Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘JUSTÍCIA’ Category

És possible una societat sense estat, sense poder coercitiu visible, sense policia, ni jutges, ni polítics professionals? Pot existir, en fi, una societat sense governants ni governats, sense amos ni criats? Thomas Hobbes, un dels fundadors de la ciència política, creia que no. Estava convençut que l’ésser humà, instintivament agressiu i egoista, no pot viure en societat sense un poder amenaçador que el controli.  Segurament Hobbes no coneixia els Nuer, una societat etiòpico-sudanesa, que viu al marge del poder polític. No tenen òrgans de govern ni institucions legals. La riquesa no crea diferències entre ells, són igualitaris i orgullosos de mena, una simple sospita d’estar rebent una ordre els enfurisma d’allò més.  Conflictes? És clar que en tenen, robatoris de bestiar principalment, assassinats… I què fan per tal d’evitar el que arreu seria una espiral de revenges? Tenen Jutges de Pau. Bé, aquest no és el nom que els donen. Els anomenen «Caps de pell de lleopard», uns individus sense cap mena de poder executiu que, tanmateix, tenen una autoritat basada exclusivament en el respecte. La seva funció és fer de mediadors de les disputes que es produeixen. Un assassinat, per exemple, es pot resoldre amb el pagament de 45 caps de bestiar, sempre que la família ofesa ho accepti. I en això l’arbitri del mediador juga un paper fonamental: gairebé sempre les parts arriben a un acord.

Nosaltres també tenim els nostres «Caps de pell de lleopard», els anomenem «Jutges de pau» i als pobles els coneixem bé. Fan diverses funcions judicials –pràcticament sense cobrar‒ on no hi ha Jutjats d’Instrucció. A Catalunya n’hi ha 893, i el 95% dels municipis en tenen. A España n’hi ha molts menys. El govern de l’estat, reconeixent la seva funció però alhora descobrint la sopa d’all, té en cartera un Projecte de Llei Orgànica d’Eficiència Administrativa del Servei Públic (amb els nom s’han lluït) i els vol substituir per funcionaris judicials. Els nostres «metges de capçalera de la justícia» desapareixeran per una nova intromissió centralista de l’estat que envaeix les competències de l’Estatut d’Autonomia (voleu dir que existeix, encara?). Comptat i debatut, cada dia em torno més anarquista i envejo una mica més els Nuer del Sudan.

Read Full Post »

«Las cloacas no generan mierda, la limpian» Aquesta frase amb pretensions d’aforisme la va dir, en una entrevista, José Manuel Villarejo, el manetes, espieta i esbirro per a tot de l’Estat espanyol. «He tenido el honor de trabajar para mi país», diu a la mateixa entrevista, el 4 de març de 2021. No crec que faci falta afegir gran cosa a la caracterització d’un personatge que es defineix tot sol. I aquesta és la seva virtut: la manca d’hipocresia. La mateixa que tingué, només per un moment, l’expresident Felipe González, quan va dir allò que «El estado de derecho se defiende también desde las alcantarillas». Dues «grans» frases que tenen l’estranya virtut de parlar clar i ser, alhora paradoxals i metafòriques. En un cert sentit diuen el mateix, i en un altre diuen el contrari. Alhora, per acabar, els seus autors ‒que no rebran el Nobel de literatura per l’esforç‒ estan absolutament convençuts del que diuen i orgullosos del que les frases impliquen. Les clavegueres, si traduïm el que diu Villarejo, no fan augmentar la delinqüència, la il·legalitat, el desgavell o la corrupció de l’estat o dels seus ciutadans, al contrari, són el recurs per aconseguir eliminar aquests vicis. La contradicció interna de la frase rau en el fet que el concepte «cloaca» l’usa metafòricament, i amb ple coneixement, per referir-se a les accions «brutes» i il·legals que realitzen els esbirros de l’estat per defensar la seva integritat, els interessos econòmics dels que remenen les cireres des de l’ombra o les afeccions gonadals del seu rei.

Com es veu, González diu el mateix que Villarejo: mateixos objectius i mateixos mètodes. La diferència és que González menciona l’estat de dret, teòricament fundat en la llei i servidor de la justícia. Aquí és on rau la paradoxa, quan admet la idea que és possible servir a la justícia amb mitjans injustos, idea que també contradiu la frase de Villarejo, i ens fa adonar que ben poca cosa es pot netejar amb un riu de matèria fecal. Francament, ja em diran il·lús i que no he llegit Maquiavel, però no veig pas com es pot servir a la veritat dient mentides (cap d’elles pietosa), a la pau cometent assassinats, a la democràcia atonyinant votants i a la justícia cometent tota mena d’iniquitats i prevaricacions.  

Read Full Post »

«Home, ets capaç de ser just? És una dona qui et pregunta, no li prendràs pas aquest dret. Dis-me, qui t’ha donat el poder sobirà d’oprimir el meu sexe? La teva força, les teves capacitats?» Així comença l’Exhortation aux hommes que precedeix la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, d’Olympe de Gouges. Fa 230 anys que es va publicar. Era la resposta d’aquesta dona valenta a la insuficient Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, de 1789. En efecte, la Déclaration de 1789 reconeixia la igualtat de drets de tots els homes, però només dels homes entre sí. Desapareixien les diferències de drets per qüestions d’origen, classe, professió i religió, s’acabava amb el règim aristocràtic, però els homes, com a col·lectiu, retenien per a ells els drets que abans es reservaven als aristòcrates. Les dones restaven excloses de la participació política, no eren considerades ciutadanes i romanien davant la llei, a tots els efectes, menors d’edat tota la vida. Imaginin quina seria la seva situació aleshores si el codi civil de Napoleó, de 1804, que es considerà molt avançat per l’època, declarava que «L’home ha de donar protecció a la dona, i la dona té el deure d’obediència  al marit.»

La hipocresia dels francesos quant al tema de la igualtat ja havia estat denunciada per la mateixa autora en dues de les seves obres de teatre: El mercat dels negres,  de 1790 i L’esclavatge dels negres, o el feliç naufragi, de 1792. La Revolució Francesa, que tant pregonava la seva lluita contra el despotisme i la seva defensa de la llibertat, no havia pas abolit l’esclavatge a les seves colònies d’ultramar, només a França, on pràcticament no hi havia negres. Valenta revolució ‒diu Olympe‒  la que, lluny d’abolir privilegis, els reserva per a una part de la població!

No tinc espai per fer referència a les raons que de Gouges esgrimeix per reclamar els drets de ciutadania per a les dones, però, per acabar, transcric un fragment de l’article X de la Déclaration que de Gouges escriví: «…si la dona té el dret de pujar al cadafal, ha de tindre també igualment el dret de pujar a la Tribuna». No va pas de broma: la reina Maria Antonieta fou la primera dona a qui la Revolució va executar a la guillotina. Olympe de Gouges fou la segona, va demanar massa.

A començaments d’octubre teníem tres coses importants a recordar, i les tres tenen a veure amb el dret de participació política. Ens recorden que encara som lluny d’una democràcia. La primera és el quart aniversari del referèndum d’independència que l’Estat Espanyol va voler avortar a bastonades. La segona és el noranta aniversari de l’aprovació del sufragi universal ‒i això és, el dret de les dones a votar‒ en aquest mateix estat. I la tercera és el 230 aniversari de la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, escrita per Olympe de Gouges durant la Revolució Francesa. El feminisme contemporani encara beu d’aquesta iniciativa.

Read Full Post »

«Prendre el pèl» és una expressió castellana que molta gent usa, a hores d’ara, en lloc de la pròpia. De fet, és una còpia del castellà: «Tomar el pelo», un dels molts préstecs que fem a la llengua colonitzadora en detriment de la nostra, que té expressions i termes equivalents, com ara la del títol.

A Castella, terra d’inquisidors, des del Renaixement i fins la República, a l’entrada de les viles, hi havia uns monuments amb quatre columnes i una creu aixecada damunt d’unes escales al mig. Sovint tenien un sostre de fusta noble, cobert de teules àrabs. Aquests llocs s’anomenaven «Humilladeros» i justament allí humiliaven, escarnien i castigaven les persones que havien desafiat el poder establert. Davant del públic, convocat pels agutzils, els tallaven el pèl arran, a homes i dones. Es coneix també que, en acabar-se la guerra que seguí al cop d’Estat de 1936, moltes dones republicanes foren tractades de manera semblant. Per tot plegat, l’acte prendre-li el pèl a una persona té aquesta connotació negativa.

A Catalunya tenim l’expressió «aixecar la camisa», l’origen de la qual, segons diuen, també té a veure amb un context de càstig o revenja. A l’Edat Mitjana, quan les descripcions físiques eren insuficients, no existia la fotografia, no hi havia DNI ni es podia identificar ningú per les empremtes dactilars, hom marcava els delinqüents de forma diversa. En alguns indrets, amb amputacions i en altres amb marques amb ferro roent a l’esquena. Així, per comprovar si algú havia comès un delicte, hom li aixecava la camisa. ***(veure nota al peu)

Sigui com sigui, la transició entre un context de càstig penal, on el significat de l’expressió provenia d’una marca o experiència deshonorable i vergonyant, cap a un significat en què prima l’engany, especialment aquell tipus de frau en què hom abusa de la credulitat d’algú o s’aprofita de les seves flaques, no exigeix una metàfora gaire arriscada. De fet, hores d’ara és encara perfectament aplicable, tant en el vell com en el nou sentit. Provem amb algun exemple: «Amb la ‘taula de diàleg’ el govern espanyol ens està aixecant la camisa.» Aquesta és massa evident, oi? Què tal: «El nostre propi govern ens aixeca la camisa mentre sosté ‒i potser fins i tot creu, espera o desitja‒ que ell no es deixarà ensarronar.»

*** Explicar ara amb detall les expressions equivalents en francès, anglès i alemany ens duria molt lluny, basti amb la seva traducció: «faire marcher quelqu’un», fer caminar algú;  «Pull somebody’s leg», o estirar-li la cama a algú, i «an der Nase herumführen», dur pel nas algú. La francesa i l’alemanya suggereixen molt clarament que l’engany consisteix a dur l’enganyat per on l’enganyador vol. Per això en francès la frase ho diu sense ocultació, mentre que en alemany s’usa la metàfora d’estirar pel nas, com si l’enganyat fos una vaca a qui hom du estirant la corda anusada a l’anella del morro. Quant a l’expressió anglesa, té un origen tan truculent com les ibèriques. Es diu que quan hom era executat per penjament, per tal d’escurçar l’agonia del penjat, hom l’estirava per les cames. Avui en dia, per produir un efecte semblant, hom deixa caure de certa alçada el reu, amb la soga al coll, a fi que se’l trenqui amb l’estrebada.

Read Full Post »

Després que el partit nazi va guanyar les eleccions de 1933, el Reichtag o parlament alemany va declarar que els jueus no podien treballar per a l’administració alemanya perquè eren «políticament poc fiables», el 1933 van limitar el nombre d’estudiants jueus de les escoles i universitats, a continuació una nova llei va reduir l’«activitat jueva» en les professions mèdiques i legals; El 1935, les Lleis de Nuremberg ja van excloure els jueus de la ciutadania del Reich i els prohibí de casar-se o tenir relacions sexuals amb persones alemanyes o de «sang alemanya». Tot seguit els van acabar de privar de la resta dels seus drets, com ara el dret a votar o presentar-se a oposicions.

A partir de 1937, la persecució legislativa es va intensificar: primer es van proposar empobrir els jueus obligant-los a registrar les seves propietats, que més endavant serien confiscades, les empreses foren obligades a acomiadar els seus directors  i després els seus treballadors jueus, alhora que les empreses jueves eren absorbides per alemanys no jueus, comprades a preu de saldo segons els barems fixats pel govern. Els metges i els advocats jueus van perdre definitivament les seves llicències professionals. El 1938 els jueus van ser exclosos de l’ensenyament, així com se’ls va prohibir anar al cinema, teatre i centres esportius; alhora es van crear «zones àries» on tampoc no podien entrar. Tot seguit els homes i dones jueus que tenien noms «no jueus» perquè s’havien convertit al cristianisme o perquè havien decidit assimilar-se al seu entorn, van ser obligats a agregar-los «Israel» o «Sara». A finals d’any, tots els jueus van ser obligats a dur targes d’identitat que indicaven, amb una «J», la seva ascendència. No cal seguir, ja sabem tots en què va acabar tot plegat.

Els pendents relliscosos, com el precedent mostren com les «solucions finals» mai no es donen de cop, sinó que es van construint pas a pas i que prenen la forma de pendent on el mòbil pateix un moviment uniformement accelerat. A España aquest mòbil, que va arrencar el 1936, amb parada aparent el 1978, va reprendre el moviment el 2010. La darrera marca de velocitat es troba en l’arxivament de la denúncia del cartell electoral xenòfob de VOX (Un MENA 4.700 euros, tu abuela 426 Euros de pensión al mes). Segons la jutgessa madrilenya, no constitueix un delicte d’odi i no deshumanitza els infants immigrants. Que sigui fals, segons diu, no importa perquè «És la seva manera de parlar». Qui vulgui entendre, que entengui.

Read Full Post »

Diuen els experts que, en sortir de l’excusat, cal parar compte a no tocar el pany de la porta perquè sovint hi ha restes fecals i és fàcil agafar una gastroenteritis. Això és degut al fet que moltes persones no es renten les mans després de fer ús dels serveis. Hi ha molta gent llorda, o ignorant, encara que aquesta és una ignorància culpable i irrespectuosa. Amb la pandèmia, si ens plau per força, hem après alguna cosa del paper preventiu de la neteja de mans i, en general, de la importància de la higiene.

Això de rentar-se les mans, malgrat que es practica poc, té bona premsa des del punt de vista de la salut. En canvi, no en té tanta des del punt de vista de la moral. En la nostra tradició, l’anècdota clau apareix a l’Evangeli de Mateu (curiosament només en aquest) quan Ponç Pilat, que aparentment vol deslliurar Jesús, veient que no se’n surt i creix l’aldarull, pren aigua i es renta les mans, tot dient: «El que és jo, no em faig responsable d’aquesta sang. És cosa vostra!». Però és pura hipocresia. Pilat és un buròcrata que considera que mantenir l’ordre és més important que la justícia, i per això deslliura Barrabàs, que té les mans tacades de sang, en lloc de fer-ho amb un a qui sap innocent. El tema passa d’anècdota a categoria quan ens adonem que Pilat, malgrat que se n’ha desentès, és igual de responsable que els que acusen i demanen la crucifixió. És més que un testimoni consentidor perquè, per la seva posició, hauria pogut evitar la injustícia.

És fàcil trobar situacions anàlogues. Quin és el paper que juga Europa, que, amb l’excusa que és un afer intern, es renta les mans per tal de no intervenir activament per acabar amb la repressió espanyola contra els independentistes catalans, contra l’empresonament dels seus líders polítics i contra el tracte colonial que rep Catalunya? Quina cara de Pilat fan els polítics espanyols, que s’amaguen darrere de les togues i de les porres per tal de donar per bones totes les decisions i accions que les primeres prenen i les segones perpetren? N’hi ha prou de dir que «respecten i no comenten» les sentències dels jutges, o que la policia «actua segons criteris d’eficàcia i proporcionalitat»? Trobaran prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda?

Read Full Post »

Per quina raó els ciutadans de qualsevol estat tenen l’obligació d’obeir? Quina és la base del deure d’obediència a les institucions, a l’executiu, al legislatiu i al judicial? La resposta és fàcil, perquè els poders d’un estat són ‒si més no en teoria‒ el resultat d’un contracte entre governants i governats. Uns es comprometen a garantir la pau, la seguretat, la propietat, la llibertat i la vida dels ciutadans i, aquests corresponen amb una obediència que no té res de submissió. En realitat, obeint, s’estan obeint a si mateixos. 

Ara bé, què passa quan els poders no fan el que tenen encomanat, s’interfereixen entre si, o un d’ells usurpa les funcions de l’altre? Aleshores, i en funció de la gravetat i la continuïtat de les accions, ja no es pot parlar de «soroll del sistema» o del gra de sorra que fa grinyolar els engranatges. Ja no es tracta de disfuncions de l’ordre democràtic, sinó d’una autèntica involució cap a una de les moltes formes de tirania. Aquesta és justament la situació en què ens trobem a España, pel cap baix des que es va iniciar el procés independentista. Des d’aleshores s’ha fet evident que els poders de l’estat no eren pas de «tot l’estat», sinó únicament de Madrid. Això val pels executius centrals i també per les altes esferes del poder judicial, completament ideologitzades, que han fet, alhora, de jutge i part.

La darrera intervenció, ara del TSJC, és especialment rellevant. Deixem de banda  si el decret d’ajornament de les eleccions catalanes tenia tots els ets i uts. El cas és que responia ‒així ho crec‒ a imperatius de salut pública; i tenir cura de la vida dels ciutadans és un dels deures de l’estat. El tribunal no solament ha anul·lat el decret, cosa que obligarà a fer les eleccions durant el probable pic d’infeccions, sinó que, a més, s’ha reservat fins al dia 8 per confirmar-ho!** Em pregunto què tindran en compte per a fer-ho o no. Guanyaran els «nostres», això és, els anomenats «constitucionalistes» si confirmem, o això farà que perdin? I mentrestant, és clar, els morts s’amuntegaran als vorals d’un sistema tan pervers que s’atribueix la facultat de destruir allò que s’havia previst que protegís: la vida i la llibertat dels ciutadans. Només espero una cosa: que no els deixem guanyar.

**El mateix dia que escrivia aquest article el TSJC anunciava, avançant-se al seu límit, que confirmava la suspensió del decret d’ajornament de les eleccions.

Read Full Post »

Sembla que pràcticament tothom està d’acord que un terratrèmol és un mal, que un dolor de queixals és un mal i que una guerra també és un mal. Ara bé, els tres són ben diferents encara que tenen en comú el fet que acostumen a causar infelicitat entre els humans (potser hauríem de dir: entre aquells que no en treuen benefici). En qualsevol cas, els exemples ho són de les tradicionals fonts d’infelicitat: la superioritat de la naturalesa, la inevitable caducitat del nostre cos i els conflictes de la convivència humana.

Les dues primeres són naturals, això és, externes i incontrolables. Tots els esforços de la cultura humana han anat en la direcció de sotmetre-les. Així hem construït canalitzacions per contenir les aigües, però no podem impedir les inundacions ni el tsunami que segueix al sisme submarí. La cirurgia i els implants poden retardar l’envelliment però no prevenir la mort. La tercera font és social i, per tant, interna i de completa responsabilitat nostra: la baralla, l’odi, l’assassinat i la guerra són fets deliberats, i hom sospita que evitables. I justament per això hem de preguntar-nos com és que no hem après a evitar-los.

Abans, supersticiosos com érem, atribuíem el mal al pecat, fent una interpretació moral de tot el que passava. És clar, com que Déu havia prohibit certes coses, i els humans no n’havíem fet cas, tot el que ens passava, fossin inundacions (Diluvi Universal), pestes (plagues d’Egipte) o la mort (la dona de Lot, feta estàtua de sal) era conseqüència directa del pecat comès. El pecat i el càstig formen part de la caixa d’eines de la raó humana des d’aleshores, per bé que ara intentem distingir entre el mal natural i el social, ni que sigui perquè tenim un punt més de racionalitat. 

I tanmateix, sembla com si el mal social fos igual d’imprevisible, irracional i indiscriminat com el natural, entre altres coses perquè la ciència i la tècnica, desenvolupades per defensar-nos del primer, ens han servit per fer més terrible el segon. L’erupció del Vesubi que engolí Pompeia i el camp de concentració d’Auschwitz només es distingeixen per l’autor, no pas per l’horror.  Dit això, Déu meu, em pots dir què hem fet per merèixer Trump, Abascal, Casado, Arrimadas, Marchena i tota la resta de la fatxamenta internacional?

Read Full Post »

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?

Read Full Post »

Què és preferible, el saber o la ignorància? Sense dubte el saber, oi? Tothom triaria ser operat abans per un cirurgià amb bones notes que per un altre amb aprovats justets. No debades el savi és el model laic de la santedat religiosa. I tanmateix, no és cert, també, que un arquitecte que, expressament, dissenya malament un edifici, és més savi o expert que un altre arquitecte que, fent el mateix, ho du a terme sense intenció?

Sé que el que acabo d’escriure sembla una paradoxa, gairebé una contradicció en els termes. Si ens aturem un moment a pensar-ho veurem que no és així: Només l’arquitecte competent pot fer malament un edifici sabent que ho fa malament. L’incompetent no té aquesta opció: ho fa malament perquè no en sap més. Amb la qual cosa ens trobem que el mal (aquí l’edifici mal dissenyat o perillós) intencionat només el poden cometre els més savis i competents. Això no ens estalvia que els ignorants també el puguin cometre, és clar, amb les mateixes conseqüències, per bé que sempre ens queda el trist consol que ho han fet sense voler.

El tema, com tants altres, parteix d’una premissa filosòfica, postulada pel vell Sòcrates. Segons el pensador, la virtut és un coneixement, un saber. Així, un que estudia profitosament arquitectura esdevé arquitecte; un que estudia medicina arriba a ser metge. Anàlogament, qui estudia la justícia o el bé, arriba a ser just i bo. En conseqüència, qui coneix la justícia no pot actuar injustament, igual que un bon arquitecte no fa construir un edifici mal dissenyat… El problema del principi teòric, és clar, és que el coneixement del bé no ens estalvia fer el mal. Tots sabem què hem de fer però no sempre actuem segons els nostres valors i principis. Cal comptar amb les inclinacions i els interessos, que sovint hi entren en conflicte.

Aquestes qüestions arriben al seu fons quan ens adonem que el que estem discutint, entre altres coses, és què fa que una acció sigui bona o dolenta, justa o injusta, honesta o malvada. És l’acció mateixa, el seu resultat? O és més aviat la intenció amb què es fa, encara que el resultat sigui el mateix?

INEPTE I MALPARIT

El tema, alhora, suscita una segona qüestió, en forma de dilema. És millor ser governats per rucs o per malparits? Els ignorants de la cosa publica no saben què tenen entre mans, prenen decisions irreflexives i precipitades, cometent errors per excés, errors que després han de corregir amb la mateixa precipitació, cometent errors per defecte. Ras i curt, incorren en errors greus que poden implicar la ruïna dels ciutadans, o que, com la situació present, poden dur moltes persones a la tomba. Els malparits, al seu torn, indiferents al dolor que poden causar, interessats només a conservar el poder o els beneficis que en deriven, economitzen en el necessari (sanitat, educació) per malgastar en el que dona lluïment, mentre pregonen les mentides que els ignorants que els voten desitgen sentir. Fet i fet, deixeu-m’ho dir, tot sovint penso que aquest dilema, en realitat, no el tenim, car els que ens governen, en realitat, són les dues coses.

Read Full Post »

Older Posts »