Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘POR’ Category

Després que el partit nazi va guanyar les eleccions de 1933, el Reichtag o parlament alemany va declarar que els jueus no podien treballar per a l’administració alemanya perquè eren «políticament poc fiables», el 1933 van limitar el nombre d’estudiants jueus de les escoles i universitats, a continuació una nova llei va reduir l’«activitat jueva» en les professions mèdiques i legals; El 1935, les Lleis de Nuremberg ja van excloure els jueus de la ciutadania del Reich i els prohibí de casar-se o tenir relacions sexuals amb persones alemanyes o de «sang alemanya». Tot seguit els van acabar de privar de la resta dels seus drets, com ara el dret a votar o presentar-se a oposicions.

A partir de 1937, la persecució legislativa es va intensificar: primer es van proposar empobrir els jueus obligant-los a registrar les seves propietats, que més endavant serien confiscades, les empreses foren obligades a acomiadar els seus directors  i després els seus treballadors jueus, alhora que les empreses jueves eren absorbides per alemanys no jueus, comprades a preu de saldo segons els barems fixats pel govern. Els metges i els advocats jueus van perdre definitivament les seves llicències professionals. El 1938 els jueus van ser exclosos de l’ensenyament, així com se’ls va prohibir anar al cinema, teatre i centres esportius; alhora es van crear «zones àries» on tampoc no podien entrar. Tot seguit els homes i dones jueus que tenien noms «no jueus» perquè s’havien convertit al cristianisme o perquè havien decidit assimilar-se al seu entorn, van ser obligats a agregar-los «Israel» o «Sara». A finals d’any, tots els jueus van ser obligats a dur targes d’identitat que indicaven, amb una «J», la seva ascendència. No cal seguir, ja sabem tots en què va acabar tot plegat.

Els pendents relliscosos, com el precedent mostren com les «solucions finals» mai no es donen de cop, sinó que es van construint pas a pas i que prenen la forma de pendent on el mòbil pateix un moviment uniformement accelerat. A España aquest mòbil, que va arrencar el 1936, amb parada aparent el 1978, va reprendre el moviment el 2010. La darrera marca de velocitat es troba en l’arxivament de la denúncia del cartell electoral xenòfob de VOX (Un MENA 4.700 euros, tu abuela 426 Euros de pensión al mes). Segons la jutgessa madrilenya, no constitueix un delicte d’odi i no deshumanitza els infants immigrants. Que sigui fals, segons diu, no importa perquè «És la seva manera de parlar». Qui vulgui entendre, que entengui.

Read Full Post »

LI DIUEN AMARGA

Aprenem què és la mort quan ens deixa algú a qui estimem. La resta de morts són estadístiques. No estic essent cínic. Només mor de debò aquell qui és al nostre cor; les altres persones simplement desapareixen. És l’amor, doncs, el que ens revela l’ésser autèntic de la mort, l’única veritat que li coneixem. Aquest descobriment és com el negatiu de l’amor, la certesa que aquest i la mort tenen alguna cosa més que tres lletres en comú.

Tota la saviesa de la filosofia està concentrada en aquest punt: ajudar les persones a ben morir, no pas perquè els proporcioni cap certesa de perviure, ans altrament perquè pot ensenyar a mirar de cara, sense filtres ni atenuacions, la realitat que hom afronta pel sol fet de viure. Unes filosofies proven de fer-nos perdre la por a morir, simplement negant allò que fa més por: la transcendència i el dolor. Diuen que l’existència no és més que sentir, percebre, però la mort és la fi del sentir, i així de tot possible dolor. No està malament, pitjor seria que volguessin disminuir el temor de la mort fent-nos menysprear la vida i pintant aquella com un alliberament.

Amb tot, però, no es tracta tant de negar o concedir atributs a la mort, com de tractar de la nostra actitud al respecte. El dolor o el plaer estan en nosaltres, com la por i l’esperança. Per això l’actitud més estesa és justament la més estúpida: deixar de parlar-ne i provar, així, de no pensar-hi, fent semblant a les criatures que tanquen els ulls quan allò que veuen els desplau. Al final, per això mateix, quan la mort arriba, hom es troba tan indefens com si hagués acabat de néixer.

No parlar-ne, no pensar-hi, resulten males solucions si del que es tracta és de no patir mentre s’espera la mort. Potser seria millor l’actitud contrària: atès que ha de venir, i no sabem ni on ni quan, cal esperar-la arreu. Per quina raó temem el darrer dia? Tots contribueixen per igual a la fi. Tots els dies van cap a la mort, però només el darrer hi arriba.

Tothom té avui o, si no, demà, algú a qui recordar amb l’afecte que deia al començament. Jo avui recordo Humbert, de cal Peixet d’Almatret, el darrer poble del Segrià, damunt de l’Ebre. Era un home que tenia la humilitat dels senzills; se’n va anar amb la mateixa pau que va donar mentre vivia.

Read Full Post »

VIRUSLes passions sempre ens fan viure fora del temps que toca. Tan aviat ens remunten al passat com ens fan anticipar el futur. Així, la tristesa o l’alegria són convocades sovint per objectes absents més que pels presents. La por, però, que s’engendra en els records del passat, creix i s’engreixa amb el futur. Així, com ara l’espant a la infecció del coronavirus no és altra cosa que una por irracional per la incertesa d’un mal que ens pot arribar. (més…)

Read Full Post »