Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Filosofia’ Category

REGAR L'AMORPer a la majoria de les persones, el problema de l’amor es resol a trobar la manera de ser estimats, o trobar algú que ens estimi. Hi ha poques persones que, de forma espontània, busquin algú a qui estimar, o que es preocupin per estimar millor. Quan érem infants, i per bé que aleshores no n’érem conscients, l’afer era ben senzill: hom ens estimava incondicionalment i sense límits. I nosaltres no havíem de fer res per a ser estimats així. Només ens calia existir. Ni el fet que ens haguessin de canviar els bolquers cada dos per tres, ni que els nostres plors no deixessin dormir els pares per la nit, ni les múltiples molèsties i preocupacions que els causàvem, no afectaven gens a la intensitat, la fermesa i la lleialtat amb què érem estimats.

Els humans som com les cebes, on cada capa s’afegeix a un nucli que no canvia. Per això el passat roman sempre present. Quant a l’amor, això significa que moltes persones (per L'ART D'ESTIMAR OVIDIno dir totes) conservem íntimament aquesta dolça experiència de la infància: volem ser estimats només pel fet d’existir. Així, la nostra manera de «conrear» l’amor, és a dir, la nostra manera d’aconseguir ser estimats, consisteix majoritàriament en fer-nos o aparèixer «estimables». Notin d’entrada que «estimable» és un terme relatiu. La majoria pensa que «estimable» significa, simplement, «allò que és estimat», però el cas és que no sempre estimem coses «estimables»: hi ha gent que es droga o menja greixos sense parar i això no és «estimable» o recomanable des del punt de vista de la salut. Altrament dit, la gent no sempre fa allò que sap que és bo ‒per a la salut del cos o la de l’esperit‒ posem per cas, justament perquè implica un cert esforç. Així, estimable i estimat no coincideixen pas sempre. I en canvi, és allò que busquem ser per tal de ser estimats, sense adonar-nos, potser, que la qualitat d’estimable no és passiva sinó activa.

Uns, i unes, és clar, partint de la perspectiva descrita, ens ho muntem per ser rics i poderosos, busquem la celebritat que els farà atractius, uns altres ens posem ART D'ESTIMAR FROMguapos/guapes i ens gastem fortunes per tapar calvícies aixecar culs i amagar arrugues. Tot per ser «estimables», com hem dit.  Però, a banda d’aquesta, hi ha una manera, més adulta, de «conrear» l’amor, no tan passiva i infantil, consisteix en fer, no en aparentar, alguna cosa per tal de merèixer l’amor d’algú. Aquí val la màxima, aplicable també a l’amistat: «Si vols amics, sigues amic». Així, si prenem el mot d’Erich Fromm, autor d’un llibre el títol i el tema del qual manllevo per a aquest article, hi ha dues fórmules genèriques bàsiques de l’amor. La primera l’entén passivament, egocèntricament, que es resumeix en la frase: «T’estimo perquè et necessito», amb ella prolonguem la infància fins que pentinem cabells blancs, i alhora ens ajustem a la psicologia pròpia de la societat de consum on vivim i que tant ens afaiçona. La segona, adulta, amb un punt de generositat, es concreta amb un «Et necessito perquè t’estimo». Vostè tria.

Anuncis

Read Full Post »

lladres-de-tempsNo li passa mai, a vostè, se’n va a la cuina a buscar una cosa per picar: quan hi arriba s’adona que el recipient de l’orgànica està ple fins dalt. El treu, el lliga, l’agafa per dur-lo fins la porta del pis pensant que quan surti se l’endurà. Quan hi arriba veu dues cartes damunt de l’armari del rebedor i li sembla que una és d’Hisenda, i pensa: deu ser important. Aleshores, deixa la bossa d’escombraries al mig del rebedor, es diu que ja l’acabarà de treure després, quan hagi llegit la comunicació oficial. Agafa les cartes, se’n va cap al menjador on es disposa a seure a la butaca còmoda on acostuma a repapar-se per llegir el diari. Durant el trajecte sent la seva dona que li diu alguna cosa que no entén bé. Aleshores deixa les cartes damunt de la tauleta baixa de davant del sofà, surt del menjador i va al despatx, des d’on la seva esposa li parlava. Encabat torna, en passar pel rebedor veu la bossa d’escombraries al mig, l’agafa, obre la porta, crida l’ascensor mentre es pregunta: «Què hi fotia la bossa al mig del passadís?», baixa fins a la planta baixa i en sortir al carrer es no entén què fa baixant les escombraries, que, ara sí, recorda que havia preparat per baixar-les en el moment que hagués de sortir per anar a la papereria. I ara ja no ho pot fer, aprofitant el viatge, perquè no porta ni la cartera ni la jaqueta, i fa fresca per sortir en camisa. I, de sobte, pensa que encara no ha llegit la carta d’Hisenda. (més…)

Read Full Post »

INFELICITAT«Abans jo era molt desgraciat, la meva dona m’havia abandonat, estava carregat de deutes i a punt de ser desnonat de casa. Vaig anar a un conseller emocional i, noi, va ser oli en un llum.»  «Què, vas aconseguir que la teva dona tornés i vas pagar els teus creditors?» «Nooo, ni una cosa ni l’altra, segueixo sol i arruïnat, però sóc feliç.» La conversa és la caricatura d’una teoria actual, però més vella que els camins, que diu que la felicitat és una qüestió merament subjectiva i que no té a veure amb fets objectius. Avui s’ha imposat un imperatiu estrany: l’imperatiu de la felicitat. Si no ets feliç és perquè no vols, ve a dir; t’ho has de fer mirar, has d’aprendre les tècniques, els secrets i els hàbits de pensament que et faran feliç indefectiblement. Llibres d’autoajuda, consellers i psicòlegsfelicitat (1) felicítics no falten, tu mateix. (més…)

Read Full Post »

examen finalLa del títol és la màxima de capçalera de tots els mestres i professors que abdiquen d’una part essencial de la seva responsabilitat educativa: posar notes justes als seus alumnes. Pressionen les direccions dels centres, i a les juntes d’avaluació, sovint, els mateixos companys fan d’advocats del diable, demanant que s’aprovi aquest o aquell altre estudiant. «Només li queda la teva», diuen. Però de vegades són dues i fins i tot tres. Però tot val perquè tingui el graduat en ESO o fins i tot el Batxillerat. (més…)

Read Full Post »

SALOMÓ Raffaello_Sanzio_-_The_Judgment_of_Solomon_(ceiling_panel)_-_WGA18730El judici de Salomó (I Reis, 3,16-28) és una anècdota excel·lent que exemplifica l’enorme dificultat que hi ha a jutjar bé. Suposo el lector mínimament avesat: dues bagasses han parit recentment, però una, sense voler, ha mort el fill en adormir-se-li damunt. Aleshores, d’amagat, canvia el nen pel de l’altra, que és viu. Aquesta, en adonar-se’n, reclama el seu fill. Amb la disputa oberta, les bagasses van a trobar Salomó. És impossible saber quina diu la veritat, car les dues sostenen que el nen viu és el seu. Salomó pren una opció arriscada, que ara cap manual de jurisprudència aconsellaria. Demana una espasa i ordena que el nen sigui partit per la meitat, i que se’n doni una part a cadascuna. Una accepta la sentència sense piular, però l’altra la rebutja, dient: «Dóna-li l’infant viu. No el matis» (més…)

Read Full Post »

muerte_beso«El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?» Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és «Que philosopher c’est apprendre a mourir», que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent què hem de morir, perquè no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: ‒Papa, i jo també he de morir?  Per quina raó no li diem: ‒És clar, fill, com tothom. (més…)

Read Full Post »

MIRALL I ULLAmable lector, si em permet, li faré una pregunta indiscreta: Ha aconseguit ser per a vostè mateix allò que vol ser (o el que és) per als altres? Posem per cas que les altres persones el tenen per una persona d’una peça, veraç, valenta, portadora de principis i valors, tenaç i generosa. I posem que vostè, quan s’examina críticament a sí mateix, no es troba tan íntegre, sincer o coratjós com és per a tothom, fins i tot per als que el coneixen de fa anys. És clar, els forats de la integritat no es veuen des de fora, llevat que s’observin a contrallum, i això només es pot fer des de dins. I, qui és capaç d’adonar-se de quan exagera, o diu menys del que pensa? I qui nota que li tremolen les cames si aconsegueix MIRALL PINTANT-SEaguantar dempeus? (més…)

Read Full Post »

Older Posts »