Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibertat’

Declaració Independència EUAA la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, escrita per Jefferson, hi posa que «tots els homes són creats iguals, i estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables, entre els quals es compten el dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat». Amb aquest enunciat, d’inspiració filosòfica, l’Estat assumia implícitament l’obligació de garantir aquests drets als seus ciutadans. Els francesos, que poc després van fer la seva pròpia revolució, no es van atrevir a prometre tant. Amb la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat en van tenir prou, per bé que aviat es van oblidar de les dues darreres. (més…)

Read Full Post »

Imatge«The Big Brother is whatching you». La ciutat on es desenvolupa l’acció de la novel·la 1984, de George Orwell, és plena de pòsters i rètols amb el titular que encapçala doblement aquest article. El Gran Germà és el dictador d’Euràsia, un dels tres estats totalitaris que es reparteixen el món d’aquesta ficció literària. El control estatal de les accions dels ciutadans s’estén a les seves vides privades: a cada llar hi ha una telepantalla, que alhora és televisió per mirar i càmera que mira. (més…)

Read Full Post »

Quino era un d’aquells dibuixants que articulaven paraules sonores i eloqüents amb els seus traços. Els diàlegs, succints i lacònics dels seus personatges, fan reflexionar, i molt, sobre el racisme i la xenofòbia desfermades els darrers dies, a Lleida i arreu. I també sobre la dificultat que hom experimenta a reconèixer a altres els mateixos drets i llibertats que a un mateix.

Read Full Post »

És una veritat establerta que les persones formem les nostres opinions, creences i conducta a partir del que pensen i fan els que tenim a la vora. Els nens que es crien en una societat de caníbals esdevenen caníbals sense problema i tenen l’antropofàgia per la cosa més normal i correcta del món. Tant és així que fins i tot en el cas que siguin coneixedors d’altres pràctiques alimentàries, i per bé que hom els «demostri» que la seva és horrorosa i inhumana, ells no ho acaben de veure mai. El mateix s’esdevé, és clar, amb les nostres idees socials, religioses i polítiques, que somatitzem com a «normals» perquè són les nostres.

Des de la infància hom ens educa en la conformitat. Les opinions comunament acceptades constitueixen la regla moral, el model estètic i la veritat científica. Allò que anomenem «sa sentit comú» no és més que el conjunt de «fets» acceptats i reconeguts per una època. Les persones som contínuament encoratjades a donar per bona la regla de la majoria en tots els aspectes de la vida i tots tenen experiències vicàries a partir del càstig social que pateixen els disconformes. Tenir «opinions estranyes» o diferents del comú és una cosa mal vista. La raresa es paga amb la impopularitat, el menyspreu i fins i tot l’odi dels altres. La singularitat i la diferència, en un altre context, són anomenades «error» i «mentida». Pensem per un moment què hagués passat si, abans de Copèrnic, algú hagués dit que la Terra donava tombs al voltant del Sol. Hagués estat tractat d’eixelebrat i mancat de sentit comú. La pressió del grup −i com va passar després amb Galileu, l’amenaça i la coacció− reduïren al silenci a tothom que pensava pel seu compte. Tan difícil era –i és− dir la veritat quan la majoria creu que és una mentida.

Fa seixanta anys, Solomon Asch va fer un experiment psicològic sobre la pressió del grup. Es tractava d’una prova de visió on calia distingir línies de diferent longitud. L’experimentador es posava d’acord amb els subjectes, de manera que aquests donessin idèntica resposta: totes les línies eren idèntiques. Però hi havia un estudiant que hom havia deixat al marge i que havia de donar la seva resposta després que ho haguessin fet tots els altres. Evidentment l’objectiu real de l’experiment era estudiar la reacció de l’estudiant davant d’una opinió majoritària contrària a la seva. L’experiment posava de relleu que, malgrat que les línies eren clarament diferents, almenys un 33% dels estudiants dubtava de la seva pròpia agudesa visual i tendia a conformar-se amb l’opinió del grup. Quan no hi havia unanimitat completa en el grup de còmplices, aleshores l’índex de conformisme forçat disminuïa, i quan no hi havia cap mena de pressió grupal, el subjecte de l’experiment no tenia cap problema a donar la resposta correcta.

Les conclusions de l’experiment d’Asch són reveladores i alhora inquietants. Fan adonar del perill que la pressió del grup social, sovint invisible i intangible, ens fa ser, no solament acrítics sinó conformistes i sovint consentidors. I el perill no rau tant en el fet que l’harmonia social no sigui possible si tothom canta la mateixa nota, com en el fet que determinats errors i barbaritats passin per veritat i justícia només perquè són universalment acceptats i ningú no s’atreveix a denunciar-los.

Read Full Post »

L’article que segueix tracta dels límits del poder de la societat democràtica sobre els individus que la componen. De rerafons hi ha la pretensió de certs partits de reprimir o prohibir determinades manifestacions religioses o culturals que no són pròpies de la nostra particular cultura. Com sempre prohibir abans que educar i segregar abans que integrar.

Totes les societats tenen lleis i regles, les quals permeten unes coses i en prohibeixen unes altres. I també tenen institucions que vetllen perquè aquestes regles, que són iguals per a tots, es compleixin. I encara, totes les societats disposen d’un sistema de sancions que eventualment apliquen als individus que no es captenen de manera correcta. Tothom, o gairebé, està d’acord en l’existència de normes, encara que el seu compliment limiti la nostra llibertat: sense elles no es pot viure en pau. I tanmateix, fins on poden arribar aquestes normes? Quins límits té la societat a l’hora de controlar la conducta dels individus que la componen?
En la meva opinió hi ha un límit, i és prou clar: penso que l’únic propòsit pel qual hom pot exercir legítimament el poder sobre qualsevol membre de la comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és impedir un dany objectiu a altres persones. Dit d’una altra manera, tothom té dret a viure, a fer, a dir, a vestir com li plagui mentre aquesta conducta no afecti la seguretat, la vida o la llibertat d’altres persones. Notin que no dic pas «que no afectin l’opinió d’altres persones». Viure en una societat democràtica moderna com la nostra implica conviure amb costums i comportaments que hom desaprova, que fins i tot poden desagradar profundament. Però això mateix també forma part de les regles del joc: és la llibertat, la llibertat de pensar, viure, vestir i dir el que ens plagui, recorden? És que vostè estaria disposat a acceptar, en nom d’uns criteris aliens, ordres concretes sobre com ha de pensar, les opinions polítiques o les creences religioses que ha de tenir, la roba que ha de dur en públic, i la marca de cervesa que ha de consumir?
«Però és que hi ha persones que tenen creences equivocades… hi ha persones que tenen capteniments autodestructius, altres vesteixen d’una manera degradant…» Als que s’expressen així només cal fer-los veure que no diuen altra cosa que: «Jo tinc unes creences molt diferents, em repugna la manera com viuen i es comporten, ofèn la meva vista la manera com vesteixen…». I potser aleshores s’adonaran que sobre opinions no hi ha res escrit. I que les opinions –i conductes, ni que siguin majoritàries, ni que siguin «certes», cosa que pensem sempre quan són les nostres, no poden imposar-se als que no les comparteixen. I que no hi ha ningú pitjor que aquell que, sentint-se ferit en les seves opinions, s’atreveix a prohibir la manifestació de les dels altres i fins i tot, de vegades, a ferir de veritat els cossos dels seus ofensors.

Read Full Post »