Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Filosofia’ Category

LECTOR MANS EXPERIMENTADESEls novel·listes no volen que sigui dit que el que escriuen són mentides, ­-la mentida té mala fama, massa connotacions morals-, però haurien de reconèixer que les obres de ficció no són el que aparenten ser, això és, extractes de la vida. Però realment són miratges que ens atrapen, que ens fan creure que són el que no són. Qui no s’ha emocionat, entristit o reconfortat en llegir una novel·la? I, només amb això, aquesta novel·la ja ha il·luminat la nostra vida, la vida vertadera. Quan llegim una ficció de vegades la vivim intensament, i així deixa de ser una mentida, si més no per a nosaltres, que vivim les vides dels personatges com si fossin LECTOR ESCRIPTURA COM A MIRALLreals, i aprenem d’ells, ens enfadem amb ells i ens entristim amb ells.

Les novel·les, doncs, són mentides, aquesta és la seva veritat. Són mentides en el sentit directe que res del que elles expliquen no és cert i que, com acostuma a dir-se, tota semblança amb la realitat és pura coincidència. No hi fa res que, de vegades, sota noms i personatges interposats, l’autor expliqui la seva pròpia vida -això és, una veritat- però disfressada de mentida narrativa. Per això és diu que moltes novel·les -fins i tot les que no ho semblen- són autobiogràfiques. Aquí un altre cop, però en un sentit diferent, les mentides tornen a ser veritat. Ho va dir Goethe, referint-se a la «sinceritat» i «autenticitat» que hom veia en els seus escrits. «És que jo, quan escric, suco la ploma a la sang del meu cor».

LLUM AL LECTORLes novel·les, però, no són irreals, sempre toquen de peus a terra en algun lloc. Segur que Robinson Crusoe és inventat, però era ben real Alexander Selkirk (1776-1821), el mariner que inspirà Daniel Defoe. És mentida també l’Illa del tresor, però no l’existència de pirates al Carib. Dit això, és clar que no hem de buscar en elles l’anomenada «veritat històrica». Ningú no s’hauria d’informar sobre la lluita obrera llegint Germinal d’Émile Zola o sobre el genocidi dels indis americans amb El darrer dels Mohicans de Fenimore Cooper, però són millors ficcions que molts mentiders llibres d’història oficial.

Sigui com sigui, a mi m’agraden les mentides, les mentides vertaderes, és clar, aquelles que no dissimulen que ho són. Visqui, doncs, la literatura, la veritat de la qual és que és mentida.

Read Full Post »

Ted-Simon-travel-authorDiuen que qui té gana somia pa. Vet ací el principi de la interpretació dels somnis: aquests són sempre manifestacions de desitjos. Això en el sentit que en els somnis, a través de la imaginació, lliure de les cadenes de la vida diürna, els desitjos es realitzen. Ben cert que la reclusió a casa és la mare del que ara escric sobre el viatge.

Hi ha ocells de gàbia i hi ha ocells de bosc. Els viatgers impenitents són ocells de bosc, que pateixen de formigueig al cul i no es poden estar quiets. Estar a casa massa dies els provoca incomoditat, ànsia i un deler de sortir que no neix pas de l’avorriment ni de la rutina.

Viatjar no és travessar el món sinó deixar, mentre t’hi mous, que el món et travessi. Així, mentre viatgem i alhora vivim, no fem altra cosa que permetre que el món ens transformi. A l’ensems hi ha la possibilitat de transformar el món una mica, potser de deixar-hi una petjada efímera, com damunt la sorra de la platja. De fet, viatjar és el que més s’assembla a la vida, que no pot ser vista més que com un viatge, si més no com un desplaçament metafòric que comença al bressol i acaba a la sepultura, una destinació programada.

Sempre s’ha dit que viatjar obre la ment i mata prejudicis. Això només és cert si hom surtJUPITER'S TRAVELS MOTO SOLA amb la idea d’obrir-se al món, a les persones i a les experiències que hom viurà, de manera que aquestes et puguin canviar. Les persones que només viatgen per a «veure món», per tal de sumar trofeus en forma de postals, tornen igual que quan se’n van anar: eren invulnerables al canvi.

Quan hom viatja no és per veure coses, per poder dir allò de: «Enguany ens hem fet la Toscana, saps», sinó per sentir com és el seu interior, en contacte amb el defora. El model és l’epopeia d’Ulisses, aquella en què l’heroi, acabada la guerra de Troia, torna a casa, on no arriba fins al cap de deu anys «ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca», per dir-ho amb les bellíssimes paraules de LESTRIGONSKavafis. El cas és que el poeta recull bé la idea que l’essència del que hom trobarà ja ho portava al damunt: «Els Lestrígons i els Ciclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu.». És justament per això que cal desitjar que el viatge sigui llarg, ple de ventures, ple de coneixences, un viatge que permeti alliberar-se dels monstres amb qui topa Ulisses perquè van amb ell. Només gràcies al viatge se’n desfà i arriba, finalment, a la seva pàtria, aquella sense la qual no hauria sortit, la seva Ítaca.

Read Full Post »

FREUD FUMANT1Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?”  Max Schur: “Si, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols donar?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré successivament, tres dosis de morfina, de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.” En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la Psicoanàlisi. A continuació,  Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció.* Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl CAMP CONCENTRACIÓMarx i Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.

Max Schur, que va emigrar amb el seu pacient i amic, va escriure el llibre Freud: líving and dying l’any 1972, on recull, amb minuciosa atenció, els darrers anys del pensador, amb particular detall la lluita d’aquest amb la malaltia (un carcinoma de paladar i mandíbula que havia requerit 33 intervencions quirúrgiques), el seu emotiu esforç per mantenir la dignitat i claredat de pensament malgrat l’agudíssim dolor, les debilitants infeccions locals i les creixents nàusees amb vòmit que anaven assenyalant el progrés imparable del càncer.

Quan aquests fets van tenir lloc no hi havia cap regulació jurídica del dret a morir FREUD FUMANTdignament. Ha estat en els darrers anys que diversos estats han despenalitzat l’eutanàsia passiva, alguns fins i tot l’activa i encara el suïcidi assistit. Aquesta mateixa setmana Alemanya ha aprovat la despenalització de l’ajuda al suïcidi; España, que acaba d’aprovar una tímida llei d’eutanàsia, encara condemna amb una pena de sis a deu anys la persona o persones que ajudin a morir altres que així ho desitgen. Contempla com atenuants el cas que la «víctima» pateixi malaltia greu que, en qualsevol cas, condueixi necessàriament a la mort o produeixi dolors

FREUD FUMANT3 AMB LA FILLA

Sigmund i Anna Freud (la seva filla)

permanents i difícils de suportar.

No sé com ha de qualificar-se jurídicament l’ajuda del metge Schur al pacient Freud: sedació eutanàsica, eutanàsia activa, suïcidi assistit… En qualsevol cas sí que sé com jo ho qualifico moralment i humana: consideració activa pel dret a morir dignament d’una persona. Les nostres legislacions, que malgrat els obstacles, progressen adequadament, encara han de fer molt per aproximar-se a l’ideal del respecte per la vida i per la mort dels ciutadans.

*El text és una recreació del context i de la conversa entre Freud i Schur. En realitat Schur, al seu llibre diu que, després de patir max schur freud living and dyingmolt, el 21 de setembre de 1938, Freud, que era al llit mentre ell mateix estava assegut a la seva vora, li va dir (Schur, que escriu aquí en anglès, recull la conversa literal, en alemany): «Lieber Schur, Sie erinnern sich wohl ans unser erstes Gesprächt. Si haben mir damals versprochen mich nicht im Stiche zu lassen wenn es so weit ist. Das ist jetzt nur noch Quälerei un hat keinen Sinn mehr», que significa: Estimat Schur, recorda vostè la nostra primera conversa. Vostè me va prometre que no m’abandoraria quan m’arribaria l’hora. Ara això no és més una tortura i ja no té sentit». I Schur explica que, a continuació, va manifestar per un signe a Freud que no havia abandonat la seva promesa. Tranquil·litzat, Freud sospirà i, agafant-li la mà, li va dir: «Ich danke Ihnen», li ho agraeixo.

 

Read Full Post »

ànima i cos PETIT

L’ÀNIMA… I EL COS

Hi ha homes ‒siguem francs, gairebé tots, i també algunes dones‒ que quan es compren un cotxe nou, al principi li procuren més atencions que a la seva parella. El renten, li posen cera, revisen el nivell de l’oli del motor amb freqüència irracional, paren compte de no fregar ni ensopegar amb cap vorera, cobreixen els seients amb una funda, etc. Estic segur que el lector ja ha posat nom al/a la protagonista, potser el seu mateix. La primera ratlla a la carrosseria és un drama colossal, i hom corre al planxista a reparar-lo. Una taca a l’entapissat, a banda de la bronca que li cau al nen i el collons de gelat, exigeix rentat professional, i així tot. Però quan les ratlles al para-xocs  ja no es poden comptar,  ja hi ha un bony a la porta dreta i un forat de burilla al seient… I millor no parlar del que passa després del daltabaix emocional provocat per una avaria del motor al mig de la carretera. Aleshores hom abandona el cotxe, el deixa caure, literalment. Ja tant li fa tres com tres-cents, ni mira l’oli, ni altera el gest després de fregar amb la columna de l’aparcament ni tan sols sospira després d’un bony. (més…)

Read Full Post »

AMITIE COMNUMICATIONPer a vostè, volgut lector, hi ha alguna persona per a qui és de vidre i que alhora és de vidre per a vostè? Entengui’m, la transparència de què parlo no és pas la que tenim, de vegades, per a la mare, que tot ho veu o endevina, però que és sovint unidireccional. Parlo de la transparència escollida de l’amistat, de la confiança plena. Amb un amic ets de vidre i ell o ella ho és també per a tu, i no pas perquè es doni una permanent actualització (allò de posem-nos al dia) de les vides respectives sinó perquè justament no cal. És quan hom sent que sap el que pensa, sent, desitja i rebutja l’altre, en una mena de comunió d’esperits que està més enllà de l’espai i el temps. (més…)

Read Full Post »

REGAR L'AMORPer a la majoria de les persones, el problema de l’amor es resol a trobar la manera de ser estimats, o trobar algú que ens estimi. Hi ha poques persones que, de forma espontània, busquin algú a qui estimar, o que es preocupin per estimar millor. Quan érem infants, i per bé que aleshores no n’érem conscients, l’afer era ben senzill: hom ens estimava incondicionalment i sense límits. I nosaltres no havíem de fer res per a ser estimats així. Només ens calia existir. Ni el fet que ens haguessin de canviar els bolquers cada dos per tres, ni que els nostres plors no deixessin dormir els pares per la nit, ni les múltiples molèsties i preocupacions que els causàvem, no afectaven gens a la intensitat, la fermesa i la lleialtat amb què érem estimats. (més…)

Read Full Post »

lladres-de-tempsNo li passa mai, a vostè, se’n va a la cuina a buscar una cosa per picar: quan hi arriba s’adona que el recipient de l’orgànica està ple fins dalt. El treu, el lliga, l’agafa per dur-lo fins la porta del pis pensant que quan surti se l’endurà. Quan hi arriba veu dues cartes damunt de l’armari del rebedor i li sembla que una és d’Hisenda, i pensa: deu ser important. Aleshores, deixa la bossa d’escombraries al mig del rebedor, es diu que ja l’acabarà de treure després, quan hagi llegit la comunicació oficial. Agafa les cartes, se’n va cap al menjador on es disposa a seure a la butaca còmoda on acostuma a repapar-se per llegir el diari. Durant el trajecte sent la seva dona que li diu alguna cosa que no entén bé. Aleshores deixa les cartes damunt de la tauleta baixa de davant del sofà, surt del menjador i va al despatx, des d’on la seva esposa li parlava. Encabat torna, en passar pel rebedor veu la bossa d’escombraries al mig, l’agafa, obre la porta, crida l’ascensor mentre es pregunta: «Què hi fotia la bossa al mig del passadís?», baixa fins a la planta baixa i en sortir al carrer es no entén què fa baixant les escombraries, que, ara sí, recorda que havia preparat per baixar-les en el moment que hagués de sortir per anar a la papereria. I ara ja no ho pot fer, aprofitant el viatge, perquè no porta ni la cartera ni la jaqueta, i fa fresca per sortir en camisa. I, de sobte, pensa que encara no ha llegit la carta d’Hisenda. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »