Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘LLAÇOS GROCS’ Category

Fa poc ens hem assabentat que a Barcelona només el 28% dels joves té el català com a llengua habitual. La dada no m’estranya gens, i temo que la de Lleida no és molt millor, tampoc. I no és pas que no hi hagi «immersió lingüística», si més no a la perifèria del país, sinó que la llengua està minoritzada, desprestigiada i abandonada pels seus parlants. De la minorització de «las distintas modalidades lingüísticas de España» que, diuen, «es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.» no cal dir res; ja sabem que amb aquest tema, i amb tots els altres, España no solament ens aixeca la camisa, sinó que també ens la fot.

El desprestigi i l’abandonament, però, són culpa nostra. Una llengua no es manté viva per les institucions ni per l’escola, sinó perquè les persones se l’estimen i la parlen. Però nosaltres tenim ànima d’esclau i no ens atrevim a parlar la nostra llengua als jutjats ‒és clar, no fos cas que el jutge ens ho tingués en compte‒, a la policia ocupant tampoc no li responem en català ‒no fos cas que ens empaperessin, com ja ha passat més d’un cop‒, i a les botigues i restaurants, en lloc d’exigir el simple compliment de la legalitat, tan prima, permetem que siguin els que ofereixen el servei els qui ens imposin la llengua o els que, eventualment, es neguin a atendre’ns o a entendre’ns quan fem servir la la nostra. 

Tots en tenim culpa, començant pels de dalt. No hi ha espectacle més llastimós que veure un membre del govern en una roda de premsa. Sense que li demanin, ja s’anticipa a la petició del periodista: «Ahora en castellano», com si no hi hagués traductors o no es poguessin subtitular les declaracions, com si la genuflexió fos tan natural com necessària. Quin missatge es dona? És clar, el de subordinació permanent, el de renúncia i el d’indignitat.

Com volem que els que venen de fora parlin la llengua del país si permetem que sigui prescindible? I no és qüestió de cortesia, no, que aquesta sempre s’ha de tenir amb qui ve de fora i no entén la nostra llengua, és una qüestió de normalitat. És que no la vol tothom a la seva terra? És que no hi tenim dret? És que som tan covards, tan servils que no ens sabem fer valdre a casa nostra? Ens neguen l’estat, ens neguen la nació, ens neguen la llengua… Estem en un estat d’emergència lingüística. Ves que no fem salat si no espavilem.

Read Full Post »

Diuen que els exèrcits no han de ser dirigits pels generals que són presoners de l’enemic. Aquesta frase assenyada s’aplica també a Catalunya. És evident que hem perdut l’objectiu quan d’exigir i votar després la independència hem passat a donar per bons els indults. Tot estava previst. La presó serveix per «estovar» els que, en el seu moment, van dir que l’indult se’l podien fotre per on els cabés (si pareu atenció a les cartes dels qui des de la presó volen controlar la Generalitat, en el fons diuen el mateix, només cal llegir sense prejudicis). No hi ha res més previsible que la humana condició i abans de jutjar les paraules o els fets d’un altre, cal caminar un parell de dies (o tres anys llargs) amb les seves sabates.

I tanmateix, no em puc estar de dir que ara, malgrat la urgència del moment econòmic i social, és el moment d’aguantar (no sé si diria el mateix en el seu lloc, però Cuixart sí, i per això mereix tot el respecte) car la justícia europea no trigarà a posar la injustícia espanyola on li toca estar, aquesta sí, a la paperera de la història. I justament per això,  i només per això, i no pas perquè hagi vist la llum de la justícia, el president del govern espanyol vol fer el gest de l’indult. No fos cas que hagués de veure Puigdemont als carrers de Girona mentre els presoners polítics són encara a la garjola. Per cert, seria una magnífica jugada mestra ‒aquesta sí‒ que el Molt Honorable s’atrevís a fer el pas de forçar les costures d’aquesta presó que és España i comprovés com és de ferma la seva renovada immunitat europea.

Martin Luther King també va escriure una carta des de la presó, concretament des de la presó de Birminghan, datada a 16 d’abril de 1963. Però no era aquesta una carta per desdir-se del que havia proclamat sempre i arreu. Al contrari, era una carta on explicava la necessitat de desobeir la llei quan aquesta és injusta. On deia també que sense la tensió provocada per l’acció directa pacífica, per la desobediència civil, els adversaris no es mouen mai del seu lloc. L’exèrcit de la justícia no cal que dugui armes per ser fort, però cal que sigui atrevit i constant. La submissió mai no dona fruit. Recordi la cançó de Llach: «No abarateixis el somni». Ho confesso, no puc deixar de pensar-hi.

Read Full Post »

L’expressió del títol s’empra habitualment per referir-se a les persones que gasten més del que guanyen. Està ben trobada, a fe. La imatge il·lustra ‒fa veure amb els ulls tancats‒ el braç que s’allarga i, al descobert, deixa d’estar cobert per la màniga. A la intempèrie, si fa fred, el braç en passa, els pèls s’erissen i la pell es fa de gallina. La imatge és transferible a contextos diferents. Per exemple, al dels favors que l’Estat espanyol va demanar arreu per evitar mostres de suport estrangeres al procés d’independència de Catalunya. Alguns favors els va pagar en espècies (protecció militar a Letònia), altres favors els va pagar amb un xec al portador sense data, com al Marroc. Justament per això, ara el Marroc exigeix canviar cromos: has d’abandonar el Sahara (sobre el qual España encara té jurisdicció) i jo deixaré d’enviar-te gent afamada a ofegar-se a les teves platges.

La gràcia de tot plegat és que els saharauis tenen dret a un referèndum d’autodeterminació per decidir el seu destí, reconegut per Espanya i l’ONU. Per això ara el Marroc s’ha trobat que el xec li retorna impagat. Com és sabut, el banc de les promeses espanyoles està completament escurat, com també el de la seva justícia.

Que els dipòsits de justícia d’Espanya són plens de teranyines ho sap Europa sencera. Que els jutges que els administren són uns incompetents i alhora prevaricadors alimenta proverbis i caricatures grotesques, arreu més enllà dels Pirineus. Aquí hom s’està d’aixecar massa la veu, no fos cas que t’apliquin la llei mordassa i et fotin els quartos i la llibertat, com passa amb els nostres presoners polítics, els nostres exiliats i els més de 3000 represaliats.

Sortosament ja els han pres la mida, frontera enllà, i ara el Tribunal General de la UE ha tornat la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Tot ha vingut precedit del fet que el Comité d’Assumptes Legals i Drets Humans del Consell d’Europa, en un informe signat per Mr Boriss Cilevičs, letó, pertanyent al grup Socialista, Demòcrata i Verd de la Cambra, demana la llibertat per als presoners polítics i l’abandonament dels processos d’extradició per als exiliats. Té molt clar que tot plegat no és més que una persecució política, incompatible amb els estàndards democràtics de què tant presumeix España. Aquí sí que val el castís refrany espanyol: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces».

Read Full Post »

CORDER DEVORAT PER UN LLOPQuè és pitjor, patir o cometre una injustícia? La resposta comuna és que el pitjor és patir-la. Les persones que tenen prou força per imposar arreu la seva voluntat no es preocupen dels resultats de les seves accions;  de fet, poc els importa que els que les pateixen se’n dolguin i els acusin d’injustos i mala gent. Aquest és el punt de vista de la naturalesa, on el llop sempre devora l’ovella, on el més robust o agressiu preval, i on la força, que aquest anomena “justícia” i fins i tot “llei”, acaba imposant-se sobre el més feble com un deure o com una fatalitat de la qual no pot escapar. Des d’aquesta mateixa perspectiva, patir una injustícia és el pitjor que et pot passar, i ho és encara més si ets incapaç de defensar-te dels que abusen de tu. Parafrasejant Plató ‒tota reflexió sobre la justícia ho és‒ anomenarem “el major bé” a poder fer tot el que vulguem sense ser castigats. I “el major mal” a patir injustícia i no poder defensar-nos ni escapar-ne. (més…)

Read Full Post »

jesus davant pilat amb barrabàsLa frase del títol és una d’aquelles que tenen origen en la religió cristiana. N’hi ha d’altres, com «perdre l’Oremus”, «plorar com una Magdalena» o «fer Pàsqua abans de Rams». «Anar d’Herodes a Pilat» recorda l’episodi explicat per Lluc segons el qual, el Sanedrí de Jerusalem, havent dut Jesús davant de Ponç Pilat, governador de Judea, i havent-lo acusat «d’incitar el poble a la rebel·lió», van veure com Pilat, després de comprovar que l’acusat era galileu i que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes Antipes, se’l va treure del damunt. Herodes, tetrarca de Galilea, l’interroga i, després de tractar-lo amb menyspreu, el retorna a Pilat. I aquest, pressionat pels acusadors i el poble, i havent-los deixat triar entre Barrabàs sanedrí(sediciós i assassí) i el mateix Jesús, al final claudica i fa crucificar el darrer. No em diguin que no resulta còmic tot plegat. Amb pocs ajustaments, tenim totes les peces del context polític actual. No cal que actualitzi els noms d’Herodes ni de Pilat, ni tampoc del Sanedrí, però ha estat ben clar que, com en el cas de Jesús, ni uns ni altres no han volgut ser responsables directes de la injustícia (una més) que havia de cometre’s contra els acusats. (més…)

Read Full Post »

ESPAÑA REALSi jo escrivís un titular que digués: «Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Pyongyang  (Corea del nord) un congrés internacional de dictadures. El president del govern espanyol no ha assistit», dirien que estic qualificant de dictadura el regne d’España. Si llegim bé el títol, no diu pas això. Encara que les dues frases fossin vertaderes, posem per cas, això no voldria dir que Sánchez no hi ha anat només per qüestions d’agenda. També hi hauria la possibilitat que, en realitat, no hi tenia res a fer, atès que España no és una dictadura, oi? I el mateix podrien dir els presidents de Dinamarca, Holanda o Bèlgica. On està, doncs, l’equívoc del titular? Es troba en la simple juxtaposició de dues frases: «Congrés internacional de dictadures» i «España no assisteix». Dient la veritat es pot estar suggerint una mentida…, o no. Facin la prova amb altres frases com: «Ahir fou la reunió anual de corruptes a Madrid: Rajoy no hi era». (més…)

Read Full Post »

ocell capturatQuan era un crio, un dels espectacles que més m’incomodava era veure com un altre nen maltractava, tot jugant, un moixó. Ara aquest espectacle ‒versió reduïda i infantil de la tauromàquia‒ ja no és fàcil de veure, car amb prou feines hi ha moixons enlloc. Imaginis un nen que «juga» amb un ocellet al qual ha segrestat d’un niu. Sovint, l’ocell és encara incapaç de volar una llarga distància. El nen serva l’ocell amb un cordill que li ha lligat a una pota, de manera que els intents d’enlairar-se d’aquest resulten frustrats un cop i un altre per la mà del nen que tiba el ronsal. Al final, el moixó, cansat ja no prova de volar, està desfet, vençut per la voluntat irracional del nen. A voltes ja és incapaç de sostenir-se sobre les potes, potser les tibades li han desconjuntat una articulació. (més…)

Read Full Post »

PORCEls dropos anem al cel o ens venen a buscar? Així preguntava l’home mandrós (engossat, diuen al meu poble) i malfeiner al capellà de la parròquia. Segurament la qüestió no faria al cas de Juli II, papa entre els anys 1503 i 1513. Aquest fou un home enèrgic i laboriós: féu construir la basílica de Sant Pere a Roma a Bramante, féu pintar la Capella Sixtina a Miquel Àngel… I també encetà, dirigí i guanyà no poques guerres per tal d’augmentar el domini temporal, la riquesa de l’Església i el poder del Papat.  Deien les males llengües que vestí més temps l’armadura  i l’espasa del guerrer que la sotana blanca i l’anell del pescador.  I enmig de tanta activitat artística, militar i política, també tingué temps per als assumptes de família: nomenà cardenals tres «nebots» seus i casà la seva filla amb una de les millors famílies de la Ciutat Eterna. (més…)

Read Full Post »

el desdén con el desdén versió vellaAgustín Moreto, l’any 1654, va escriure l’obra que dóna títol a aquest article. Es tracta d’una comèdia de les de «capa i espasa» amb temàtica amorosa. S’hi explica la història d’una dama de Barcelona que no té gaire bona opinió de l’amor. Donada a la filosofia va aprendre a menysprear l’amor. «Deste estudio y la lición / de las fábulas antiguas, / resultó un común desprecio / de los hombres». Per això no fa cas dels pretendents que té. Carlos, que ha viatjat a la ciutat a participar en un torneig, i també amb l’objectiu de pretendre Diana. « Ya sabes que a Barcelona, / del ocio de mis estados, / me trajeron los cuidados / de la fama que pregona / de Diana la hermosura, / desta corona heredera», i com es pot veure, l’interès no és únicament amorós. Aquí hi ha posició a adquirir. Però aviat s’adona que no hi ha res a fer amb un abordatge tradicional, on tothom ha fracassat. Aleshores, aconsellat pel desdenybufó Polilla, decideix emprar l’estratègia del desdeny: (més…)

Read Full Post »

carrizosa llaçHi ha persones, com en Carrizosa, que consideren una ofensa contra elles qualsevol conducta que els desplau, i la prenen com un ultratge als seus sentiments. Igual com aquell feixista (José Antonio Primo de Rivera) que, acusat de tractar amb menyspreu les idees polítiques democràtiques dels altres, responia que eren ells els qui tractaven els seus amb menyspreu en persistir en les seves opinions abominables. (més…)

Read Full Post »

Older Posts »