DÉU-ESTAT I ELS SEUS PECATS

Recordo que, quan el capellà ens instruïa per la Primera Comunió, ens deia que els pecats eren de pensament, paraula, obra i omissió. L’espectre ho cobria tot. En efecte, Déu, que tot ho sap, coneixia els retorçuts pensaments impurs i projectes que aquells nens d’aleshores podien concebre contra els seus pares, germans…, per bé que no els duguessin mai a terme. Que les paraules podien ser pecat quedava clar pels recens i els «cagondeus» i sobretot pel fet que de vegades una paraula fa més mal que una plantofada. Que les males obres eren pecat estava fora de dubte i no calia més explicació que la casuística detallada. A l’edat que m’ho explicaven, era mentir o fer enfadar als pares, barallar-me amb els companys o els germans i poca cosa més. Quant a l’omissió, costava més d’entendre, però al final hom es feia a la idea que si sabies fer una cosa bona i no la feies era com fer-ne una de dolenta.

Read Full Post »

SOLITARIS ACOMPANYATS

No és cert allò de «millor sol que mal acompanyat». En realitat, tothom vol estar acompanyat/da, bé o malament. No diré que tant se val, però gairebé. El pitjor malson és la solitud. Per això hi ha tants i tantes solitaris acompanyats. I no és que hom necessiti un pilar per sostenir-se, que cadascú ja s’aguanta prou dret, sinó una paret per recolzar-se i reposar o refer-se, un mirall en què mirar-se i veure’s, algú amb qui discutir fora de la feina, algú amb qui jeure. Cal amor per a això? En absolut.

Read Full Post »

GIRAR-SE D’ESQUENA AL COS

L’ÀNIMA… I EL COS

Hi ha homes ‒siguem francs, gairebé tots, i també algunes dones‒ que quan es compren un cotxe nou, al principi li procuren més atencions que a la seva parella. El renten, li posen cera, revisen el nivell de l’oli del motor amb freqüència irracional, paren compte de no fregar ni ensopegar amb cap vorera, cobreixen els seients amb una funda, etc. Estic segur que el lector ja ha posat nom al/a la protagonista, potser el seu mateix. La primera ratlla a la carrosseria és un drama colossal, i hom corre al planxista a reparar-lo. Una taca a l’entapissat, a banda de la bronca que li cau al nen i el collons de gelat, exigeix rentat professional, i així tot. Però quan les ratlles al para-xocs  ja no es poden comptar,  ja hi ha un bony a la porta dreta i un forat de burilla al seient… I millor no parlar del que passa després del daltabaix emocional provocat per una avaria del motor al mig de la carretera. Aleshores hom abandona el cotxe, el deixa caure, literalment. Ja tant li fa tres com tres-cents, ni mira l’oli, ni altera el gest després de fregar amb la columna de l’aparcament ni tan sols sospira després d’un bony.

Read Full Post »

REBAIXES DE L’ESPERIT I LA CARN

La vida, que és com una obra de teatre on actuem sense assajos ni guió, no permet fer previsions. És allò que es diu: adés hi ets i adés ja no. L’experiència, a aquells que hem pogut adquirir-la, ens facilita la planificació d’objectius i propòsits i alhora el disseny dels camins que hi duen. En alguns casos fins i tot podem preveure plans de contingència, per si els propòsits o expectatives inicials no arriben a complir-se. Dels primers en diem plans A i dels segons plans B.

Read Full Post »

PETITES GRANS COSES

Ruth Jefferson és una llevadora que treballa a l’hospital de Connecticut des de fa vint anys. Durant el seu torn, comença una revisió de rutina d’un nou nat, però al cap de no res, li assignen una altra habitació. Els pares són supremacistes blancs que no volen que Ruth, que és negra (als EUA usen l’eufemisme «afroamericana») toqui el seu nen. L’hospital per tal d’evitar problemes, fa cas dels pares, i prohibeix a Ruth de tenir cura del nen. El bressol d’aquest du un rètol on posa: «No african american personnel to care for this patient». La cap li diu: «No t’ho prenguis malament, no és personal», i ella replica: «És que hi ha una altra comadrona negra al nostre torn?».

Read Full Post »