Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2011

«Tingues compassió, sóc cec», amb rètols que contenien missatges com aquest, moltes persones cegues demanaven almoina fa no pas gaires anys. Durant segles, les persones invidents han estat condemnades a l’exclusió social. No eren admeses al sistema educatiu –ningú no havia pensat que poguessin aprendre a llegir–, no ho eren tampoc al sistema productiu –què pot fer un cec? Deien– i, en fi, sovint eren bandejades de la societat i condemnades a la mendicitat. Com han canviat les coses, per a bé! Abans les persones amb discapacitat feien nosa a la societat, i les úniques atencions que rebien tenien la forma de caritat, productes de la benvolença i no pas de la justícia.
Però les persones discapacitades tenen els mateixos drets que les altres! Sí, però hem trigat molt a reconèixer-los-els. Les primeres escoles per a cecs i sords són del segle XIX, les primeres lleis que permeten el seu accés al sistema educatiu són del segle XX…, i encara resta molt a fer. (més…)

Anuncis

Read Full Post »

PARE – Fill, vine aquí, hem de parlar.
FILL – Què passa, pare?
PARE – Hi ha una ratlla al cotxe. L’has feta fet tu?
FILL – No ho crec, si he entès bé la definició de “ratllar el cotxe”, no puc dir, sincerament, que hagi ratllat el cotxe.
PARE – Bé, ahir no hi havia cap ratlla, i tu vas agafar el cotxe ahir per la nit, i ningú més l’ha conduït des d’aleshores. Com es pot explicar la ratlla?
FILL – Bé, com he dit abans, no tinc cap record de ratllar el cotxe. Si bé és cert que vaig agafar el cotxe la nit passada, jo no el vaig ratllar. (més…)

Read Full Post »

Si ens pregunten quant guanyem a la feina, normalment només se’ns acut parlar de la nòmina que percebem, després d’impostos. Alguns cops, especialment si la nòmina és baixa, afegim, com per compensar, que ens permeten triar l’època de les vacances, o que el lloc de treball és agradable i els companys són bona gent. (més…)

Read Full Post »

Silvio Berlusconi i el papa Benedicte VI (ex cardenal Ratzinger) moren el mateix dia. Però per causa d’un error administratiu dels de dalt, Berlusconi és enviat al cel i el papa a l’infern. El Papa fa una reclamació a Llucifer, el qual s’afanya a arreglar la paperassa i l’error és esmenat.
Però l’administració divina és lenta i el Papa ha de romandre un dia a l’infern. L’endemà, a primera hora, el Papa és enviat al cel i Berlusconi a l’infern. A mig camí es troben i s’aturen un momentet a fer-la petar.
El Papa: –Disculpa per l’error!
Berlusconi: –No té cap importància.
El papa: –Tinc una gran il•lusió per anar al cel.
Berlusconi: –No et pensis, no és pas gran cosa.
El Papa: –Com que no? Tinc moltes ganes de trobar-me la Verge Maria.
Berlusconi: –Renoi, em sembla que per a això fas un dia tard.

No estem divertits ni res amb les pocasoltades de Berlusconi. Però la cosa no queda en pocasoltada, al capdavall cadascú pot fer el que vulgui amb la seva vida privada. El que resulta estrany no és que a Itàlia hom li rigui les gràcies sinó que s’escapi un cop i altre d’una justícia que l’empaita pels seus delictes –no solament de llit, sinó econòmics–.
Hi ha una dita en la qual faig confiança sempre. La vaig llegir per primer cop en un llibre de Josep Pla. Deia que tot el que puja baixa. A fe que, aplicat a Berlusconi i a la seva particular follia, té tot el sentit. Espero que també valgui per a la seva posició política.

Read Full Post »

El cor té unes raons que la raó desconeix, va dir Pascal fa una pila d’anys. I a fe que tenia raó. Pensin, per un moment, en el procés que segueixen a l’hora de prendre qualsevol decisió important. De bon començament “sentim” inclinació per una de les alternatives, si n’hi ha, o “veiem clar” que hem de fer una cosa o una altra. Això no és altra cosa que una emoció, una intuïció, un “no-sé-què” visceral que sorgeix espontàniament. Hom ho nota al cos, escenari on les emocions representen els seus papers. És a l’escalfor rogenca de les galtes, al nus de estómac, a la cremor del ventre o a l’aspresa de la boca que hom percep l’emoció. (més…)

Read Full Post »

Dos consellers recorrien una ciutat de l’interior en plena campanya electoral. Arriben a una escola on necessitaven cadires, taules i ordinadors. Un dels conselleres li explica al director que compten amb un pressupost limitat i que no poden garantir res. Després es traslladen a la presó i el director els demana llits i aliments per als reus. El mateix conseller es compromet a aconseguir els suficients diners per cobrir les necessitats i construir una piscina, una pista de futbol i posar cable en tots els televisors. (més…)

Read Full Post »

Un individu d’ètnia gitana i altres tres que no ho són acorden fer una inversió; construeixen una piscina i una pista de tennis. Un cop acabades les obres pacten els estatuts de l’associació i, per majoria –per estricta majoria, tres a un– decideixen que els gitanos no podran accedir al complex esportiu, amb la qual cosa el nostre inversor no podrà fer ús de la seva propietat. Ningú no podrà dir que la decisió no s’ha pres democràticament; la regla de la majoria s’ha aplicat de forma formalment correcta car tots els participants del joc estaven d’acord –si més no en principi– amb la norma de decisió, que ja havia estat emprada en el moment de decidir quines (més…)

Read Full Post »