Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘CONTAMINACIÓ.’ Category

«Las cloacas no generan mierda, la limpian» Aquesta frase amb pretensions d’aforisme la va dir, en una entrevista, José Manuel Villarejo, el manetes, espieta i esbirro per a tot de l’Estat espanyol. «He tenido el honor de trabajar para mi país», diu a la mateixa entrevista, el 4 de març de 2021. No crec que faci falta afegir gran cosa a la caracterització d’un personatge que es defineix tot sol. I aquesta és la seva virtut: la manca d’hipocresia. La mateixa que tingué, només per un moment, l’expresident Felipe González, quan va dir allò que «El estado de derecho se defiende también desde las alcantarillas». Dues «grans» frases que tenen l’estranya virtut de parlar clar i ser, alhora paradoxals i metafòriques. En un cert sentit diuen el mateix, i en un altre diuen el contrari. Alhora, per acabar, els seus autors ‒que no rebran el Nobel de literatura per l’esforç‒ estan absolutament convençuts del que diuen i orgullosos del que les frases impliquen. Les clavegueres, si traduïm el que diu Villarejo, no fan augmentar la delinqüència, la il·legalitat, el desgavell o la corrupció de l’estat o dels seus ciutadans, al contrari, són el recurs per aconseguir eliminar aquests vicis. La contradicció interna de la frase rau en el fet que el concepte «cloaca» l’usa metafòricament, i amb ple coneixement, per referir-se a les accions «brutes» i il·legals que realitzen els esbirros de l’estat per defensar la seva integritat, els interessos econòmics dels que remenen les cireres des de l’ombra o les afeccions gonadals del seu rei.

Com es veu, González diu el mateix que Villarejo: mateixos objectius i mateixos mètodes. La diferència és que González menciona l’estat de dret, teòricament fundat en la llei i servidor de la justícia. Aquí és on rau la paradoxa, quan admet la idea que és possible servir a la justícia amb mitjans injustos, idea que també contradiu la frase de Villarejo, i ens fa adonar que ben poca cosa es pot netejar amb un riu de matèria fecal. Francament, ja em diran il·lús i que no he llegit Maquiavel, però no veig pas com es pot servir a la veritat dient mentides (cap d’elles pietosa), a la pau cometent assassinats, a la democràcia atonyinant votants i a la justícia cometent tota mena d’iniquitats i prevaricacions.  

Read Full Post »

A Madrid un jutge ha tombat l’ordre que prohibia fumar pel carrer sense respectar la distància de seguretat perquè aquesta afectava «drets fonamentals». Haurem d’entendre, és clar, que és més fonamental el dret a fumar ‒empudegant els altres a banda de posar-los en perill de ser infectats de Covid per part del fumador‒ que el dret, posem per cas, al treball, a tenir una vivenda digna, etc. Ja em conec l’argument, la llibertat del ciutadà ‒en abstracte‒ és el bé més preuat i cal protegir-lo a qualsevol preu, ni que sigui a costa d’atemptar contra altres drets, tan fonamentals com aquest, que hom negligeix sense parar-hi esment.

PROHIBICIONS ABSURDES
EL MAFIÓS FUMANT

Sota quines circumstàncies i per quines raons l’Estat té dret, i fins i tot obligació, de restringir la llibertat dels ciutadans? La resposta és senzilla: quan determinats usos de la llibertat posen en perill, posem per cas, la vida, la salut, la dignitat o la propietat dels altres ciutadans. És ben fàcil d’entendre, oi? És clar que tinc dret a beure alcohol, i fins i tot a intoxicar-me fins a posar en perill la meva vida, però de cap de les maneres tinc dret ‒ah, la llibertat‒ de posar-me a conduir un vehicle tot seguit. Té dret, l’Estat, a prohibir-m’ho, a impedir-m’ho, fins i tot amb l’ús de la força, a multar-me, a retirar-me el permís de conducció i a privar-me del vehicle? És evident que sí. Hi ha altres vides, en nombre indefinit, que cal protegir contra el meu particularíssim ús de la llibertat.

LA QUADRATURA DEL CERCLE

Qui es queixa i/o negligeix les restriccions, estrictament prudencials, de la pandèmia? Només els individus absolutament egoistes, que  no senten cap respecte per les altres persones. No cal tenir ànima de policia, espieta o vigilant de carrer per adonar-se que molts individus són absolutament indiferents als altres. No parlo només de tothom que va pel carrer sense protecció, també d’alguns cambrers que surten a la terrassa a demanar i servir les begudes però que les preparen sense mascareta i sense rentar-se les mans; també dels que, sospitant o sabent que estan infectats, segueixen fent vida normal ‒el SEGRE d’ahir informava que a la Seu hi ha confinament per a 430 persones sota control policial‒. En fi, tota l’evidència apunta al fet que si no espavilem, no ens en sortirem pas.

Read Full Post »

Que hom no recorda Santa Bàrbara fins que no trona és una veritat com un temple, d’aquelles que la saviesa popular concreta en una metàfora feliç. La pandèmia del Covid-19 ha tingut efectes diversos. Ha estat com una ventada que ha posat al descobert l’ossamenta raquítica de l’estat del benestar. De sobte hem sigut conscients de l’extraordinària manca de previsió de l’Estat en qüestions de salut pública i hem assistit, i alhora hem estat víctimes, d’un conjunt accelerat de decisions improvisades, contradictòries i contraproduents. I fa basarda adonar-se que no s’estan prenent les mesures que permetin evitar els efectes d’un rebrot generalitzat de la infecció.

S’ha dit que, igual com el canvi climàtic, certes malalties són efecte de la nostra manera d’explotar el planeta, esgotant-ne els recursos i contaminant-lo; i pressionant la biosfera, de manera que aquesta ens transfereix determinades infeccions.  Cada cop hi ha més persones que saben ‒no que simplement creuen‒ que si no canviem el nostre sistema de vida tindrem problemes seriosos. És per això que l’ecologisme ha rebut un impuls amb la pandèmia. Els polítics són conscients que han de liderar i promoure els canvis necessaris abans no sigui massa tard i alhora han comprès que el canvi de mentalitat de la ciutadania fa inviable una política «inconscient» ecològicament parlant. Així, moltes ciutats, aprofitant la disminució de la circulació durant el confinament, han pres decisions valentes i de llarg recorregut quant a mobilitat.

L’Annex I al «Pacte d’Entesa per al Canvi Honest, Valent i Emprenedor a la ciutat de Lleida» és resultat del pacte de govern municipal de la ciutat per aquesta legislatura. Diu coses molt interessants quant a mobilitat, com que «cal aconseguir un gir radical i assolir una opció en mobilitat òptima, cohesionadora i segura.» I s’adhereix explícitament al «principi de jerarquia envers la mobilitat: 1r anar a peu, 2n en bici, 3r en transport públic i 4rt en cotxe compartit», proposant accions concretes. Ho celebro tant com desitjo que es duguin a terme. Estic segur que si la Paeria proporciona a Santa Bàrbara una bici (els peus ja els té, per caminar) i, a més li posa una xarxa de carrils completa i segura, no l’haurem de sentir tronar.

Read Full Post »

abocador ribaroja MAPA 2Vostè voldria un abocador de residus industrials a la porta de casa? Segur que la resposta és un NO rotund, imagini quina és la dels habitants d’Almatret, Maials i Llardecans, que el tindran a tocar, de fet molt més a tocar que el municipi on s’ubicarà «oficialment», que és el de Riba-Roja d’Ebre. Ja se sap, la merda ‒i més si no és pròpia‒ ben lluny de casa, millor si pot ser davant de la porta del veí. (més…)

Read Full Post »