SAMFAINA DE SECRETS (PUBLIC I PRIVAT)

Dir que els polítics haurien d’administrar els diners de tothom com si fossin seus és d’una ingenuïtat colossal. Amb els seus diners privats els polítics han de poder fer el que vulguin, que per això són seus. Els poden gastar malbaratar en alifares, en inversions ruïnoses o en adquisicions forassenyades. Però això no ho poden fer amb els diners públics. És justament la confusió entre el públic i el privat, la patrimonialització del públic, un dels majors mals de la política.

A ningú no li canvia la cara quan surt de casa, però ningú no actua de la mateixa manera en la intimitat que en públic. Ningú no diu exactament el mateix ni de la mateixa manera en una conversa privada que en una de pública. La privacitat és justament això, l’espai que hom reserva per a si mateix, i això val tant per a les emocions, els actes d’amor, les converses, i en general per a la vida íntima, una vida de geometria variable, entre una i molt poques més persones.

Aquest espai personal és constitutiu de l’individu i hauria de ser inviolable. De fet, la llei protegeix expressament el dret a la intimitat penant el delicte de descobriment i revelació de secrets sense el consentiment dels interessats. Les dictadures trenquen els espais de privacitat, bé per a convertir en delicte allò que hom pensa o desitja, com si ja es tractés d’un acte públic executat, bé per impedir, ja no un delicte públic, sinó el simple pensament privat. Per això resulta tan estrany que una de les seves víctimes, recentment, minimitzés el fet tot dient «Ens espien, i què? El que diem en públic és el mateix que diem en privat.», del tot equivalent a admetre tant la pèrdua d’un dret com el dret a violar-lo.

Ara bé, l’excusa de la privacitat («Estamos entre caballeros, por tanto, ¿está claro? Por tanto esta conversación no ha existido») no és un paraigua sota el qual es pugui aixoplugar qualsevol tipus de conducta, especialment quan hom sap perfectament que el que fa no és un «assumpte privat» sinó perfectament públic, perquè és un delicte l’execució del qual afecta als drets i llibertats d’altres persones. Qui li havia de dir a Jorge Fernández Díaz, que allò que conspirava en secret (l’operació contra Catalunya, espionatge, creació de notícies i proves falses, judicialització, etc…), en un obrador fosc amb les altres rates de desguàs de l’estat acabaria essent pregonat des de dalt de les teulades del país?

Read Full Post »

UN ELEFANT A L’HABITACIÓ (un espia, més aviat)

Si espia com una dictadura, atonyina com una dictadura i jutja com una dictadura, és una dictadura. I si a més espia com un sapastre, atonyina com un sàdic i jutja amb parcialitat és una dictadura espanyola. No hi ha més. Per què no ho diem clar d’un cop? Per què cap editorial de diari no parla clar? Per què fins i tot els nostres polítics ‒declamacions sorolloses però buides a banda‒ no fan res després de confirmar la primera frase del paràgraf? És que l’única resposta davant d’una dictadura és el sotmetiment? I si és així, com pensen acabar amb ella?

Quan hi ha un elefant a l’habitació no es pot parlar de segons què. Té una certa proximitat al context al qual al·ludim quan diem «Al tanto, que hi ha roba estesa». La darrera s’aplica especialment quan hi ha canalla, però també quan hi ha algú que no es convenient que senti el que volem dir. A España l’elefant que tothom coneix i que ningú no vol mencionar pel seu nom és la dictadura. Estem en una dictadura disfressada, però rep  tants noms que ens fem un embolic. Primer ve aquell tan divertit que diu que estem en una «democràcia consolidada». A causa de l’afer d’espionatge aquest vestit ja s’ha cremat, ara són una «democràcia defectuosa», i encara perquè aquells que miren només veuen les aparences. Ja se sap, tothom veu el que sembles però pocs toquen el que ets. Entre els pocs hi ha, posem per cas, els morts pel GAL, els empresonats injustament pel referèndum, els perseguits penalment dels CDR, els atonyinats per votar… El segon nom, bastant més ajustat, és el de «democràcia autoritària» o «autoritarisme postdemocràtic», com l’anomena Josep Ramoneda. Ara, en el fons no és més que un eufemisme. Li escauria més «autoritarisme postfranquista». En Vicens Partal prefereix el concepte de «Etnocràcia» o «democràcia ètnica» perquè la majoria nacional que monopolitza l’Estat limita els drets d’una minoria nacional, ètnica, a la qual considera sospitosa de mena. En qualsevol cas, NO estem en una democràcia més que de nom, per la convocatòria regular d’eleccions i per l’aparença de certes llibertats públiques.

Ja em diran quina és la diferència entre les paraules de Macarena Olona: «¿Cuál es el problema? ¿Que les han espiado? Poco les han espiado», les de Margarita Robles: «Qué tiene que hacer el estado cuando alguien vulnera la Constitucion, cuando alguien declara la independència?», i les d’Ada Colau: «No tinc por de ser espiada perquè no tinc res a amagar». És evident, les paraules de les dues primeres són la veu de la dictadura governant. La tercera és la de la covarda col·laboracionista que ha interioritzat els valors de la dictadura, i que no expressa res més que és l’esclau obedient i submís.

Read Full Post »