Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘HONESTEDAT’ Category

Hi ha grups de persones que es troben cada quatre o cinc mesos, o cada any, o quan poden, «d’aquest any no passa», es diuen, perquè en el seu moment foren amics. Van anar junts a escola, després a l’institut, i encara a la universitat. Altres es van conèixer fent el grau o el màster, o durant l’Erasmus a l’estranger. També hi ha els que es van conèixer a l’empresa on treballaven fa vint anys. Per què es troben aquestes persones? Em dirà que per amistat. Sí, per suposat, aquest és el nom que donen a la seva relació. Però si vostè pregunta a algú d’aquests que, amb quaranta anys encara es troba amb els seus amics de l’institut, és possible que li digui que ara veu els amics de l’adolescència amb una perspectiva nova. «El nostre punt de vista sobre qüestions econòmiques, socials i polítiques és completament diferent, i n’hi ha que tenen unes idees molt estranyes sobre la vida, la parella, els fills… És clar, d’això no en parlàvem, a l’institut.» Però bé us trobeu de tant en tant, li dirà vostè. «Sí, és clar, ens trobem, però és com un ritual governat per la força del costum. És estrany, però fora d’aquestes trobades, si es donés el cas que disposés de temps, no em vindria pas la idea de dir-li a un d’ells d’anar a prendre alguna cosa, si només haguéssim de ser dos. De fet, si fos a fer ara, crec que amb la majoria dels antics companys no ens faríem pas amics.» Si és així, com és que cada cop que el conviden a una trobada d’antics companys de classe, vostè no falla mai? I el seu interlocutor li respondrà: «Oh, és que si no hi anés els trobaria a faltar d’alguna manera, vull dir, si deixéssim de veure’ns definitivament»

Hi ha qui diu que es mantenen aquestes «amistats» per orgull, perquè si hem estat amics durant quinze o vint anys, ho hem de continuar essent, allò que hem mantingut ‒ni que sigui amb trobades de tant en tant‒ no es pot deixar fer malbé. A banda d’això, és clar, hi ha els records, car les velles amistats ens retornen a un període de la nostra vida. I a voltes no és tant el que hem viscut, sinó com ho recordem o volem recordar-ho. I aquí els amics fan de testimonis de la nostra existència. Potser això, més que no pas cap mena de deure moral, que cap «com cal» és el que fa que, malgrat tot, ens diguem amics.

Read Full Post »

Per corregir el costum oficial de posar noms incorrectes, l’anomenat «Tribunal del Cuentas» ha estat rebatejat amb encert pel poble: «Tribunal de qué me cuentas», «Tribunal de ajustar la cuentas», i, en català, «Tribunal dels descomptes». Tots ells defineixen aspectes diversos de les seves darreres actuacions: tribunal sense jutges, tribunal de part, venjatiu amb uns i amistós amb altres, o simplement tribunal que roba descaradament aquells a qui vol escarmentar.

Recorda el lector la «pena del telenotícies»? Si hom surt a la pantalla detingut i emmanillat, poc importa que després se l’hagi d’alliberar per manca de proves. El cas és que la pena ja l’ha pagat en forma d’un desprestigi no quantificable. Com si el valor i la consideració que una persona té no fossin tant o més importants que la seva borsa: hom no disposa només de diners o propietats, hom té honor, dignitat, i aquests poden ser arrabassats per una acusació falsa si aquest fet, a més, és publicitat arreu. La dignitat o fama perdudes mai no són restaurades. És un cas perfecte de condemna abans del judici, de condemna ja patida fins i tot quan el judici exonera l’acusat. És la desintegració de la tan anomenada presumpció d’innocència.

Les penes que imposa el Tribunal de Cuentas són d’aquesta mena: primer et  condemnen i després et jutgen. I la condemna conté alhora l’element del telenotícies i el de l’espoli. El procediment permet que, sense proves, t’embarguin béns i comptes. Les fiances són milionàries i no hi ha manera de pagar-les, de manera que si, després del judici, t’han de tornar el que t’han pres, el mal ja està fet, que és del que es tractava. Així han aconseguit que l’acusat es quedi sense diners i sense casa, a la intempèrie. Tant és si es tracta d’un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions, com si és un polític que ha fet allò que havia decidit el Parlament de Catalunya votat pels ciutadans. Tot plegat és, alhora, una pena d’exposició pública, com la picota, on s’executava públicament els condemnats, deixant-hi penjats els seus caps o, alternativament, se’ls lligava de mans i peus, exposant-los a l’escarni públic. No dèiem, en fi, amb perfecta propietat, que España ens roba? Vet ací un munt d’exemples concrets, i de proximitat.

Read Full Post »

CUBA PURINEls pagesos, que són gent intel·ligent, saben que quan han de treure el purí dels porcs  (les deposicions semilíquides dels animals) de les granges, han de mirar bé quina és la direcció del vent, i enfilen el tractor i la cuba en la direcció correcta. Si cometessin l’error de dispersar-lo en totes direccions, panoràmicament, un moment o altre el vent els llençaria la merda al damunt. (més…)

Read Full Post »

SENTÈNCIA HIPOTEQUES 19.10.18Cada govern  estableix  les  lleis  segons  les seves conveniències: la democràcia, de manera democràtica; la tirania, de  manera  tirànica; així totes les altres. Un cop establertes aquestes lleis,  declaren que és just per als governats  allò que només convé als qui manen,  i a qui se n’aparta, el castiguen com a incomplidor de les lleis i de la justícia.  El que jo dic, amic meu,  el que és igualment just  en  totes les ciutats,  és el que convé a qui disposa del poder, o el que és el mateix, a qui mana; de  manera  que per a tothom que discorri  rectament el  just és sempre el mateix: el que li convé al més fort. (més…)

Read Full Post »

MIRALL I ULLAmable lector, si em permet, li faré una pregunta indiscreta: Ha aconseguit ser per a vostè mateix allò que vol ser (o el que és) per als altres? Posem per cas que les altres persones el tenen per una persona d’una peça, veraç, valenta, portadora de principis i valors, tenaç i generosa. I posem que vostè, quan s’examina críticament a sí mateix, no es troba tan íntegre, sincer o coratjós com és per a tothom, fins i tot per als que el coneixen de fa anys. És clar, els forats de la integritat no es veuen des de fora, llevat que s’observin a contrallum, i això només es pot fer des de dins. I, qui és capaç d’adonar-se de quan exagera, o diu menys del que pensa? I qui nota que li tremolen les cames si aconsegueix MIRALL PINTANT-SEaguantar dempeus? (més…)

Read Full Post »

TIBERIDiuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República  aconsellava als regents servir-se d’enganys per ERMINI 1a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i  fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat. (més…)

Read Full Post »