Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Família’ Category

Recorda el darrer cop que va rebre una carta? I l’última ocasió que en va enviar una? Els lectors joves segurament respondran negativament les dues preguntes, fins i tot els semblaran improcedents. Ells mai no han enviat una carta i mai no n’han rebut cap, llevat, és clar, de la correspondència comercial, bancària o electoral.

Llàstima del careto del dictador asssassí que presidia cada enviament

Els més vells, en canvi, haurem de fer memòria… “Sí, és clar”, dirà el marit a l’esposa, “Recordes les cartes que t’enviava quan festejàvem?”. “Oh, i tant!”, respondrà ella, “Encara les guardo”. El cas és que el gènere epistolar ha mort. Qui sap si no va començar a morir amb la generalització del telèfon. És cert que encara anomenem carta la que s’envia per fax o per correu electrònic, però em fa l’efecte que el canvi de format  n’ha alterat l’essència, i no ho dic perquè el paper, el sobre i el segell imprimeixin caràcter per sí sols. Per cert, sap el lector quin és el preu d’un segell per una carta ordinària de fins a 20 grams?  Ja li dic jo: 0,65 euros. Sembla poc, però la pujada respecte 2019 és del 8,3%. Vaja, el percentatge habitual d’augment de sou que tenim cada any…

De quan a la força havíem d’escriure’ns en castellà

El progrés és una meravella. Tenim trens, vaixells i avions per moure’ns ràpidament pel món, telèfons per comunicar-nos a llargues distàncies, i ara les videotrucades ja gairebé ens permeten de tocar-nos. Però sense aquests mitjans de transport no ens hauríem allunyat tant…, i no ens faria falta el telèfon per tal de sentir-nos la veu, o Skype per veure’ns a través del plasma. En fi, que tot és relatiu, començant pel progrés. El cas és que sempre, per unes raons o per altres, els amics i els estimats s’han hagut d’allunyar físicament. Les cartes –no les epístoles, que són més aviat documents per a publicar, pensin en les de Pau de Tars­– sempre han estat el procediment clàssic de diàleg amb l’absent, l’únic que, pel seu format, imita la distància i el temps, que són l’essència de la separació física. Ara obrim la bústia mecànicament, sense joia. Abans hom l’obria amb l’esperança d’un sobre que, per meravella, et duia la presència de l’amic, de l’estimat. Amic, sí, quin mot, l’ésser que per lluny que sigui, mai no és absent del tot: llegeix i estudia amb tu, passeja amb tu, sopa amb tu…, perquè tu sempre el dus a l’ànima.

Read Full Post »

DONA PICASSOLa vaig anar a veure a l’hospital. Acabava de patir un atac de feridura i estava com un pollet. Una veïna del poble, amb qui la feia petar cada dia, la va anar a buscar a casa i va trobar que no responia darrere de la porta tancada. Algú va haver d’entrar pel balcó per tal d’obrir la porta. Allà era, estesa i gemegant feblement al mig del passadís. És trista la història d’aquesta dona. Encara nena, òrfena de mare, va haver d’assumir el paper de dona de la casa, amb un pare cec i un germà amb discapacitat intel·lectual. El segon germà se l’havia endut la guerra. (més…)

Read Full Post »

possessió i imaginació espatlla nuaParlava en rus, molt fort, semblava una discussió, per bé que només se sentia una persona. Però la seva veu arribava a cada racó del supermercat. Jo estava fent cua per pagar i ja gairebé arribava a la caixera. Quan em vaig girar el vaig veure. Era un individu alt, cepat, pèl ros, roig de cara i cara-rodó, d’ulls blaus lleugerament boteruts. Amb una mà sostenia la bossa de la compra i amb l’altra un telèfon mòbil. Va pronunciar unes darreres paraules en rus, plenes de tensió i, tot seguit, va apartar el terminal de l’orella i el va oferir al caixer, tot dient-li en un mal castellà amb un fort accent eslau: «Es mi mujer, que no se cree que estoy en el control gelosia. Dígale donde estoy!» (més…)

Read Full Post »

professor crematHe llegit, amb profunda tristesa, que a Lleida s’ha creat una plataforma de pares d’alumnes que té per únic objecte impedir que els seu fills siguin expulsats (una hora, un dia o més d’un, segons la sanció) de les escoles i instituts on reben ensenyament. Els objectius de l’associació són ben explícits: volen denunciar al Síndic de Greuges les, al seu entendre, injustes i desproporcionades mesures disciplinàries que els centres apliquen als estudiants. (més…)

Read Full Post »

pares-i-professors‒Vostè, per què ha suspès el meu fill?

‒Què diu? Que jo l’he suspès? En Joan no treballa gens, es distreu a classe, xerra amb els companys sense fer cas de cap advertiment i no estudia en absolut. Miri, aquí té els exàmens del trimestre. Els treballs no els puc ensenyar perquè no els ha presentat.

‒S’equivoca, el nostre es passa les tardes a la seva habitació, tancat. I quant a la seva actitud, a casa no tenim cap problema. (més…)

Read Full Post »

Camino, no el llibre homònim del fundador de l’Opus, sinó un dels seus lacais, també anomenat així, bisbe portantveu de la CEE, ha afirmat una cosa curiosa. Ha dit que la cultura homosexual és una cultura de la mort. Quina associació més sorprenent! Entenc que li desagradi que els homosexuals no ordenats es puguin casar –l’enveja sempre és mala consellera– perquè trenca la idea oficial que l’església té del matrimoni, nascuda del conte de fades aquell del Gènesi sobre el “creixeu i multipliqueu-vos”, tan invitador al fornici… Però no veig què té a veure allò que ells anomenen “ideologia de gènere” amb la mort. (més…)

Read Full Post »

Sovint se sent dir d’algú que «xerra massa», però és raríssim sentir el blasme contrari, això és, que «escolta massa» i encara, quan se sent és de forma impròpia, perquè hom es refereix al fet que algú guarda silenci quan hauria de parlar. (més…)

Read Full Post »

Una periodista va preguntar a una parella d’ancians com s’ho havien fet per a estar junts durant seixanta-cinc anys. I va obtenir aquesta resposta: –Nosaltres som d’una època que, quan una cosa es trencava o s’espatllava, intentàvem arreglar-la i no la llençàvem mai a la brossa.
L’anècdota, que és categoria en molts casos de persones grans, reflecteix molt més del que diu. En efecte, no parla només de les relacions personals sinó també de la pràctica –avui ja gairebé perduda– del sargir, del reparar, del reconstruir, del reajustar, de l’empegar, del posar pedaços, de l’apariar, del recompondre i del refer, en general. (més…)

Read Full Post »

PARELL ÉS

«Mira, jo em vull casar amb tu, però abans que ho fem, has de saber algunes coses de mi. La primera és que els dimecres em trobo amb els amics per a jugar a la botifarra. Prenem unes cervesetes, parlem de dones, ja saps… Els dijous després de sopar em trobo amb els companys de la feina, amb els quals la fem petar una estona fotent a parir l’encarregat i el director general, que són un parell de fills de puta. I, finalment, els dissabtes, ah, els dissabtes al vespre!, són sagrats, ja fa anys que surto amb la colla del futbol. A mitja tarda fem un partidet de futbol sala i encabat anem a sopar i prenem unes copes. Aquests són costums que tinc i pensava mantenir-los. Si t’està bé, perfecte i si no també, perquè no els canviaré.» (més…)

Read Full Post »

L’escena és la següent: Wilma Picapiedra surt de casa seva amb unes amigues. Una d’elles diu: «M’alegro que vostè sigui una dama feta a l’antiga. L’altra afegeix: «I jo també. La majoria de les joves cavernícoles d’avui tenen carrera i no són felices restant a casa i defensant la llar». L’escena següent mostra la mateixa Wilma seguida del seu marit, en Pedro. Wilma diu: «Bé, a mi sí que m’agrada estar a casa. A més a més, al meu marit no li agradaria pas d’una altra manera. Veritat, amor meu?» I Pedro Picapiedra respon: «No, no m’agraden aquestes dones intel•lectualoides. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »