LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

The ambition often leads people to perform the most menial things. So, to climb, we adopt the same position as to crawl. JONATHAN SWIFT

(L’ambició sovint condueix les persones a realitzar les coses més vils. Així, a l’hora de grimpar adoptem la mateixa posició que per arrossegar-nos)

Read Full Post »

FORÇA, VALOR I SENY

Els castells humans són un espectacle de rara bellesa. Allò que ens estreny el cor en contemplar-los és una mescla d’aprensió pel perill que endevinem però que els participants decideixen ignorar, d’admiració bocabadada davant del que sembla un prodigi i de tensió per l’empatia involuntària que sentim envers els que hi intervenen. Sense adonar-nos-en, enrigidim cadascuna de les fibres del nostre cos mentre dura la bastida i no amollem fins que descarrega.

Read Full Post »

VAE VICTIS (Ai dels vençuts) En homenatge al poble Saharauí

Quan l’Albaida Abderraman (per a nosaltres la Beada) va tornar a la seva haima, al desert del Tindouf (Argèlia) a casa nostra es va fer un gran buit. Havia estat amb nosaltres tot l’estiu de l’any 1999. Va venir a Lleida gràcies a un acord entre l’associació ACAPS (Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí) i diversos ajuntaments de la comarca, entre ells el de Lleida. Aquests pagaven el viatge en avió des d’Argèlia fins a Barcelona. Les famílies d’acollida érem voluntàries.
La Beada tenia tretze anys. La nostra filla Ariadna només en tenia set. Havíem demanat que, a ser possible, la nena d’acollida tingués la mateixa edat perquè pensàvem que això facilitaria la seva adaptació. No va fer falta. La Beada era una mica més alta que Ariadna però només pesava un quilo més i no es veia gaire diferent. Amb tretze anys, el seu cos tenia l’aspecte del d’una nena de vuit o nou anys a tot estirar. Només la seva maduresa –ja no estava per jugar a nines− denotava la seva edat. Ens vam passar tot l’estiu anant a diverses consultes mèdiques: dentadura en mal estat, desnutrició, raquitisme… pel que fa a la vista, ens vam adonar que alguna cosa no anava a l’hora perquè no mirava gens la televisió, que per als altres nens sahrauís era una novetat extraordinària. Va retornar al camp de refugiats amb unes ulleres de cul de got. Explico tot això, a risc de semblar lacrimògen, només per fer veure els efectes que sobre la salut té per a les criatures viure en un camp de refugiats on falta gairebé de tot i on les condicions de vida són molt precàries.
Aquests darrers dies, els sahrauís, els dignes representants d’aquest poble oblidat, han tornat a ser notícia. Hem tingut ocasió de comprovar quin és el tracte que reben per part de la nova potència colonial: el regne del Marroc. L’anterior era el Regne d’Espanya, que va abandonar el seu Sahara Español, amb tots els seus habitants, a la seva sort, que no va ser altra que sotmetre’s a la rapinya del rei Hassan.

Read Full Post »

LA FRASE DEL CAP DE SETMANA

We have just enough religion to hate us, but not enough to love each other.
[Jonathan Swift]

(Tenim prou religió com per a odiar-nos però no la suficient com per a estimar-nos els uns als altres)

Jonathan Swift fou un capellà irlandès (30 de novembre de 1667 – 19 d’octubre de 1745) que arribà a ser degà de l’església de Sant Patrici, de Dublin, però que fou molt més conegut com a autor, entre d’altres, de Els Viatges de Gulliver (Gulliver’s Travels, 1726).
Swift és probablement l’escriptor satíric en prosa més important en l’idioma anglès. Swift originalment va publicar totes les seves obres sota pseudònim o bé de forma anònima. També és conegut per ser un mestre de la sàtira en dos dels seus estils: l’estil d’Horaci i el de Juvenal.
La frase d’avui és molt encertada i sembla escrita expressament. Avui mateix el Papa ha visitat Barcelona predicant la pau i l’amor, però ahir va envestir contra el «laïcisme agressiu» del govern de l’estat i el va comparar amb l’anticlericalisme de la II República espanyola. El Papa no ignora pas l’agressivitat de les seves pròpies paraules, envellutades amb l’aparença del belar de l’anyell… no ignora tampoc que les prebendes de què disposa i per les quals lluita l’església catòlica (exempció d’impostos, subvencions per part de l’estat), són lloses de privilegi que esclafen les altres confessions… i que tot plegat no contribueix pas a la «pau religiosa» que només des d’un ètica pública laica, un espai de convivència neutre, pot aconseguir. El Papa, en fi, sap molt bé que no és el missatge de Crist el que porten les seves accions, el seu afany de poder ni la pretensió de conservar els privilegis per a l’església catòlica…

Read Full Post »

PAPA-NATUS

−Con la Iglesia hemos dado, Sancho−. –Ya lo veo –respondió Sancho− Y plega a Dios que no demos con nuestra sepultura. Molt ha plogut des que Cervantes va escriure aquestes frases. Corresponen a una conversa entre el Quijote i Sancho, que han entrat al Toboso de nit, acompanyats de lladrucs de gossos, brams d’ases, grunys de porcs i miols de gats. Busquen la morada –que segons Don Quijote ha de ser palau o alcàsser− de la seva estimada Dulcinea, de la qual, segons diu, està enamorat només d’oïdes de la gran fama que té de formosa i discreta.
De Don Quijote diríem que és un papanates, terme que no he trobat al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana ni al de l’IEC, però que hi hauria de ser, d’encertat que resulta, per a definir la característica de persona ximple, crèdula i innocent. Tenim, però el verb «papar», que significa empassar-se sense mastegar –fàcilment interpretable de manera metafòrica−, i també disposem de l’expressió «No papar-ne ni una» que significa no adonar-se de res, no entendre el que hom diu.

Com l’enginyós hidalgo n’hi ha molts i també es donen sovint circumstàncies com les que acompanyen la seva visita nocturna a la vil•la manxega, només que els lladrucs de gossos i els brams dels ases són substituïts, en el cas que vull comentar, per les més forassenyades accions, actituds, i declaracions públiques. Parlo, en fi, per si encara no ho han endevinat, de la visita papal de demà a Barcelona.

Read Full Post »

PARAULES NO DITES

Primer ho va dir amb el cor, després amb els llavis, tímidament. Un «t’estimo» amb prou feines audible va trencar el silenci de la unitat de cures intensives. Ella va adonar-se, per primer cop, que mai fins aleshores no li havia dit a son pare que l’estimava. L’alegre companyonia de la infància havia donat pas, durant la seva adolescència rebel, a estèrils baralles sobre l’hora de tornar als vespres. Després havien fet les paus, però només en la maduresa havia entès que per al seu pare ella era el més important. Massa tard, ara ell –insensible a tot– ja no podia sentir-la.
No parlem per vergonya, per covardia, per prudència, per orgull, per càlcul. Callem per tal de fer parlar, per a mostrar irritació, per indiferència o per menyspreu. De vegades, però, callem perquè no tenim res a dir, que és la millor raó per a fer-ho.
Diuen que som amos del que callem i esclaus del que diem. I tanmateix, qui no s’ha penedit algun cop, amargament, de no haver parlat o de no haver-ho fet a temps? Uns cops parlem massa, altres massa poc, massa aviat o massa tard. A voltes ho fem de manera inconvenient: el contingut o el to no són adequats. En altres ocasions no encertem el context o la persona. Per això els més prudents sostenen que la major riquesa que podem atresorar són les paraules equivocades que no han sortit mai de la nostra boca. Però què passa amb aquelles que sí que hauríem d’haver dit?
Segons els contextos, les paraules no dites es converteixen en fracassos o malentesos, per allò de qui calla consent. Però tot plegat té remei una hora o una altra. Només són greus els silencis irremeiables: allò que no hem dit a les persones a qui hem estimat i que encara duem dins del cor. Pensem –equivocadament– que les persones que tenim més a la vora, les quals saben de l’afecte que els tenim, no necessiten que els el manifestem amb paraules. Creiem que l’afecte veu i sent fins i tot el que no és ni visible ni audible perquè el llenguatge de l’amor no s’expressa només amb mots. Passen els dies i els anys sense que ho notem i un bon dia ens adonem que ja no hi són. Aleshores percebem que la seva absència és viva de records: de converses, de mirades i d’accions. I també és en aquest moment que recordem allò que no els vàrem dir en vida i que ara, avui, amb flors a la mà, els volem dir amb paraules mudes damunt de les seves tombes.

Read Full Post »