Va ser Erasme de Rotterdam qui va dir justament el contrari: «habitus non facit monachum» per tal de denunciar la hipocresia i manca d’esperit cristià dels religiosos del seu temps, aquells que, com vulgarment es diu, anaven a missa i repicant. D’ells va dir: «Donen molta importància a les cerimònies, a les mesquines tradicions humanes i creuen que només un cel no compensa a bastament tants de mèrits (com creuen fer), sense pensar que, menyspreant-los-ho, Crist els demanarà tan sols com han observat el seu manament: el de la caritat». Llegiu l’Elogi de la follia, LIV.
La dita, ja coneguda al món medieval, ha fet fortuna, i les versions «modernes» són ben conegudes: «Les aparences enganyen» o, «Encara que la mona es vesteixi de seda…», però totes tenen el mateix sentit, que les aparences oculten o emmascaren la realitat i fan creure que l’individu és com sembla pels càrrecs que té o pels hàbits que porta, i per això la gent pren per autèntic allò que, com el vestit, només és superficial.
També és legítima una altra interpretació de la dita, perquè és raonable pensar que els hàbits (aquí en el sentit de costums, el que fem cada dia) són allò que ens fa ser el que som. Recordem que tant l’excel·lència com la vilesa no són un acte, sinó un hàbit.
Der Hauptmann (El capità) és una pel·lícula dirigida per Robert Schwentke que glaça la sang, no pas perquè se’n vegi molta (està filmada en blanc i negre, justament perquè no vol semblar una pel·lícula violenta, tot i que és sobre un home violent), sinó perquè ens fa veure que, donades les circumstàncies adequades, nosaltres mateixos ens podríem convertir en el protagonista. S’hi explica la història d’un soldat alemany que deserta dues setmanes abans de la derrota final d’Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Fugint troba un vehicle abandonat i, a dins, l’uniforme d’un oficial de les SS. Se’l posa i sense dubtar-ho, adopta la personalitat, actitud i responsabilitats corresponents al càrrec, es fa obeir i fa perseguir i matar individus que, com ell, han desertat, en una sanguinària espiral d’absurda i demencial violència. En aquest cas, basat en fets històrics, es pot dir vertaderament que l’hàbit va fer el monjo.
Em pregunto si bona colla de jutges espanyols, que duen un hàbit propi: la toga amb les punyetes brodades o de ganxet als punys, acaben adquirint, gràcies a ell, un caràcter especial. O si és l’hàbit, ara en el sentit de costum, de cometre prevaricació i d’usar la llei per fer la seva particular i antidemocràtica guerra política, el que els posa a l’alçada d’un hàbit que cada cop és més carregat d’infàmia.
Deixa un comentari