TRIAR LLENGUA

Estatua de Kafka, Praga

Quan l’any 1915 Franz Kafka va publicar la seva novel·la Die Verwandlung, (La transformació o metamorfosi) a Die WeiBen Blätter ningú no va tenir cap dubte que es tractava de literatura alemanya. Poc importava el fet que Kafka parlés i escrivís en la llengua dels jueus d’Europa, el Yiddish, o que també ho fes en xtec, en francès o en grec clàssic; no hi feia res tampoc que als 13 anys rebés el seu «bar mitzvah» o que estigués fascinat pel teatre i la literatura jueva. Kafka va fer la tria deliberada d’escriure en alemany. No està pas clar que ho fes per poder ser més llegit, car en vida pràcticament no el llegí ningú i abans de morir va donar ordre al seu amic i executor literari Max Brod de cremar tots els seus llibres no publicats, incloent El procés, El castell i Amèrica. Per a sort dels seus lectors, Brod no en va fer cas.

Isaac Bashevis Singer és l’únic premi Nobel en llengua Yiddish. El va obtenir el 1978, quan ja gairebé ningú la parlava. El Yiddish és una llengua judeo-germànica originada al segle IX i comuna entre jueus europeus. Té com a base l’hebreu i l’alemany antic, amb elements d’arameu i de diferents llengües eslaves. S’escriu amb caràcters hebreus. Al seu zenit la parlaven 11 milions de persones, 6 milions de les quals foren assassinades pels Nazis. La resta, en integrar-se a Israel, la van anar substituint pel renaixent hebreu promogut pel nou estat nascut el 1948.

Perquè Singer va escriure sempre en Yiddish? No podia haver triat el polonès o l’anglès (al qual ell mateix va traduir-se com a base per a les traduccions a les altres llengües) ? Perquè va escriure La família Moskat i Yentl, el noi de la Yeshiva en una llengua minoritària? Ho va fer perquè va voler. Singer va triar una llengua que el feia membre d’un «grup objectivament identificable» de persones que compartien una història, una parla i un esperit. Tant ell com Kafka –que havia elegit diferent‒ sabien que una llengua és molt més que un sistema de comunicació perquè amb ella hom escull una cultura, gairebé sempre una nació (aleshores sense estat) i un esperit determinat. Quan hom tria una llengua sap perfectament el que fa, no és una qüestió només pràctica. És justament el que fem, o deixem de fer els catalans quan parlem la nostra, aquí i arreu.

Read Full Post »

AMB LA LLENGUA FORA

«…És un territori d’acollida, un país turístic, on hi conflueixen moltes llengües. Però, recordem-ho, la nostra és el català. La salut del català està a les mans dels qui parlem la llengua, els catalanoparlants, és a dir, de tots nosaltres, i no pas a les d’aquells que la desconeixen. La responsabilitat més gran la tenim, doncs, aquells que coneixem l’idioma i en com l’utilitzem dia rere dia. I aquells que canvien de llengua amb freqüència,  a la mínima, per un suposat problema d’educació, s’equivoquen, fan un flac favor a la nostra llengua, però també li fan al seu interlocutor […] En temes de llengua, recordem-ho, no s’ha de vèncer, sinó que s’ha de convèncer» Amb el permís del lector reprodueixo les paraules de Ferran Costa, president del Consell General d’Andorra, a la darrera sessió d’aquest Consell. No veig què més hi puc afegir, fora de subscriure-les punt per punt.

La supervivència del català està en mans del qui el parlem, és clar. És evident que els nostres veïns, tant els del nord com els de l’oest, que han construït el seu país arrabassant-nos territori amb guerres o ens han sotmès per les armes, també hi tenen responsabilitat. El propòsit d’uns i altres és la unificació lingüística sota el paraigua de la seva llengua i el desmantellament de la nostra cultura. Es donarien per satisfets amb la nostra residualització, si el català fos un «patois» regional o una romanalla turística del folklore local. És amb aquest propòsit que malden per invisibilitzar la llengua, per vetar-la al Congrés i al Senat (a Catalunya nord fins als ajuntaments), per fer-la i fer-nos creure que és innecessària, supèrflua i, per tant, prescindible.

Què hem de fer, resignar-nos a veure morir la nostra llengua? Jo estic convençut que la nostra llengua no morirà mentre la parlem. Les llengües no moren com els éssers vius, no tenen un cicle vital, per molt que metafòricament els l’apliquem en parlar-ne. Així, diem que neixen per la necessitat de comunicar-nos que tenim. Després s’afaiçonen a la manera de ser i de pensar i de veure el món dels parlants que tenen i, finalment, si moren no és pas de vellesa o malaltia, sinó exclusivament perquè els seus parlants deixen d’usar-les, de fer-les servir per a pensar, per a viure i per a ser.

Read Full Post »

HISTÒRIA D’UN FRACÀS ESCOLAR

Cal haver estat remer abans de voler portar el timó, cal haver estat a proa per observar els vents abans de voler portar el vaixell. Estic segur que el Conseller d’Ensenyament  González Cambray no està al cas del que signifiquen aquestes paraules del vell Aristòfanes. Altrament no hauria acceptat l’enorme responsabilitat de dirigir el sistema educatiu de Catalunya. Que dic veritat ho sap tothom, al conseller se’l coneix per les seves obres. Que no sap on va resulta evident, en efecte, només encerta quan rectifica, només progressa quan retrocedeix.

Ahir, com qui cedeix a la pressió dels autèntics professionals de la docència, va fer-se enrere d’algunes de les seves atzagaiades. Va dir que anul·lava l’eufemisme avaluatiu «En procés d’assoliment» que havia de substituir el concepte, clar i sintètic: «No assolit» per indicar que l’estudiant no està progressant com cal, això és, que ha suspès. També va dir que retallarà les «hores de gestió autònoma del currículum», expressió que constituïa també un altre eufemisme maliciós, el qual ocultava el fet que unes assignatures desapareixien i alhora es donava màniga ampla als centres perquè fessin experiments amb els àmbits (ja saben, que les matemàtiques fossin impartides per biòlegs, posem per cas). I per acabar, va dir que l’aplicació del nou currículum no serà obligatòria el curs vinent. Val a dir, respecte d’aquest darrer punt, que els centres educatius no van conèixer-ne els detalls fins que van veure el díptic que repartia el mostrador del Departament a la Fira de l’Ensenyament de Barcelona; perquè aquesta informació, que demanaven des de fa mesos per tal d’organitzar-se i per a poder orientar els alumnes de quart d’ESO, encara no els havia arribat.

Resumint, que si per ser conseller d’Ensenyament calen unes competències elementals, com ara la veracitat, el saber estar, la capacitat negociadora i d’arribar a acords, la capacitat comunicativa (en diuen competència comunicativa oral i escrita)… El nostre conseller no progressa adequadament en cap d’elles, això és, suspèn clarament en continguts, valors i normes. Si se’m permet canviar una nota, diré que l’aprovo en capacitat comunicativa, amb un cinc, això sí, perquè encara que sap parlar, només sap mentir.

Read Full Post »

EL FANGAR EDUCATIU

Manifesten els nens gaire interès per menjar verdura i peix? Normalment el que més els agrada són dolços i llaminadures. Hi ha pares irresponsables que, amb l’objectiu de satisfer els «interessos» dels seus fills i amb el lloable propòsit de fer-los feliços els donen a pleret allò que volen. Així, en pocs anys tenen tocinets humans sobrealimentats que supuren greix i colesterol per les orelles, candidats de llibre a diverses malalties coronàries i a acabar els seus dies amb un infart de miocardi. Sort que també hi ha pares responsables i assenyats que «obliguen» els seus fills a un menjar divers i equilibrat.

Valgui d’analogia el que he escrit al paràgraf precedent per despullar les bajanades del subdirector general d’Ordenació Curricular del Departament d’Educació. Aquest ex-professor, que acaba de publicar el llibre Educar per a la vida, ha perpetrat els infumables decrets de currículums que es desplegaran el curs vinent a Catalunya. En una entrevista que li han fet al diari Ara, va dir que «El mal que té l’ESO, i que no és específic de Catalunya, és que el que ensenyem no interessa als joves». Fa molta pena que un responsable educatiu faci una diagnosi tan simplista. El problema és que aquesta patologia pedagògica ha fet metàstasi al Departament i també al Ministerio del ram.

Ineptes i alhora irresponsables són aquells que creuen que cal donar als infants allò que els «interessa». Des de quan als nens i als adolescents els ha interessat espontàniament aprendre història, geografia, matemàtiques, filosofia…? Quan heu vist que els joves estudiants abandonin els patis escolars i els seus mòbils per escoltar atentament els seus mestres i professors, fer els exercicis que aquests els proposen i estudiar les matèries que els diuen?

Educar té sempre un component de coerció, la que es fa per treure el nen dels seus jocs per acostumar-lo a l’òrbita de l’aprenentatge. No, la lletra no entra amb sang, com deien abans, però sí amb fermesa i constància. Cedir al «bonisme» de fer contents els estudiants administrant-los mel en lloc de feina és la millor recepta per fer d’ells uns perfectes ignorants i alhora uns inútils. Ja n’hi ha prou de convertir el sistema educatiu en un passatemps, camí de la desocupació i el fracàs.

Read Full Post »

LLENGUA ENEMIGA

Casado ha declarat que hi ha professors que han rebut instruccions per tal de no deixar anar al lavabo les criatures que s’expressen en castellà, i també que als nens que ho fan al pati els posen pedres a les motxilles per castigar-los. Estava temptat de seguir-li la veta i sostenir que s’ha quedat curt amb la denúncia, perquè tothom sap que a les criatures que se’ls acut parlar castellà a les escoles catalanes els tallem un bocí de llengua cada cop que ho fan, de manera que amb l’entossudiment (en castellà, empecinamiento) esdevinguin muts. M’ho he pensat millor, però, i passat el rampell inicial crec que no paga la pena fer cas d’aquest cínic a qui no importa fer mal per tal d’aconseguir objectius polítics. Despolititzar la llengua de l’escola catalana sembla un objectiu raonable. Aquesta era la intenció dels partits que, el 1983, van apostar pel model d’immersió lingüística a Catalunya. Estaven convençuts que era la millor manera d’evitar una societat segregada per aquest motiu. Però tot plegat ha estat un miratge, una pausa en l’objectiu polític de llarg abast de l’estat espanyol, que no és altre que la construcció d’una societat homogènia, si més no per la llengua.

Queda lluny l’any 1716, quan el català fou prohibit a les administracions, i també el 1768, quan fou prohibit per primer cop a l’ensenyament. D’aleshores ençà, el castellà, que és l’única llengua que l’estat reconeix com a pròpia ‒digui el que digui la Constitución‒, ha estat sempre una llengua d’imposició i les altres han sigut considerades llengües enemigues. Segons les circumstàncies han estat les llengües a prohibir, a restringir quant a l’ús públic o a folkloritzar com si de peces de museu es tractés.

L’envestida actual contra el català, prenent com a excusa el model escolar, no és, per dir-ho en castellà «el acabóse», sinó que és el «continuóse» de la vella vocació totalitària d’España que, com molt bé va dir Ortega «Es cosa hecha por Castilla y no se hable más». Per a més referències, llegeixin la seva España invertebrada, de 1921. Així, no cal patir-hi més, el tema no té més solució que acotar el cap o fotre el camp d’una vegada. El problema és nostre, som on som per indecisió i inconstància, i també per incapacitat d’acabar el que comencem.  

Read Full Post »