Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2019

TASHI WANGXUK

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. Wangxuk, aleshores, va haver de buscar un lloc on les seves nebodes poguessin aprendre la llengua materna. No en va trobar cap. I les escoles públiques ja feia temps que no oferien educació bilingüe, explicant el tibetà com si fos una llengua estrangera, això si l’oferien. «Això mata la nostra cultura», es va dir. Aleshores va fer una recollida de signatures per 29TIBET1-jumboa una petició ‒bloquejada per les autoritats quan ja n’havia recollit 60.000‒ on demanava que els tibetans poguessin rebre ensenyament en la seva pròpia llengua a fi de conservar la seva cultura tradicional. Després que aparegués un article al New York Times (28/11/2015): Tibetans Fight to Salvage Fading Culture in China (Els tibetans lluiten per salvar les cultures amenaçades a la Xina), il·lustrat amb una fotografia de Wangxuk, aquest fou fet desaparèixer per les autoritats; els seus familiars no en van saber res durant tres mesos. Torturat durant els interrogatoris, fou acusat d’atacar la política estatal quant a les minories ètniques, fer activitats contràries a la «unitat ètnica i nacional del país» i, en MONJO TIBETÀdefinitiva, promoure la secessió del Tibet.

Oi que els sona vagament familiar, tot plegat? Xina, com el Regne d’España, sap que el procés d’assimilació dels territoris conquerits passa per la destrucció de la seva llengua i la seva cultura. Tant és que la constitució d’ambdós països digui, explícitament, que les llengües «regionals» seran protegides i d’ús comú als seus territoris, la realitat és que els estats temen que els parlants de les llengües autòctones tinguin una més forta identitat nacional i, per tant, els són suspectes naturals d’independentisme, secessionisme i rebel·lió.  A Xina, doncs, forcen tothom a rebre instrucció en mandarí i empresonen els que pacíficament reivindiquen el tibetà. Aquí, posem per cas, fan que a les oposicions a funcionaris dels jutjats de Catalunya, el català no sigui ni tan sols un mèrit, ja no dic un requisit… l’excusalhasa-fc-el-equipo-del-tibet-en-la-liga-china-que-quiere-enterrar-las-diferencias-politicasés similar a la dels xinesos: es tracta  que «els opositors es puguin presentar en condicions d’igualtat de mèrit i capacitat». Quan aquest principi obliguin a aplicar-lo als funcionaris d’ensenyament, ens trobarem amb el fet que, a més de tenir una majoria de jutges que no saben català, també tindrem mestres amb la mateixa condició. Bé, parlava de les semblances entre Xina i el Regne d’España. Aquesta és una. Una altra és que aquí també empresonen els pacífics independentistes que es fan veure massa, organitzant un referèndum, per exemple.

Anuncis

Read Full Post »

CATANYOL LLENGUAAbans, el maltracte a la nostra llengua provenia gairebé exclusivament de la ignorància. Jo mateix no vaig rebre classes en català i de català fins que vaig fer COU. La gent deia agobiar en lloc de molestar o agraviar, bassura en lloc de deixalles, bocadillo per entrepà, colilla per burilla, desvanéixer per esvanir, lio per embolic, pessadilla per malson, tonteria per bajanada, vistasso per ullada o xist per acudit. Bé, i ara la inefable Rosalia ha posat damunt l’altar de la popularitat el cumpleanys, per aniversari.

El mal ús, tant adés com ara, és clar, no acaba amb els mots castellans que usem en lloc BAR CATANYOLdels propis, hi ha també les importacions semàntiques, com provar un aliment en lloc de tastar-lo, donar voltes per fer voltes, donar classe per fer-ne. A la vora d’aquests, és clar, hi ha l’ús de les construccions castellanes: tinc que fer, res que dir, etc… construccions que ja tenen una llarga història (de fet, moltes ja eren presents en el català prenormatiu). La novetat, que ja no ho és tant, són les importacions no forçades del castellà, ara ja molt comunes a Barcelona, presents sovint als programes i tertúlies de TV3, que CATANYOL 8 AÑYSs’estenen arreu sense aparent aturador. Exemples dels mitjans, els que calgui: «ha de quedar en llibertat quan abans» , calc exacte del «cuanto antes»; «a Oliola tenen nou», entesos, tenen nou graus de temperatura, però la frase, que formava part d’una enumeració, exigia dir, «a Ponts tenen 10 graus, i a Oliola en tenen nou.»; «Al dia següent es constituirà la Diputació», quan volen dir l’endemà; «Marc Márquez s’ha caigut al revolt», per ha caigut.

El «cumpleanys» de Rosalia no és rellevant, com a barbarisme, en aquest mapa que dibuixo. Sí que ho és, en canvi, parlar de l’ús social de la llengua catalana i del context polític en què aquesta malviu. Així, el fet que Rosalia canti una cançó en català és inqüestionablement bo per a la llengua. Ser llepafils amb l’eventual incorrecció és sobrer. És necessari, tanmateix, tenir present que els catalans som forçats a un bilingüisme on només una llengua i una cultura reben protecció del Regne d’España, on CATANYOL FARRAGÓS FEIXUCel procés de substitució del català pel castellà passa, com s’esdevé en contextos colonials, per la subordinació d’una llengua a l’altra i per la dialectalització de la llengua minoritzada. El perill real, a banda de la residualització de la llengua catalana (es parla només a l’escola i no al carrer, no és la llengua real d’integració dels nouvinguts, no és la llengua neutra no marcada ‒aquesta funció la fa el castellà‒, i estem en una situació clara de diglòssia) és doble: primer, que el català esdevingui un dialecte del castellà. El segon que el català deixi de parlar-se o que només es parli en els cercles familiars resistencialistes.

Quant al primer, és fàcil d’explicar: la diglòssia afavoreix cada com més les importacions no forçades, lèxiques, semàntiques i gramaticals. Això converteix, de facto, el català en catanyol abstindreuna subordinada del castellà. Aquest fenomen ja ha passat a la península amb el Gallec, que hores d’ara ja no és gran cosa més que un dialecte, essent el portuguès ‒originalment idèntic‒ la vertadera llengua gallega.

Quant al segon, la pèrdua de parlants, hi ha molt a dir. Una llengua no és res si no es parla. ‒deixem a banda el llatí, per la seva excepcionalitat‒. Si no volem que la llengua de Frabra acabi en patuès del castellà ja cal que ens calcem. I la millor sabata és aquella que es pot dur cada dia, festiu i feiner, arreu.

Read Full Post »

AMOR LÍQUID GOTA COR«És impossible aprendre a estimar, igual com no es pot aprendre a morir. I ningú no pot aprendre l’elusiu –l’inexistent per bé que intensament desitjat– art de no caure a les seves urpes, de mantenir-se fora del seu abast. Quan arribi el moment, l’amor i la mort cauran sobre nosaltres, per bé que no tenim ni un sol indici de quan arribarà aquest moment.» Zygmund Baumann sosté aquestes agosarades afirmacions contra l’opinió comuna. El cert és que només podem aprendre de l’experiència, de les coses que passen més d’una vegada. I atès que la mort és una experiència que només tenim un cop, i és la darrera que acomplirem, no podem «aprendre a morir». És veritat que podem assistir a la mort d’altres i podem llegir reflexions a dojo sobre el morir, l’estar morts i el més enllà, i que tot això pot tenir alguna influència sobre la manera com ens aproximem personalment al final de la vida, però l’afirmació inicial resta sense objecció: no és evident que això ens faci «morir millor».

Ara bé, hi ha fortes objeccions contra la primera afirmació: «és impossible aprendre a amorliquido BES ULLS CLUCSestimar». Considerem un moment els arguments que presenta l’autor. Diu aquest que cada vegada que ens enamorem ‒perquè en realitat, només parla d’aquest amor, i no pas del filial o fraternal‒ és una experiència única, diferent i permanentment nova. I encara que cada cop diem el mateix:  «m’he enamorat», en realitat és un fenomen independent de l’anterior. Les emocions són similars, fins i tot ho pot ser la seva intensitat i els seus efectes, i tanmateix hom comet els mateixos errors i encerts, un cop i un altre. No val aquí l’excusa que els humans som els únics éssers que ensopeguem dos vegades ‒o més‒ a la mateixa pedra. El cas és que no existeix un «aprenentatge» de l’amor, si més no del mateix tipus que es dona quan aprenem a conduir o a escriure amb bona lletra; altrament dit, no hi ha una manera clara de fer-ho bé «la propera vegada que ho haguem de fer». Així, doncs, com és que tenim la impressió, a través de l’experiència personal de l’amor, que aprenem alguna cosa? És potser perquè tenim idees i experiències similars que ens fan pensar que hi ha relacions de causalitat entre unes coses i unes altres? És perquè d’aquesta manera podem creure que hi ha determinades regles o normes que hom pot adquirir i dominar? Però, aquestes regles i normes, existeixen de debò o només necessitem creure-ho així? En qualsevol cas, serveixen aquestes suposades regles per «estimar millor» o només tenen la utilitat de l’experiència del gat escaldat, que de l’aigua tèbia fuig? Si, una utilitat negativa, aprendre amor de butxacaa estimar, no seria en realitat  aprendre a no fer-ho per no enganxar-se els dits? Quina paradoxa: aprendre a estimar no seria altra cosa que aprendre a evitar els paranys de l’amor, aprendre a evitar «enamorar-se massa», a comprometre’s massa, a il·lusionar-se massa.

I sí, una de les sentències dels set savis de Grècia, gravada al frontispici del temple d’Apol·lo, a Delfos, deia «De res, massa», versió culta del que ja deia ma padrina: «Totes les masses piquen». I, tot i així, si per por a fer-nos mal per culpa de l’amor, acabem renunciant a ell, pensant que és possible trobar «amors de butxaca» via Tinder i similars (és una metàfora), en realitat perdrem l’amor mateix.  És cert que els amors superficials i mancats de compromís no comporten cap penyora, però alhora impliquen la desaparició de tot amor eternsentiment vertader. Si posem molta aigua al vi potser no tindrem ressaca, però tampoc cap eufòria. Algú ho va dir en frase encertada: un amor racional és un oxímoron, com intel·ligència militar, fred abrusador, dolç dolor o instant etern. Sí, per a eternitats, si n’hi ha, només conec la tan ben descrita per Victor Jara a «Te recuerdo, Amada».**

 

NOTA BENE: Per als illetrats de llatí, recordo que «amanda» és el participi passiu d’amare, i significa: «la que ha de ser estimada».

Read Full Post »

REGAR L'AMORPer a la majoria de les persones, el problema de l’amor es resol a trobar la manera de ser estimats, o trobar algú que ens estimi. Hi ha poques persones que, de forma espontània, busquin algú a qui estimar, o que es preocupin per estimar millor. Quan érem infants, i per bé que aleshores no n’érem conscients, l’afer era ben senzill: hom ens estimava incondicionalment i sense límits. I nosaltres no havíem de fer res per a ser estimats així. Només ens calia existir. Ni el fet que ens haguessin de canviar els bolquers cada dos per tres, ni que els nostres plors no deixessin dormir els pares per la nit, ni les múltiples molèsties i preocupacions que els causàvem, no afectaven gens a la intensitat, la fermesa i la lleialtat amb què érem estimats.

Els humans som com les cebes, on cada capa s’afegeix a un nucli que no canvia. Per això el passat roman sempre present. Quant a l’amor, això significa que moltes persones (per L'ART D'ESTIMAR OVIDIno dir totes) conservem íntimament aquesta dolça experiència de la infància: volem ser estimats només pel fet d’existir. Així, la nostra manera de «conrear» l’amor, és a dir, la nostra manera d’aconseguir ser estimats, consisteix majoritàriament en fer-nos o aparèixer «estimables». Notin d’entrada que «estimable» és un terme relatiu. La majoria pensa que «estimable» significa, simplement, «allò que és estimat», però el cas és que no sempre estimem coses «estimables»: hi ha gent que es droga o menja greixos sense parar i això no és «estimable» o recomanable des del punt de vista de la salut. Altrament dit, la gent no sempre fa allò que sap que és bo ‒per a la salut del cos o la de l’esperit‒ posem per cas, justament perquè implica un cert esforç. Així, estimable i estimat no coincideixen pas sempre. I en canvi, és allò que busquem ser per tal de ser estimats, sense adonar-nos, potser, que la qualitat d’estimable no és passiva sinó activa.

Uns, i unes, és clar, partint de la perspectiva descrita, ens ho muntem per ser rics i poderosos, busquem la celebritat que els farà atractius, uns altres ens posem ART D'ESTIMAR FROMguapos/guapes i ens gastem fortunes per tapar calvícies aixecar culs i amagar arrugues. Tot per ser «estimables», com hem dit.  Però, a banda d’aquesta, hi ha una manera, més adulta, de «conrear» l’amor, no tan passiva i infantil, consisteix en fer, no en aparentar, alguna cosa per tal de merèixer l’amor d’algú. Aquí val la màxima, aplicable també a l’amistat: «Si vols amics, sigues amic». Així, si prenem el mot d’Erich Fromm, autor d’un llibre el títol i el tema del qual manllevo per a aquest article, hi ha dues fórmules genèriques bàsiques de l’amor. La primera l’entén passivament, egocèntricament, que es resumeix en la frase: «T’estimo perquè et necessito», amb ella prolonguem la infància fins que pentinem cabells blancs, i alhora ens ajustem a la psicologia pròpia de la societat de consum on vivim i que tant ens afaiçona. La segona, adulta, amb un punt de generositat, es concreta amb un «Et necessito perquè t’estimo». Vostè tria.

Read Full Post »