Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘franquisme’ Category

ocell capturatQuan era un crio, un dels espectacles que més m’incomodava era veure com un altre nen maltractava, tot jugant, un moixó. Ara aquest espectacle ‒versió reduïda i infantil de la tauromàquia‒ ja no és fàcil de veure, car amb prou feines hi ha moixons enlloc. Imaginis un nen que «juga» amb un ocellet al qual ha segrestat d’un niu. Sovint, l’ocell és encara incapaç de volar una llarga distància. El nen serva l’ocell amb un cordill que li ha lligat a una pota, de manera que els intents d’enlairar-se d’aquest resulten frustrats un cop i un altre per la mà del nen que tiba el ronsal. Al final, el moixó, cansat ja no prova de volar, està desfet, vençut per la voluntat irracional del nen. A voltes ja és incapaç de sostenir-se sobre les potes, potser les tibades li han desconjuntat una articulació.

La ment fa curioses associacions. En aquest cas, aquest record de la meva infància m’ha ermengol acusacions fiscaliaarribat del passat tan bon punt se m’ha fet present la colla de detencions extrajudicials de dimecres passat protagonitzada per la Policía Nacional del regne.  Ja saben, agents encaputxats ‒com si anessin a detenir terroristes perillosos‒ emmanillant al mig del carrer persones que presumptament  van participar en una protesta a l’estació de Girona el proppassat 1 d’octubre. S’ha especulat molt sobre qui és al darrera de tot plegat. Hi és el govern de l’estat? Ca, el ministre del ram va trigar 24 hores a dir res, i encara es va equivocar o va mentir en dir que el jutge n’estava assabentat, quan s’ha fet evident que no era així. Això demostra que no estem davant d’un govern autoritari que fa un ús intimidatori de la policia sinó d’un govern que no controla la policia, o que aquesta actua seguint interessos que no són els del govern o els del poder judicial, que és pitjor; és un indici d’un estat en dissolució. Però la pregunta estrella és la que es refereix a la intencionalitat. Que si ens volen acollonir, que si ens volen desmobilitzar cara al eneko marca espaÑa 17.12judici simbòlic a dos milions llargs de persones i real a 18, entre les que seran jutjades al Suprem i les que ho seran al TSJC. Que si volen provocar una reacció violenta per part nostra…, jo penso que, a tot això cal sumar-hi que, en el fons, només és un problema psiquiàtric, d’un malalt col·lectiu: l’estat. La malaltia es diu sadisme, com la del nen ‒ara ja adult i amb toga, uniforme i placa‒ que tortura el moixó.

Anuncis

Read Full Post »

PORCEls dropos anem al cel o ens venen a buscar? Així preguntava l’home mandrós (engossat, diuen al meu poble) i malfeiner al capellà de la parròquia. Segurament la qüestió no faria al cas de Juli II, papa entre els anys 1503 i 1513. Aquest fou un home enèrgic i laboriós: féu construir la basílica de Sant Pere a Roma a Bramante, féu pintar la Capella Sixtina a Miquel Àngel… I també encetà, dirigí i guanyà no poques guerres per tal d’augmentar el domini temporal, la riquesa de l’Església i el poder del Papat.  Deien les males llengües que vestí més temps l’armadura  i l’espasa del guerrer que la sotana blanca i l’anell del pescador.  I enmig de tanta activitat artística, militar i política, també tingué temps per als assumptes de família: nomenà cardenals tres «nebots» seus i casà la seva filla amb una de les millors famílies de la Ciutat Eterna.

Em direu que no era més que un home com un altre, sí. Però fou Papa, virrei de Crist a la Pope_Julius_IITerra. Si el cel existeix, qui sap si aquest personatge hi tindria accés. Un pensament com aquest, segurament, fou el que inspirà a Erasme de Rotterdam el seu diàleg satíric: Iulius exclusus e coelis, publicat ara fa 500 anys a Lovaina. N’hi ha una molt bona traducció valenciana a cura  d’Antoni Seva, a PUV. El títol que du és: Juli despatxat a les portes del cel. La gràcia del diàleg rau en què Juli II, que acaba de morir, amenaça Sant Pere amb l’excomunió si no el deixa entrar, però aquest, després de repassar-lo, li barra la porta. Algunes de les intervencions de St. Pere són antològiques, com aquesta: «Observo en tu moltes senyals d’impietat i cap de santedat. Què vol dir aquesta estranya escorta, tan poc pontifícia? Perquè dus darrere teu gairebé vint-mil individus i, en una munió tan gran, Erasmus-Holbeinno en veig cap que faça cara de cristià. Hi veig una repugnant mescladissa de gent que només fa pudor de bordell, de vinarro i de pólvora de bombarda. Em pareixen bandolers a sou o, més aviat, espectres del Tàrtar que han irromput de l’infern per fer la guerra al cel. I a tu mateix, com més t’observe, menys rastres hi veig de baró apostòlic. Primer de tot, què és aquesta fatxa que fas? Per fora dus ornaments de sacerdot, mentre que per dins fas feredat amb una sangonosa armadura que grinyola? A més d’això, quins ulls més ferotges, quina boca més obstinada, quin front més amenaçador, quines celles més altives i arrogants! Fa vergonya de dir-ho i també fa pena de veure-ho: no hi ha cap part del teu cos que no estiga sollada amb els senyals d’una sensualitat portentosa i abominable; per no dir que, a més, el teu baf i tu sencer fas pudor de borratxera i de vinarro; molt em sembla que adés has vomitat. De debò que, per la pinta que fas de cap a peus, sembles pansit, marcit i consumit per no tant per l’edat i les malalties com per l’embriaguesa».

Com aquest guerrer, més que no pontífex, n’hi ha molts, però no són papes sinó gent de tota mena. Famosos i encimbellats, plens de fama i glòria terrenals, alguns admirats iSILÈ 1 presos per models, els diaris els dediquen les portades i les revistes del cor en fan monogràfics. Omplen, en fi, les galeries de la història. I tanmateix, què són, sinó silens invertits? Aclariment: als tallers, els escultors grecs de l’antiguitat hi tenien l’estàtua en marbre d’un silè (unes criatura lletja i deforme de la mitologia). L’estàtua, però, s’obria, com una nina russa, i al seu interior hi guardava la figura d’or d’un déu. Els silens invertits són, doncs, el contrari dels autèntics. Són, per tant, bonics i lluents per fora i lletjos per dins. Erasme feu aquesta prova per jutjar el Papa Juli II. Faci el lector la provatura de jutjar per aquesta via els més importants personatges públics del nostre temps, comenci amb el rei de les Espanyes, si HIPOCRESIA CARESli plau, parteixi de la seva corona daurada, i segueixi per qualsevol dels seus acòlits de la dreta: PP, C’s i VOX, Casado, Rivera i Abascal, la nova Trinitat a la pell de brau. Si li sobra temps, repassi els personatges que li plagui del món de les finances, la política, el cinema, la moda, etc. Acabi, però, ara que som a final d’any, per un exercici d’autoavaluació, miri d’escatir, com he fet jo, si no és, també, un silè invertit.

Read Full Post »

TANC ColourizedFirstWorldWar«La guerra per acabar la guerra» és el nom, potser irònic, però ben tràgic i llastimós, amb què es va anomenar la Primera Guerra Mundial, que va produir entre 9 i 11 milions de soldats morts, uns 23 milions de militars ferits i uns 8 milions de civils morts de gana o pels «efectes col·laterals» dels combats. El nom li va posar un escriptor de ciència ficció britànic: H.G.Wells, en una sèrie d’articles que van aparèixer aleshores i que finalment van ser publicats en un llibre amb el títol:  The War That Will End War . (més…)

Read Full Post »

SALOMÓ Raffaello_Sanzio_-_The_Judgment_of_Solomon_(ceiling_panel)_-_WGA18730El judici de Salomó (I Reis, 3,16-28) és una anècdota excel·lent que exemplifica l’enorme dificultat que hi ha a jutjar bé. Suposo el lector mínimament avesat: dues bagasses han parit recentment, però una, sense voler, ha mort el fill en adormir-se-li damunt. Aleshores, d’amagat, canvia el nen pel de l’altra, que és viu. Aquesta, en adonar-se’n, reclama el seu fill. Amb la disputa oberta, les bagasses van a trobar Salomó. És impossible saber quina diu la veritat, car les dues sostenen que el nen viu és el seu. Salomó pren una opció arriscada, que ara cap manual de jurisprudència aconsellaria. Demana una espasa i ordena que el nen sigui partit per la meitat, i que se’n doni una part a cadascuna. Una accepta la sentència sense piular, però l’altra la rebutja, dient: «Dóna-li l’infant viu. No el matis» (més…)

Read Full Post »

APORELLOS BISLi han dit mai «t’estimo» amb cara de fàstic? Alguna vegada, després de fer-li una putada, li han manifestat estimació o tendresa verbalment o per escrit? Ha estat vostè tan estúpid, imprudent, confiat o innocent per creure cap d’aquestes paraules d’afecte? (més…)

Read Full Post »

FALANGISTES AL VALLE DE LOS CAIDOSAquesta setmana hem celebrat ‒és un dir, és clar‒ l’inici del cop d’estat que duria a la mort  més de tres-centes mil persones i a la funesta dictadura feixista de Franco. Encara avui aquest infame assassí reposa sota una creu, com si els seus crims poguessin ser santificats per les oracions i les misses d’una basílica. N’hi ha que, ara que hom parla de desallotjar-lo d’aquest mausoleu, construït amb la sang esclava de soldats republicans i de desafectes al règim, demanen un nou «Alzamiento nacional». I mentrestant, tots els poders de l’estat: judicatura, fiscalia i govern, tanquen els ulls davant dels feixistes que saluden amb el braç enlaire, canten el «Cara al sol», i negligeixen l’agressió a un periodista per part d’un inspector de la brigada d’informació FERRERES AGRESSIÓ POLI A PERIODISTAPolicia Nacional, més coneguda com a «secreta». (més…)

Read Full Post »

LLARENA I JUSTÍCIA EUROPEA«Aquesta llei és completament injusta». Segur que vostè ho ha dit algun cop, o si més ho ha pensat. Ara, pari compte, què significa això? En virtut de quin principi o criteri afirma vostè que és injusta? Vol dir alguna cosa més que el simple fet que no li agrada? És que es pot dir alguna cosa més? Aquestes preguntes, volgut lector, són a la base d’un tema que té tanta història com el dret. I és el de la relació entre aquest i la moral. Segons alguns, les normes dels sistemes jurídics han d’expressar certs principis morals i de justícia que són universalment vàlids, amb independència que siguin acceptats completament per la societat on tals normes s’apliquen. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »