Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Temps’

ImatgeEstà escrit que tot té el seu moment i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Seria bonic i tot si fos cert. Però el cas és que les persones vivim, com mes va més, amb la certesa que ens manca temps per a fer les coses i alhora tenim massa coses a fer. (més…)

Anuncis

Read Full Post »

Els humans sempre vivim fora del present. O bé la nostra memòria ens fa arrossegar el passat o bé la nostra imaginació ens fa pensar en el futur. Atès que el passat no el podem canviar, intentem endevinar què ens oferirà el futur. Més d’una ciència no té pràcticament altre objecte que descriure el que encara no ha esdevingut. (més…)

Read Full Post »

Hi ha una mena de lladres per als quals la justícia penal no preveu cap mena de càstig. I tanmateix allò que furten impunement és el més valuós que posseïm els humans. És la matèria de la qual està feta la vida, l’única propietat que els lladres no poden restituir ni compensar amb res un cop ens l’han robada. El temps, perquè d’això és tracta, és tot el que som: temps de vida que mai no retorna.
Els lladres del temps són innombrables i actuen amb bona consciència: és el metge que concerta les seves cites sense marge suficient entre elles per tal de no haver d’esperar ni un instant si alguna visita no es presenta. (més…)

Read Full Post »

–Nosaltres no tenim en compte les flors. Va dir el geògraf. –I per què no, si són allò més bonic? Va preguntar el Petit Príncep. –Perquè les flors són efímeres. El geògraf, un dels molts personatges amb qui es troba el nen protagonista de la novel•la de l’escriptor francès Antoine de Saint Éxupery, escriu llibres de geografia, que, al seu entendre, són els més preciosos, perquè les coses que contenen mai no canvien ni passen de moda. Rarament una muntanya canvia de lloc, i encara més estrany resulta que un oceà buidi la seva aigua. Els geògrafs, conclou satisfet, escriuen coses eternes. Però el Petit Príncep no ho veu clar. Pensa en la rosa que l’espera al seu petit planeta, la qual només té quatre espines per a defensar-se del món. I ell l’estima, això és el que la fa important. (més…)

Read Full Post »

De res no serveix penedir-se del que hem fet fins ara a la vida. És inútil i estúpid lamentar-se o imaginar què hi hauria hagut de diferent si en determinat instant haguéssim pres un altre camí. El que compta és fer un bon ús del que ens queda de la nostra vida. Aquest sembla ser el missatge final de la novel•la: The remains of the day (El que resta del dia) de Kazuo Ishiguro.
La novel•la, que ha tingut una magnífica i també molt recomanable versió cinematogràfica, protagonitzada per Anthony Hopkins i Emma Thompson, explica la història de Stevens, majordom d’una noble casa anglesa: Darlington Hall. Stevens és un individu d’una elevada professionalitat –pocs com ell, tant abans com ara– i s’esforça a excel•lir en la seva feina, no solament en els fets del seu treball sinó en la seva pròpia actitud personal. (més…)

Read Full Post »

Les Hores eren les divinitats gregues del temps. Segons expliquen Homer i Hesíode, cada dia obrien i tancaven l’Olimp amb unes portes fetes de núvols espessos. Com a ministresses de Zeus, s’ocupaven del clima. Distribuint la pluja i el bon temps administraven les estacions de l’any, i així, la producció agrícola i la vida dels humans. D’aquesta manera, les seves atribucions meteorològiques esdevingueren també cronològiques. Per tot plegat hom els va acabar atribuint qualitats concretes com la prosperitat, l’ordre, la pau o l’abundància, i atorgant-los els noms corresponents: Diké, Eunímia i Eirene. (més…)

Read Full Post »

«Saber apartarse. Es una gran lección de la vida el saber negar, pero lo es mayor el negarse uno mismo, tanto en los negocios como en el trato personal. Hay ocupaciones extrañas que son polillas del tiempo preciso. Peor es ocuparse de lo inútil que no hacer nada. Para ser prudente no basta con no ser entrometido: hay que procurar que no te entrometan. No se puede ser tan de los otros que uno no pueda ser de si mismo. Incluso de los amigos no se debe abusar, ni querer más de ellos que lo que den. La demasía es vicio, y mucho más en el trato. Con esta moderación prudente se conserva mejor la estima y el agrado de todos, porque no se desgasta la preciosísima dignidad. Se debe mantener la libertad en la apasionada inclinación por lo selecto y no pecar nunca contra el propio buen gusto.»

Baltasar Gracián. Oráculo manual y arte de prudencia, # 34.

Gracián era un geni del Conceptisme, corrent literari que posava més l’accent el contingut i la concentració de l’expressió que no pas en la forma. No és pot dir més amb menys paraules. En efecte, saber dir que no és un art difícil. Pronunciar la síl•laba «no» és senzill; el que resulta difícil és dir que no quan qual, a la persona adequada i amb el to convenient. I encara més, saber dir que no fent semblar que dius que sí, per no ofendre ni humiliar, això ja és treball de geni. Però això és el sentit genrèric. Gracián ens parla de l’específic negar-se un mateix, no regalar el temps personal, tan preciós i insubstituïble, a qualsevol i per qualsevol causa. De la mateixa manera que ens enfada perdre el temps en una cua al supermercat o a l’autopista, ens hauria d’enfadar que hi hagi persones, lladres del temps, que ens el fan perdre amb encàrrecs inútils o disquisicions vanes. En l’exercici de la gestió pública l’habilitat a l’hora de dir no és el signe d’una correcta planificació d’un mateix, l’indici més clar que hom sap distingir l’urgent de l’important i del superflu. N’hi ha que vénen sempre amb presses i tot ho volen per abans d’ahir. Cal saber evitar fer allò que no cal fer, que no és útil i només sembla necessari a aquell que ho demana.
Gracián ho diu tot amb la frase, d’un genial laconisme: «Hay ocupaciones extrañas que son polillas del tiempo preciso». El temps ho és tot, no solament perquè és la matèria de la qual està feta la nostra vida sinó perquè és necessari per a fer el necessari.

Read Full Post »