgut lector: pares bombolla, que encerclen els seus fills amb una cuirassa transparent perquè res no els punxi, i mestres i professors que els segueixen la veta.   

Read Full Post »

LLEIDA DESENDREÇADA

Crec que la del títol és una expressió atenuada, un eufemisme. El cert és que penso que Lleida és una ciutat llardosa. Arreu veig papers i brutícia per terra (ep, potser no passejo per tots els barris de la ciutat, car em diuen que alguns fan goig), arreu veig pixades les parets dels edificis i cagallons de gos a les voreres; arreu veig llambordes que ballen o en mal estat, clots al paviment, munts de deixalles de menjar a la vora dels contenidors, però també cartrons, plàstics i, algun cop, restes de mobles que algú ha abandonat, etc.

Qui és responsable de tot plegat? En primer lloc, qui embruta, és clar. Tinc la impressió que hi ha força ciutadans bruts i mal educats, i es evident que no consideren seu l’espai públic. Aquest fenomen també s’observa en els espais semiprivats, com les escales de veïns, on els elements comuns sovint no són respectats; hom creu que casa seva és només l’interior del seu pis, on probablement no deixaria que el seu gos abandonés un palter al mig del passadís o damunt del sofà. Així trobem que els mateixos veïns de l’immoble toquen les parets amb les mans brutes, recolzen els peus a la paret o no recullen el que els cau a l’ascensor, al replà de l’escala o a l’entrada de l’edifici.

En segon lloc, el responsable de la brutícia és qui té l’encàrrec de vetllar perquè la ciutat estigui endreçada. Crec, francament, que l’ajuntament no ha vetllat prou aquest aspecte. Sovint hom ha tingut la impressió que l’empresa de neteja no treballa prou eficaçment, no arriba a tot arreu o, pitjor encara, arriba més a uns barris que a uns altres. Hom ha trobat en falta, també, una acció sancionadora dissuasiva i extensa. La raresa d’agents de la Guàrdia Urbana al carrer fa que brètols i maleducats es creguin impunes.

M’alegra, finalment, que els responsables municipals hagin iniciat una campanya informativa que ens assabenta del preu que paguem, cada any, reposant fanals malmesos pels orins dels gossos. Més de 150.000 euros, diu l’anunci. Esperem que els amos dels gossos, que els deixen alleugerir-se a la propietat pública, es donin per assabentats. Ara bé, el civisme no s’arregla només gastant pressupost en propaganda o en neteja, cal que hom repercuteixi en els incívics i bruts el preu de la seva immundícia.

Read Full Post »

SIMIS I GOSSOS

Una canilla és un conjunt de gossos que cacen plegats, normalment caça menor: conills, llebres i perdius. No és estrany que en l’imaginari masclista tradicional la metàfora de la caça tingui un ús sovintejat. «Anem de cacera» diuen els joves agosarats quan es disposen a sortir cap a la discoteca o club nocturn. «A veure quants conills cauen avui» és vana un altre, referint-se, és clar, al les noies  que «es farà» durant la nit, o si més no, al nombre de conquestes que dirà que ha fet, quan ebri, de matinada, repassi la nit amb els companys de canilla.

«Putes, sortiu dels vostres caus com conilles», en castellà per suposat, és el crit amb què arrenca l’al·locució d’un resident del Col·legi Major Elías Ahúja de Madrid. A continuació afegeix, després d’insultar-les: «Os prometo que vais a follar todas en la Capea». Val a dir que la Capea és la festa que havien de celebrar avui els residents universitaris dels dos col·legis afectats. L’etologia, que és la ciència que estudia el comportament dels animals, tant en el seu medi natural com en captiveri,  tindria molt a dir de tot plegat.

Un etòleg imparcial jutjaria que ens trobem davant del ritual d’emparellament col·lectiu d’algun mamífer superior. El mascle, com ho acostumen a fer els cérvols i alguns simis, comença la brama ‒conjunt de sons guturals eixordador‒ per expressar el seu desig sexual. Brama acompanyada de cops als pectorals ‒en el cas dels goril·les‒ que atraurà les femelles. Punt per punt es dona en l’espectacle que han ofert els universitaris del col·legi Ahúja i les seves partenaires del Colegio Santa Mònica, que els responien i justificaven.

Un antropòleg diria, potser, que es tracta del típic capteniment irracional dels joves urbanites que enyoren la selva i que d’una manera o altra han d’exterioritzar les seves pulsions. Un sociòleg, en canvi, diria que es tracta d’un retrocés social, d’una involució, que en lloc d’estar superant les misèries de l’home actual estem retrocedint cap a la bèstia i l’únic que es pot fer amb aquests exemplars «humans» és enviar-los al Planeta dels simis que tan bé descrivia Pierre Boule. Dels simis, deia? No, que al final es veu que el planeta en qüestió és el nostre, justament el nostre. Els del col·legi Ahúja són a casa.

Read Full Post »

NI AMB TU NI SENSE

Ara divorciar-se és fàcil. Si la parella arriba a un acord pacífic, els honoraris de l’advocat oscil·len entre 800 i 2000 euros, als quals cal sumar les despeses del procurador ‒si es fa via jutjat‒ o les del notari, en altre cas, entre 200 i 500 euros més. En la majoria de casos, però, les despeses són molt superiors, perquè no hi ha acord i hom acaba al jutjat. Ja se sap, el desig de trencar la relació no acostuma a donar-se simultàniament, bé perquè el desamor o l’afartament són asimètrics, bé perquè hom ha sostingut massa una relació que es desfeia i la pèrdua d’afecte ha donat pas al desinterès, aquest ha obert la porta al fastigueig i aquest, al seu torn, a la irritació. Esdevinguda crònica, la irritació du inevitablement al ressentiment, el qual inicia el pendent relliscós de l’odi.

La qüestió és, sempre, quan? Com diuen els autors de novel·les romàntiques, donar el primer petó és fàcil. La dificultat es troba a donar el darrer, o justament, no donar-lo. Salvant la distància, és possible establir una analogia entre les relacions personals i les polítiques. Per als conflictes d’ambdues serveixen els immortals versos de Machado: «Ni contigo ni sin ti / Tienen mis males remedio / Contigo porque, me matas / Sin ti porque, yo me muero.» que hom canta en una cobla. En efecte, no poques parelles no poden viure juntes ni separades. Si estan juntes, la convivència és impossible per la disparitat de criteris i pel fet que els objectius d’un i altre són diferents, o ho són els mitjans i camins per arribar-hi. Així, els moments feliços són tan rars i breus que quan es presenten ja no es gaudeixen com àrees de repòs i gaudi, perquè hom anticipa el camí ple de mines que espera més endavant. Ara, en una cosa sí que hi ha diferència entre els membres d’una parella, casada o no, i les parelles polítiques.

Les primeres, normalment, van estimar-se un dia, cosa que fa que, superades les crisis, les reconciliacions siguin dolces i, eventualment, duradores. En canvi, les parelles polítiques no naixen d’un mutu interès, sinó d’un interès egoista i d’una perfecta desconfiança, i de vegades ni tant sols caminen en la mateixa direcció. Quan es fa evident l’agonia, el millor és donar-los l’extremunció i  cantar-los les absoltes.

Ni contigo ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque, me matas

Sin ti porque, yo me muero

Ni contigo, ni sin ti

Porque mi letra, no ves

Piensas que de ti, me olvido

Y en el fondo de mi pecho

Y a cada instante te escribo.

Quisiera verte y no verte,

Quisiera hablarte y no hablarte

Quisiera no conocerte

Para poder olvidarte, ay

Ni contigo ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti, porque yo me muero

Ni contigo, ni sin ti

Siempre que miro al cangrejo

Me pongo a considerar

Que se parece a mis dichas

Que caminan hacia atrás

Quién canta su mal espanta

Y aquel que llora, lo aumenta

Yo canto por divertir

El dolor que me atormenta, ay

Ni contigo, ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti porque yo me muero

NI contigo, ni sin ti

Estoy tan hecho a la pena

Que me sirve de compaña

Y el día en que no la tengo

Me parece cosa extraña

A mi triste corazón

Las fatigas le ahogan

Y no tiene más descanso

Que el rato que por ti lloran

Ni contigo, ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti porque, yo me muero

Ni contigo, ni sin ti

Tienen mis males remedio

Contigo porque me matas

Sin ti porque, yo me muero

Read Full Post »