Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘religió’

L’anunci del Pla Pilot per a l’ensenyament a les escoles i instituts de la Religió Islàmica ha aixecat una polseguera considerable. Els que sempre ens hem oposat al fet que el sistema educatiu inclogui la religió, qualsevol religió, al currículum avaluable, hem trobat una nova ocasió per dir que aquesta no és una matèria educativa sinó doctrinal o confessional, responsabilitat dels pares o tutors, i que ha de ser transmesa a les esglésies, mesquites, sinagogues, per dir alguns dels temples més coneguts. Altres s’hi ha oposat per motius purament xenòfobs o directament racistes, car associen l’Islam amb determinades ètnies o procedències. Sembla que només se n’alegren els possibles usuaris i la Comissió Islàmica d’España, que podrà designar els perfils oportuns del professorat; ep, que ara ja ho fa, al seu torn, la Conferència Episcopal. També deu estar content el conseller del ram. Deu pensar, innocent, que tot plegat fa progre.

Ara, qualsevol  escarafall és inútil i superflu. Que la religió, en aquest cas, catòlica, s’ensenyi a les escoles no és cap novetat. Hi ha un conveni amb un estat estranger que ho fa possible, i la despesa, a més, és a càrrec de l’Estat, presumptament aconfessional. El problema no és, doncs, si s’afegeix una nova religió com a objecte d’adoctrinament, perquè d’això es tracta, oi, de doctrina. No, el problema és de permetre que el sistema educatiu d’un país suposadament democràtic i teològicament neutre, s’immisceixi en el proselitisme i les eternes disputes ‒hores d’ara, civilitzades i no sagnants‒ entre grups organitzats que s’atribueixen, cadascun d’ells, l’exclusiva del favor o l’amor de Déu (cadascun el seu, és clar) i el coneixement dels camins que condueixen a la vertadera felicitat, present o futura.

No és cert que els practicants del judaisme siguin els únics que creuen que són «el poble escollit per Déu», o el més beneït, o, en definitiva, el millor. Tots creuen això de la seva particular opció. I aquí està el problema. Com canalla malcriada que reclama l’atenció dels seus pares, cada confessió exigeix per a sí l’exclusiva de la veritat teològica i de l’amor de Déu, del seu, és clar, l’únic i vertader.  En fi, com acostuma a dir-se, amb no poca ironia, que cadascú vagi cap a casa seva, i Déu sigui a la de tots.

Read Full Post »

DÉU I ADAM C.SIXTINADéu no és altra cosa que el reflex especular dels homes que hi creuen i/o se l’inventen. És fàcil reconèixer aquesta veritat analitzant, ni que sigui superficialment, les religions de l’antiguitat. A un observador mancat de prejudicis, li resulta evident que els antics, adorant els seus déus, s’adoraven a si mateixos. Els déus eren com els humans, només que immorals i totpoderosos, però amb les mateixes virtuts i defectes que els seus creadors. Veiem Zeus, déu del llamp i del tro, luxuriós i venjatiu. Afrodita, del nom  de la qual deriva el terme AFRODITA 2«afrodisíac» era deessa de la còpula, i es captenia com una barjaula nimfòmana que s’allitava amb tothom. Ares, déu de la guerra, no vivia sinó per a la violència i la guerra. Dionís, sempre donat a la gresca i a la beguda (no debades els grecs celebraven, en el seu honor, les festes de la verema). D’aquesta mínima mostra podem deduir, sense dificultat, que als grecs els anava el sexe, els encantava la farra i el mam i eren força donats a la baralla. En això no eren pas molt diferents dels altres pobles de l’antiguitat, ni de nosaltres mateixos, posem per cas, però la seva religió manifestava de forma més transparent la seva manera de ser que no pas ara. (més…)

Read Full Post »

SantWertLectura de l’Evangeli segons Sant Mariano: «Germans en Crist –digué Sant Wert–, els sepulcres blanquejats us han dit que la llengua vehicular de la fe era la catalana, però Jo us dic que si mai us parlen en aquesta llengua digueu: ‘Abominació’ i respongueu amb la Vertadera, perquè només amb aquesta Déu us escoltarà. Aquesta raça d’escurçons que són els laïcistes us han dit que l’Educació per la Ciutadania era el camí, però jo us dic que aquesta només és la ruta de la perdició, del plor i del cruixir de dents. No hi ha altre camí que el de la fe vertadera. I si els nens, aviciats a la moral laica que prediquen els corromputs, s’aparten de la veritat, digueu-los que vinguin a mi, perquè el regne dels cels està promès a tots aquells que s’aparten de l’error. I mentre això deia nostre Sant Wert, tots els deixebles s’arraulien al seu costat, i amb rostre inefable repetien, com una lletania: “Lloat sigui el Senyor, que tals coses ens ensenya”. (més…)

Read Full Post »

estocadaRecorden quan Guardiola se’n va anar? Molts es feien creus que deixés el Barça després d’haver guanyat tants títols; estimat per tots i respectat pels seus adversaris. Altres, en canvi, van comprendre de seguida que Guardiola encertava plenament el moment d’anar-se’n.
L’autor d’aquella cèlebre sentencia: «Lo bueno, si breve, dos veces bueno», Baltasar Gracián, en va escriure una altra de millor encara al seu llibre Oráculo Manual y Arte de Prudencia: «Es una màxima de los prudentes dejar las cosas antes que éstas los dejen. (més…)

Read Full Post »

Camino, no el llibre homònim del fundador de l’Opus, sinó un dels seus lacais, també anomenat així, bisbe portantveu de la CEE, ha afirmat una cosa curiosa. Ha dit que la cultura homosexual és una cultura de la mort. Quina associació més sorprenent! Entenc que li desagradi que els homosexuals no ordenats es puguin casar –l’enveja sempre és mala consellera– perquè trenca la idea oficial que l’església té del matrimoni, nascuda del conte de fades aquell del Gènesi sobre el “creixeu i multipliqueu-vos”, tan invitador al fornici… Però no veig què té a veure allò que ells anomenen “ideologia de gènere” amb la mort. (més…)

Read Full Post »

L’article que segueix tracta dels límits del poder de la societat democràtica sobre els individus que la componen. De rerafons hi ha la pretensió de certs partits de reprimir o prohibir determinades manifestacions religioses o culturals que no són pròpies de la nostra particular cultura. Com sempre prohibir abans que educar i segregar abans que integrar.

Totes les societats tenen lleis i regles, les quals permeten unes coses i en prohibeixen unes altres. I també tenen institucions que vetllen perquè aquestes regles, que són iguals per a tots, es compleixin. I encara, totes les societats disposen d’un sistema de sancions que eventualment apliquen als individus que no es captenen de manera correcta. Tothom, o gairebé, està d’acord en l’existència de normes, encara que el seu compliment limiti la nostra llibertat: sense elles no es pot viure en pau. I tanmateix, fins on poden arribar aquestes normes? Quins límits té la societat a l’hora de controlar la conducta dels individus que la componen?
En la meva opinió hi ha un límit, i és prou clar: penso que l’únic propòsit pel qual hom pot exercir legítimament el poder sobre qualsevol membre de la comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és impedir un dany objectiu a altres persones. Dit d’una altra manera, tothom té dret a viure, a fer, a dir, a vestir com li plagui mentre aquesta conducta no afecti la seguretat, la vida o la llibertat d’altres persones. Notin que no dic pas «que no afectin l’opinió d’altres persones». Viure en una societat democràtica moderna com la nostra implica conviure amb costums i comportaments que hom desaprova, que fins i tot poden desagradar profundament. Però això mateix també forma part de les regles del joc: és la llibertat, la llibertat de pensar, viure, vestir i dir el que ens plagui, recorden? És que vostè estaria disposat a acceptar, en nom d’uns criteris aliens, ordres concretes sobre com ha de pensar, les opinions polítiques o les creences religioses que ha de tenir, la roba que ha de dur en públic, i la marca de cervesa que ha de consumir?
«Però és que hi ha persones que tenen creences equivocades… hi ha persones que tenen capteniments autodestructius, altres vesteixen d’una manera degradant…» Als que s’expressen així només cal fer-los veure que no diuen altra cosa que: «Jo tinc unes creences molt diferents, em repugna la manera com viuen i es comporten, ofèn la meva vista la manera com vesteixen…». I potser aleshores s’adonaran que sobre opinions no hi ha res escrit. I que les opinions –i conductes, ni que siguin majoritàries, ni que siguin «certes», cosa que pensem sempre quan són les nostres, no poden imposar-se als que no les comparteixen. I que no hi ha ningú pitjor que aquell que, sentint-se ferit en les seves opinions, s’atreveix a prohibir la manifestació de les dels altres i fins i tot, de vegades, a ferir de veritat els cossos dels seus ofensors.

Read Full Post »