Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ELECCIONS CATALANES’ Category

“Ave Caesar, morituri te salutant” era l’expressió habitual que els gladiadors adreçaven a l’emperador de torn abans de llençar-se al combat a l’arena del circ. Suetoni explica que, en una ocasió, aquells que havien de morir en una naumàquia (simulació de combat naval al llac Fucino) en presència de Claudi, van rebre d’aquest la resposta: “Aut non” (o no), per la qual cosa es van negar a combatre, al·legant que l’emperador els havia perdonat la vida. Tot podria ser, perquè els humans, qui sap si per empatia o compassió, tenim una especial debilitat per aquells que perden, pels oprimits i maltractats, pels desposseïts, pels humils i els vençuts. Aquesta simpatia s’estén també als que, en qualsevol contesa, tenen totes les de perdre. Els anglesos, afeccionats a les apostes en ocasió de les baralles de gossos, anomenen “underdog” el gos apallissat o el que porta les de perdre. El nom significa, literalment, “el gos de sota”, el que queda sota del gos vencedor en una baralla. Aquest també té un nom, “top dog”, el que queda damunt.

La idea i el concepte del “underdog” o “perdedor esperat” s’estén metafòricament a les persones que estan als nivells inferiors de la jerarquia social i política i, en general, a tots aquells per l’èxit o victòria dels quals ningú no donaria un ral. La simpatia pels gossos apallissats i presumptament condemnats a perdre és més antiga que el Cristianisme. El lector segur que recorda la vella història de David i Goliat, i també la frase “els darrers seran els primers”. Encara que la frase es referís al regne del cel, no desmenteix el fet que, en realitat, els febles, contra tot pronòstic, guanyen alguns cops. Segons l’estadística, els “underdogs” guanyen un 30% dels cops que s’enfronten als “top dogs”, als que són superiors en nombre, en força o mida relativa; als que tenen el poder dels jutges, de les porres o dels fusells i, en general, als peixos grossos en un món dominat per la llei del més fort. Què ho fa, això? És que, en realitat, els febles són més forts o és que coneixen millor les debilitats dels seus adversaris? O que la força dels febles no és altra que la paciència i l’endurança, la capacitat d’entomar derrotes sense defallir o el fet que lluiten per la seva vida mentre que els altres no?

A les eleccions d’avui la premsa “constitucionalista” ja ha assenyalat el guanyador i, sobretot, els qui han de resultar perdedors, justament els mateixos que van ser apallissats fa tres anys. I tanmateix… I tanmateix… Recordi, avui, per votar només cal el DNI i tenir memòria.

Read Full Post »

Un porc i Casado es van saludar tendrament, abans d’ahir, en una granja de Lleida. De fet, la mostra d’afecte va de Casado al porc, que es deixa fer. Semblava una foto promocional de Sant Valentí, el dia dels enamorats, segons diuen, el dia que, si ens plau per força, ens criden a votar. La imatge no pot ser més bona pel que té de simbòlic. Pablo Casado acabava d’assabentar-se que «M.Rajoy», del text cal·ligrafiat de Bárcenas significa, en realitat, Mariano Rajoy. Tanmateix va seguir, impertorbable, la seva passejada electoral fins a Lleida, on va visitar una granja. Devien pensar els seus assessors que, com que l’estat és ple de porcs de dues potes, estaria bé, per un cop, visitar un establiment on viuen els de quatre. No sé si fou de la granja estant que va pronunciar la frase, publicada ahir a la portada de SEGRE: «Somos un partido renovado, sin vínculos con la etapa anterior». És una frase interessant, pel que té de veritat i alhora pel que té de mentida. Recorden la frase castellana que ajunta «perros» i «collares» ? Doncs, ja està tot dit.

He començat parlant de porcs, i, ja posats, val a dir que la porcada més gran l’organitza el partit socialista a través del sistema judicial. Aquesta és la imposició de les eleccions per aprofitar l’anomenat «efecte Illa» ‒un caduc foc d’encenalls, i justament per això han forçat la màquina‒, que no és altre que l’intent de concentració de l’unionisme en un sol subjecte, apel·lant al «vot útil» de sempre. Ells, més que nosaltres, entenen que això és una confrontació entre els que vam sortir a votar l’U d’octubre i l’España assimiladora i anorreadora de la Catalunya catalana. I també sabem que ells no volen conviure amb Catalunya, sinó fer-la desaparèixer. Quan puguin dir «Cataluña» això serà un fet irreversible, i per això no compten els danys colaterals en forma de morts ‒els dels eventuals infectats durant les votacions, per exemple‒.

Així els ho dic: quan les víctimes no compten és que hom va a totes. L’únic bo d’Illa és que, si més no diu la veritat en afirmar, sense complexos, que si aconsegueix ser president de la Generalitat, governarà des de la Moncloa. Revela clarament l’esperit colonial d’un PSC que no es deu als seus votants catalans, sinó als seus amos de Madrid.

Read Full Post »

Per quina raó els ciutadans de qualsevol estat tenen l’obligació d’obeir? Quina és la base del deure d’obediència a les institucions, a l’executiu, al legislatiu i al judicial? La resposta és fàcil, perquè els poders d’un estat són ‒si més no en teoria‒ el resultat d’un contracte entre governants i governats. Uns es comprometen a garantir la pau, la seguretat, la propietat, la llibertat i la vida dels ciutadans i, aquests corresponen amb una obediència que no té res de submissió. En realitat, obeint, s’estan obeint a si mateixos. 

Ara bé, què passa quan els poders no fan el que tenen encomanat, s’interfereixen entre si, o un d’ells usurpa les funcions de l’altre? Aleshores, i en funció de la gravetat i la continuïtat de les accions, ja no es pot parlar de «soroll del sistema» o del gra de sorra que fa grinyolar els engranatges. Ja no es tracta de disfuncions de l’ordre democràtic, sinó d’una autèntica involució cap a una de les moltes formes de tirania. Aquesta és justament la situació en què ens trobem a España, pel cap baix des que es va iniciar el procés independentista. Des d’aleshores s’ha fet evident que els poders de l’estat no eren pas de «tot l’estat», sinó únicament de Madrid. Això val pels executius centrals i també per les altes esferes del poder judicial, completament ideologitzades, que han fet, alhora, de jutge i part.

La darrera intervenció, ara del TSJC, és especialment rellevant. Deixem de banda  si el decret d’ajornament de les eleccions catalanes tenia tots els ets i uts. El cas és que responia ‒així ho crec‒ a imperatius de salut pública; i tenir cura de la vida dels ciutadans és un dels deures de l’estat. El tribunal no solament ha anul·lat el decret, cosa que obligarà a fer les eleccions durant el probable pic d’infeccions, sinó que, a més, s’ha reservat fins al dia 8 per confirmar-ho!** Em pregunto què tindran en compte per a fer-ho o no. Guanyaran els «nostres», això és, els anomenats «constitucionalistes» si confirmem, o això farà que perdin? I mentrestant, és clar, els morts s’amuntegaran als vorals d’un sistema tan pervers que s’atribueix la facultat de destruir allò que s’havia previst que protegís: la vida i la llibertat dels ciutadans. Només espero una cosa: que no els deixem guanyar.

**El mateix dia que escrivia aquest article el TSJC anunciava, avançant-se al seu límit, que confirmava la suspensió del decret d’ajornament de les eleccions.

Read Full Post »