Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘BILINGÜISME’ Category

Què es pot esperar d’un estat inculte i alhora content de ser-ho, que creu que el millor és que els seus ciutadans només parlin una llengua? Doncs el mateix que es podia esperar d’un estat que, en el seu moment, expulsava ‒sota pena de mort‒ aquells que tenien una religió diferent. Tant en un cas com en l’altre és la passió per la unitat. Això en el doble sentit d’unió i d’únic: d’una sola fe, d’una sola llengua i, és clar, una sola nació i un sol estat.

Un estat així, amb voluntat de ser d’una sola matèria, d’una sola forma, d’un sol color, d’una sola manera, només pot ser, espiritualment i materialment, una dictadura quant al règim polític (com a realitat o, si més no, com aspiració). Només es pot veure a si mateix com una «unitat de destí en l’universal» històric, i només es pot concebre com «la reserva espiritual d’occident» en termes culturals i de valors. Això és España i no cal parlar-ho més. Una altra cosa són els espanyols, tant els que ho són només perquè ho posa al seu carnet d’identitat com els que ho són per convenciment i vocació. Aquests són diversos i variats, de totes races i colors, ètnies, religions, cultures, economies,  ideologies i llengües. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com és possible que l’estat, únic i unificador, tingui uns ciutadans tan diversos? Com una força centrípeta pot controlar les forces centrífugues que conté? És una qüestió de física elemental: a la força.

Amb l’afer de la detenció del President Puigdemont a Sardenya s’ha fet evident, un cop més, l’obsessió malaltissa de l’estat espanyol per una persona que representa i simbolitza tot allò que l’estat odia i alhora tem. Puigdemont és l’enemic a abatre, l’element subversiu que posa en qüestió tot l’entramat ideològic en què l’estat se sustenta i justifica i, alhora, el subjecte real en què         aquesta subversió es materialitza. No hi fa res que la «subversió» s’expressi democràticament en forma de reivindicació política, ni que l’acció resultant sigui tan pacífica com la celebració d’un referèndum, ni que les úniques «armes» siguin urnes i paperetes. Res d’això no compta. La subversió real, allò que en el seu moment van voler anomenar rebel·lió i després els va quedar en sedició, és ser i voler ser, pensar i parlar diferent.

Read Full Post »

Hi ha persones que creuen que si canviem el llenguatge canviarem la realitat. La idea no és nova, totes les dictadures han intentat imposar un determinat vocabulari o eliminar algunes paraules que els feien nosa. La idea era que si, posem per cas, anomenaven «Alzamiento Nacional» al seu cop d’estat contra la República, al final tothom creuria que, efectivament, havia passat el primer i no pas el segon. En el mateix sentit, però en ordre invers, la dictadura de torn feia desaparèixer el terme «llibertat» pensant que d’aquesta manera, en absència de la paraula, els ciutadans no tindrien la possibilitat de pensar ni d’expressar allò que els havien pres. No cal dir que totes les formes de censura obeeixen al mateix propòsit.

Fa pocs dies Carme Junyent, prestigiosa lingüista catalana, professora de la UB, va fer, a Lleida, la seva primera presentació pública del seu darrer llibre: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou de textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua,  publicat a Eumo. El llibre ve precedit d’una notable polèmica que l’autora creu producte d’un malentès. La «visibilització» del gènere femení i, més darrerament, dels individus que no volen ser classificats ni en el femení ni el masculí s’ha fet de manera forçada i sovint incorrecta. Una cosa és demanar que hom s’adreci a un col·lectiu docent amb el «professors i professores» de rigor i una altra és imposar als conductors de vehicles de competició un forçadíssim «pilots i pilotes», clarament incorrecte. El mateix s’escauria de dir si volem parlar de minyons i minyones, que, com és sabut, no són el masculí i el femení del mateix concepte. L’afer s’ha complicat més quan, després d’exigir el desdoblament dels substantius, es va imposar el dels adjectius: «matriculats i matriculades», «escolaritzats i escolaritzades», «afectats i afectades», «vacunats i vacunades», «vius i vives» i «morts i mortes»… I per rematar ara s’exigeixen pronoms nous: a banda del «tots» i «totes», com que no en teníem prou amb el «tothom», ara volen posar el «totis».

ELLS, ELLES I “ELLIS”

Diu Carme Junyent que hi ha llengües que distingeixen gènere, altres que no, unes on el gènere no marcat és el masculí, en altres és el femení. Per tant, el gènere no és pas universal. En canvi, el que sí és universal és el masclisme. Potser comença a ser hora d’adonar-nos que no tenen res a veure i que no podem combatre el masclisme forçant la gramàtica. Per aquells que encara ho creuen, podríem dir-los que proposin l’eliminació dels possessius. Sense el «meu» o «teu» desapareixeria la propietat i finalment tindríem, oh senyor, la utopia.

Read Full Post »

TASHI WANGXUK

TASHI WANGXUK

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan (a Qinghai, prop del seu Tibet nadiu). Els dos primers anys foren de detenció preventiva, mentre que el tercer ja forma part de la condemna a cinc anys que va rebre per «incitar a la sedició» els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. (més…)

Read Full Post »

CATANYOL LLENGUAAbans, el maltracte a la nostra llengua provenia gairebé exclusivament de la ignorància. Jo mateix no vaig rebre classes en català i de català fins que vaig fer COU. La gent deia agobiar en lloc de molestar o agraviar, bassura en lloc de deixalles, bocadillo per entrepà, colilla per burilla, desvanéixer per esvanir, lio per embolic, pessadilla per malson, tonteria per bajanada, vistasso per ullada o xist per acudit. Bé, i ara la inefable Rosalia ha posat damunt l’altar de la popularitat el cumpleanys, per aniversari. (més…)

Read Full Post »