Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘JUSTÍCIA’ Category

TIBERIDiuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República  aconsellava als regents servir-se d’enganys per ERMINI 1a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i  fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat.

És cert que el nostre esperit està cimentat amb qualitats malaltisses; l’ambició, la gelosia, l’enveja, la venjança, la superstició i àdhuc la crueltat,  que conviuen en nosaltres amb una possessió tan natural que la imatge es reconeix fàcilment en les bèsties. També ho és que qui arrenqués la llavor d’aquestes qualitats destruiria les condicions fonamentals de la nostra vida.

En els nostres afers particulars no podem, tanmateix, emparar-nos en la nostra politico-honestonaturalesa i en la nostra inclinació utilitària i egoista, i anomenar deure l’agror i l’aspresa intestines que neixen només de l’interés i de la passió privada. El mateix s’esdevé en les coses públiques; el manteniment de la societat exigeix sovint conductes abjectes dels governants que troben fàcil aixopluc en la utilitat de l’estat; «raisons d’êtat» en diuen, que menyspreen tota altra consideració. . Però si el bé públic exigeix que hom menteixi, que hom inventi delictes i que hom empresoni injustament, estem parlant encara, honestament, de bé públic? M. Rajoy (el dels sobres) esgrimeix la necessitat de conservar la unitat  de l’estat en defensa de la seva tesi. La justícia ha de ser útil, diu. I jo em pregunto, és útil la justícia si és una justícia dolenta? És just allò obtingut a qualsevol preu?

Penso que unes mateixes conductes són les millors per als individus i per als estats, entenent per tals aquelles que defugen la vilesa i la ignomínia. No podem, en efecte, fer passar, a compte de la utilitat, la mesquinesa per magnificència, o la malvolença o l’enveja, per justa indignació, d’igual manera no podem tenyir de coratge i ardidesa el que no és més que una conducta traïdora i dolenta.

I en conclusió, com que l’ètica no és únicament qüestió de paraules altisonants i lluïdores ESPAÑA MARIANA.jpgo de bones intencions sinó que es tracta d’un afer pràctic que mena a l’acció, penso que, pel que fa al dia d’avui, mantenir-se incert i ambigu, tenir l’afecció immòbil i sense inclinació quan tenim l’oportunitat i l’obligació moral de dir-hi la nostra, no és útil ni honest. Això no és prendre cap partit mitjà, és no prendre’n cap, és esperar l’esdeveniment per tal de passar d’esquitllentes al costat de la fortuna. Qui es doni per al·ludit, que es rasqui.

Anuncis

Read Full Post »

INQUISICIO TORTURA COLLTemps era temps, ser ateu era delicte a la civilitzada Europa. El vuit de gener de 1698, l’estudiant escocès Thomas Aikenhead, de vint anys, va ser penjat a la forca a Edinburgh. Havia estat condemnat pel delicte de blasfèmia. Ha passat a la història per ser el darrer executat al Regne Unit per aquest motiu. La península, un cop més, guanya els anglesos. Aquí, el darrer condemnat i mort per idèntica causa fou el mestre d’escola solsoní Gaietà Ripoll, enforcat a València el 1826, damunt d’un barril amb flames pintades, diuen que com a concessió humanitària ‒el que tocava era cremar-lo. La Inquisició digué que mereixia la mort perquè no volia «rectificar en su alma las verdaderas ideas de nuestra santa religión». INQUISICIÓNAixò és, perquè no volia abjurar de les seves conviccions.

L’escocès, per la seva banda, fou processat i condemnat a fi d’escarmentar en cos aliè tots aquells descreguts que expressessin opinions igualment abominables. Això és, que la Bíblia és una faula, que el misteri de la Trinitat s’ha de rebutjar per ser indigne de refutació o que Moisès era millor artista que polític. Condemnat, demanà clemència per les seves circumstàncies deplorables i la seva joventut. Però l’església Anglesa va instar una «execució vigorosa» per frenar «el que abunda d’impietat i blasfèmia en aquesta terra» (Veure nota al peu per a versió original)

TC 2Mutatis mutandis, malgrat que el pas del temps feia pensar que ja no es jutjaven ni castigaven les opinions divergents, ens trobem ara en circumstàncies similars. La religió ha evolucionat però la política no. Ja se sap, a España no passa el temps. El jutge Llarena no deixa anar Quim Forn, Conseller de la Generalitat, per bé que ha renunciat a l’escó per al qual fou escollit, perquè «si evaluamos la todavía cercana determinación con la que el investigado condujo su grave actuación delictiva, debe concluirse que persiste el PENJAT 1riesgo de reiteración delictiva». En altres paraules, que Forn ha de romandre a la presó perquè encara és independentista i no ha abjurat de les seves perilloses creences. I qui diu Forn diu qualsevol dels altres empresonats, exiliats i futurs investigats, que per centenars passaran pels jutjats un dia o altre, fins que aquesta odiosa heretgia independentista no sigui extirpada de la faç de la Terra. Omplim-los les presons i que ens mantinguin. Jo els donaré poca feina a trobar-me. Quan vulguin, poden passar a buscar-me per casa.

 

NOTA: «That … the prisoner had repeatedly maintained, in conversation, that theology was a rhapsody of ill-invented nonsense, patched up partly of the moral doctrines of philosophers, and partly of poetical fictions and extravagant chimeras: That he ridiculed the holy scriptures, calling the Old Testament Ezra’s fables, in profane allusion to Esop’s Fables; That he railed on Christ, saying, he had learned magick in Egypt, which enabled him to BLASFÈMIA AIKENHEAD THOMASperform those pranks which were called miracles: That he called the New Testament the history of the imposter Christ; That he said Moses was the better artist and the better politician; and he preferred Muhammad to Christ: That the Holy Scriptures were stuffed with such madness, nonsense, and contradictions, that he admired the stupidity of the world in being so long deluded by them: That he rejected the mystery of the Trinity as unworthy of refutation; and scoffed at the incarnation of Christ.»  Howell, T. B., ed. (1816). “Proceedings against Thomas Aikenhead for Blasphemy”. A Complete Collection of State Trials and Proceedings for High Treason and Other Crimes and Misdemeanors from the Earliest Period to 1783, with Notes and Other Illustrations. Vol. 13. Longman, Hurst, Rees, Orme and Brown

Read Full Post »

rae-mujer-facil-kl4--1240x698@abc-kqcH--1240x698@abcEl Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española s’ha negat a modificar, malgrat les crítiques rebudes, la cinquena accepció de l’adjectiu «fácil», que diu, literalment: «Dicho especialmente de una mujer: Que se presta sin problemas a mantener relaciones sexuales». Diu el seu portaveu que no volen «censurar» el diccionari i que, en qualsevol cas, l’expressió també es pot referir als homes. Això darrer és cert sobre el paper, que tot ho aguanta, però difícilment «home fàcil» s’entendrà en el mateix sentit que «dona fàcil», especialment en una societat tan masclista com la nostra, que en aquest punt assenyala Oppression-Domination-Violence-Women-Free-Image-Ba-0776.jpgmés l’excepció que no pas la norma. En efecte, «fàcil» probablement, si acceptem la definició del diccionari, s’aplicaria pràcticament a tots els homes, potser per això mateix no es fa servir l’expressió, car ja es dóna per suposada la seva veritat.

Al tanto, que en català no anem pas millor servits, al diccionari del DIEC, la quarta accepció sembla calcada del castellà: 1 4 adj. [LC] Que no costa gaire que s’avingui al tracte sexual. Una dona fàcil. Altrament dit, en això no som pas millors ni estem més avançats que els nostres veïns. Hi ha molt per fer, sobretot perquè al llenguatge s’hi troben fossilitzades moltes formes de pensament antigues, i gràcies a ell, es conserven als esperits. Exemples, els que vulguin: «Sexe dèbil: “Conjunt de les dones”, i ara han afegit, a fi d’apanyar-ho una mica: “utilitzat amb intenció despectiva o discriminatòria”.»

IGUALTAT SALARIAL 1El tema de la censura ja és més complex. Serveix de res «censurar» el diccionari, eliminar, encara que sigui per bones raons, de justícia i amb voluntat de no discriminació, certes expressions masclistes o de qualsevol altre tipus? És possible modificar la realitat canviant o fent desaparèixer determinades paraules, substantius i adjectius? Algú creu, posem per cas, que eliminant del diccionari el terme «llibertat» hom deixaria de lluitar per ella? Sigui com sigui, el meu pensament és que si alguna cosa cal canviar és la gent, els costums, els valors. Només així canviarà el llenguatge amb què s’expressen. Només si els homes deixem de ser masclistes deixaran d’usar-se i de tenir sentit expressions com «dona fàcil».

Ho veig difícil, però, sobretot amb l’exemple de governants com en Rajoy, quinta essència RAJOY CAGANT A L'URNAde l’estupidesa i del masclisme més tronat (i encara m’estalvio altres àmbits en que el seu cinisme i mala fe excel·leixen). A Rajoy, per exemple, se li’n refot que les dones cobrin menys que els homes per fer la mateixa feina. Carlos Alsina, que l’entrevistava dimecres a Onda Cero (recordin que aquest periodista ja li va arrencar allò de «Y en Europa?»), li va preguntar si els governants s’han de posar en qüestions salarials. A la resposta de «No» va insistir: «Y ni siquiera diciendo que si un hombre y una mujer hacen lo mismo, deberían cobrar lo mismo?  I Rajoy, que mai no falla a mostrar la seva toixesa, va respondre: «No nos metamos en eso, demos pasos en la buena dirección, que normalmente es como se resuelven mejor las cosas» Sí señor, la «buena dirección» és abandonar les dones al masclisme i la discriminació dels homes.

Read Full Post »

PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 0.jpgEs poden presentar, els podem votar, surten escollits, però no ens poden representar. Això, segons alguns: govern i premsa amiga, és Democràcia en estat pur. No sé pas què entenen Rajoy i els seus acòlits dels tribunals per democràcia, i no crec que sigui perquè ignoren la llengua grega i, així, el significat del terme. I mira que és fàcil: govern del poble. No significa altra cosa que la mesura del just i de l’injust, la legitimitat per decidir i la sobirania resideixen en els que, voluntàriament, participen. Així, sempre que no es permet algun punt del procés d’elecció i representació política, propis del sistema, ja no estem en democràcia.

Quant al debat d’investidura telemàtica de Puigdemont, cal dir que l’actitud del govern PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 2de l’estat i la judicatura és molt revelador. Arreu s’ha dit i viscut que la llei posa límits, que allò que la llei prohibeix està prohibit, però allò que la llei no prohibeix està permès; com deien els inventors del dret: «nulla pena sine lege». És a dir, no es pot castigar ningú per un delicte no definit, o per una acció que en el moment de produir-se no estava qualificada com a delicte i, per tant, no constava al Codi Penal. Anàlogament, no es pot prohibir que faci allò no expressament prohibit.  És per això mateix que cal modificar de tant en tant els codis penals, per encabir noves formes delictives que no estaven contemplades. Posem per cas, els delictes informàtics, la invasió de la privacitat a través de les xarxes socials, etc.

PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 3Aquesta concepció de la justícia que acabo de mencionar no és només pròpia dels estats liberals. L’imperi romà, que va inventar aquest principi jurídic, no era pas un estat liberal; un cop abolida la República més aviat era una monarquia absoluta.  En canvi, els estats dictatorials, tirànics i autoritaris, l’interpreten de forma ben diferent: diuen que està prohibit allò que no està permès per la llei. Això és el que entenen Rajoy i companyia.

PUIGDEMONT PROCLAMACIÓ 1Però tot plegat crea una asimetria increïble; d’aquesta forma, es pot prohibir gairebé tot, perquè és impossible que la llei especifiqui amb detall tot el que està permès o tot el que podria estar-ho perquè no és incompatible amb el que està explícitament permès. Imaginem que la llei diu que els contractes s’han d’escriure a mà, a ploma. Tot plegat perquè en el moment de redactar la llei no s’han inventat encara els bolígrafs… en aquest cas, és clar, redactar un contracte amb bolígraf o retolador, que no desdiu de la funció del contracte, podria ser considerat il·legal… No sé si el lector recordarà aquell bocí de la novel·leta Le petit Prince, de Saint-Éxupery. Es tracta del viatge que el nen fa al planeta del fanaler. Arriba, saluda petit-prince-lallumeur-de-reververesel fanaler i aquest li diu: -Bona nit! I tot seguit encén el fanal. Xerren un moment, a la llum artificial del fanal i tot seguit, el fanaler li diu: -Bon dia! Alhora que encén el fanal. El Petit Príncep li pregunta que com és que ha de dir bon dia i bona nit cada dos per tres. I el fanaler li diu que és la consigna, que no hi pot fer una altra cosa. I li explica que la consigna (la llei, per si algú encara no ho ha vist) al principi era correcta, perquè el planeta feia un tomb cada vint-i-quatre hores, però després va començar a girar cada cop més ràpid, i ara ho fa cada dos minuts, per això ha d’apagar i encendre el fanal cada dos minuts, perquè la consigna no ha canviat.

L’al·legoria del fanaler és divertida, però resulta tràgic i llastimós adonar-se que l’Estat espanyol, com els anònims inventors de la consigna, no s’adonen del pas del temps, i no saben ni poden ni volen adaptar les lleis a la justícia i als temps presents. Ara resultarà que no podem fer investidura telemàtica perquè el reglament no en parla específicament. Ja ho saben, a l’estat espanyol, com que no està expressament permès que els catalans puguem respirar, ben aviat, a cop de prohibició, estarem tots ofegats.

Read Full Post »

MOLLA ESTIRANT-SEÉs una veritat universalment reconeguda que la vida de parella és un continu estira i arronsa. Ara estira un i arronsa l’altre, ara arronsa un i l’altre estira. I és d’aquesta manera que la convivència pot perdurar harmoniosament.  En altres èpoques hom no tenia cap mena de cura de la simetria d’aquesta tensió. Bastava que un dels dos arronsés sempre, i aquest paper corresponia a les dones, que resultaven esposes perfectes car havien estat educades per a patir.  Encara ens dolem d’aquesta nefasta mentalitat, que en molts casos es tradueix en situacions de menyspreu i d’humiliació cap a la dona, quan no de maltracte de paraula o d’obra, especialment quan aquesta exigeix una relació en peu micromachismos PRESÓd’igualtat. I encara en un context general, en són testimoni els centenars de dones víctimes de micromasclisme, o les assetjades, maltractades, violades i assassinades cada any.

El tema, que ja té prou substància per si mateix, ve a tomb del fet que les relacions «martirimonials» s’han usat com analogia fàcil de la relació entre España i Catalunya. M’estalvio la metàfora que n’ha fet fa poc fa d’Herrero de Miñón en una conferència pública i faig referència només al conte simbòlic que ha explicat Miquel Roca i Junyent: «Un marit arriba a casa, i al rebedor hi ha la dona, que li diu que vol separar-se, que ja no aguanta més. I ell li respon: “Però tu què t’has pensat? Et quedaràs sense cotxe, jo em quedaré els fills, no tindràs pensió, ni segona residència.” Llavors, la dona es posa a plorar. “Plora, desgraciada. Tu per què plores?” “Perquè pensava que em MALTRACTE 2diries que encara m’estimaves.”» El sarcasme resulta esborronador, pel rerefons masclista que revela Miquel Roca (com l’altre, un padrastre de la Constitución) i per la simplificació penosa i insultant tant del problema familiar com de la situació de Catalunya. Talment com si l’únic que els passa als catalans és que senten que no els aprecien prou. Així, a cada «T’estimo» dit per un polític espanyol, per un jutge, per un policia, s’esvaniran anys d’espoli econòmic, sortiran del calabós dos polítics catalans empresonats, i guariran les contusions  dels atonyinats l’u d’octubre de 2017 (i s’omplirà, és clar, la conca buida del votant que va perdre un ull per una pilota de goma).MALTRACTE DONA

El cas és que la metàfora de la molla resulta especialment il·lustradora. Dèiem que la normal convivència implica un grau de simètrica flexibilitat. Què passa, però, quan hom estira més del compte? Doncs que l’altra part ha de cedir massa, i que si no ho fa, la molla ja no retorna, guanyant en rigidesa el que perd en flexibilitat. Des d’un punt de vista moral, la metàfora encara permet una segona interpretació. Quan hom es MALTRACTEpermet de fer o dir certes coses, la consciència, com un ressort, s’estira, es força. Si l’estrebada és prou forta, la molla és vençuda i, a partir d’aleshores, a banda perdre elasticitat, cada cop és més fàcil d’allargar una mica més.

Això és exactament el que ha passat en les relacions entre l’Estat i Catalunya. Primer tot es feia d’amagat, com la guerra bruta dirigida pel ministre Fernández-Díaz, quan encara els feia una certa vergonya la

resorte-de-tension

seva immoral criminalitat. Primera estirada de la molla. Després ja van passar a la guerra judicial oberta, amb la persecució als promotors del 9N. Segona estirada. Amb les garrotades del 1-O l’estrebada fou tal que la molla perdé tota flexibilitat. I ara ja tot és possible. Els autors de la barrabassada, sense fre moral ni legal que els servi, estan disposats a qualsevol cosa. Si tornem al començament de l’article, som, simbòlicament, al cap del carrer. Perduda tota simetria només queda el trencament.

 

Read Full Post »

LLUFAUn dels primers exemples de «postveritat» resulta ser molt antic. El rei jueu Herodes el Gran, home cruel i ambiciós*, a qui l’evangeli de Mateu (2,16) atribueix la matança dels innocents, va morir quatre anys abans de Crist! Així doncs, la seva responsabilitat en el presumpte degollament de tots els nens de dos anys en avall de Betlem i voltants a fi d’encertar a matar aquell que, segons el profeta, havia de ser el rei dels jueus: Jesús, és una pura invenció interessada, i per tant,MATANÇA INNOCENTS gens innocent.  Segurament el tema té més a veure amb la qüestió del mal i l’acceptació d’aquest que no pas amb una altra cosa, per bé que la vida i obra d’Herodes I no fos pas gens exemplar. En efecte, hi ha munió d’històries, la meitat llegendàries, de crueltat i d’injustícia, les víctimes de les quals són nens. Justament aquells reus del mal que són més difícils d’explicar i de justificar. Ja saben l’argument: si Déu és omnipotent i omniscient, sap perfectament que hi ha nens innocents, en el doble sentit que no saben res i no han fet res, que són víctimes del mal instant-linfant-espera-lambulancia-imatge_1634846552_33429575_1500x1000necessàriament injust perquè en cap cas no és merescut. I Déu omnipotent podria evitar-ho. Així doncs, Déu no pot ser bo si permet el patiment dels innocents, o no és omnipotent perquè no pot evitar-lo. I, alternativament, Déu no existeix en cap cas, i el problema del mal és només una qüestió filosòfica per a desvagats com jo.

Sigui com sigui, la tradició dels Sants Innocents justifica que dijous passat, 28 de desembre (els ortodoxos ho celebren el 29) esfam nens multipliquessin arreu les bromes i enganyifes a les xarxes socials, als correus electrònics, etc. Ja no dic a la premsa escrita, especialment la del Reino de Espanya, perquè les innocentades, trampes i mentides hi són presents cada dia. Tant és així que els innocents, en el sentit d’ingenus ignorants que som enganyats, hem arribat a creure (o no) collonades** com que a Catalunya cal partir-se la cara per parlar castellà (Rivera) o que Ciudadanos ha pagat la campanya estalviant en cafès (Soler). O també que el 155 s’aplicava per «tornar a la llei», o que les garrotades de la policia el 1O eren justificades, o que España era un estat democràtic i no una dictadura.

Etimològicament «innocent» ve de «no-nocere» que significa no fer dany. Innocent és qui JORDIS EMPRESONATSno ha fet el mal, qui és exempt de culpa. Per extensió metafòrica, l’innocent és també qui no coneix el mal (sigui per l’edat o manca de malícia) o qui té voluntat de fer el bé. Tots coneixem innocents d’aquesta mena, que no han fet cap mal i que, en canvi, són víctimes d’algun mal injustificable. La llista seria interminable. CONSELLERS EMPRESONATSPer no fer-me prolix, i a desgrat de ser injust, si considerem globalment la xifra dels que hi ha al món, deixeu-me tenir un record pels innocents que Catalunya té a les presons espanyoles. A  ells i per ells: Jordis, Joaquim i Oriol, escric aquest article.

 

NOTES

napalm2n-1-web*Herodes, que va arribar al poder il·legítimament de la mà  i amb l’ajuda militar de Marc Antoni, va governar a sang i foc contra el seu propi poble, a qui governava prestadament sota la condició de província romana. Per guanyar-se la confiança dels romans, féu posar una àliga daurada davant del temple, cosa que enfurismà el poble, però no menys que la declarada política de romanització a tot nivell que instaurà. A la seva mort s’aixecà una gran revolta, ferotgement sufocada. Aquesta precedí la que hi va haver poc després de la mort de Jesús, i que és coneguda i narrada per Flavi Josep sota el títol de la Guerra dels Jueus, la qual no fou altre que una sagnant guerra d’independència per alliberar-se dels invasors romans.

**El nombre de collonades (només les podem anomenar innocentades perquè amb elles innocent rajoyens volen prendre per innocents o estúpids) és infinit. Quatre exemples més: L’economia catalana és afectada pel procés, Tabàrnia és la solució, Tabàrnia és l’Ulster dels ciudadanos, etc. Però el millor són les innocentades que, literalment, diuen alguns.

llibertat innocentsAixí, Rajoy pronuncia la millor quan diu: «Para mí, inhabilitados políticamente deberían estar  todas las personas que han engañado a los ciudadanos». O també aquesta de l’inefable Carrizosa: «Lo más democrático sería que Ciudadanos presidiera el Parlamento de Catalunya»…I encara aquesta altra, de Rivera: «Yo soy un hombre de palabra: no pacto con corruptos…».

 

 

Read Full Post »

MORT DE SÒCRATESFa dos mil quatre-cents setze anys un home bo i just va ser acusat de corrompre la joventut. Fou jutjat i condemnat a mort per un tribunal de ciutadans d’Atenes. El seu nom era Sòcrates. No havia escrit mai cap llibre, no havia tingut cap paper a la política del seu temps, ni havia estat mestre de ningú. De fet, si alguna cosa deia al respecte és que no tenia res per ensenyar, car no sabia res. Si hom insistia, acabava confessant, a desgrat, que només sabia una cosa, justament que no sabia res. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »