EL SUÏCIDI D’OLYMPE

Per què no podem entendre que algú vulgui suïcidar-se? Senzillament, perquè la seva opció és contrària a la nostra, perquè desafia la nostra concepció de l’existència, perquè repta la nostra normalitat. Els que no ens suïcidem pensem que la vida és com el pa: molla i crosta, i cal empassar-se’l sencer, si convé amb una mica d’oli i sucre perquè baixi millor. Els que no ens suïcidem hem decidit, si més no tàcitament, perquè potser mai no hi hem pensat, que la vida és per viure-la i no es pot abandonar fins que aquesta ens abandona. Quan algú ha mort per la pròpia mà o manifesta que vol plegar de la vida no podem acceptar-ho, però en realitat no volem acceptar-ho perquè fer-ho ens obligaria a replantejar el que pensem sobre el valor i el sentit de l’existència i, segons els cas, el valor de les creences religioses en què que ho fonamentem.

Aquests darrers dies és notícia el cas d’una jove francesa de vint-i-tres anys, anomenada Olympe, que ha anunciat a les xarxes socials que vol suïcidar-se el tercer trimestre d’aquest mateix any amb l’ajuda del servei de suïcidi assistit que ofereix l’estat belga.

Evidentment, el seu anunci ha aixecat enorme polseguera. Hom li ha preguntat si ja és conscient del (mal) exemple que pot donar a altres persones, especialment les més joves. La seva resposta és que ja ha viscut prou en funció dels altres i no vol continuar fent-ho ni continuar vivint només perquè els altres així ho volen. De fet, té molts motius per voler plegar de viure: el maltracte, i després abandonament familiar que ha sofert, la pedofília patida durant quatre anys, l’assetjament escolar posterior, les cinc violacions de què ha estat víctima durant l’adolescència, la malaltia mental que l’aclapara (trastorn dissociatiu de personalitat) i les resultants psicosomàtiques que l’acompanyen: anorèxia i bulímia. Tot un recital que fa que declari que, malgrat no haver-ho intentat tot encara, ja no pugui resistir més, «epuisée» és el mot que empra.

No vol que es faci un debat sobre la seva decisió perquè no es tracta d’un debat, es tracta de la seva vida. Aleshores, ens preguntem, perquè ha fet un vídeo a Instagram? Potser encara hi ha esperança. No és una manifestació en cerca de notorietat, de fet, és un crit desesperat d’auxili.

Read Full Post »

L’HOME BOMBOLLA

Què tenen les bombolles de sabó que atrauen la nostra mirada? És fàcil veure un nen, i encara un adult, badant mentre contempla surar en l’aire una bombolla opalina, a mercè del vent, i assistir a la seva sorpresa quan dues bombolles es toquen, i juntes vagaregen fins que topen amb alguna cosa, o cauen, i aleshores esclaten sense fer soroll. Una bombolla és un no-res, una esfera plena d’aire limitada per una superfície feta d’una finíssima capa d’aigua sabonosa, la iridescència de la qual li ve donada pel reflex de l’aigua atrapada de la seva superfície ‒límit i alhora barrera‒ entre dues capes de molècules tensioactives. Té una realitat física tènue i fugissera, amb un punt de màgia.

Les qualitats físiques de les bombolles han alimentat metàfores interessants. L’expressió «bombolla immobiliària» feia pensar en la inflor econòmica, en la hipertròfia de preus que, si bé corresponia al furor constructiu, no ho feia amb la riquesa dels que havien d’adquirir els habitatges. Com totes les bombolles, el sostre de preus, sostingut únicament pel sabó de les hipoteques, es va ensorrar sobtadament. I què em diran de la consideració metafòrica, encara més evident, que l’ésser humà és una bombolla? En efecte, res no hi ha de més fugaç i més fràgil que la vida humana; semblem sòlids i substancials però quan naixem ja comencem a morir. Som una cosa vana que veiem inflar-se, resplendir un instant i esvanir-se després. Passatgers són els nostres projectes, com la vida. I tanmateix, qui sap si la condició mortal no és una benedicció! S’imagina vostè viure eternament? Valdria la pena fer res: llegir, aprendre, treballar, estimar, fer projectes, pensar en el futur… Si sabéssim que tenim una eternitat al davant per tal de fer-ho en qualsevol moment? Qui no postergaria tota activitat que no fos el pur plaer? I qui no acabaria mortalment avorrit de qualsevol activitat plaent convertida en (cadena) perpètua?

Però els humans aspirem a la immortalitat, no volem ser glòbuls efímers com l’ombra del fum. Volem ser eterns. Uns busquen perpetuar-se a través del cos, una forma d’immortalitat que ve de la sang. Altres cerquen la glòria amb el que roman, com un llibre, una estàtua, una cançó… Què farà vostè per escapar al destí de ser bombolla?

Read Full Post »

QUÈ CREUEN ELS QUI NO CREUEN?

El títol no anuncia un debat religiós entre ateus i creients, i tanmateix l’he triat perquè em fa la impressió que en l’estèril però no innòcua polèmica dels «antivacunes» hi ha molt de fe. No es tracta d’una qüestió de fe religiosa, és clar, però sí d’un conflicte molt antic, el de la fe i la raó. En aquest cas d’una forma molt concreta d’irracionalitat contra una raó científica gairebé universal. Per això val la pena preguntar-se què creuen els que no creuen, en aquest cas, els que pensen que no s’han de vacunar.

Per començar diria que el col·lectiu antivacunes no és uniforme i les seves creences, conviccions i motivacions no són les mateixes. Forçat a simplificar per qüestions d’espai, parlaré dels ignorants, dels alternatius i dels egoistes. Dels primers es pot dir allò tan socràtic que la virtut és un saber i el vici ignorància. En efecte, no saber quins són els efectes reals de la vacunació pot dur a magnificar els seus riscos i minimitzar els seus evidents avantatges. La ignorància, amanida de por, genera desconfiança i, a voltes, una tossuderia recalcitrant a no canviar d’opinió. Hores d’ara i en aquest tema gairebé no es pot disculpar ningú per la seva desconeixença, que ja és culpable.

Els de fe alternativa, això és els que «saben» però en realitat només «creuen» que la Covid és un invent de les farmacèutiques per fer negoci, les quals lideren una conxorxa criminal i autoritària que inclou ministeris de salut, la majoria de professionals sanitaris i immunòlegs del món. Una conspiració que, a més, compta amb la col·laboració passiva ‒són corderets anant cap a l’escorxador, diuen‒ dels centenars de milions de persones que s’han vacunat. Aquesta mateixa fe els fa pensar que les «medicines alternatives» com ara el MMS (Solució Mineral Miraculosa) que promou l’inefable Pàmies, són més efectives que cap vacuna, la qual, a més, pot provocar autisme i ves a saber què…

Per acabar, hi ha els que simplement són egoistes, no pas ignorants ni delirants. Aquests volen tots els avantatges de la vida col·lectiva però cap dels seus inconvenients. Fan com els esquirols, que volen beneficiar-se de l’augment de sou sense anar a la vaga com els companys i sense perdre la paga. La millor opció, pensen, és que es vacuni tothom menys jo.

Read Full Post »

MAL DE VIURE

«Alegria per estar trist» és la definició de malenconia que trobem a Les travailleurs de la mer de Victor Hugo, una novel·la amb un desenllaç força depriment. La definició conté un oxímoron evident. Es pot estar alegre del fet d’estar trist? O és més aviat una complaença en l’aflicció? O potser una mena d’autocompassió sense espectadors perquè no tens cap motiu per estar content mentre tens la sospita que altres en tenen? Per malenconia s’entén una tristesa permanent. El concepte ve del grec, literalment significa «bilis negra», que era un dels quatre humors constitutius de l’organisme segons la teoria de Galè. Els altres són la sang, la flegma i la bilis groga. Els individus en què predomina algun dels humors serien, respectivament, tristos, hiperactius, inalterables o colèrics. La teoria donava compte dels principals tipus caracterològics humans i no poques persones se sentien identificades amb algun d’ells.

Els malencònics estan tristos. És una malaltia estar trist? I ser-ho? Amb l’edat tothom acaba fent l’experiència de passar per tots els graus de la tristesa i l’alegria. Però hi ha persones que (gairebé) sempre estan tristes, i aquest ànim defineix el seu to vital. En contrast, n’hi ha que estan habitualment alegres i somrients. Alhora hi ha qui sempre està enfadat i també hi ha els que no s’alteren per res. Racionals i pragmàtics, no s’esveren mai ni s’estiren els cabells, flegmàtics, en diem. Tot plegat no és altra cosa que una mostra no patològica dels tarannàs humans d’arreu. 

Un dels efectes de la pandèmia és que ens ha obligat a parar més atenció a la nostra salut física i mental. A mig superar el perill de patir per la primera ‒gràcies a les vacunes‒ s’ha estès la preocupació per la segona. A banda d’insistir en els sospitosos habituals: depressió, ansietat…, ara es comença a parlar de la germana pobra: la llangor o languidesa. Seria una mena d’apatia o fluixesa, una indiferència per la pròpia indiferència per tot. En altres paraules, un menfotisme generalitzat, amanit per una desgana infinita, com aquella que t’agafa sempre que una situació incòmoda i alhora inevitable s’allarga. Si reconeix els símptomes, ja som dos que els tenim ‒a mi m’ho provoca la política‒, si és així, prengui-s’ho amb filosofia.  

Read Full Post »

PASTILLES CONTRA LA DESESPERANÇA

Ma padrina Mercè, que va néixer l’any que s’iniciava la Primera Guerra Mundial, deia sovint que “La vida és com el pa: molla i crosta”. Havia tingut moltes ocasions de tastar la realitat de la comparació. Ella en va viure una, de guerra, i la misèria, la repressió i patiment posteriors. Així, igual que la granissada, la pluja, el fred i el vent que malmeten la collita, que s’han de sofrir amb paciència, les maltempsades de la vida també s’han d’aguantar. Tan inevitables són unes com altres.

Quan estic fotut puc dir que em trobo «xafat» o que estic «fet pols», però no que «estic cancerós». En canvi, moltes vegades dic «estic deprimit» o «depre» quan estic trist. Les metàfores que empro en el primer cas: «xafat» o «fet pols» són llicències poètiques, exageracions perfectament admissibles. Però no dic mai que «estic cancerós» si no tinc  un càncer; de la mateixa manera no hauria de dir «estic deprimit» si no tinc una depressió.

Hand with pen drawing the chemical formula of Fluoxetine

Hi ha facultatius que, si dius que estàs trist, ja et mediquen, i és que de vegades ni ells mateixos entenen que la tristesa és un estat d’ànim i no pas una malaltia. Els metges tenen tendència a mirar la realitat humana des de la perspectiva del cos, al capdavall, això és el que han estudiat: el cos i les seves malalties. Així, l’abordatge de la salut és gairebé sempre físic. El lema és: si tenim pastilles per al dolor físic, també n’hem de tenir per al dolor psíquic. Si tot es redueix al cos i expliquem tot el que ens passa com una alteració somàtica ‒les malalties mentals són descrites només com a problemes neuronals‒, tot queda reduït a biologia. Tot depèn de les neurones, cèl·lules que constitueixen el sistema nerviós, i els neurotransmissors que faciliten la seva interconnexió. Aleshores, és evident que el funcionament global de l’individu és considerat només en termes materials, com si un subjecte no fos més que un cos.

Per tot això, els patiments quotidians, l’estrès, l’estar cremats per la feina o l’angoixa de no tenir-ne, la incertesa per la salut pròpia i dels propers, fins i tot el dol pels morts, hauríem d’aprendre a entomar-los amb una mica més d’estoïcisme i endurança. No són coses que hagin de curar-se amb una pastilla, llevat que vulguem medicalitzar la natural desesperança.

Read Full Post »

NO MORIRÀS MALAMENT

“Et moriràs d’aquí uns tres anys i moriràs ofegat” li va dir el metge a Ivan, després de diagnosticar-li ELA (Esclerosi Lateral Amitròfica). Així ho explica la seva mare, Carme Barahona, que l’acompanyava en aquell moment i en tots els següents, fins la seva mort. Ivan va haver de procurar-se la mort ell mateix, sol. Mentre la seva mare havia d’anar a fitxar a la feina perquè no la poguessin acusar de col·laborar en el suïcidi del seu fill estimat o, pitjor, d’assassinar-lo, de cometre parricidi. Dono per assabentat el lector de les nefastes lleis penals que condemnen amb presó les persones que col·laboren o assisteixen altres que volen morir.

Si la llei que va ser aprovada fa poc al congrés hagués enllestit abans, Ivan no hauria hagut de morir sol. Hauria estat acompanyat per sa mare, i hauria estat assistit per un professional. Aquest darrer no és pas sobrer. Els metges i metgesses, la humanitat i el saber fer dels quals ens ajuden a conservar la vida, poden dignificar també la nostra mort. En el cas d’Ivan, un professional sanitari hauria estalviat el perill que aquest, sol, amb les mans gairebé balbes per la malaltia incapacitant, hagués vessat part del líquid que havia de facilitar la seva mort indolora, o que la seva ingesta li hagués provocat vòmit, amb el qual podia haver-se ofegat…

Els anys de treball, de conscienciació i de difusió realitzats per l’associació DMD (Dret a Morir Dignament) no han estat debades, malgrat els esforços del clan del ciri. No parlo pas dels qui tenen alguna fe religiosa, car tothom té dret a creure el que vulgui, sinó de la tramoia conservadora, més papista que el papa, que vol fer passar tothom per l’adreçador, que no és altre que la seva particular opinió sobre el que és correcte o no. Però aquesta actitud no és pas paternalista, car no volen el bé dels qui no pensen com ells, sinó el seu sotmetiment. Així, és una actitud tirànica, legalment i moralment rebutjable. La llei ‒encara molt restrictiva quant a molts detalls del dret reconegut‒ ha estat aprovada per majoria absoluta i compta amb un suport de la població superior en escreix al que reflecteix la votació del Congrés; no obliga ningú i només reconeix un dret. Per fi s’ha reconegut que, si bé morir és inevitable, almenys es pot fer alguna cosa per tal de no morir malament.

Read Full Post »

EL QUE NO MATA, ENGREIXA

La primera vegada que vaig menjar insecte va ser durant un berenar, al tros, amb mon padrí, durant la meva infància. Ell havia deixat el recapte sota un arbre i, quan vam plegar de la poda de les oliveres ens vam trobar les llesques untades de tomàquet plenes de formigues. Vam treure les que vam poder fins que el padrí, un home pràctic, avesat a tot, va dir «Au mengem, que la formiga també és tall, com el pernil dels entrepans». Recordo els «crecs» que feien les nostres queixalades.

«Ecs, quin fàstic, menjar formigues!» Potser dirà algun lector. Sí, i potser a continuació s’hi repensi recordant com li agraden els caragols a la llauna, al capdavall, un reptador no massa diferent del llimac o del mateix cuc de terra. I és que els humans mengem de tot, i allò que mengem no té tant a veure amb el que ens convé com amb el que és més disponible, té una millor relació entre costos i beneficis, és més fàcil de digerir, té millor gust, és més fàcil de vendre o és més barat de comprar.

«Quan menjo caragols és perquè vull» diu el lector. I és cert, però pot dir el mateix de quan menja insectes? Sisplau, faci el favor de comprar una lupa i llegir el que hi posa, en lletra petita, en moltes etiquetes alimentàries: «Conté traces d’insecte». Què significa això? Pot voler dir dues coses, o que a l’aliment s’hi inclouen expressament insectes autoritzats per la llei (no pas sencers, sinó esmicolats), o que el producte conté, inevitablement, alguna traça d’insectes. No em digui que, netejant enciam, no n’ha trobat cap o que no se n’ha cruspit més d’un inadvertidament. L’agricultura no es dona en un entorn asèptic, i hom ja té calculat que, sense adonar-nos-en, ens empassem entre 453 i 907 grams d’insectes a l’any (dades de la FDA: Food and Drug Administration dels EUA). El bròquil congelat pot contenir pugons i àcars, el xocolate exoesquelets d’insectes diversos, el suc de taronja mosques de la fruita, i ja no diguem dels bolets, congelats o en conserva, que molt sovint tenen cucs.

Parlant de cucs, fa un mes que l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària ha aprovat la producció i comercialització del «Tenebrio molitor», més conegut com a cuc de la farina, per al consum humà. Ep, que ja fa temps que la superpoblació del planeta ens obliga a incloure en l’alimentació productes que consumeixin menys recursos, generin menys residus i gasos d’efecte hivernacle. Els insectes, rics en fibra, són una bona opció.

Volgut lector, no em faci cara de fàstic, ara. Que amb la política i la judicatura espanyola que patim des de fa segles, fa molt temps que no mengem més que gripaus.

Read Full Post »

INEPTES O MALPARITS?

Què és preferible, el saber o la ignorància? Sense dubte el saber, oi? Tothom triaria ser operat abans per un cirurgià amb bones notes que per un altre amb aprovats justets. No debades el savi és el model laic de la santedat religiosa. I tanmateix, no és cert, també, que un arquitecte que, expressament, dissenya malament un edifici, és més savi o expert que un altre arquitecte que, fent el mateix, ho du a terme sense intenció?

Sé que el que acabo d’escriure sembla una paradoxa, gairebé una contradicció en els termes. Si ens aturem un moment a pensar-ho veurem que no és així: Només l’arquitecte competent pot fer malament un edifici sabent que ho fa malament. L’incompetent no té aquesta opció: ho fa malament perquè no en sap més. Amb la qual cosa ens trobem que el mal (aquí l’edifici mal dissenyat o perillós) intencionat només el poden cometre els més savis i competents. Això no ens estalvia que els ignorants també el puguin cometre, és clar, amb les mateixes conseqüències, per bé que sempre ens queda el trist consol que ho han fet sense voler.

El tema, com tants altres, parteix d’una premissa filosòfica, postulada pel vell Sòcrates. Segons el pensador, la virtut és un coneixement, un saber. Així, un que estudia profitosament arquitectura esdevé arquitecte; un que estudia medicina arriba a ser metge. Anàlogament, qui estudia la justícia o el bé, arriba a ser just i bo. En conseqüència, qui coneix la justícia no pot actuar injustament, igual que un bon arquitecte no fa construir un edifici mal dissenyat… El problema del principi teòric, és clar, és que el coneixement del bé no ens estalvia fer el mal. Tots sabem què hem de fer però no sempre actuem segons els nostres valors i principis. Cal comptar amb les inclinacions i els interessos, que sovint hi entren en conflicte.

Aquestes qüestions arriben al seu fons quan ens adonem que el que estem discutint, entre altres coses, és què fa que una acció sigui bona o dolenta, justa o injusta, honesta o malvada. És l’acció mateixa, el seu resultat? O és més aviat la intenció amb què es fa, encara que el resultat sigui el mateix?

INEPTE I MALPARIT

El tema, alhora, suscita una segona qüestió, en forma de dilema. És millor ser governats per rucs o per malparits? Els ignorants de la cosa publica no saben què tenen entre mans, prenen decisions irreflexives i precipitades, cometent errors per excés, errors que després han de corregir amb la mateixa precipitació, cometent errors per defecte. Ras i curt, incorren en errors greus que poden implicar la ruïna dels ciutadans, o que, com la situació present, poden dur moltes persones a la tomba. Els malparits, al seu torn, indiferents al dolor que poden causar, interessats només a conservar el poder o els beneficis que en deriven, economitzen en el necessari (sanitat, educació) per malgastar en el que dona lluïment, mentre pregonen les mentides que els ignorants que els voten desitgen sentir. Fet i fet, deixeu-m’ho dir, tot sovint penso que aquest dilema, en realitat, no el tenim, car els que ens governen, en realitat, són les dues coses.

Read Full Post »

ENS FOTEM VELLS

QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA.

Qualsevol temps passat fou millor. És clar, abans els joves eren més obedients amb els seus pares; les eines, instruments i màquines estaven fets per a durar; els estudiants eren més aplicats i feien menys faltes d’ortografia; la moral social era infinitament millor i els lladres i malfactors eren castigats immediatament i exemplar; hi havia més respecte per l’autoritat, la gent era més sana, amable i franca, etc.  Tot això i encara molt més, podria dir sobre la diferència entre el passat i el present; l’edat ja comença a autoritzar-m’hi. I tanmateix, no m’atreveixo a fer-ho perquè de tant en tant em venen dubtes: Ja no sé si els tomàquets que menjo ara tenen menys sabor que els que collia ma padrina a l’hort o és que ja estic tip de menjar tomàquets i el meu paladar no és fidel al record o ha perdut la mesura del gust. Com és sabut, totes les coses, fins les millors, tenen un valor relatiu. Prengui’s un bocí d’ excel·lent pastís amb molta gana. Bo, eh!, el segon bocí també el troba suculent, el tercer el troba bo, el quart li costa d’empassar i el cinquè l’embafa. Tot plegat mentre s’anava atipant. Què ha canviat, en la seva vara de mesurar la qualitat del pastís? El temps i les seves circumstàncies, vostè, en definitiva.

NO ÉS LA COSA QUE VEUS, SÖN ELS ULLS

Seguint amb la comparació em pregunto si el cel d’ara, que ja no és tan lluminós com el d’abans, és perquè tenim més contaminació atmosfèrica o perquè començo a tenir cataractes als ulls i em convindria anar a l’oculista. Ja veuen, si estiro d’aquest fil no acabaria. Estic segur que vostè, lector, ara mateix apuntaria el cinema, si és millor ara que fa uns anys, o els programes de televisió, la confiança dels amics o la puresa de l’aigua.

La pregunta bona, doncs, és, què canvia de debò, nosaltres o la realitat que jutgem i contemplem? O no canvia res i simplement és que tenim mala memòria o falta de lectures? I tanmateix, és una experiència comuna que el simple pas del temps ‒i no parlo de molts anys‒ o una nova perspectiva, canvien completament la imatge que tenim d’una persona, d’un conjunt de circumstàncies o d’una cosa. Allò que havíem estimat, admirat, imitat…, de cop i sobte ens apareix insuls, buit, decadent, potser fins i tot estrany. Què ens havia atret, com és que ho havíem volgut? 

Read Full Post »

DEL BRESSOL A LA TOMBA

Diuen que qui té gana somia pa. Vet ací el principi de la interpretació dels somnis: aquests són sempre manifestacions de desitjos. Això en el sentit que en els somnis, a través de la imaginació, lliure de les cadenes de la vida diürna, els desitjos es realitzen. Ben cert que la reclusió a casa és la mare del que ara escric sobre el viatge.

Hi ha ocells de gàbia i hi ha ocells de bosc. Els viatgers impenitents són ocells de bosc, que pateixen de formigueig al cul i no es poden estar quiets. Estar a casa massa dies els provoca incomoditat, ànsia i un deler de sortir que no neix pas de l’avorriment ni de la rutina.

Viatjar no és travessar el món sinó deixar, mentre t’hi mous, que el món et travessi. Així, mentre viatgem i alhora vivim, no fem altra cosa que permetre que el món ens transformi. A l’ensems hi ha la possibilitat de transformar el món una mica, potser de deixar-hi una petjada efímera, com damunt la sorra de la platja. De fet, viatjar és el que més s’assembla a la vida, que no pot ser vista més que com un viatge, si més no com un desplaçament metafòric que comença al bressol i acaba a la sepultura, una destinació programada.

Sempre s’ha dit que viatjar obre la ment i mata prejudicis. Això només és cert si hom surt amb la idea d’obrir-se al món, a les persones i a les experiències que hom viurà, de manera que aquestes et puguin canviar. Les persones que només viatgen per a «veure món», per tal de sumar trofeus en forma de postals, tornen igual que quan se’n van anar: eren invulnerables al canvi.

Quan hom viatja no és per veure coses, per poder dir allò de: «Enguany ens hem fet la Toscana, saps», sinó per sentir com és el seu interior, en contacte amb el defora. El model és l’epopeia d’Ulisses, aquella en què l’heroi, acabada la guerra de Troia, torna a casa, on no arriba fins al cap de deu anys «ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca», per dir-ho amb les bellíssimes paraules de Kavafis. El cas és que el poeta recull bé la idea que l’essència del que hom trobarà ja ho portava al damunt: «Els Lestrígons i els Ciclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu.». És justament per això que cal desitjar que el viatge sigui llarg, ple de ventures, ple de coneixences, un viatge que permeti alliberar-se dels monstres amb qui topa Ulisses perquè van amb ell. Només gràcies al viatge se’n desfà i arriba, finalment, a la seva pàtria, aquella sense la qual no hauria sortit, la seva Ítaca.

Read Full Post »