Jethro Tull, als que passem dels cinquanta, ens sona a banda de rock progressiu del segle passat. Èxits com Aqualung, de 1971 o Thick as a brick, del 72, en són testimonis, censurats pel franquisme a causa de les seves lletres irreverents. El nom també sona als enginyers agrícoles, car Tull, de qui la banda de música treu el seu, fou un agrònom anglès del segle XVII que va inventar una original sembradora de tracció animal. La màquina permetia sembrar, per enterrament, camps extensos, i repartia les llavors amb regularitat, de manera que s’aprofitava millor la terra i les collites donaven més rendiment.
Abans de Jethro Tull, però també després, cosa que demostra que la tècnica d’aquest s’avançava en dos segles a la seva generalització, la manca d’adobs obligava els pagesos a practicar el guaret amb les terres. Per a l’ignorant en qüestions del camp, guaret és deixar de cultivar una terra durant un o més cicles vegetatius a fi que aquesta es recuperi. A la Noguera, que és d’on provinc, el guaret es practicava amitjanant els camps, treballant-ne alternativament només la meitat mentre l’altra reposa.
Amb el Covid-19 això d’amitjanar torna a estar de moda. Els locals tancats passen a tenir límits quantificats d’aforament, i molts espais no poden allotjar més de la meitat del que solien. L’amitjanament ha arribat també a l’educació. Ensenyar i aprendre, en efecte, és cultivar l’esperit; la forma intel·lectual de l’agricultura, que és justament el conreu del camp. Ha fet molt soroll l’anunci del retorn presencial a les classes. Hi ha qui ha dit, amb mala fe, que els professors s’oposen a atendre els alumnes a classe perquè «tenen por de contagiar-se». Qui això diu oblida, primer, que la suspensió de les classes no s’ha fet pas per aquest motiu sinó per evitar les aglomeracions humanes que faciliten la difusió de la pandèmia. I justament als centres educatius és pràcticament impossible, perquè en pocs centenars de metres quadrats s’hi encabeixen a diari, durant moltes hores, entre 400 i 1000 persones. A cada classe hi ha uns 30 nens o adolescents, només que un tingui el covid-19, en un tres i no res, el tindran tots, mestre inclòs. I aviat el tindran les famílies de tots els assistents, i tot seguit patirem un rebrot de la pandèmia. Així doncs, l’amitjanament practicat pels pagesos, que tan bon resultat donava a les collites serà, pel cap baix, la recepta adequada a les escoles. El que es discuteix és si el retorn a les classes és, ara, una mesura assenyada. Jo crec, francament, que no. El sembrar, com el segar, tenen la seva hora.
Qui pateix més, la persona pacient o la mancada de paciència? La resposta, diria ma padrina, és fàcil: els impacients sempre s’ho passen pitjor. És clar, pateixen més perquè no tenen paciència. No faig jocs de paraules, amable lector. Agafi l’exemple que vulgui. L’individu que prem repetidament el botó de l’ascensor no el fa pujar o baixar més ràpid, però és consumit d’ànsia. Qui pateix insuficiència respiratòria per Covid-19 no avança la seva recuperació perquè, incapaç de contenir-se, delerós de salut, maltracta els o les metges i infermers que el tracten. Paciència ve de patir, i consisteix, justament, en «saber patir», un tipus de qualitat de l’ànim que rau a suportar sense pertorbació els infortunis, les ofenses i els treballs. En l’ètica cristiana és una virtut. Les Benaurances, posem per cas, són fonamentalment una exhortació a ser pacients davant dels patiments de la vida, que seran compensats en l’altra, com una mena de gratificació ajornada per al pobre d’esperit, l’humil i el perseguit. D’aquesta manera, aquell que té fam i set de justícia aprèn a esperar. Amb
paciència es guanya el cel, així diuen.
Tant si en teníem com si no, aquests dies han posat a prova la nostra paciència. El confinament obligat, l’absència o disminució dels estímuls que feien interessant la vida, el fet d’haver de suportar restriccions de la llibertat de moviment i d’acció, en molts casos el fet de perdre ingressos, la feina… i en altres casos, perdre amics i persones estimades, són coses que, efectivament, fan perdre la paciència. Ara bé, en aquesta ocasió, bé cal aprendre, si ens plau per força, una mica de la saviesa de la vida. Hom no ha de patir per allò que no pot evitar i, per tant, el sofriment és opcional. Siguem pacients, doncs. I no pensem pas que la paciència és la simple capacitat d’esperar, més aviat és allò que fem mentre esperem.
En Josep, el pagès d’Oliola que va morir el Dia del Treball de 2020, va néixer entre esclats de bombes i ràfegues de metralladora durant el conflicte que succeí al fallit cop d’estat de Franco. No conegué son pare fins que aquest va tornar del combat, perquè a l’hora del seu naixement era al front d’Aragó, a la batalla de Terol; les bales el van estalviar. Josep, un nen més de la guerra, no fou tampoc ferit per cap bala perduda de les que es dispararen a l’entorn del poble ‒l’ermita, reconstruïda amb obusos als murs, n’és testimoni. Molts anys més tard, però, un projectil de morter que l’arreu havia desenterrat mentre llaurava, el feriria greument. La seva jubilació com a pagès ‒per invalidesa‒ el convertí en una víctima pòstuma de la guerra del 36.
casa que no es guanyés el pa sembrant el blat amb què aquest es fa. Els seus predecessors només van conèixer l’arada de rella romana ‒fulla triangular de ferro que avança obrint solcs‒, i més tard les arreus d’orella o pala, que giren la terra. Ell, que va aprendre l’ofici quan l’eina encara avançava per 
tracció animal ‒mules o “matxos”‒ protagonitzà la revolució mecànica amb la compra del primer tractor (Un Massey Harris, allà pels anys seixanta, encara amb rodes de ferro. Aquesta marca és la precedent de l’actual Massey Ferguson). Així, durant molts anys, a cal Ramonet ‒als pobles, les cases tenen nom, en aquest cas, el de qui la va aixecar, el padrí del Josep‒, hi va conviure el vell i el nou. A la vora del tractor i la sembradora hi ha hagut sempre la dalla de segar i les forques de fusta de ventar, que a l’era separen el gra i la palla. Una era circular que, com un símbol del temps passat, es dreça al turó més exposat al vent d’una finca que, com tot a can pagès, també té nom, la «Vinya de l’era».
darrer que ell va comprar, ara fa quaranta anys, i que encara funciona. També vam aprendre a sembrar, a llençar l’adob i a ensulfatar. Amb ell vam treure pedres del tros abans que s’inventessin els despedregadors. Ell, el pagès, l’agricultor, això és el qui cultiva la terra, ens va estimular a cultivar, a llaurar també les nostres menys, a fi que donessin fruit. I aquestes mans que ara escriuen, sota la seva guia, van instruir-se en les destreses de l’hort, del tros i de la mecànica. Però el més important és que, hereu com era de la saviesa dels humils, dels servidors de la terra, ens ensenyà a viure. Aquest és el seu llegat. Que la terra damunt de la qual va suar l’aculli.
Fa tres-centes anys i escaig, Daniel Defoe va escriure A journal of the plague year (Diari de l’any de la pesta), on explicava l’experiència dels londinencs, de l’any 1665, quan van veure la seva ciutat sotmesa als estralls de la pesta bubònica.
hauran seguit el meu exemple, n’infectaran altres, i potser a mi mateix.
L’analogia entre el passat i el moment actual, en fi, s’estén a la “corba descendent” dels contagis. En efecte, diu Defoe que l’any 1665, quan els informes dels agutzils van revelar que la pesta afluixava: que hi havia menys infectats i que els malalts es recuperaven millor, les persones sanes van esdevenir menys curoses i accidentalment van estendre la pesta encara més. L’exemple de la irracionalitat de molts pares diumenge passat, agrupant-se en places, carrers i platges, hauria de servir d’advertiment.
Els novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, -la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin 
reals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.
Les novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.
amb la idea d’obrir-se al món, a les persones i a les experiències que hom viurà, de manera que aquestes et puguin canviar. Les persones que només viatgen per a «veure món», per tal de sumar trofeus en forma de postals, tornen igual que quan se’n van anar: eren invulnerables al canvi.
Kavafis. El cas és que el poeta recull bé la idea que l’essència del que hom trobarà ja ho portava al damunt: «Els Lestrígons i els Ciclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu.». És justament per això que cal desitjar que el viatge sigui llarg, ple de ventures, ple de coneixences, un viatge que permeti alliberar-se dels monstres amb qui topa Ulisses perquè van amb ell. Només gràcies al viatge se’n desfà i arriba, finalment, a la seva pàtria, aquella sense la qual no hauria sortit, la seva Ítaca.
Ramon Camats 