Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘PSICOLOGIA’ Category

REGAR L'AMORPer a la majoria de les persones, el problema de l’amor es resol a trobar la manera de ser estimats, o trobar algú que ens estimi. Hi ha poques persones que, de forma espontània, busquin algú a qui estimar, o que es preocupin per estimar millor. Quan érem infants, i per bé que aleshores no n’érem conscients, l’afer era ben senzill: hom ens estimava incondicionalment i sense límits. I nosaltres no havíem de fer res per a ser estimats així. Només ens calia existir. Ni el fet que ens haguessin de canviar els bolquers cada dos per tres, ni que els nostres plors no deixessin dormir els pares per la nit, ni les múltiples molèsties i preocupacions que els causàvem, no afectaven gens a la intensitat, la fermesa i la lleialtat amb què érem estimats.

Els humans som com les cebes, on cada capa s’afegeix a un nucli que no canvia. Per això el passat roman sempre present. Quant a l’amor, això significa que moltes persones (per L'ART D'ESTIMAR OVIDIno dir totes) conservem íntimament aquesta dolça experiència de la infància: volem ser estimats només pel fet d’existir. Així, la nostra manera de «conrear» l’amor, és a dir, la nostra manera d’aconseguir ser estimats, consisteix majoritàriament en fer-nos o aparèixer «estimables». Notin d’entrada que «estimable» és un terme relatiu. La majoria pensa que «estimable» significa, simplement, «allò que és estimat», però el cas és que no sempre estimem coses «estimables»: hi ha gent que es droga o menja greixos sense parar i això no és «estimable» o recomanable des del punt de vista de la salut. Altrament dit, la gent no sempre fa allò que sap que és bo ‒per a la salut del cos o la de l’esperit‒ posem per cas, justament perquè implica un cert esforç. Així, estimable i estimat no coincideixen pas sempre. I en canvi, és allò que busquem ser per tal de ser estimats, sense adonar-nos, potser, que la qualitat d’estimable no és passiva sinó activa.

Uns, i unes, és clar, partint de la perspectiva descrita, ens ho muntem per ser rics i poderosos, busquem la celebritat que els farà atractius, uns altres ens posem ART D'ESTIMAR FROMguapos/guapes i ens gastem fortunes per tapar calvícies aixecar culs i amagar arrugues. Tot per ser «estimables», com hem dit.  Però, a banda d’aquesta, hi ha una manera, més adulta, de «conrear» l’amor, no tan passiva i infantil, consisteix en fer, no en aparentar, alguna cosa per tal de merèixer l’amor d’algú. Aquí val la màxima, aplicable també a l’amistat: «Si vols amics, sigues amic». Així, si prenem el mot d’Erich Fromm, autor d’un llibre el títol i el tema del qual manllevo per a aquest article, hi ha dues fórmules genèriques bàsiques de l’amor. La primera l’entén passivament, egocèntricament, que es resumeix en la frase: «T’estimo perquè et necessito», amb ella prolonguem la infància fins que pentinem cabells blancs, i alhora ens ajustem a la psicologia pròpia de la societat de consum on vivim i que tant ens afaiçona. La segona, adulta, amb un punt de generositat, es concreta amb un «Et necessito perquè t’estimo». Vostè tria.

Anuncis

Read Full Post »

angel-hernandez-con-esposa-maria-jose-carrasco-1554397185502«Yo te voy a prestar mis manos», li diu Ángel a la seva dona María José, afectada d’esclerosi múltiple des de fa trenta anys, abans d’atansar-li un got amb pentobarbital sòdic. Al cap de res, afegeix: «Dame la mano, que quiero notar la ausencia definitiva de sufrimiento. Tranquila, tranquila. Ahora te dormirás enseguida». Al final, ella mor i ell és detingut, posat a disposició judicial. Ara s’enfronta a una pena de dos a cinc anys. L’article 143 del codi penal castiga les persones que indueixen, cooperen o ajuden en l’execució d’un suïcidi. En aquest cas, com es fa evident pels vídeos gravats per Ángel, la seva dona, reiteradament i de forma clara, manifesta la seva voluntat de suïcidar-se. No cal entrar en el detalls, però s’ofega, sent dolors insuportables que la morfina no atura, està immobilitzada des de fa anys…, i ell li ha de prestar les seves mans perquè pugui plegar de viure. (més…)

Read Full Post »

muerte_beso«El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?» Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és «Que philosopher c’est apprendre a mourir», que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent què hem de morir, perquè no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: ‒Papa, i jo també he de morir?  Per quina raó no li diem: ‒És clar, fill, com tothom. (més…)

Read Full Post »

EROS ESTÀTUAQuè faria, vostè, si el convidessin a dir unes paraules sobre l’amor? Seria capaç de sortir dels llocs comuns i els proverbis i les frases fetes? S’atreviria amb una confessió personal que tragués de la privacitat alegries i tristors, el primer enamorament i la primera decepció, el fracàs del seu «martirimoni» o de l’èxit d’una llarga convivència, plena, com gairebé totes, d’altibaixos notables? S’atreviria a parlar de la seva orientació amorosa i/o sexual o dels dubtes que, potser, ha tingut algun cop sobre aquesta? (més…)

Read Full Post »

RETÒRICAQuè respondria a algú que li digués, amb posat seriós: « Si ningú no em mira, em torno invisible» ? El prendria per boig, oi? Hi ha alguna manera de comprovar que allò que diu és cert? Evidentment, no. Estic segur que vostè ha sentit abans aquest tipus de frases. Són «prediccions irrefutables», és a dir, enunciats que no es poden ni  desmentir ni demostrar de cap manera. (més…)

Read Full Post »

ULISSES I SIRENESDiuen que Ulisses, durant el seu llarg viatge de retorn cap a Ítaca, un cop va fer-se
lligar al pal major del seu vaixell, amb ordre expressa de no deslligar-lo fins que no
haguessin travessat l’estret on vivien les sirenes. Els seus homes, als quals havia fet
tapar les orelles amb cera, no podien sentir el seu irresistible cant i, per tant, no hi havia
cap perill que, atrets per ell, estavellessin el vaixell contra les roques. (més…)

Read Full Post »

camí felicitat«Tots els homes volen viure feliços, però es mouen a les palpentes quan busquen allò que fa feliç a la vida. I no és fàcil aconseguir la felicitat, ja que hom se n’allunya com més delerosament l’empaita, si ha equivocat el camí. Si aquest el du en sentit contrari, la mateixa velocitat augmenta la distància». Amb aquestes paraules s’enceta el llibre De la felicitat (De vita beata, en llatí) del pensador cordovès Sèneca. I fan pensar. Perquè si en una cosa estem d’acord tots és que la felicitat és una finalitat raonable de la vida. És cert que alguns pensen que la felicitat no és possible en aquesta vida, i per això l’ajornen per l’altra, però la majoria no té tanta paciència, o credulitat, i fa tot el possible per tal d’assolir-la. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »