Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘JUSTÍCIA’ Category

PRESÓ CONGRÉS ERMENGOLDemà, dimarts, 21 de maig, veurem (és un dir) entrar els presoners polítics al Congreso de los Diputados i al Senado d’España. De fet, no els veurem pas, igual que avui, que hi han anat a recollir les credencials, perquè hom els farà entrar a l’edifici amb cotxes camuflats, i des del soterrani seran duts a la cambra per passadissos no accessibles al públic (i sobretot, a la premsa) fins que seguin a les bancades. Tota l’estona estaran «custodiats» per policies de paisà (armats?) a fi que ningú no escapi (algú va dir, com si es tractés d’una concessió de cortesia, que no els faran anar emmanillats). Els deu fer una por esgarrifosa la mera possibilitat que un surti del país, vagi a Alemanya, posem per cas, i se li apliqui el principi que no pot ser jutjat justament pels delictes que està sent jutjat al Reino.

Ferreres PRESONERS POLÍTICS AL CONGRÉS 20.5.19Podrem dir, ara amb totes les lletres, que España té presoners polítics. La imatge no podrà ser més evident: Cinc persones que els seus carcellers consideren delinqüents han estat escollits representants legítims del mateix estat que els empresona. Cinc persones que estan essent jutjades per les seves activitats polítiques surten de la presó amb barrots per entrar en una altra amb butaques. Diferències: els barrots i les butaques. Semblances: arreu tindran policies vigilant que no es moguin ni escapin. Es veu que ni a l’hemicicle no tindran llibertat de moviments: El Tribunal Suprem els ha permès  anar a recollir personalment l’acta de diputats i senador a la mesa però, evidentment, no els ha deixat parlar amb la premsa (no els han posat morrió, tanmateix). Així doncs, en realitat, la seva sortida de la presó no serà més que una escenificació, un acte més de la tragicomèdia (per uns tràgica i per altres ridícula) en què s’ha convertit per a l’estat la gestió repressiva del procés d’independència de Catalunya.

En aquest context, qui s’atreveix a parlar de cortesia? De cortesia parlamentària, endemés! Acabo de llegir que la ministra portaveu, Isabel Celaá, ha dit que els partits «constitucionalistes» tenen una forma perfecta d’evitar comptar amb les «forces independentistes», que és votar la investidura de Sánchez a finals de juny. Això aclareix l’afer Iceta: una manera sibil·lina de rentar la cara amb un drap brut als innocents. Si es votava a favor, el PSOE vencia, si en contra, Sánchez es treia del damunt cap obligació. Iceta ha estat un esquer de pesca segura.

Antoni-Bassas-al-Congres-Senat_2237206261_62884464_651x366

Anuncis

Read Full Post »

abocador ribaroja MAPA 2Vostè voldria un abocador de residus industrials a la porta de casa? Segur que la resposta és un NO rotund, imagini quina és la dels habitants d’Almatret, Maials i Llardecans, que el tindran a tocar, de fet molt més a tocar que el municipi on s’ubicarà «oficialment», que és el de Riba-Roja d’Ebre. Ja se sap, la merda ‒i més si no és pròpia‒ ben lluny de casa, millor si pot ser davant de la porta del veí.

També els pobles de la Ribera d’Ebre: de Flix en avall, Benisanet, Ginestar, Miravet… estan indignats. Saben prou que la presència de l’abocador implica una requalificació de la comarca: allà on havien apostat per una producció agrària de qualitat i amb denominació d’origen, on maldaven per potenciar el turisme i s’esforçaven a fer atractiu Pla general dels membres de les plataformes 'Almatret Net' i la 'Ribera Digna' en l'acció per denunciar el projecte de l'abocador de residus de Riba-roja i al fons les màquines que treballen en els terrenys. Imatge del 13 d'abril del 2019 (Horitzontal).el territori per tal de no perdre més població, ara trobaran, un cop més, la trista notorietat de la contaminació. Com si no fos prou la central nuclear d’Ascò (on a més, fa temps hi volien fer un dipòsit de residus nuclears),  la bassa de residus químics de Flix i l’abocador de Tivissa.

Vint anys separen els projectes d’abocador de residus industrials d’Oliola (la Noguera) i Riba-Roja d’Ebre (Ribera d’Ebre). Són dues comarques allunyades però amb característiques comunes, que defineixen una categoria: Abocadors industrials en zones rurals justament mancades d’indústria, amb àmplies zones boscoses, amb molt baixa densitat poblacional ‒2,34 i 11 habitants per Km2 respectivament i, sobretot, amb pocs costos «electorals» de rebuig: 208 habitants en el primer cas, 1112 en el segon. Concorre, també, el caràcter ocult ‒fins al darrer moment‒ de la tramitació del projecte, exposició pública, informació general, etc. No debades tothom és conscient que posar un abocador ABOCADOR 35 ESTADIS FUTBOLque anirà ple de residus altament contaminants, equival pràcticament a condemnar el municipi. Hi ha diferències, però, a Oliola, tots els veïns estaven en contra de l’abocador i l’alcalde va ser inhabilitat judicialment per haver inflat el cens amb persones d’altres municipis (treballadors de l’empresa que havia de construir i explotar l’abocador). A Ribarroja hom s’ha encarregat d’enllepolir els ciutadans amb la promesa de 14 llocs de treballs i diners per la cessió de l’espai. L’oposició ha hagut de venir de les poblacions veïnes, que patiran la pudor, la devaluació de la qualitat del l’aire, la dels productes agraris… i cap avantatge. El pitjor és la constatació que el camp, idealitzat pels «pixapins» com a lloc de repòs, com a jardí fora ciutat, hom el vol convertir només en la seva latrina.

Read Full Post »

montesquieu

La pitjor de les tiranies és la que s’amaga sota l’ombra de les lleis i al calor de la justícia

«Tous les vices politiques ne sont pas des vices moraux, et tous les vices moraux ne sont pas des vices politiques.» MONTESQUIEU : De l’esprit des lois

Montesquieu repeteix aquí la tesi de Maquiavel, per a qui la política no es regia pas per les mateixes regles de la moral cristiana sinó per les de l’eficàcia i l’èxit. Aquesta és la raó per la qual l’església, tant aleshores com ara, sempre ha condemnat el seu llibre: El príncep. Per aquesta i també perquè Maquiavel, que havia fet d’ambaixador de la república florentina davant de César Bòrgia, fill del papa Alexandre VI, i també davant de Juli II, el seu successor, deixà escrit que el primer dels papes «no va fer mai cap altra cosa ni va pensar mai en cap altra cosa que en enganyar els homes i sempre va trobar a qui poder-ho fer» (De quomodo fides a principibus sit servanda: De com els prínceps han de fer honor a la seva paraula). Maquiavel i Montesquieu declaren que sovint cal «pecar» per a conservar l’estat i la llibertat. Amb això consagren la diferència entre la «virtut» moral, fonamentada en la religió, i la «virtu» política, que maquiavel art enganyconté les qualitats de l’èxit en els afers públics.

Aquest és el paradigma clàssic, que tothom dóna per bo. Si et dediques a la política, abandona tota moral, tota rectitud, tota dignitat. És possible, tanmateix, exercir una responsabilitat pública seguint, ja no dic els preceptes de la religió, sinó els de la moral ordinària? És possible dir la veritat, no prometre el que no s’ha (d’intentar) complir, treballar esforçadament en la mesura de les pròpies possibilitats, ser curós amb el diner públic? Sostinc que sí que és possible. I tant que ho és, encara que pel camí et qualifiquin de «bonista» o «bufanúvols» o, més ultramodern, et diguin «happyflower»…

Acabo. El text de Montesquieu diu que hi ha vicis polítics que no són pas vicis morals, i vicis morals que no són pas vicis polítics. Del comentari que faig a partir de Maquiavel se n’extreu que el que hi ha són vicis morals que són virtuts polítiques, o que els conceptes de vici i virtut no són aplicables a la política… sigui com sigui, el que penso de tot plegat és que l’exercici de la política és com l’art de servir-se de la dalla per segar: la dalla és innocent, hom la pot fer servir tant per a tallar espigues d’or com caps de persones. La discursos políticsmoral fa que es dugui a terme una cosa o una altra.

Avui, dia de reflexió (publicat abans de les generals de 28 d’abril), pensi bé en tot això abans de dipositar el seu vot. Ara no es tracta de jutjar només les mentides habituals o falses promeses ‒pecats venials de la política‒ sinó també la jeia moral i personal d’alguns dels individus que les han fet. No fos cas que les circumstàncies ‒per a desgràcia de tothom‒ els permetessin complir-les.

Read Full Post »

ESPAÑA REALSi jo escrivís un titular que digués: «Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Pyongyang  (Corea del nord) un congrés internacional de dictadures. El president del govern espanyol no ha assistit», dirien que estic qualificant de dictadura el regne d’España. Si llegim bé el títol, no diu pas això. Encara que les dues frases fossin vertaderes, posem per cas, això no voldria dir que Sánchez no hi ha anat només per qüestions d’agenda. També hi hauria la possibilitat que, en realitat, no hi tenia res a fer, atès que España no és una dictadura, oi? I el mateix podrien dir els presidents de Dinamarca, Holanda o Bèlgica. On està, doncs, l’equívoc del titular? Es troba en la simple juxtaposició de dues frases: «Congrés internacional de dictadures» i «España no assisteix». Dient la veritat es pot estar suggerint una mentida…, o no. Facin la prova amb altres frases com: «Ahir fou la reunió anual de corruptes a Madrid: Rajoy no hi era».

Si les juxtaposicions malintencionades suggereixen missatges molestos, els titulars de la POLI RECULL URNAcampanya «This is the real Spain», generen una incomoditat tant o més gran. És clar, em refereixo al primer vídeo amb el qual el Ministerio de Asuntos Exteriores vol contrarestar la imatge negativa d’España que projecta el moviment independentista. Al video, diversos personatges (Ana Botín, la del Santander, els 2000 milions a Suïssa) reciten frases com que España és inclusió, diversitat i progrés, o España és un dels països més oberts del món, o España és una democràcia real, i també «tenemos distintas lenguas, culturas», etc. (que no es respecten). El millor, per bé que inquietant i torbador, és la reiteració que «España aparece como un país libre». Per cloure, surt Isabel Coixet dient «No hay nada tan valioso como la verdad», se suposa que es refereix a les frases anteriors. Confesso que si em punxen, no presó rodantsagno. Després de veure el video, allò de «país libre» i de la «verdad», mentre tinc a la retina les imatges del trasllat dels presos polítics, no ho he paït bé. D’altra banda, gairebé m’ha fet pena, per l’intent patètic d’España esforçant-se per enganyar l’opinió pública mundial sobre «the real Spain». I alhora m’he alegrat: han d’estar molt desesperats per fer el ridícul d’aquesta manera.

Read Full Post »

ocell capturatQuan era un crio, un dels espectacles que més m’incomodava era veure com un altre nen maltractava, tot jugant, un moixó. Ara aquest espectacle ‒versió reduïda i infantil de la tauromàquia‒ ja no és fàcil de veure, car amb prou feines hi ha moixons enlloc. Imaginis un nen que «juga» amb un ocellet al qual ha segrestat d’un niu. Sovint, l’ocell és encara incapaç de volar una llarga distància. El nen serva l’ocell amb un cordill que li ha lligat a una pota, de manera que els intents d’enlairar-se d’aquest resulten frustrats un cop i un altre per la mà del nen que tiba el ronsal. Al final, el moixó, cansat ja no prova de volar, està desfet, vençut per la voluntat irracional del nen. A voltes ja és incapaç de sostenir-se sobre les potes, potser les tibades li han desconjuntat una articulació. (més…)

Read Full Post »

humor rosaLa nova ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans de Brasil ha dit que el govern de Bolsonaro anuncia una nova era per al país, on els nens vesteixin de blau i les nenes de rosa. Podríem blasmar-la només per cursi si no fos perquè forma part d’un govern el nou president del qual sosté que vol lluitar contra el que anomena «ideologia de gènere». Justament el mateix pretén VOX a Andalusia, quan demana que el PP i C’s, que formaran el nou govern (gràcies justament als seus vots, és clar), no implementin les lleis d’igualtat perquè són «manaments de la ideologia de gènere». (més…)

Read Full Post »

vesperNo emprenyeu les vespes… És el significat de l’adagi del títol. Li devem a Plaute Amphitryon, 707)*, i és tan cert ara com fa dos mil anys. En efecte, tan ruc és donar una puntada a niu de vespes com apagar foc amb benzina. Cap persona assenyada no ho faria. Però l’Estat espanyol fa dies que ha perdut el seny, com brau embogit per la pica, que envesteix tot el que es mou. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »