Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Filosofia’ Category

Diuen que Cleòmbrot d’Ambràcia es va suïcidar després de llegir el Fedó, el diàleg platònic que descriu el darrer dia de vida de Sòcrates. La notícia, no contrastada, afirma que fou perquè, entre altres coses, s’hi diu que filosofar és aprendre a morir, i que cal encarar la mort sense por, i fins i tot amb alegria.

Sòcrates va morir per la seva mà un dia del mes d’abril de l’any 399 aC. Havia sigut condemnat a prendre la cicuta (un verí paralitzant d’origen vegetal) pel tribunal popular de la ciutat d’Atenes. L’havien acusat i condemnat per impietat, per corrompre la joventut i per inventar-se nous déus. Del matí fins a la posta de sol, que és quan havia de complir-se la sentència, Sòcrates va estar dialogant amb els amics que l’acompanyaven. Ningú no podia entendre que no tingués por de morir i que, alhora, pensés que la mort era un alliberament. Com s’havia d’entendre la paradoxal afirmació del filòsof segons el qual calia condemnar el suïcidi i alhora es podia desitjar la mort?*** La resposta és doble: nosaltres no podem disposar de la nostra vida i del nostre cos, car només en som usufructuaris perquè pertany als déus assenyalar l’hora. I, alhora, cal esperar que la mort doni felicitat als justos i els alliberi de tot mal.

El lector -fetes les actualitzacions oportunes- reconeixerà en les anteriors afirmacions dues tesis centrals del Cristianisme en relació al tema. Però el cas és que son anteriors en  quatre segles! Segurament és per aquesta raó que es diu, amb plena justícia, que el Fedó és el llibre que més ha influït en el pensament antropològic i religiós europeu. Plató va donar el to del que seguiria, un parell de receptes de notable eficàcia per enfrontar-se a la mort amb una certa solvència, la primera per tal de no desesperar i la segona per a tenir esperança. Des d’aleshores, el tractament teòric de la mort, la preparació per aquesta i el conjunt de sistemes de consol anticipat han tingut, arreu, una base religiosa. Les diverses tradicions religioses s’han enfrontat a la mort humana pel senzill procediment de negar-la: com que només mor el cos i l’ànima és immortal (tesi central del Fedó), la vida consisteix essencialment en una preparació per al que vindrà després. La nostra època, com més va més agnòstica i atea, ens troba ben poc preparats per pensar la mort. L’amaguem als nens, els padrins dels quals «se n’han anat de viatge», la silenciem entre nosaltres, fent-ne un tabú i la traiem de les cases. Ara morir és una cosa que «passa» als hospitals perquè, inevitable, la volem llunyana. Però les mentides alternatives no funcionen perquè només amaguen, a còpia de deshumanitzar, allò que forma part de la vida, perquè és el seu final. Ens cal una litúrgia laica de la mort, encara que només sigui perquè la puguem mirar de cara.

***El diàleg arriba a aquest punt quan Sòcrates, que acaba de compondre un poema a la presó, es refereix al poeta Evèn. Li demana a Cebes, que, quan el vegi li digui el següent:  «Saluda’l i, si té seny, que em segueixi tan aviat com pugui. Perquè, pel que sembla, me’n vaig a vull; així ho manen els atenesos». Evidentment, tots els que acompanyen Sòcrates interpreten la frase com una invitació al suïcidi.

Read Full Post »

La consciència de la ignorància és el principal motor del progrés. No cal ser Sòcrates per saber-ho. Les persones que s’esforcen per aprendre i que acaben trobant coses interessants, i sovint també útils, acostumen a ser aquelles que intenten descobrir coses que no sabien. De vegades penso que els educadors, en lloc d’exposar als nostres alumnes les antologies del que sabem els hauríem de fer més conscients del que encara queda per descobrir. Crec que va ser Descartes que va dir que bescanviaria de gust tot el que sabia (i no era pas poc) per la deumil·lèsima part del que ignorava. Crec que era un tracte molt avantatjós.  Així, crec que hauríem de fer-los preguntar-se què és el que ignoren; millor encara, fer-los adonar-se que moltes de les coses que creuen saber, en realitat les ignoren, fer-los parlar i reflexionar sobre l’estat de la seva ignorància i fer-los conscients que molt del que estem convençuts que és la veritat científica, en poc temps «sabrem» que estava equivocat. No parlo per «épater le bourgeois», sinó per dir el que hi ha: a començaments del segle XVII era una «veritat de sentit comú» que la Terra era el centre de l’univers i que tots els astres giraven al nostre voltant. Qui posava en dubte aquesta «veritat» era acusat d’eixelebrat, d’ignorant i de mancat de sentit comú. I bé, ja hem vist com acaba la cosa, de moment.

I fins aquí el meu programa per esperonar la curiositat i l’afany de descobrir la veritat. Temo que no tindrà gaire èxit perquè la ignorància de la qual he parlat és massa docta per als propòsits dels novíssims currículums acadèmics perpetrats per les autoritats educatives. El problema no és que els aprovats automàtics, la possibilitat de passar de curs i obtenir títols d’ESO i BTX amb assignatures suspeses tendeixi a convertir els estudiants en autèntics «graduats en ignorància», sinó que també els condemna a ser «suspesos en curiositat». Quina han de tenir quan el saber no té importància.

Els gossos borden sempre als desconeguts. De la mateixa manera moltes persones riuen, condemnen i fins i tot odien allò que desconeixen. Amb l’exabrupte em refereixo al fet que, com més va més, hi ha persones que, sense vergonya, exhibeixen la seva ignorància, però no una ignorància que vol saber, sinó una ignorància orgullosa. Temo que arribi un dia deixaríem de pensar per no ofendre els que mai no ho han fet.

Read Full Post »

A la classe de filosofia, amb els meus estudiants de secundària, de vegades surt el tema de la mort com a objecte de reflexió filosòfica, és inevitable. En qualsevol cas jo no faig res per evitar un  tema que, efectivament considero central en la matèria. Els joves no pensen en la mort, per ells és un fenomen estrany, que només «passa als altres» i, bàsicament, als vells. Quan els pregunto si no coneixen cap persona jove que hagi mort, em diuen el nom d’algun cantant o famós, com ara Amy Winehouse o el vocalista de Nirvana. Ja ha passat el temps de mencionar Janis Joplin, Jimi Hendrix o James Dean. I aleshores els dic, «Veieu, és un tema per a totes les edats, com la malaltia, la pobresa, la justícia social, la igualtat, la justícia…» i els fan que sí, però continua essent un assumpte que els és aliè, si més no, és una matèria de la qual no els agrada parlar. És clar, penso, vosaltres, els joves, teniu més per viure que no pas viscut, i això de la mort, i encara la decadència del cos, ho veieu remot. Esteu lluny d’imaginar l’aparició de les arrugues, la caiguda del cabell, la pèrdua de turgència i prop seu, els efectes de la gravetat en l’enfonsament dels pits i la flaccidesa de la pell, les rampes, el dolor de les articulacions, la malaltia incapacitant, la misèria del cos…

És una gran veritat, els joves mesuren el temps mirant enrere, en direcció al moment que van néixer, la seva noció de temps es fabrica a partir del passat. En canvi, les persones que tenim més passat que futur comptem el temps a partir del càlcul aproximat, de vegades esperançat, del que ens queda. Comptem el temps endavant, visualitzant l’aproximació de la mort. Ens diem: «Puc viure perfectament cinc anys més, deu més. Al capdavall estic en forma, m’he cuidat. Fins i tot puc viure vint anys més, per què no?» No costa tant, si hem tingut sort, aquesta manera de pensar l’hem anat adquirint amb el temps, això és, per la força de la inevitabilitat.

Els que ho tenen pitjor són els joves als quals les circumstàncies obliguen a fer-se vells de sobte, en ocasió d’una malaltia o d’un accident greu. Aleshores el seu sentit del temps passa a ser el mateix que el dels vells, i alhora han de fer l’aprenentatge dolorosament, perquè tenen la certesa que els en queda poc. De sobte, se’ls ha espatllat el conte que a tots ens ha tranquil·litzat durant anys, un conte de rerefons musical, com si fos fet amb un metrònom -ja saben, l’aparell del pèndol invertit que compta el ritme-, un conte que parla d’ordre, no un ordre musical, però un ordre al capdavall. L’ordre que diu que primer moren els padrins, després els pares i molt més tard, és clar, nosaltres.

Read Full Post »

Quina paradoxa, la del títol, oi? Meitat i tot no s’oposen perquè el primer és part del segon, però dir que és preferible la meitat al tot sembla una contradicció, llevat que estiguem convidats a casa de la sogra el dia de Nadal i ella insisteixi perquè ens mengem tot el que ens ha posat al plat ‒posem per cas que ens ha omplert fins dalt de carn d’olla després d’haver-nos-en fet empassar dos de l’excel·lent sopa de galets‒ i li diem, sospirant, que la meitat sí, però tot no.





Però, seguint amb el títol, de seguida intuïm que es tracta d’una frase que conté alguna noció de saviesa, o algun ensenyament ocult que se’ns escapa. No és estrany que triguem a entendre el sentit. Al capdavall, som en una societat que, per esperonar l’ambició dels seus rebrots, els diu que han d’aspirar a TOT, en majúscules, i més encara, si és possible, que mai no s’han d’acontentar amb menys ni, és clar, amb la meitat, perquè aquesta és patrimoni dels fracassats i els mediocres. Si parlem de notes acadèmiques, la meitat és un cinc pelat, un aprovat, sí, però sense alegria. Ens diuen que al mateix preu, sabates grosses, que millor el doble que la meitat, que millor que en sobri que no que en falti, i arreu declaren emfàticament que val més veure el got mig ple que no mig buit. És una hipèrbole, doncs, la frase del títol? Quin enigma conté, que valgui la pena explorar?

Diuen que cada societat, cada època, defineix allò que s’entén per «sentit comú». Sí ja sabem que sovint és el menys comú dels sentits, però defineix allò que en un determinat moment és tingut per vertader i assenyat. A la nostra època, les persones ens enfornen segons el patró de l’aqueferament, el consum, l’ambició i la popularitat. Estem ocupats a tota hora, comprem sense parar, sempre volem més del que tenim i volem ser tan populars i coneguts com les estrelles de cinema (això es deixa veure en l’exhibicionisme malaltís de la «felicitat» pròpia als comptes de Facebook i Instagram). Per això la noció que és millor la daurada mediocritat* ens és aliena. No pensem que el fet de no ser ric ens estalvia l’enveja dels altres, no comprenem que el pi més alt és més fuetejat pels vents i que els llamps cauen damunt de les muntanyes més altes. No pensem que sovint el millor és enemic del bo, i que volent un tot que és massa deixem escapar allò que és possible i a l’abast de la mà. Bon any nou tinguem tots!

*Aurea mediocritas és l’adagi llatí que tradueix lliurement el «dimidius plus toto», que alhora és la traducció de la frase grega d’Hesíode: Treballs i dies. Literalment: la meitat és més que el tot. Ressonàncies visibles a Aristòtil, amb el concepte de virtut, que es troba, justament, en el terme mig. Sentències més actuals però amb matisos diferents, són Más vale poco y bueno que mucho y malo,que ja s’aparten del sentit original.

Read Full Post »

Sobre gustos no hi ha res escrit, diuen. La frase conté un deliciós regust irònic. Deu ser per això que els que s’atreveixen a escriure sobre llibres, això és, sobre el que els altres han escrit, de vegades són tan mal rebuts. Un crític literari va cometre una recensió sobre Així va parlar Zarathustra de Friedrich Nietzsche on afirmava que el llibre contenia un excel·lent exercici d’estil i esperava que, el proper cop, l’autor s’ocupés una mica més del contingut. Nietzsche va correspondre amb una ironia equivalent, però de valor universal. Li va dir que, en darrera instància, ningú no pot escoltar als llibres més del que ja sap, perquè les persones estem mancades d’oïdes per sentir allò a què no tenim accés des de la vivència. 

És cert, un llibre és com un mirall, si un porc s’hi contempla no pot esperar pas veure-hi reflectida una margarida. Potser exagero una mica, però el cas és que dels llibres només entenem allò que d’alguna manera podem connectar amb la nostra experiència vital. Em refereixo a entendre, és clar, perquè una comprensió superficial, purament acadèmica, és tota una altra cosa. Sovint el que pensa, diu o fa un personatge d’una novel·la provoca més sorpresa, i així també interès, que no pas commou, i això perquè la comprensió és només intel·lectual: hom entén la lletra però no pas l’esperit. Per això, quan un llibre, posem per cas un assaig, parla de coses que estan més enllà de l’experiència freqüent o d’idees inusuals, pot passar que hom no senti res, cosa que produeix la il·lusió acústica que el llibre no parla perquè no té res a dir. I la realitat és, en canvi, que el lector no pot sentir  ‒per manca d’oïda‒ el que el llibre proclama sorollosament.

Hi ha lectors àvids que ho poden llegir tot perquè també estan disposats a viure, ni que sigui només al seu univers interior, tot allò que l’escriptor els proposa. Amb aquesta disposició poden llegir i, llegint, (re)viure allò que no han viscut, aprendre de les experiències de l’altre. Aquesta és la màgia de la lectura, i alhora la font dels seus plaers, inimaginables per a qui mai no llegeix. Aquest és el plaer d’entendre. Jo, per la meva feina, sóc professor, en tinc un altre, i és el plaer de fer entendre. Que els aprofiti la lectura, i recordin que si el llibre els cau del prestatge damunt del cap, i sona buit, no és pas necessàriament culpa del llibre. 

Read Full Post »

Hi havia una vegada un individu que, pel carrer Major de Lleida, aturava els passejants amb la pregunta: «Està bé del cap, vostè?». Uns s’enfadaven, altres el prenien per boig, o per begut, i se n’apartaven tot seguit. Un, però, li va respondre: «És clar, estic molt bé del cap, jo!» «I ho pot demostrar, això?» «Jo no necessito demostrar que no estic boig, simplement, ho sé» I amb ironia, el vianant va afegir: «I vostè, pot demostrar que no està alienat o foll?» Aleshores, l’individu, amb una gran rialla la cara, es va treure de la butxaca el document d’alta mèdica del Centre de Salut Mental Segrià de l’Hospital de Santa Maria. Ell sí que podia demostrar que (ja) no estava boig.

Em disculparan l’acudit. Si vostè té el braç trencat, la diagnosi és fàcil. Si pateix la verola, la sífilis, la tuberculosi o la SIDA, segurament no necessitarà una segona opinió per saber què té. Sembla que, pel que fa al cos, no hi ha gaires dubtes a l’hora de definir-lo com a sa o malalt. En canvi, quan a les «malalties de l’ànima», com alguns anomenen les mentals, la cosa ja no està tan clara, especialment quan es tracta d’afeccions comunes que tothom pateix en major o menor mesura. Posem per cas l’ansietat, o fins i tot la neurosi, les quals, en una societat neuròtica, estressada,  són tan esteses que apareixen com normals. I al capdavall, què és la normalitat? És patir el que pateix tothom.

Una altra qüestió disputada és la relació que tenen les malalties físiques i les mentals, allò de vostè té depressió perquè té diabetis o té diabetis perquè pateix depressió? (és un cercle infernal: l’estrés i l’ansietat fan pujar el cortisol, el qual altera la sensibilitat a la insulina i alhora afecta la serotonina, al seu torn la diabetis augmenta l’estrès, causa fatiga i dificultats per fer exercici i controlar la dieta, augmentant la depressió…) I no parlem del que abans es deia que la malenconia provocava tuberculosi o que la repressió emocional obria la porta al càncer. Sigui com sigui, les malalties psicosomàtiques són una realitat, i la vinculació entre l’estat de l’«esperit» amb el del cos, és objecte d’estudi, i fins i tot de broma des de fa temps. Recorda El malalt imaginari, la darrera obra de Molière? L’hipocondríac Argan passa tot el dia al llit, queixant-se i pendent dels remeis que li prescriuen uns metges més delerosos de guanyar diners a costa de la malaltia que de tallar-ne d’arrel les causes. El temps de pandèmia actual em fa pensar molt en aquesta obra. Qui sap si, Covid a banda, amb tant d’estrès, tanta incompetència i tant terraplanisme no acabarem patint del cap? Molière, autor i alhora actor principal de l’obra citada, va morir, realment malalt, després de la quarta representació.

Read Full Post »

LI DIUEN AMARGA

Aprenem què és la mort quan ens deixa algú a qui estimem. La resta de morts són estadístiques. No estic essent cínic. Només mor de debò aquell qui és al nostre cor; les altres persones simplement desapareixen. És l’amor, doncs, el que ens revela l’ésser autèntic de la mort, l’única veritat que li coneixem. Aquest descobriment és com el negatiu de l’amor, la certesa que aquest i la mort tenen alguna cosa més que tres lletres en comú.

Tota la saviesa de la filosofia està concentrada en aquest punt: ajudar les persones a ben morir, no pas perquè els proporcioni cap certesa de perviure, ans altrament perquè pot ensenyar a mirar de cara, sense filtres ni atenuacions, la realitat que hom afronta pel sol fet de viure. Unes filosofies proven de fer-nos perdre la por a morir, simplement negant allò que fa més por: la transcendència i el dolor. Diuen que l’existència no és més que sentir, percebre, però la mort és la fi del sentir, i així de tot possible dolor. No està malament, pitjor seria que volguessin disminuir el temor de la mort fent-nos menysprear la vida i pintant aquella com un alliberament.

Amb tot, però, no es tracta tant de negar o concedir atributs a la mort, com de tractar de la nostra actitud al respecte. El dolor o el plaer estan en nosaltres, com la por i l’esperança. Per això l’actitud més estesa és justament la més estúpida: deixar de parlar-ne i provar, així, de no pensar-hi, fent semblant a les criatures que tanquen els ulls quan allò que veuen els desplau. Al final, per això mateix, quan la mort arriba, hom es troba tan indefens com si hagués acabat de néixer.

No parlar-ne, no pensar-hi, resulten males solucions si del que es tracta és de no patir mentre s’espera la mort. Potser seria millor l’actitud contrària: atès que ha de venir, i no sabem ni on ni quan, cal esperar-la arreu. Per quina raó temem el darrer dia? Tots contribueixen per igual a la fi. Tots els dies van cap a la mort, però només el darrer hi arriba.

Tothom té avui o, si no, demà, algú a qui recordar amb l’afecte que deia al començament. Jo avui recordo Humbert, de cal Peixet d’Almatret, el darrer poble del Segrià, damunt de l’Ebre. Era un home que tenia la humilitat dels senzills; se’n va anar amb la mateixa pau que va donar mentre vivia.

Read Full Post »

Solució Mineral Miraculosa (MMS)

La màxima: «Cal respectar les opinions de tothom» és un error colossal. Pel cap baix caldria dir que està molt mal expressada. El que cal respectar són les persones, i, evidentment, el seu dret a verbalitzar les opinions que tenen, però no inclou les opinions mateixes. Hi ha opinions que no mereixen cap respecte i que han de ser combatudes, refutades, de vegades menyspreades i altres cops simplement ignorades. La pregunta clau, però, és si algunes també han de ser prohibides. Cal respectar les opinions racistes o masclistes? Cal fer cas del que diuen terraplanistes i seguidors diversos de Josep Pamies i similars? Recorden, els que defensen que el MMS (Solució Mineral Miraculosa, amb el tòxic clorit de sodi) cura des del covid-19 fins al càncer. És necessari respectar el feixisme en qualsevol de les seves manifestacions? Cal respectar, en fi, les idees dels fanàtics religiosos de tota mena, disposats a degollar qualsevol que posi en dubte o faci mofa de les supersticions que defensen?

Es diu que una societat democràtica ha de ser tolerant, i és cert, la llibertat d’expressió és un bé, una condició de possibilitat del nostre sistema: sense diversitat política i sense que aquesta pugui parlar lliurement, no hi ha democràcia. Però què fem amb la llibertat d’expressió d’aquells que només en fan ús per arribar al poder que els permetrà reprimir tothom que no pensi com ells? Espero que se m’entengui: Una societat pot ser il·limitadament tolerant? No hi ha el risc que aquesta tolerància sigui finalment limitada o destruïda pels intolerants? Hi ha qui diu, referint-se a la proppassada decapitació d’un professor francès per part d’un fanàtic, que cal ser prudent, que cal estalviar-nos expressar la nostra opinió quan aquesta pot ser viscuda per algú altre com una ofensa. Jo opino exactament el contrari: no podem rebaixar ni baratar els principis de llibertat, i alhora no podem permetre que els intolerants, amb les seves amenaces i la seva violència real, posin morrió a l’expressió del pensament.

EN RECORD DE SAMUEL PATI, PROFESSOR ASSASSINAT

Així doncs, més que no pas prohibir els intolerants i enemics de la llibertat, hem de provar d’educar-los, obrir-los la ment a noves idees. Avui és el dia internacional de les biblioteques, que hi vagin i llegeixin a pleret. No hi ha, en realitat, perill més gran que els homes d’un sol llibre.

Read Full Post »

QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA.

Qualsevol temps passat fou millor. És clar, abans els joves eren més obedients amb els seus pares; les eines, instruments i màquines estaven fets per a durar; els estudiants eren més aplicats i feien menys faltes d’ortografia; la moral social era infinitament millor i els lladres i malfactors eren castigats immediatament i exemplar; hi havia més respecte per l’autoritat, la gent era més sana, amable i franca, etc.  Tot això i encara molt més, podria dir sobre la diferència entre el passat i el present; l’edat ja comença a autoritzar-m’hi. I tanmateix, no m’atreveixo a fer-ho perquè de tant en tant em venen dubtes: Ja no sé si els tomàquets que menjo ara tenen menys sabor que els que collia ma padrina a l’hort o és que ja estic tip de menjar tomàquets i el meu paladar no és fidel al record o ha perdut la mesura del gust. Com és sabut, totes les coses, fins les millors, tenen un valor relatiu. Prengui’s un bocí d’ excel·lent pastís amb molta gana. Bo, eh!, el segon bocí també el troba suculent, el tercer el troba bo, el quart li costa d’empassar i el cinquè l’embafa. Tot plegat mentre s’anava atipant. Què ha canviat, en la seva vara de mesurar la qualitat del pastís? El temps i les seves circumstàncies, vostè, en definitiva.

NO ÉS LA COSA QUE VEUS, SÖN ELS ULLS

Seguint amb la comparació em pregunto si el cel d’ara, que ja no és tan lluminós com el d’abans, és perquè tenim més contaminació atmosfèrica o perquè començo a tenir cataractes als ulls i em convindria anar a l’oculista. Ja veuen, si estiro d’aquest fil no acabaria. Estic segur que vostè, lector, ara mateix apuntaria el cinema, si és millor ara que fa uns anys, o els programes de televisió, la confiança dels amics o la puresa de l’aigua.

La pregunta bona, doncs, és, què canvia de debò, nosaltres o la realitat que jutgem i contemplem? O no canvia res i simplement és que tenim mala memòria o falta de lectures? I tanmateix, és una experiència comuna que el simple pas del temps ‒i no parlo de molts anys‒ o una nova perspectiva, canvien completament la imatge que tenim d’una persona, d’un conjunt de circumstàncies o d’una cosa. Allò que havíem estimat, admirat, imitat…, de cop i sobte ens apareix insuls, buit, decadent, potser fins i tot estrany. Què ens havia atret, com és que ho havíem volgut? 

Read Full Post »

TEXT HEREM CONTRA SPINOZA

«…per la decisió dels àngels i el judici dels sants, excomuniquem, expulsem, execrem i maleïm Baruch de Spinoza amb l’aprovació del Sant Déu i de tota aquesta Santa Comunitat, davant dels Sants llibres de la Llei amb les seves 613 prescripcions, amb l’excomunicació amb que Josué va excomunicar Jericó, amb la maledicció que Eliseu va maleir els seus fills i amb totes les execracions escrites a la Llei. Maleït sia de dia i maleït sigui de nit; maleït sia quan surt i maleït sia quan torna. Que el Senyor no el perdoni. Que la còlera i l’enuig del Senyor es llencin contra aquest home i caiguin damunt d’ell totes les malediccions escrites al Llibre de la Llei. El Senyor esborrarà el seu nom sota el cels i l’expulsarà de totes les tribus d’Israel abandonant-lo al maligne (…) Ordenem que ningú mantingui amb ell comunicació oral o escrita, que ningú no li faci cap favor, que ningú romangui sota el mateix sostre amb ell o se li atansi a menys de quatre passes, que ningú no llegeixi res escrit per ell».

Impressiona, oi? Quantes malediccions contra un jove de 23 anys que signava els seus llibres amb el nom de Benedictus (traducció llatina del seu nom hebreu) i es guanyava la vida polint lents per a telescopis. Aquest «Herem» o excomunicació va ser llegit a la Gran Sinagoga d’Amsterdam una calorosa tarda de juliol; dilluns feia 364 anys. El “pecat” de Spinoza, descendent de jueus expulsats de la península ibèrica, era pensar pel seu compte. Qüestionava la lectura tradicional de l’Antic Testament que feien els rabins, liders i alhora jutges de les comunitats jueves. Reclamava la separació entre la religió i la societat política, i sostenia que la llibertat de pensament i d’expressió no es podien limitar sense gran perill per a la moral i salut públiques.

CAL SEPARAR L’ESGLÉSIA DE L’ESTAT

El 1950, David Ben Gurion, fundador de l’estat d’Israel, va promoure que Spinoza fos “perdonat”, però es va trobar una oposició total de l’estament religiós (no debades l’estat és, en el fons, una teocràcia dissimulada). Hom dirà, per la reacció dels jueus holandesos d’aleshores, que havent fugit i estat víctimes de la intolerància de la Inquisició espanyola, ells esdevenien, al seu torn, intolerants. I bé és cert, però també que s’adonaven que les idees de Spinoza posaven en perill la seva pròpia existència com a comunitat i, sobretot, el poder dels seus dirigents, el qual es fonamentava en el monopoli de la interpretació de la bíblia.  Aquí també sabem què passa quan se sacralitza un text, com la Constitución de 1978, i quina reacció tenen els seus beneficiaris quan algú en qüestiona els fonaments, el sentit, la utilitat i la veritat. Primer el jutgen, amb la condemna l’excomuniquen del Reino de España, i amb la presó el condemnen a la mort social. I com amb Spinoza, no hi ha mai perdó, només un escarment etern.

Read Full Post »

Older Posts »