Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Filosofia’ Category

muerte_beso«El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?» Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és «Que philosopher c’est apprendre a mourir», que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent què hem de morir, perquè no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: ‒Papa, i jo també he de morir?  Per quina raó no li diem: ‒És clar, fill, com tothom.

Ho diu Montaigne: el comú de la gent no vol pensar en la mort, no en vol parlar ni en

Businessman With Head in Sand

AMAGAR EL CAP

vol sentir parlar. Però la mort és la fi de la vida que justament estem vivint, no podem evitar-la només tancant els ulls; així hi toparem de sobte sense estar preparats i no serà una arribada sinó una col·lisió. Si la mort fos un conegut malagradós que veiem venir de lluny,  jo aconsellaria l’estratègia del desdeny. Però la mort arriba a tots, tant als que saluden MONTAIGNE ESSAIScortesament com als maleducats. Així que, si és inevitable trobar-nos-la, cal que aprenguem a dir-li «bon dia» o «bona nit» segons escaigui, i que estiguem preparats per fer-ho tothora i a tot arreu, car no sabem quan ens hi trobarem de cara en un carrer estret.

Abans, la religió institucionalitzada es feia càrrec de totes les etapes de la vida, des del naixement, amb el bateig, fins a la mort, amb l’extrema unció. I passant, amb la comunió, la confirmació, el matrimoni… pels tots els passos d’un camí sense retorn. I per a cada pas hi havia un relat, una justificació i un sentit. No hi fa res que tot plegat fos una faula, però hi havia un rerefons transversal, una pedagogia de la mort i una preparació per al dol. Amb la secularització de la societatviure envellint i dessacralització de la vida ja no tenim cap relat ni cap pedagogia que prepari per al final. Cal que, des de la laïcitat, aprenguem a parlar de la mort als infants i als grans, sense estalviar el mot, que no mossega i fer-lo avinent. Car, sovint, les coses es veuen més grans de lluny que de prop.

Anuncis

Read Full Post »

MIRALL I ULLAmable lector, si em permet, li faré una pregunta indiscreta: Ha aconseguit ser per a vostè mateix allò que vol ser (o el que és) per als altres? Posem per cas que les altres persones el tenen per una persona d’una peça, veraç, valenta, portadora de principis i valors, tenaç i generosa. I posem que vostè, quan s’examina críticament a sí mateix, no es troba tan íntegre, sincer o coratjós com és per a tothom, fins i tot per als que el coneixen de fa anys. És clar, els forats de la integritat no es veuen des de fora, llevat que s’observin a contrallum, i això només es pot fer des de dins. I, qui és capaç d’adonar-se de quan exagera, o diu menys del que pensa? I qui nota que li tremolen les cames si aconsegueix MIRALL PINTANT-SEaguantar dempeus? (més…)

Read Full Post »

MORT DE SÒCRATESFa dos mil quatre-cents setze anys un home bo i just va ser acusat de corrompre la joventut. Fou jutjat i condemnat a mort per un tribunal de ciutadans d’Atenes. El seu nom era Sòcrates. No havia escrit mai cap llibre, no havia tingut cap paper a la política del seu temps, ni havia estat mestre de ningú. De fet, si alguna cosa deia al respecte és que no tenia res per ensenyar, car no sabia res. Si hom insistia, acabava confessant, a desgrat, que només sabia una cosa, justament que no sabia res. (més…)

Read Full Post »

FILOSOFIAVostè creu que és just o correcte fer tot allò que la llei ens permet o autoritza? Pari atenció, la pregunta no és si tenim dret a fer el que la llei permet, si no si és just, si està bé. La distinció no és especulativa, un mer joc de paraules. Fa poc més d’un segle era «legal», no just, tenir esclaus a España; o fa setanta-dos anys, va ser «legal» matar jueus, gitanos i homosexuals a la civilitzada Alemanya. La pregunta, és clar, obliga a pensar sobre la legalitat i la legitimitat, la legalitat i la moralitat i s’enfonsa profundament en el tema de la justícia. ¿Creu vostè que un estudiant de batxillerat capaç d’escriure sobre el tema tres o quatre folis entenimentats, ben argumentats i redactats, té maduresa suficient per accedir a la Universitat? Així ho pensen a la veïna França. (més…)

Read Full Post »

possessió i imaginació espatlla nuaParlava en rus, molt fort, semblava una discussió, per bé que només se sentia una persona. Però la seva veu arribava a cada racó del supermercat. Jo estava fent cua per pagar i ja gairebé arribava a la caixera. Quan em vaig girar el vaig veure. Era un individu alt, cepat, pèl ros, roig de cara i cara-rodó, d’ulls blaus lleugerament boteruts. Amb una mà sostenia la bossa de la compra i amb l’altra un telèfon mòbil. Va pronunciar unes darreres paraules en rus, plenes de tensió i, tot seguit, va apartar el terminal de l’orella i el va oferir al caixer, tot dient-li en un mal castellà amb un fort accent eslau: «Es mi mujer, que no se cree que estoy en el control gelosia. Dígale donde estoy!» (més…)

Read Full Post »

MODERACIÓ BEUREUn savi no és aquell que sap moltes coses, sinó aquell que sap viure bé, i això no pot ser altre que viure feliçment. Un pensador antic, Aristòtil va posar les bases d’una ètica que confessava aquest mateix objectiu, al qual havia d’arribar-se a través de la moderació, que els grecs tenien en gran estima per bé que no la practiquessin gaire. Aristòtil, així,  inaugurava la idea que en cap cosa, començant per la conducta humana, no hi ha un bé o un mal absoluts fora  dels extrems. És per excés i per defecte que hi ha el vici i la virtut no és altra cosa que el terme mig. (més…)

Read Full Post »

REINA NEGRAPodem estar a damunt, a sota, dins…, podem estar o anar al darrera d’algú. També ens podem posar davant. Però de la mateixa manera ens podem trobar, posar-nos, o veure’ns col·locats al costat d’algú. Les preposicions i les locucions preposicionals són importants, tant com allò que descriuen: els llocs que persones i coses ocupen respecte a altres. També són molt rellevants els verbs que acompanyen aquestes preposicions. No és igual posar-te al davant d’algú que el fet que t’hi posin per pròpia voluntat, perquè t’escullen. No és el mateix anar al darrera d’algú altre que trobar-te que et releguen a aquest lloc. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »