Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?” Max Schur: “Si, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols donar?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré successivament, tres dosis de morfina, de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.” En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la Psicoanàlisi. A continuació, Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció.* Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl 
Marx i Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.
Max Schur, que va emigrar amb el seu pacient i amic, va escriure el llibre Freud: líving and dying l’any 1972, on recull, amb minuciosa atenció, els darrers anys del pensador, amb particular detall la lluita d’aquest amb la malaltia (un carcinoma de paladar i mandíbula que havia requerit 33 intervencions quirúrgiques), el seu emotiu esforç per mantenir la dignitat i claredat de pensament malgrat l’agudíssim dolor, les debilitants infeccions locals i les creixents nàusees amb vòmit que anaven assenyalant el progrés imparable del càncer.
Quan aquests fets van tenir lloc no hi havia cap regulació jurídica del dret a morir 
dignament. Ha estat en els darrers anys que diversos estats han despenalitzat l’eutanàsia passiva, alguns fins i tot l’activa i encara el suïcidi assistit. Aquesta mateixa setmana Alemanya ha aprovat la despenalització de l’ajuda al suïcidi; España, que acaba d’aprovar una tímida llei d’eutanàsia, encara condemna amb una pena de sis a deu anys la persona o persones que ajudin a morir altres que així ho desitgen. Contempla com atenuants el cas que la «víctima» pateixi malaltia greu que, en qualsevol cas, condueixi necessàriament a la mort o produeixi dolors
Sigmund i Anna Freud (la seva filla)
permanents i difícils de suportar.
No sé com ha de qualificar-se jurídicament l’ajuda del metge Schur al pacient Freud: sedació eutanàsica, eutanàsia activa, suïcidi assistit… En qualsevol cas sí que sé com jo ho qualifico moralment i humana: consideració activa pel dret a morir dignament d’una persona. Les nostres legislacions, que malgrat els obstacles, progressen adequadament, encara han de fer molt per aproximar-se a l’ideal del respecte per la vida i per la mort dels ciutadans.
*El text és una recreació del context i de la conversa entre Freud i Schur. En realitat Schur, al seu llibre diu que, després de patir 
molt, el 21 de setembre de 1938, Freud, que era al llit mentre ell mateix estava assegut a la seva vora, li va dir (Schur, que escriu aquí en anglès, recull la conversa literal, en alemany): «Lieber Schur, Sie erinnern sich wohl ans unser erstes Gesprächt. Si haben mir damals versprochen mich nicht im Stiche zu lassen wenn es so weit ist. Das ist jetzt nur noch Quälerei un hat keinen Sinn mehr», que significa: Estimat Schur, recorda vostè la nostra primera conversa. Vostè me va prometre que no m’abandoraria quan m’arribaria l’hora. Ara això no és més una tortura i ja no té sentit». I Schur explica que, a continuació, va manifestar per un signe a Freud que no havia abandonat la seva promesa. Tranquil·litzat, Freud sospirà i, agafant-li la mà, li va dir: «Ich danke Ihnen», li ho agraeixo.
Qui ha d’emetre un judici sobre un tema o sobre una persona ha de ser imparcial. Si jo sóc l’autor d’un assassinat, puc ser jutge de mi mateix? És possible que apliqui correctament la llei que prohibeix matar algú altre? És evident que no és així. El meu JO JUTGE determinarà que el meu JO ACUSAT no és culpable de res i, en cas que hi hagi evidències aclaparadores del meu delicte, el meu JO JUTGE trobarà que el meu JO ACUSAT, i presumpte culpable, té diversos eximents, atenuants i justificacions. És evident, doncs, que hom no pot ser jutge i part de les pròpies causes. Allà on ets jutge i acusat o, pitjor, jutge i culpable, no ets un bon jutge, has perdut la condició d’imparcial. I la imparcialitat exigeix distància, encara que no indiferència.
en sóc la víctima. Algú m’ha robat un sac de patates. És possible que jo jutgi correctament l’autor del crim comès contra mi? Segur que no. El més probable és que el jutgi amb molt més rigor i severitat que les que toquen, justament perquè jo en sóc l’afectat. L’acusat no ha robat només unes patates, és que eren les meves patates!!!, les que jo havia sembrat amb gran esforç…
Cada cop més escrivim sobre teclats i pantalles. L’escriptura a mà s’ha convertit en una espècie en perill d’extinció. Però no tot està perdut: agafi la ploma, que llisca sobre el paper i que, cedint a la més lleu pressió, engreixa i aprima la cursiva. Agafi el bolígraf, que al seu dia democratitzà i universalitzà la cal·ligrafia. Agafi l’encara més humil llapis, amb el seu cilindre de grafit, sempre inestable, l’erosió del qual per fregament amb el paper produeix aquella taca que anomenem escriptura. Per a moltes persones aquesta habilitat és gairebé instintiva, i tanmateix, l’escriptura a mà no s’aprén en quatre dies. Recorda quan, a l’educació primària, assegut en aquells pupitres de fusta, inclinats, havia de sucar la ploma al tinter de ceràmica? El mestre formava les lletres amb enganyosa facilitat, línia prima cap amunt, gruixuda cap avall. Però quan ho feia vostè, aquella “m” es resistia, el plumí s’enganxava al paper i deixava anar una gota 
de tinta que malmetia l’escrit. Quan dominava la tècnica, la frase, amb les lletres enllaçades de cada paraula, resultava esplèndida, com una filera de soldats marcant el pas amb uniforme de gala. Escriure a mà no solament inclou el braç, sinó també l’espatlla i sovint el cos sencer, i sinó que ho diguin als pobres esquerrans, que amb l’antiga escriptura a ploma havien de fer contorsions per no envescar-se amb les lletres acabades de dibuixar. Ara sabem que l’escriptura a mà implica també el cervell, per l’íntima connexió nerviosa que hi ha amb les extremitats anteriors, i que fa que recordem millor allò que escrivim.
Aquests dies els meus estudiants s’examinen. Veure’ls exercitar-se amb els bolígrafs –ja ningú fa servir plomes– a contrarellotge, és un espectacle fascinant. Es veuen BICs rosegats, Pilots de tota mena, encara algun llapis (per a l’esborrany), i gairebé tothom porta Tippex líquid o en cinta, per a tapar les atzagaiades. Així com les paraules dites no es poden desdir, les escrites es poden refer. Les primeres són com la vida, que mai no té marxa enrere. Les segones permeten reviure i rectificar quan cal. Si els fos permès, els estudiants escriurien a la pantalla dels mòbils, o a la de les tablets, on hi tenen la mà trencada. És un dir, hi tenen el dit pelat.
Les passions sempre ens fan viure fora del temps que toca. Tan aviat ens remunten al passat com ens fan anticipar el futur. Així, la tristesa o l’alegria són convocades sovint per objectes absents més que pels presents. La por, però, que s’engendra en els records del passat, creix i s’engreixa amb el futur. Així, com ara l’espant a la infecció del coronavirus no és altra cosa que una por irracional per la incertesa d’un mal que ens pot arribar. 
Hem de viure tant com es pugui o tant com calgui ? Som «propietaris» de la nostra vida i podem decidir «plegar de viure»? O no tenim aquest dret perquè, en realitat, només som usufructuaris del nostre cos? Hem de ser víctimes involuntàries de l’acarnissament terapèutic que pot estirar ‒ben dolorosament‒ els nostres dies o podem decidir que no ens apliquin cap tractament i, eventualment, que ens sedin, per estalviar-nos el patiment, escurçant l’inevitable? Són preguntes que hom es planteja un dia o un altre, més tard que aviat, i normalment a través de persones interposades. És el pare qui agonitza entre patiments, és la mare malalta d’Alzheimer que hi és i alhora ja no hi és… I hom es pregunta si vol morir d’aquesta manera, i si no seria millor caminar fins la mort en lloc d’arribar-hi arrossegant-se. 
No han passat quinze dies i ja tothom ha oblidat la calamitat que s’ha abatut sobre el Delta de l’Ebre. Tot va tan ràpid que avui encenem el foc de la xemeneia amb el full del diari que ahir duia la notícia d’un crim horrible, d’un desastre natural o d’una guerra. Passa que, a més, finida la mirada passavolant que hem fet sobre el desastre, aquesta ja hi no torna fins que no hi ha una catàstrofe més gran. Així ha passat amb la nostra terra baixa. 
Ramon Camats 