Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘11 SETEMBRE’ Category

carrizosa llaçHi ha persones, com en Carrizosa, que consideren una ofensa contra elles qualsevol conducta que els desplau, i la prenen com un ultratge als seus sentiments. Igual com aquell feixista (José Antonio Primo de Rivera) que, acusat de tractar amb menyspreu les idees polítiques democràtiques dels altres, responia que eren ells els qui tractaven els seus amb menyspreu en persistir en les seves opinions abominables.

El cas és, però, que no és possible comparar el sentiment d’una persona vers la seva pròpia opinió i el d’una altra que se senti ofesa pel fet que aquesta opinió s’expressi. Com tampoc no hi ha comparació entre el desig d’un lladre a robar la cartera d’una persona i el desig legítim d’aquesta persona de conservar-la. I les preferències polítiques o les EL SOMRIURE DE LES HIENESopinions d’una persona són tan seves com la seva cartera.

Hi ha moltes diferències entre les dictadures i les democràcies i, és clar, entre els qui defensen unes i altres. Però la més visible és el respecte que es té per la diferència i per la llibertat d’expressar-la a l’espai públic. Les dictadures malden perquè tothom pensi igual, i empresonen i maten el discrepant. Al seu interior només existeix una forma de llibertat, la de consciència, llibertat que, és clar, també es pot exercir a la presó, perquè els que l’exerceixen fora d’ella hi acaben ingressant. Així, en una dictadura comunista o feixista només pots ser demòcrata a casa, en altre cas ets home mort. A Espanya encara no han arribat a aquest darrer extrem però s’hi van aproximant de manera inexorable. Mentre uns expressem obertament,

creus grogues estelada

lliurement i pacíficament l’opinió segons la qual existeixen presoners polítics injustament privats de llibertat i sense judici ni sentència, altres, amb les cares tapades com si fossin lladres que han d’ocultar-se per a delinquir, arrenquen els llaços i les creus simbòliques que els primers plantem.

I alhora, com si d’una simfonia concertant es tractés, el PNB GENUFLEX DAVANT PPPNB, que havia promès defensar la llibertat negant-se a col·laborar amb la protodictadura del PP, ha acabat recordant la màxima segons la qual no cal guardar fidelitat a la paraula quan els motius que tenies quan la vas donar han desaparegut. Ara ja tenen la «cartera» plena, no importa que als catalans els fotin la seva!

Anuncis

Read Full Post »

ACCIÓ REACCIOHi ha individus que actuen i altres que només reaccionen. Els primers fan el que el que volen fer. Els segons només actuen un cop ho han fet els primers, a la contra. La seva acció és una reacció. No tenen altre motiu per al que fan que l’enveja, l’honor ferit, la consciència de la pròpia feblesa i, finalment, la impotència. Per això no poden evitar reaccionar. Com més febles són, com més conscients de la pròpia debilitat (física o posicional), més compel·lits es veuen a actuar. Així, la reacció és sovint compulsiva i impulsiva. Obligada i irreflexiva. Sense pensar, l’emoció se’ls endú i es passen de frenada. Tot plegat no és altra cosa que l’expressió del ressentiment. (més…)

Read Full Post »

periódicomentidapaperwcCom que els Mossos d’Esquadra, malgrat estar mancats d’efectius i d’informació rellevant per fer la seva feina, ho han fet tan bé que han passat la mà per la cara als cossos de seguretat de l’estat i el seu govern, ara hom tracta de desacreditar-los com sigui. La Brunete mediàtica, que no descansa ni quan vetllem els morts, s’encarrega de donar veu a les clavegueres de l’estat. Així, si un sol mosso va matar quatre terroristes és perquè era un ex-legionari, diuen. En altre cas, els mossos, per defecte, són independentistes. (més…)

Read Full Post »

CLOACAS INTERIOR REPORTATGEDivendres passat es va projectar, a l’espai Orfeó de Lleida, el documental «Las cloacas de interior», un treball d’investigació sobre les maniobres ocultes del Ministerio del Interior contra els procés sobiranista en general i contra els seus líders en particular. El tema no són els draps bruts d’un ministeri corcat per la incompetència i per la corrupció, per bé que el títol ho pugui fer creure. «Cloaca», en castellà, no és només el desguàs per on s’escola l’aigua bruta del rentador, o la claveguera on van a parar tots els detritus, també és el final del tub digestiu dels ocells i altres animals, per on surt, literalment, la merda. (més…)

Read Full Post »

FAIXA CASTELLERAbans d’ajupir-se per aixecar el pes, el practicant d’halterofília s’estreny fort el cinturó. Hi ha una bona raó per a fer-ho. L’esforç podria provocar-li una hèrnia si no anés ben estrebat. Per la mateixa raó els castellers s’estrenyen bé les faixes abans de començar tota la cerimònia dels aixecaments, una mena d’halterofília coreogràfica molt més vistosa i espectacular. (més…)

Read Full Post »

TITES OUSTites, tites, tites…, diu el president Rajoy. I no li cal ni llençar grans de blat a terra per aconseguir que una colla d’empresaris ‒temorosos de les represàlies si no acudeixen al toc de pito‒ s’ajupin i genuflexin al seu davant per escoltar l’oferta d’inversions a Catalunya, la gallina rebeca.

Què revela l’acció de venir un parell d’hores a Barcelona, amollar una oferta recautxutada, revellida i gastada, mera còpia d’ofertes i promeses falses, fetes per altres governs idènticament mentiders? Què manifesta el fet de creure, mentre es fa la comèdia, que la representació servirà per fer baixar el «suflé independentista»? És innocència, simple barra, estupidesa, mala fe o de tot una mica, com passa en els millors dipòsits d’escombraries? Del que va dir, l’únic interessant, per simptomàtic i revelador, és la frase, digna de millor boca: «Ustedes saben cuan delicado es el material con el cual está tejido la confianza, y que costoso es repararlo cuando se rompe». Renoi, mereix que li diguem, «A buenas horas, mangas verdes!» (més…)

Read Full Post »

ous-blancs-i-rossosQuan vaig anar a estudiar fora, poca cosa de cuina sabia fer, llevat de variacions sobre l’ou. Al poble teníem gallines i ma mare, cada cap de setmana que anava a casa, em carregava d’ous. De fet, crec que durant els cinc anys de la carrera, molts sopars van consistir en truites a la francesa; això els dilluns. Ous ferrats i amb molta sal els dimarts; truita de patata i ceba dimecres; dijous em feia uns ous durs, amanits amb pebre, i divendres assajava una truita d’albergínia o porro. Sempre calia trencar els ous un moment o altre, indefectiblement, fins i tot en el cas dels ous bullits, que aleshores calia pelar. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »