Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Seguretat’ Category

TALONS ELEGANTS‒Miri, si no es posa talons, la fotrem fora.

‒On ho diu, que he de dur talons de set centímetres o més? No hi posava pas, al contracte.

‒No cal, la política de vestuari la marca l’empresa, ho diu la llei.

‒Doncs miri, no me’ls penso posar, em fan mal i no m’agraden.

El cap de personal va somriure, displicent. I l’empresa va despatxar la treballadora Nicola Thorp. No és pas una història inventada, i la conversa, per bé que estrafeta, correspon al testimoni de la protagonista. Això li va passar l’any 2015. Però ella no es va conformar. Va promoure una recollida de signatures que ha obligat el Parlament anglès a debatre el tema.

A Anglaterra, com també a España, els codis de vestuari són regulats per les empreses, TALONS DOLORperò en la seva lletra van, sovint, molt més enllà d’especificacions sobre la imatge de l’empresa (vestir uniforme, anar arreglat, no dur tenyits llampants o anar carregats de ferralla a les orelles, nassos o llavis), sobre la higiene (granotes o bates) o sobre la protecció (roba ignífuga, armilles antibales). No, hi ha empreses que exigeixen que les dones es posin faldilla, que portin mitges no opaques, que al seu cabell, si és tenyit, no se li vegin les arrels o que regularment s’apliquin maquillatge al rostre. I moltes dones no tenen més remei que passar per l’adreçador; els hi va la feina.

Per al debat, el Parlament britànic ha demanat un informe al seu Col·legi de Podòlegs. L’informe, molt professional, és contundent. Diu que no es pot obligar a dur talons com a part de l’uniforme perquè hi ha una sòlida evidència clínica dels efectes incapacitants que té el fet de dur talons alts prolongadament. I s’especifica: pertorbació de la biomecànica del caminar, alteracions de columna, fascitis plantars, ruptura d’astràgal…

TALO CALAVERASi hom vol presumir, ha de patir, diuen. Però això només vol dir que si et poses talons per lluir és assumpte teu. Una altra cosa és que t’obliguin a dur-los vuit hores al dia en una feina que exigeix estar dret. Aleshores és una qüestió de salut laboral, i alguna cosa més: discriminació. Als homes no ens obliguen pas a vestir coses que provoquen incomoditat o dolor. Discriminació arreu, vegin quantes dones són en llocs directius. Els volem fer dur talons però mai no els donem els galons.

Read Full Post »

Els botxins, executors de les penes de tortura i mort medievals i modernes, tenien molt mala fama. Eren personatges temuts i alhora menyspreats. Havien de viure fora de les ciutats, ningú no hi volia tenir relació, els seus fills no eren acceptats a les escoles, a les fleques el seu pa era guardat cap per avall de manera que ningú no el toqués… Aquesta notorietat negativa dels botxins encara dura en l’actualitat, allà on encara hi ha persones que es dediquen a aquesta professió, que no és altra que la d’assassins llogats a compte de l’estat. (més…)

Read Full Post »

L’article que segueix tracta dels límits del poder de la societat democràtica sobre els individus que la componen. De rerafons hi ha la pretensió de certs partits de reprimir o prohibir determinades manifestacions religioses o culturals que no són pròpies de la nostra particular cultura. Com sempre prohibir abans que educar i segregar abans que integrar.

Totes les societats tenen lleis i regles, les quals permeten unes coses i en prohibeixen unes altres. I també tenen institucions que vetllen perquè aquestes regles, que són iguals per a tots, es compleixin. I encara, totes les societats disposen d’un sistema de sancions que eventualment apliquen als individus que no es captenen de manera correcta. Tothom, o gairebé, està d’acord en l’existència de normes, encara que el seu compliment limiti la nostra llibertat: sense elles no es pot viure en pau. I tanmateix, fins on poden arribar aquestes normes? Quins límits té la societat a l’hora de controlar la conducta dels individus que la componen?
En la meva opinió hi ha un límit, i és prou clar: penso que l’únic propòsit pel qual hom pot exercir legítimament el poder sobre qualsevol membre de la comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és impedir un dany objectiu a altres persones. Dit d’una altra manera, tothom té dret a viure, a fer, a dir, a vestir com li plagui mentre aquesta conducta no afecti la seguretat, la vida o la llibertat d’altres persones. Notin que no dic pas «que no afectin l’opinió d’altres persones». Viure en una societat democràtica moderna com la nostra implica conviure amb costums i comportaments que hom desaprova, que fins i tot poden desagradar profundament. Però això mateix també forma part de les regles del joc: és la llibertat, la llibertat de pensar, viure, vestir i dir el que ens plagui, recorden? És que vostè estaria disposat a acceptar, en nom d’uns criteris aliens, ordres concretes sobre com ha de pensar, les opinions polítiques o les creences religioses que ha de tenir, la roba que ha de dur en públic, i la marca de cervesa que ha de consumir?
«Però és que hi ha persones que tenen creences equivocades… hi ha persones que tenen capteniments autodestructius, altres vesteixen d’una manera degradant…» Als que s’expressen així només cal fer-los veure que no diuen altra cosa que: «Jo tinc unes creences molt diferents, em repugna la manera com viuen i es comporten, ofèn la meva vista la manera com vesteixen…». I potser aleshores s’adonaran que sobre opinions no hi ha res escrit. I que les opinions –i conductes, ni que siguin majoritàries, ni que siguin «certes», cosa que pensem sempre quan són les nostres, no poden imposar-se als que no les comparteixen. I que no hi ha ningú pitjor que aquell que, sentint-se ferit en les seves opinions, s’atreveix a prohibir la manifestació de les dels altres i fins i tot, de vegades, a ferir de veritat els cossos dels seus ofensors.

Read Full Post »