ADÉU SENSE COMIAT, A LA FRANCESA

Una de les coses que primer em van ensenyar és a dir «Hola» i «Adéu». És de bona educació, em deien, saludar quan arribes i acomiadar-te quan te’n vas. Això val tant per als contextos públics com per a la vida privada i és aplicable tant per a les reunions socials o de veïns de l’escala, companys de feina, sopars d’amics o dinars familiars.  Sempre he pensat que la cortesia és el lubricant social per excel·lència, i s’ha de practicar fins i tot amb els adversaris i enemics. Que se m’entengui: no és que em perdin les formes, és que penso que aquestes són independents del contingut, són un signe de civilització. Qui diu saludar, és clar, també diu mantenir el componiment o serenor, saber estar, dir bon profit, cedir el pas, discrepar amb fermesa i amb assertivitat sense malparlar ni ultratjar. 

És fàcil de constatar que, com més va més, es troben a faltar arreu molts d’aquests elements que faciliten la vida social, ja per si mateixa prou complexa i difícil. Per exemple, les salutacions cada cop són més rares mentre els acomiadaments a la francesa sovintegen. L’expressió «acomiadar-se a la francesa» sempre m’ha fet molta gràcia. Em preguntava si no era un d’aquells estereotips que uns grups socials tenen sobre altres, allò de «els catalans són garrepes, els andalusos dropos, els anglesos flegmàtics i els francesos xovinistes». Començant per l’expressió, he trobat diverses explicacions. Segons una d’elles vindria del fet que al segle XVIII, entre l’alta societat i burgesia francesa, es va popularitzar el costum de marxar discretament sense acomiadar-se de les festes o actes socials, amb un «sans adieu» que incloïa els amfitrions. Amb el retorn del seny s’hauria perdut el costum, però hauria restat l’expressió. No sembla una mala explicació i, tanmateix, em fa dubtar el fet que els mateixos francesos usin la frase «Filer à l’anglaise», és a dir, marxar a l’anglesa, per dir el mateix. I els francesos encara en tenen una altra, semblant, referida als espanyols: «Anar-se’n a l’espanyola», que significa marxar sense pagar d’un lloc. Ep, els espanyols en diuen: “hacer un SinPa”…

Tot plegat és xenofòbia, amanida d’estereotips i prejudicis, menyspreu ple d’altivesa, mania a l’estranger, rivalitat històrica de veïns i sovint enemics? O potser és que els coneixen prou bé.

Read Full Post »

EL DIA DE LA IRA

«Un dia d’ira serà el dia que el món serà reduït a cendra, tal com anunciaren David i la Sibil·la…» Aquesta és la lletra de la missa de difunts en cant gregorià, el Dies Irae, que és també cantada al Rèquiem de Mozart, per bé que amb una altra música i amb acompanyament instrumental. Algun il·luminat, o algun foteta, i en qualsevol cas un ignorant del Departament d’Educació ha escollit aquesta música i lletra com a fons musical de l’anunci amb el qual el conseller Josep González Cambray presumeix d’haver imposat l’avançament del curs.

Els anuncis, que es troben encara al web del Departament, banalitzen la tornada a l’escola. En el cas de Secundària, per exemple, es veu un parell d’adolescents mirant-se tendrament mentre se sent una veu en of que diu: «Quina emoció quan tornes a veure la persona que t’agrada després de tot l’estiu, i què bé poder-ho fer abans. Avançar el primer dia de classe és molt bo per molts motius: millora de l’aprenentatge, equitat social, conciliació familiar i transformació feminista. Però només per aquest (es refereix a veure aquell/a que t’agrada), ja val la pena. Fem-ho bé, fem-ho tot. Generalitat de Catalunya» L’anunci és patètic, presenta l’institut com una guarderia d’adolescents el principal objecte de la qual és la feliç trobada (felix coniunctio, hauríem de dir en llatí, per seguir amb la llengua del Dies Irae, encara que aleshores ens passaríem als Carmina Burana: Si puer cum puellula / moraretur in cellula / Felix coniunctio / amore succrescente, pari remedio / propulso procul tedio! – Si el nen, a l’habitació de la nena, amb ella s’uneix, l’amor s’inflama i el pudor s’esvaneix) entre dos joves estudiants. Els anuncis d’infantil i de primària són molt semblants i amb la mateixa música de fons, a càmera lenta uns nens surten al pati en el primer cas, i unes nenes s’abracen en el segon.

Queda clar, doncs, perquè val la pena anar a l’escola, segons el Departament. Ara, quant als altres motius, que l’anunci presenta com a secundaris al principal, només sembla clar el segon: la conciliació familiar. Segur que molts pares agraeixen que l’escola faci més dies de garatge de la canalla. Però l’aprenentatge no millora per comença tres o cinc dies abans al setembre, si més no, no pas tant com va empitjorar tenir canalla a classe a 34 graus durant el juny. El motiu més sorprenent és que l’avançament del calendari millora la «transformació feminista». Potser em caldrà tornar a l’escola per entendre-ho bé. Temo, però, que qui necessita més que jo saber llatí i també música, és el propi conseller i el seu equip. Això de «Fem-ho bé, fem-ho tot. Generalitat de Catalunya», els va molt gran.

Read Full Post »

LA DOCTA IGNORÀNCIA

La consciència de la ignorància és el principal motor del progrés. No cal ser Sòcrates per saber-ho. Les persones que s’esforcen per aprendre i que acaben trobant coses interessants, i sovint també útils, acostumen a ser aquelles que intenten descobrir coses que no sabien. De vegades penso que els educadors, en lloc d’exposar als nostres alumnes les antologies del que sabem els hauríem de fer més conscients del que encara queda per descobrir. Crec que va ser Descartes que va dir que bescanviaria de gust tot el que sabia (i no era pas poc) per la deumil·lèsima part del que ignorava. Crec que era un tracte molt avantatjós.  Així, crec que hauríem de fer-los preguntar-se què és el que ignoren; millor encara, fer-los adonar-se que moltes de les coses que creuen saber, en realitat les ignoren, fer-los parlar i reflexionar sobre l’estat de la seva ignorància i fer-los conscients que molt del que estem convençuts que és la veritat científica, en poc temps «sabrem» que estava equivocat. No parlo per «épater le bourgeois», sinó per dir el que hi ha: a començaments del segle XVII era una «veritat de sentit comú» que la Terra era el centre de l’univers i que tots els astres giraven al nostre voltant. Qui posava en dubte aquesta «veritat» era acusat d’eixelebrat, d’ignorant i de mancat de sentit comú. I bé, ja hem vist com acaba la cosa, de moment.

I fins aquí el meu programa per esperonar la curiositat i l’afany de descobrir la veritat. Temo que no tindrà gaire èxit perquè la ignorància de la qual he parlat és massa docta per als propòsits dels novíssims currículums acadèmics perpetrats per les autoritats educatives. El problema no és que els aprovats automàtics, la possibilitat de passar de curs i obtenir títols d’ESO i BTX amb assignatures suspeses tendeixi a convertir els estudiants en autèntics «graduats en ignorància», sinó que també els condemna a ser «suspesos en curiositat». Quina han de tenir quan el saber no té importància.

Els gossos borden sempre als desconeguts. De la mateixa manera moltes persones riuen, condemnen i fins i tot odien allò que desconeixen. Amb l’exabrupte em refereixo al fet que, com més va més, hi ha persones que, sense vergonya, exhibeixen la seva ignorància, però no una ignorància que vol saber, sinó una ignorància orgullosa. Temo que arribi un dia deixaríem de pensar per no ofendre els que mai no ho han fet.

Read Full Post »

ESCRIURE AMB ELS POLZES

Els joves d’ara, abans i tot que dominin la lletra de pal, ja escriuen amb els polzes. És el primer que aprenen; només cal veure quants pares, per mantenir entretinguda la canalla o simplement perquè no facin nosa, els deixen el mòbil amb algun joc. És el primer esglaó del que es consolidarà amb els diversos xats de les xarxes socials. Aquests mateixos nens, al teclat del portàtil escriuen només amb un dit de cada mà. La mecanografia ha passat a la història. I l’escriptura manual està a punt de fer-ho.

És cert que encara s’ensenya a escriure a mà a les escoles, però l’escriptura analògica té els dies comptats. A Finlàndia, per exemple, des de 2016 ja no ensenyen la lletra lligada sinó directament les lletres de pal o impremta des dels 7 anys, quan comença l’escolarització. I encara ho fan només perquè l’escriptura a mà ajuda a desenvolupar la psicomotricitat fina, molt útil per a tot tipus de tasques. Però ja donen per fet que l’important és aprendre a escriure als teclats. Així i tot, no ensenyen dactilografia: l’ús eficient dels deu dits en l’escriptura a màquina. Pensen que, vist que la tecnologia avança tan ràpid que el vell «saber escriure a màquina» pot esdevenir innecessari. No sé què en diran les persones que durant més d’un segle han s’han guanyat les garrofes gràcies a la seva bona i ràpida dactilografia.  

La imprenta mai no ha perjudicat la cal·ligrafia, però la introducció dels teclats a les aules escolars sí que ho està fent. Al principi eren una innovació, ara gairebé són obligats en alguns cursos en què es fan servir només els llibres electrònics, cosa que obliga a estudiar i a fer deures a les pantalles. Ara que la pantalla on es pot escriure cap en una butxaca, el complet abandonament de l’escriptura manual entre els joves és únicament qüestió de temps. Ben aviat saber escriure només servirà per a signar, i potser ni això, atès que ja existeix la signatura digital.  

Diguin-me nostàlgic anticipat, però encara recordo la ploma que em van regalar a la primera comunió, q   ue em va fer servei molts anys. Temo que un dia o altre les les coses «escrites a mà» tindran aquell aire de raresa que ara ja tenen les coses «fetes a mà», que es venen pel doble de preu de les altres, mecanitzades, fetes en cadena. I és clar, en un món on tot pot ser reproduït en sèrie, com el que existeix només en un disc dur, una memòria flash o la pantalla de l’ordinador, allò que està escrit sobre un paper és irrepetible, com una vertadera obra d’art.

Read Full Post »

APRENDRE A APROVAR

«Només aprovem per tenir un títol» va dir Marc Juárez al darrer acte de graduació de la Universitat de Lleida. Aquest graduat en enginyeria mecànica va sostenir que els estudiants només van aprovant per a tenir un títol i passar un filtre que els permeti accedir al món laboral. La finalitat no és altra que tenir un sou fix i vacances. Quant als màsters que tothom fa en acabar el grau, no es fan amb el propòsit d’aprendre més, car ja  han perdut la motivació per estudiar, sinó de tenir una millor posició laboral, això és, millor sou. Aquest resum del seu discurs d’aleshores sembla un conjunt de llocs comuns, amb un pessic d’amargor i una cullerada de realisme. El fibló més agut del discurs, però, fou una afirmació que mereix ser citada literalment: «El sistema no t’ensenya a relacionar conceptes ni a entendre el lligam entre les assignatures. Al final, aprens a ser espavilat per aprovar exàmens i tots sabem com». Se’n desprèn, és clar, una crítica al sistema educatiu universitari i alhora una crítica als mateixos estudiants. S’ensuma la incapacitat del sistema per fer veure la relació entre els continguts que es transmeten i la seva eventual aplicació i utilitat, i alhora es delata la manca d’esforç o interès dels estudiants per aprendre, de manera que només resta el seu interès per aprovar.

En el món «titolític» on vivim, tot plegat és gairebé inevitable. Només compten els títols, que són demanats com el tiquet d’entrada a la festa del treball, i si encara fos una festa, i no un funeral de feines malpagades! Com que España és el país amb més alumnes repetidors de l’OCDE (nou de cada 100 alumnes de l’ESO repeteixen curs a Espanya (8,7%), contra la mitjana dels països de l’Organització de Cooperació i de Desenvolupament Econòmics, que és del 1,9 %.), hem trobat la manera que no repeteixin tant i tinguem més titulats, a l’ESO, al BTX i a la Universitat. El sistema és regalar els títols o rebaixar el nivell d’exigència per obtenir-los.

La darrera atzagaiada en el món educatiu és la retirada definitiva de l’exigència del títol de B2 d’anglès per als graduats universitaris. La mesura fou aprovada el 2014, després ajornada i ara eliminada. Potser que ens ho fem mirar. En això com en moltes altres coses som la riota d’Europa.  

Read Full Post »

SENSE FI NO HI HA CAMÍ

«Caminante, no hay camino, se hace camino al andar». Aquests coneguts versos de Machado contenen una veritat parcial. El camí és caminar, cert, no és una cosa feta, sinó que es fa, i no té altra existència que l’acció del caminant. I tanmateix, bé cal que aquest sàpiga  cap on va, altrament no començaria la ruta. A Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, en una conversa entre un gat i Alícia, aquesta pregunta: «Cap on em puc dirigir des d’aquí?» El gat li respon: «Això depèn d’on vulguis anar.» Alícia replica: «Ah, això tant se me’n dóna.» I el gat contesta: «Doncs, aleshores és igual cap on et dirigeixis.» El gat té tota la raó del món. Si no tenim un objectiu, una fita, un destí, digueu-li com vulgueu, és igual la direcció que emprenguem: no anirem enlloc. I també és indiferent l’indret des del qual partim, ni que sigui a tocar d’un possible destí.

Tot plegat té molt a veure amb l’educació: els objectius són les metes de l’acció educativa. Són aquelles coses: coneixements, destreses, actituds, que esperem que els alumnes assoleixin acompanyats per nosaltres –els docents– i gràcies, naturalment, al seu propi esforç i perseverança. Però, ai, si bé tothom creu que les criatures han de ser educades, hi ha gran discrepància quant als objectius finals de l’educació. Per a uns, cal educar per a la vida. Educar és ensenyar a viure, però no qualsevol forma de vida, no la d’un delinqüent o d’un ignorant, en tot igual a una bèstia. Això significa que el «problema» de l’educació és essencialment ètic. Els que pensem així tenim la convicció que ensenyar és més que una feina car és, alhora, una tasca intel·lectual i una empresa moral.

Per a uns altres, l’objectiu de l’educació no és altre que proporcionar a uns un mitjà de vida i als altres una mà d’obra dotada de les «competències professionals» bàsiques que els permeti ‒i no cal més‒ rendir laboralment. Per a uns tercers, finalment, l’educació no és altre que un camp de batalla polític, on cal sembrar consignes per recol·lectar vots. No dic més, volgut lector. Vostè, que és una persona educada, formada i amb criteri propi, sabrà disculpar les meves simplificacions, i alhora em podrà dir quina o quines de les tres orientacions està prenent l’educació al nostre país.

Read Full Post »

EL TOT A 100 DE L’EDUCACIÓ

S’imagina que les rebaixes de temporada fossin permanents i no cícliques, com ara? Sí, que els preus dels descomptes de gener partissin dels preus de les rebaixes de juliol, i, d’aquesta manera, idealment tendissin a zero. Aquest és el somni del comprador compulsiu (producte humà del consumisme), que allò que vol adquirir, tant l’imprescindible com el superflu, baixi de preu periòdicament. Quin goig no faria, al cap d’uns anys, poder comprar sense haver de desprendre!

A l’Educació tradicional, les rebaixes es trobaven al setembre. Els alumnes que no havien fet res en tot el curs feien uns exàmens de recuperació amb un nivell d’exigència clarament inferior al de juny. Així, per poc que haguessin repassat el material de curs, podien passar «nets» al curs següent. Ara encara es fan repesques, però dins del curs, així els mals estudiants no han de treballar a l’estiu, pobrets. De fet, ara ja gairebé no han de treballar ni els bons ni els mals estudiants, car la idea és que aprovi tothom. Hom no s’imagina la pressió que exerceix el Departament d’Ensenyament perquè així sigui. El mateix val a dir del Ministerio corresponent.

Aquests dos anys excepcionals de pandèmia han servit d’anticipació normativa per al que es preparava: que els alumnes d’ESO i BTX obtinguin els títols corresponents sense haver aprovat totes les matèries. Ara sí que serà «excepcional» repetir curs, que és del que es tractava: així s’estalvia la sobre despesa que signifiquen els repetidors i, alhora, les xifres d’aprovats i eventualment titulats milloren significativament. Després passa, però, que només la meitat dels estudiants que volen ser mestres passen les proves  PAP (Proves d’Aptitud Personal) de nivell de llengua i cultura general perquè no saben escriure, tenen un escassíssim hàbit de lectura que els dificulta la comprensió de textos, no tenen cap mena de cultura general, etc. Ja veuen, un peix que es mossega la cua, a la desgana infinita dels estudiants s’hi ha de sumar la incompetència dels mestres (mals estudiants prèviament)… Com volem que el sistema educatiu funcioni bé, si no formem bé, primer els estudiants i després els que volen ser mestres?

Els sospitosos habituals del desastre són la baixíssima inversió educativa (ja se sap, no es poden tenir duros a quatre pessetes), la competència de les noves tecnologies i xarxes socials (si hom es passa el dia enganxat al mòbil, no hi ha temps per a res més), la desídia de molts pares, que només saben plantar fills però després no els reguen, i la degradació progressiva de la professió docent. Els mestres, malpagats i desacreditats, són obligats a fer de corretja de transmissió d’un sistema i d’unes metodologies «xupiguais» que només progressen retrocedint, com es veu pel rendiment mitjà dels que surten de les aules.

Read Full Post »

EL TRIOMF DE LA MEDIOCRITAT

«Entre poc i massa!» és una expressió que usava sovint ma padrina per recriminar als seus néts que, justament, havien «fet un gra massa» d’alguna cosa. En realitat la fórmula no era adequada per a l’ocasió perquè, entre el poc i el massa hi ha el mig, allò que els antics anomenaven la daurada mitjania. L’expressió llatina, antiquíssima, és «aurea mediocritas» i prové d’un vers d’Horaci que fa així: «Qui s’acontenta amb la mitjania, tan preciosa com l’or / no pateix intranquil les misèries d’un sostre que s’ensorra / ni viu a palaus esplèndids que provoquen enveja».** Vista així, la mitjania és una opció prudent, que evita els extrems. El poeta multiplica els exemples fent-nos veure que el vent fa trontollar els pins més drets, que les torres més altes tenen l’ensorrament més sorollós i que els llamps fulminen els cims de les muntanyes.

Durant molt de temps la noció de terme mig entre dos extrems ha fet fortuna. Si es tracta dels plaers de la taula o del llit, la moderació és vista com l’opció més assenyada, una administració correcta dels nostres desigs i passions, als quals donem una satisfacció «justa». Si es tracta de gastar diners, entre la gasiveria i la dilapidació, trobar el punt constitueix l’hàbit de despesa ideal. També en estètica la bellesa ha estat definida com una mena de simetria o proporció. Qui sap si la balança, que és el símbol de la justícia, no beu de la mateixa noció ‒aquí obligada‒ de terme mig.

Ara bé, «mitjania» o «terme mig», termes que tenen una connotació positiva, també poden ser vistos a través d’un concepte idèntic, el de «mediocritat», que fa pensar més aviat en una cosa de qualitat mitjana, regular; segons com, de poc mèrit i fins i tot tirant a dolenta. Així, podem dir que la mediocritat s’ha estès com taca d’oli, i és ja el paradigma de l’actualitat: són mediocres els estudiants que es donen per satisfets si obtenen un cinc, conscients que només saben la meitat del que cal, mediocres els individus que no aspiren al que mereixerien si s’esforcessin, mediocres els polítics que només lluiten per la supervivència, i mediocre el sistema que permet el triomf dels oportunistes. I mediocres som també els pares, els professors i els ciutadans, que som tan rucs que no exigim l’excel·lència i la decència, començant per nosaltres mateixos.

**Auream quisquis mediocritatem / diligit, tutus caret obsoleti / sordibus tecti, caret invidenda / sobrius aula. Horaci, Odes, II,10

Read Full Post »

A LA MERDA L’ÈTICA

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?

Read Full Post »

REBAIXES A L’EDUCACIÓ

«Tant estalviar en educació ens hem fet milionaris en ignorància». Sigui aquesta frase, que el genial Quino posa en boca de Mafalda, el meu humil homenatge al ninotaire que ens acaba d’abandonar. Mafalda va néixer el mateix any que jo, encara que no la van «batejar» oficialment fins un any més tard. Es pot dir que he crescut amb ella, gaudit amb ella i après amb ella. Ha mort Joaquín Salvador Lavado, però el seu personatge continuarà ensenyant els nens i els adults a pensar, mentre aquests encara sàpiguen llegir.

Del llegir i de l’escriure vull parlar avui. Com el lector ja sabrà, el Ministerio de Educación ha retirat el límit de suspensos per a poder passar de curs a la Primària, l’ESO i el Batxillerat. Amb independència del nombre de matèries aprovades, serà l’equip docent qui prengui la decisió. Aquesta anomalia ja va passar el curs anterior, però aleshores l’excepcionalitat del context: suspensió de l’activitat lectiva pel Covid-19, justificava regalar el curs o, si esqueia, el títol acadèmic, amb només dos trimestres cursats. Ara no hi ha excusa possible. Els estudiants sabran pràcticament des de començament de curs que no cal que s’esforcin perquè en qualsevol cas, els resultats acadèmics no seran determinants. Ho seran altres coses més etèries i inaprensibles però, això sí, perfectament homologades pedagògicament, com les «competències» i els «objectius», termes que el tan nostrat Josep Pla fulminaria amb el qualificatiu de «collonades».

Anomenen «flexibilitzar els criteris d’avaluació» el que, en molts casos, és aprovar per la cara, treure’s del damunt un estudiant molest i disruptiu i, en general, anorrear el valor de l’aprenentatge i de l’esforç. En quatre dies, els certificats acadèmics valdran tant com els d’assistència a revetlles o participació en concursos de bitlles, signats pels presidents de les comissions de festes locals. S’imaginen el títol de graduat, fins i tot de doctor, al costat del de membre del Club de petanca de Palautordera?

Després passarà, volgut lector, que quan vostè agafi el Covid-19, es trobarà un metge a qui van regalar la matèria d’Anatomia Patològica; i quan dugui el cotxe al taller, un mecànic que pensarà que una clau anglesa és una presa de judo. No em diguin que no he avisat.

Read Full Post »