Amb aquest malnom són qualificats, sovint, els “mixed blood” o “half breed” (sang barrejada i mitja raça, respectivament, a Amèrica), els “mestizos” i “mulatos” a Hispanoamèrica o els “hafu” al Japó. Són els fills d’unions interracials. Deixant de banda que el concepte de “raça” no és aplicable als humans (en efecte, no som gossos ni conills), el cert és que el nombre de matrimonis interètnics augmenta cada dia. Als EUA són legals només des de 1967, en què es va derogar la “Racial Integrity Act”, de 1924, promulgada per
Mildret Jeter i Richard Loving, primer matrimoni interracial als EUA. 1967
tal de protegir la supremacia blanca. Ara ja representen més del 15% del total de matrimonis nous. (més…)
«Traduttore, Tradittore» és una sentència italiana que diu molt de mal dels traductors. Els acusa directament de traïdors. És clar, de traïdors al text, a la lletra o al seu esperit. I és veritat que hi ha mals traductors, d’aquells que fan pensar que l’original no pot ser tan dolent; un mal traductor fa malbé qualsevol llibre. Però també és veritat el contrari: que hi ha traductors que milloren l’original. 
«Endavant les atxes» és una expressió d’origen religiós. A les processons de Setmana Santa de fa uns anys gairebé tothom portava un ciri o un atxa. Una atxa és un ciri llarg i gruixut, de forma prismàtica i de quatre blens. També pot ser una teia o una torxa, com les que aquesta nit, a Lleida, portarem fins la Seu vella, també en processó. El cas és que a les processons d’abans les atxes anaven davant i la el gruix de la gent darrera, de forma que el moviment dels portadors indicava que la comitiva avançava. El títol «Endavant les atxes» de la cançó commemorativa de la Diada d’enguany, escau molt a la realitat de l’anomenat «procés». 
Fa deu anys, Albert Rivera va ensenyar el cul, literalment, per mostrar (és un dir) que no tenia res a amagar i que pretenia acabar amb la corrupció i la mentida polítiques. Ja veiem com ha acabat: tapant les vergonyes metafòriques i també reals dels més corruptes i mentiders de tots. Ja se sap, qui paga mana. El rètol electoral de Ciutadans (aleshores encara nom català, com passa el temps, oi) a les eleccions catalanes era impactant. Un individu jove, ben plantat, despullat de pèl a pèl i tapant-se les vergonyes (les reals només) amb les mans. La simbologia era potent, venia a dir: «Ho tinc tot a la vista, no tinc rerebotiga ni comptes pendents, no m’avergonyeixo de cap de les meves idees i faig de la franquesa la meva divisa, no menteixo». Tot plegat es presentava com una regeneració de la vida política, gairebé com una antítesi, no tant pel contingut ideològic com per les formes. 
Ramon Camats 