EL DRET A LA REVOLTA DEMOCRÀTICA

Quin és el fonament del poder polític? Quines són les vertaderes bases de la seva legitimitat, si aquesta no és la simple força? Per quina raó uns individus han d’obeir uns altres? Fins on s’estén l’autoritat de l’estat sobre cadascun dels individus i sobre el seu conjunt? Aquestes preguntes, ja més velles que els camins, tenen encara tanta actualitat com quan van ser escrites per John Locke al seu Segon assaig sobre el govern civil, de 1689.  Hi deia que l’autoritat dels governants sobre els governats tenia origen en un pacte o contracte (trust), basat en la confiança, de manera que mentre els segons es comprometien a obeir i respectar les lleis, els primers havien de garantir la pau, la llibertat, la seguretat i la propietat dels segons.

Read Full Post »

PIXAPINS DE PLATJA

L’expressió «Pixapins» va ser inventada, amb notable encert, per la gent de muntanya que veia pujar, a ramats, turistes de cap de setmana, acabats d’arribar de la ciutat, amb els seus tot-terrenys nous de trinca, els seus conjunts esportius de colors brillants, les seves ulleres de sol a l’estiu i els seus abrics de plomes a l’hivern, els seus prismàtics, les seves càmares fotogràfiques Nikon, el seu parlar «xava» de «Barçalona» i també, com no, els seus somriures idiotes.

Read Full Post »

RODRIGO, SÉ FUERTE

–Hola Jorge

–Hola Rodrigo, has tenido que esperar mucho rato?

–Nada, el ujier ya me esperaba y me ha acompañado hasta tu despacho.

–Me alegro, qué es de tu vida?

–Pues ya ves, hecha unos zorros por vuestra culpa. Joder, que os han temblado las piernas y me habéis dado bien.

–Lo dices por lo de tu detención en abril?

Read Full Post »

COM LLANGARDAIXOS AL SOL

Ma padrina Mercè m’explicava que, de jove (ella va néixer el 1914 i va fer de pagesa tota la vida) quan sortia a treballar al tros o a l’hort sempre es posava el barret de palla més ample que trobava. I també es posava guants. –Et posaves guants, padrina? –Sí, i tant, ho fèiem totes, era perquè no se’ns posessin morenes les mans. Es veu que la moda era tenir la pell blanca, aleshores. A les festes majors eren més sol·licitades les noies pàl·lides. Acostumaven a ser de casa bona, on hi havia mossos i serventes que feien la feina al sol; ells segar i batre i elles rentar la bugada al safareig. I és clar, els fadrins, posats a triar, buscaven una pubilla o una cabalera benestants, però la meva padrina i les seves amigues de Santa Fe eren pobres.

Read Full Post »

CIUDADANO ROS DE LIL·LIPUT

Lemuel Gulliver, havent tornat del país de Lil·liput, on les persones mesuren només deu centímetres d’alçada i són proporcionalment menuts en tot, s’havia acostumat a considerar-se a si mateix com un gegant entre la resta dels éssers humans. Tant era així que, quan caminava pels carrers de Londres, no parava d’intimidar els vianants i fins i tot als individus muntats a cavall o conductors de carros, escridassant-los perquè s’apartessin del mig i paressin compte de no ser esclafats, imaginant que ell era encara un gegant entre nans. Sembla ser que la reacció de la gent era riure’s a la cara de Gulliver, escarnint el que tant podia ser estupidesa, bogeria com arrogància. Alguns conductors de carros, impacients davant dels seus estirabots, li clavaven de tant en tant una fuetada amb la xurriaca d’arriar els cavalls. Gulliver, per als que han llegit el conegut relat de Jonathan Swift, va creure’s un gegant entre nans però va acabar essent un nan entre gegants.

Read Full Post »