Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2021

Després que el partit nazi va guanyar les eleccions de 1933, el Reichtag o parlament alemany va declarar que els jueus no podien treballar per a l’administració alemanya perquè eren «políticament poc fiables», el 1933 van limitar el nombre d’estudiants jueus de les escoles i universitats, a continuació una nova llei va reduir l’«activitat jueva» en les professions mèdiques i legals; El 1935, les Lleis de Nuremberg ja van excloure els jueus de la ciutadania del Reich i els prohibí de casar-se o tenir relacions sexuals amb persones alemanyes o de «sang alemanya». Tot seguit els van acabar de privar de la resta dels seus drets, com ara el dret a votar o presentar-se a oposicions.

A partir de 1937, la persecució legislativa es va intensificar: primer es van proposar empobrir els jueus obligant-los a registrar les seves propietats, que més endavant serien confiscades, les empreses foren obligades a acomiadar els seus directors  i després els seus treballadors jueus, alhora que les empreses jueves eren absorbides per alemanys no jueus, comprades a preu de saldo segons els barems fixats pel govern. Els metges i els advocats jueus van perdre definitivament les seves llicències professionals. El 1938 els jueus van ser exclosos de l’ensenyament, així com se’ls va prohibir anar al cinema, teatre i centres esportius; alhora es van crear «zones àries» on tampoc no podien entrar. Tot seguit els homes i dones jueus que tenien noms «no jueus» perquè s’havien convertit al cristianisme o perquè havien decidit assimilar-se al seu entorn, van ser obligats a agregar-los «Israel» o «Sara». A finals d’any, tots els jueus van ser obligats a dur targes d’identitat que indicaven, amb una «J», la seva ascendència. No cal seguir, ja sabem tots en què va acabar tot plegat.

Els pendents relliscosos, com el precedent mostren com les «solucions finals» mai no es donen de cop, sinó que es van construint pas a pas i que prenen la forma de pendent on el mòbil pateix un moviment uniformement accelerat. A España aquest mòbil, que va arrencar el 1936, amb parada aparent el 1978, va reprendre el moviment el 2010. La darrera marca de velocitat es troba en l’arxivament de la denúncia del cartell electoral xenòfob de VOX (Un MENA 4.700 euros, tu abuela 426 Euros de pensión al mes). Segons la jutgessa madrilenya, no constitueix un delicte d’odi i no deshumanitza els infants immigrants. Que sigui fals, segons diu, no importa perquè «És la seva manera de parlar». Qui vulgui entendre, que entengui.

Read Full Post »

Sobre gustos no hi ha res escrit, diuen. La frase conté un deliciós regust irònic. Deu ser per això que els que s’atreveixen a escriure sobre llibres, això és, sobre el que els altres han escrit, de vegades són tan mal rebuts. Un crític literari va cometre una recensió sobre Així va parlar Zarathustra de Friedrich Nietzsche on afirmava que el llibre contenia un excel·lent exercici d’estil i esperava que, el proper cop, l’autor s’ocupés una mica més del contingut. Nietzsche va correspondre amb una ironia equivalent, però de valor universal. Li va dir que, en darrera instància, ningú no pot escoltar als llibres més del que ja sap, perquè les persones estem mancades d’oïdes per sentir allò a què no tenim accés des de la vivència. 

És cert, un llibre és com un mirall, si un porc s’hi contempla no pot esperar pas veure-hi reflectida una margarida. Potser exagero una mica, però el cas és que dels llibres només entenem allò que d’alguna manera podem connectar amb la nostra experiència vital. Em refereixo a entendre, és clar, perquè una comprensió superficial, purament acadèmica, és tota una altra cosa. Sovint el que pensa, diu o fa un personatge d’una novel·la provoca més sorpresa, i així també interès, que no pas commou, i això perquè la comprensió és només intel·lectual: hom entén la lletra però no pas l’esperit. Per això, quan un llibre, posem per cas un assaig, parla de coses que estan més enllà de l’experiència freqüent o d’idees inusuals, pot passar que hom no senti res, cosa que produeix la il·lusió acústica que el llibre no parla perquè no té res a dir. I la realitat és, en canvi, que el lector no pot sentir  ‒per manca d’oïda‒ el que el llibre proclama sorollosament.

Hi ha lectors àvids que ho poden llegir tot perquè també estan disposats a viure, ni que sigui només al seu univers interior, tot allò que l’escriptor els proposa. Amb aquesta disposició poden llegir i, llegint, (re)viure allò que no han viscut, aprendre de les experiències de l’altre. Aquesta és la màgia de la lectura, i alhora la font dels seus plaers, inimaginables per a qui mai no llegeix. Aquest és el plaer d’entendre. Jo, per la meva feina, sóc professor, en tinc un altre, i és el plaer de fer entendre. Que els aprofiti la lectura, i recordin que si el llibre els cau del prestatge damunt del cap, i sona buit, no és pas necessàriament culpa del llibre. 

Read Full Post »