«Tant estalviar en educació ens hem fet milionaris en ignorància». Sigui aquesta frase, que el genial Quino posa en boca de Mafalda, el meu humil homenatge al ninotaire que ens acaba d’abandonar. Mafalda va néixer el mateix any que jo, encara que no la van «batejar» oficialment fins un any més tard. Es pot dir que he crescut amb ella, gaudit amb ella i après amb ella. Ha mort Joaquín Salvador Lavado, però el seu personatge continuarà ensenyant els nens i els adults a pensar, mentre aquests encara sàpiguen llegir.
Del llegir i de l’escriure vull parlar avui. Com el lector ja sabrà, el Ministerio de Educación ha retirat el límit de suspensos per a poder passar de curs a la Primària, l’ESO i el Batxillerat. Amb independència del nombre de matèries aprovades, serà l’equip docent qui prengui la decisió. Aquesta anomalia ja va passar el curs anterior, però aleshores l’excepcionalitat del context: suspensió de l’activitat lectiva pel Covid-19, justificava regalar el curs o, si esqueia, el títol acadèmic, amb només dos trimestres cursats. Ara no hi ha excusa possible. Els estudiants sabran pràcticament des de començament de curs que no cal que s’esforcin perquè en qualsevol cas, els resultats acadèmics no seran determinants. Ho seran altres coses més etèries i inaprensibles però, això sí, perfectament homologades pedagògicament, com les «competències» i els «objectius», termes que el tan nostrat Josep Pla fulminaria amb el qualificatiu de «collonades».
Anomenen «flexibilitzar els criteris d’avaluació» el que, en molts casos, és aprovar per la cara, treure’s del damunt un estudiant molest i disruptiu i, en general, anorrear el valor de l’aprenentatge i de l’esforç. En quatre dies, els certificats acadèmics valdran tant com els d’assistència a revetlles o participació en concursos de bitlles, signats pels presidents de les comissions de festes locals. S’imaginen el títol de graduat, fins i tot de doctor, al costat del de membre del Club de petanca de Palautordera?
Després passarà, volgut lector, que quan vostè agafi el Covid-19, es trobarà un metge a qui van regalar la matèria d’Anatomia Patològica; i quan dugui el cotxe al taller, un mecànic que pensarà que una clau anglesa és una presa de judo. No em diguin que no he avisat.
La vida de les plantes és un fenomen miraculós. S’ha preguntat mai el lector com és que creixen i donen fruits mentre que, aparentment, només cal regar-les? S’adona de la meravella que és menjar-se una maduixa que ha crescut pràcticament del no-res ‒ara penso en una maduixa que va créixer en un humil test del balcó de casa‒. Gràcies a químics orgànics com Justus vol Liebig (1803-1873) sabem que les plantes s’alimenten de nitrogen, fòsfor, potassi i altres elements que es troben a la terra en diverses proporcions. Liebig va promoure la idea que la química podia revolucionar l’agricultura, augmentar els rendiments de les collites i reduir els costos de producció*. Mogut per aquest propòsit va descriure un principi que es coneix amb el nom de la «Llei del mínim» o «Llei dels factors limitants» o, simplement, «Llei de Liebig». Diu que «La disponibilitat del nutrient més abundant en el sòl és tan disponible com la disponibilitat del nutrient menys abundant en el sòl». L’aforisme és complex en aparença, però en realitat molt fàcil, només vol dir que el creixement de la planta no està determinat pel total de recursos disponibles sinó pel recurs més escàs disponible. 
Fa uns dies un amic em va enviar un acudit religiós que circula per les xarxes. L’acudit comença dient que el text que segueix, i que tradueixo del castellà, es va trobar enganxat a un tauler d’anuncis parroquial, a la porta d’una església. Diu així: «Quan entris en aquesta església és possible que escoltis la crida de Déu (en castellà queda millor, perquè el terme és “llamada”). Però es poc probable que et truqui al mòbil. Gràcies per apagar el teu telèfon. Si vols parlar amb Déu, busca un racó tranquil i conversa amb ell. I si vols veure’l directament, envia-li un whatsap mentre condueixes.» 
