Si aneu a passejar enmig d’un bosc de pins com els que es troben als Tossals d’Almatret podreu trobar, de tant en tant, algun exemplar d’Escombra de Bruixa. Potser el lector no n’ha sentit a parlar mai. Són com unes boles vegetals atapides que creixen en una branca del pi, sovint a gran alçada. De lluny poden ser confoses amb les mates d’una planta parasitària ben coneguda: la Xoca, també anomenada Vesc (en llatí viscum album), que hom cull, juntament amb el Grèvol o Boix com a ornament per Nadal. Ja coneixen l’embarbussament quant al primer: «Vaig al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc». Si us apropeu a la mata de Granera (o empelt) de Bruixa de seguida us adonareu que l’arborescència és feta de fulles autèntiques de pi, només que diminutes i sovint plenes de pinyes nanes. És, en realitat, una mena de tumor provocat per un organisme anomenat fitoplasma o plasmidi vegetal. Els fitoplasmes són paràsits obligats del floema, que és el teixit conductor encarregat del transport de nutrients per a les plantes. Aquest tipus d’organisme és incapaç de viure per si sol, i per a fer-ho ha d’integrar-se a les cèl·lules vegetals del seu hoste alterant, alhora, les seves funcions i provocant l’efecte que hem descrit: una bola tumoral concentrada i nana de la mateixa planta.
El nom d’aquest invasor és Candidatus Phytoplasma pini, una cosa que no és ni un virus ni una bactèria, que tampoc no és un paràsit típic, sinó que s’integra modificant el seu hoste. Parin atenció al nom: Candidatus. A mi m’ha fet molta gràcia; la fonètica del nom m’ha fet adonar que els humans, com els pobres pins, també tenim paràsits que s’integren a les societats, modificant-les profundament, vivint d’elles, i alhora provocant-los excrescències tumorals. Nosaltres els anomenem primer «candidats», i ho poden ser a les alcaldies, als parlaments, als senats. Un cop passen de candidats a electes els anomenem regidors, alcaldes, diputats, i fins ministres i presidents.
El cas és que els que els Candidatus Homini, això és, els nostres polítics (si més no alguns, massa i tot), es captenen exactament com els Candidatus Phytoplasma pini. No tenen mitjans de vida propis, han de viure a l’esquena dels altres, xuclant-los els quartos i sense fer-los cap servei, i encara més, obligant-los a adaptar-se a les seves necessitats i desitjos. Pensi, volgut lector, en la parasitació del sistema de producció d’electricitat per part dels polítics a través de les anomenades «portes giratòries» Com fa l’acudit, de tot el complex sistema de producció i distribució elèctrica, només anomenem «lladre» a l’humil endoll. Hi pot haver una cosa més inútil, supèrflua i perniciosa?
Prohibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central vol impedir que es diguin (i també que es pensin, evidentment) certes coses que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només de les accions. Les paraules també li fan basarda, perquè aquestes, que són l’expressió dels pensaments, poden dur a les accions. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures. 
Anomenaríem clement o misericordiós un individu que, després d’haver-ne estomacat un altre, haver-li posat un dogal al coll i penjat fins gairebé ofegar-lo, afluixés l’estrebada de la corda per a permetre-li tocar de puntetes a terra? Creuen vostès que el penjat hauria d’anomenar benefactor al seu botxí?
Diuen que la intel·ligència és la capacitat més ben repartida que hi ha perquè ningú no es queixa de la que té. I tanmateix, el qualificatiu d’imbècil és fet servir arreu i sense gaires restriccions. Però, què és un imbècil, en realitat? Els orígens del terme són llatins. Prové del fet d’afegir el prefix “in” a “bacillus”, que significa bastó. Així, literalment, “imbècil” significa “sense bastó”. I com que, ja des de l’antiguitat romana, els vells duien bastó, i alhora la vellesa anava associada a l’experiència i a la saviesa, els imbècils eren els que no en tenien, encara, de bastó 
(banda del fet que no el necessitaven), i no disposaven de prou seny o vivència. 
Què és el mal? La pregunteta ha estat l’obsessió de filòsofs i teòlegs des de fa mil·lennis. És fàcil de definir, en principi: el mal és allò que provoca un dany, que causa dolor o mort a éssers capaços d’experimentar-lo. També inclou aquell provocat per la privació del menjar o beure o la destrucció de la fama o el prestigi, reputació o crèdit d’una persona o grup social (la maledicència, la calúmnia, així, són mals, com l’assassinat o el robatori). Establert això, què fa que el mal existeixi? És una realitat o una manca d’ella. És un ésser o una privació, així com la vista i la ceguesa? O més aviat és una realitat tan “real” com el bé? 
El títol no és pas un estirabot gratuït. Dic que és l’estat i no España perquè són les institucions estatals, amb el govern al capdavant, les que roben els catalans. No hi fa res que aquestes institucions hagin estat votades per ciutadans espanyols, que d’aquesta manera, amb plena consciència uns i involuntàriament els altres, siguin còmplices. 
The underground railroad (el ferrocarril subterrani) era una extensa xarxa de camins i llocs (granges, pallers, soterranis de vivendes habitades) on s’amagaven els negres fugits del sud dels Estats Units d’Amèrica que viatjaven fins al Canadà, on l’esclavitud estava prohibida. En realitat, és clar, el ferrocarril no era subterrani ni era de ferro. Eren persones abolicionistes de tota mena, especialment quàquers, que arriscaven les seves vides, hisendes i llibertat ‒hi havia una llei que obligava a perseguir els esclaus fugitius i tornar-los als seus amos‒ per tal de fer possible la llibertat d’uns éssers humans. 
«Ull per ull i dent per dent», la vella llei del Talió va ser inventada per posar límit a la més antiga forma de justícia: la revenja. Avui en dia el Talió pot semblar una barbaritat, especialment a les persones educades –per bé que tampoc no el compleixin– segons el principi que volia substituir-lo, el d’oferir l’altra galta. Però sobretot, des del punt de vista moral, tots comprenem que fer al criminal exactament el que ell ens ha fet no fa just un segon crim; robar a un lladre també et fa lladre a tu, i matar un homicida no et fa menys assassí, llevat que ho facis en estricta defensa de la teva vida. El problema és saber quina pena correspon per cada transgressió. Si hom ens fa mal, les víctimes som mals jutges del dany comès, i pitjors executors de la sentència. Per això, abans que aparegués el Talió, hom arrancava dos o tres ulls o dents per cada ull o dent perduts. 
Ramon Camats 