«Caminante, no hay camino, se hace camino al andar». Aquests coneguts versos de Machado contenen una veritat parcial. El camí és caminar, cert, no és una cosa feta, sinó que es fa, i no té altra existència que l’acció del caminant. I tanmateix, bé cal que aquest sàpiga cap on va, altrament no començaria la ruta. A Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, en una conversa entre un gat i Alícia, aquesta pregunta: «Cap on em puc dirigir des d’aquí?» El gat li respon: «Això depèn d’on vulguis anar.» Alícia replica: «Ah, això tant se me’n dóna.» I el gat contesta: «Doncs, aleshores és igual cap on et dirigeixis.» El gat té tota la raó del món. Si no tenim un objectiu, una fita, un destí, digueu-li com vulgueu, és igual la direcció que emprenguem: no anirem enlloc. I també és indiferent l’indret des del qual partim, ni que sigui a tocar d’un possible destí.
Tot plegat té molt a veure amb l’educació: els objectius són les metes de l’acció educativa. Són aquelles coses: coneixements, destreses, actituds, que esperem que els alumnes assoleixin acompanyats per nosaltres –els docents– i gràcies, naturalment, al seu propi esforç i perseverança. Però, ai, si bé tothom creu que les criatures han de ser educades, hi ha gran discrepància quant als objectius finals de l’educació. Per a uns, cal educar per a la vida. Educar és ensenyar a viure, però no qualsevol forma de vida, no la d’un delinqüent o d’un ignorant, en tot igual a una bèstia. Això significa que el «problema» de l’educació és essencialment ètic. Els que pensem així tenim la convicció que ensenyar és més que una feina car és, alhora, una tasca intel·lectual i una empresa moral.
Per a uns altres, l’objectiu de l’educació no és altre que proporcionar a uns un mitjà de vida i als altres una mà d’obra dotada de les «competències professionals» bàsiques que els permeti ‒i no cal més‒ rendir laboralment. Per a uns tercers, finalment, l’educació no és altre que un camp de batalla polític, on cal sembrar consignes per recol·lectar vots. No dic més, volgut lector. Vostè, que és una persona educada, formada i amb criteri propi, sabrà disculpar les meves simplificacions, i alhora em podrà dir quina o quines de les tres orientacions està prenent l’educació al nostre país.
La vida de les plantes és un fenomen miraculós. S’ha preguntat mai el lector com és que creixen i donen fruits mentre que, aparentment, només cal regar-les? S’adona de la meravella que és menjar-se una maduixa que ha crescut pràcticament del no-res ‒ara penso en una maduixa que va créixer en un humil test del balcó de casa‒. Gràcies a químics orgànics com Justus vol Liebig (1803-1873) sabem que les plantes s’alimenten de nitrogen, fòsfor, potassi i altres elements que es troben a la terra en diverses proporcions. Liebig va promoure la idea que la química podia revolucionar l’agricultura, augmentar els rendiments de les collites i reduir els costos de producció*. Mogut per aquest propòsit va descriure un principi que es coneix amb el nom de la «Llei del mínim» o «Llei dels factors limitants» o, simplement, «Llei de Liebig». Diu que «La disponibilitat del nutrient més abundant en el sòl és tan disponible com la disponibilitat del nutrient menys abundant en el sòl». L’aforisme és complex en aparença, però en realitat molt fàcil, només vol dir que el creixement de la planta no està determinat pel total de recursos disponibles sinó pel recurs més escàs disponible. 
Fa uns dies un amic em va enviar un acudit religiós que circula per les xarxes. L’acudit comença dient que el text que segueix, i que tradueixo del castellà, es va trobar enganxat a un tauler d’anuncis parroquial, a la porta d’una església. Diu així: «Quan entris en aquesta església és possible que escoltis la crida de Déu (en castellà queda millor, perquè el terme és “llamada”). Però es poc probable que et truqui al mòbil. Gràcies per apagar el teu telèfon. Si vols parlar amb Déu, busca un racó tranquil i conversa amb ell. I si vols veure’l directament, envia-li un whatsap mentre condueixes.» 
