Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Família’ Category

pares-i-professors‒Vostè, per què ha suspès el meu fill?

‒Què diu? Que jo l’he suspès? En Joan no treballa gens, es distreu a classe, xerra amb els companys sense fer cas de cap advertiment i no estudia en absolut. Miri, aquí té els exàmens del trimestre. Els treballs no els puc ensenyar perquè no els ha presentat.

‒S’equivoca, el nostre es passa les tardes a la seva habitació, tancat. I quant a la seva actitud, a casa no tenim cap problema.

‒Si vostè ho diu… Ja està segur del que fa a l’habitació? Vol dir que no s’entreté amb l’ordinador, xateja amb els amics pel whatsApp (cosa que també fa a classe), escolta Spotify o mira pel·lícules?

Aquest és, ho poden creure, el tipus de conversa que ara ja sovinteja als centres educatius mobil-a-classeentre els pares i els tutors o professors dels adolescents d’ESO i Batxillerat. Més d’un cop, a final de curs, quan ja estan les notes posades de la darrera avaluació, i després d’un curs sencer de baix rendiment acadèmic, els pares d’alguns alumnes es presenten a la direcció del centre a demanar explicacions. Més encara, a exigir que al seu fill o filla se li aprovi aquesta o aquella matèria perquè, altrament, no podrà fer la selectivitat al juny i, és clar, no podrà optar a fer la carrera que desitja. Més que pares, semblen advocats dels seus fills. I alhora fiscals acusadors, i també jutges de la tasca, rendiment i criteris, dels mestres i professors.

No són esdeveniments aïllats. La societat mira de reüll la seva escola. Els pares desconfien padres_logsedels mestres dels seus fills, i tanmateix, els deixen a l’escola ‒deu ser que fan nosa a casa. S’ha trencat, en definitiva, el pacte educatiu entre pares i mestres, entre els primers i més importants educadors de les noves generacions.

No es tracta, evidentment, d’allò que s’explicava abans, que si el mestre et clavava un clatellot a l’escola, ton pare ten fotia tres més a casa, perquè segur que te’l mereixies. La correcta educació no implica clatellots de cap mena, però sí disciplina i respecte, arreu. I això comença a casa. És una bogeria que els mestres s’hagin d’enfrontar amb canalla amb un «grau zero d’educació» i que a sobre, els pares els facin costat.

«Mi hijo no tiene deberes porqué hemos amenazado a los professores» va dir, per televisió, la humorista Eva Hache. I creia fer una broma, perquè somreia, còmplice, a hache-micro-1l’entrevistador, com si parlés en nom de tots els pares irresponsables. I afegia, per adobar l’anècdota, que un dia que el seu fill no havia acabat la feina i li demanava ajuda, ella li va respondre que no el pensava ajudar, i que era assumpte seu ‒del nen, i que ell decidís, perquè a ella no li importava que no fes els deures. El nen, és clar, no els va fer. I mentrestant, del cop de micro, queien segles de tradició educativa per terra. Un gest displicent i s’esvanien Comènius, Rousseau, Lluís Vives, Freire i Montessori.  I a cada riallada idiota s’enfonsava una escola.

Read Full Post »

Camino, no el llibre homònim del fundador de l’Opus, sinó un dels seus lacais, també anomenat així, bisbe portantveu de la CEE, ha afirmat una cosa curiosa. Ha dit que la cultura homosexual és una cultura de la mort. Quina associació més sorprenent! Entenc que li desagradi que els homosexuals no ordenats es puguin casar –l’enveja sempre és mala consellera– perquè trenca la idea oficial que l’església té del matrimoni, nascuda del conte de fades aquell del Gènesi sobre el “creixeu i multipliqueu-vos”, tan invitador al fornici… Però no veig què té a veure allò que ells anomenen “ideologia de gènere” amb la mort. (més…)

Read Full Post »

Sovint se sent dir d’algú que «xerra massa», però és raríssim sentir el blasme contrari, això és, que «escolta massa» i encara, quan se sent és de forma impròpia, perquè hom es refereix al fet que algú guarda silenci quan hauria de parlar. (més…)

Read Full Post »

Una periodista va preguntar a una parella d’ancians com s’ho havien fet per a estar junts durant seixanta-cinc anys. I va obtenir aquesta resposta: –Nosaltres som d’una època que, quan una cosa es trencava o s’espatllava, intentàvem arreglar-la i no la llençàvem mai a la brossa.
L’anècdota, que és categoria en molts casos de persones grans, reflecteix molt més del que diu. En efecte, no parla només de les relacions personals sinó també de la pràctica –avui ja gairebé perduda– del sargir, del reparar, del reconstruir, del reajustar, de l’empegar, del posar pedaços, de l’apariar, del recompondre i del refer, en general. (més…)

Read Full Post »

PARELL ÉS

«Mira, jo em vull casar amb tu, però abans que ho fem, has de saber algunes coses de mi. La primera és que els dimecres em trobo amb els amics per a jugar a la botifarra. Prenem unes cervesetes, parlem de dones, ja saps… Els dijous després de sopar em trobo amb els companys de la feina, amb els quals la fem petar una estona fotent a parir l’encarregat i el director general, que són un parell de fills de puta. I, finalment, els dissabtes, ah, els dissabtes al vespre!, són sagrats, ja fa anys que surto amb la colla del futbol. A mitja tarda fem un partidet de futbol sala i encabat anem a sopar i prenem unes copes. Aquests són costums que tinc i pensava mantenir-los. Si t’està bé, perfecte i si no també, perquè no els canviaré.» (més…)

Read Full Post »

L’escena és la següent: Wilma Picapiedra surt de casa seva amb unes amigues. Una d’elles diu: «M’alegro que vostè sigui una dama feta a l’antiga. L’altra afegeix: «I jo també. La majoria de les joves cavernícoles d’avui tenen carrera i no són felices restant a casa i defensant la llar». L’escena següent mostra la mateixa Wilma seguida del seu marit, en Pedro. Wilma diu: «Bé, a mi sí que m’agrada estar a casa. A més a més, al meu marit no li agradaria pas d’una altra manera. Veritat, amor meu?» I Pedro Picapiedra respon: «No, no m’agraden aquestes dones intel•lectualoides. (més…)

Read Full Post »

Hi ha persones que s’esforcen tota la vida per tal de deixar als seus fills una herència substanciosa en forma de béns mobiliaris i immobiliaris. Creuen que llegar-los un piset ben situat i un compte al banc és poc menys que un deure inclòs dins de la paternitat responsable, i alhora gairebé un dret dels descendents.
Els drets dels fills, però no arriben a tant. Penso que els pares no tenen pas cap obligació de deixar-los «ben situats» o «amb el ronyó cobert» perquè, entre altres raons, no tots estan en condicions de fer-ho. (més…)

Read Full Post »