Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘EMPATIA’ Category

Hi ha qui creu que el «bonisme» és simplement la creença que tots els problemes es poden resoldre mitjançant el diàleg i la tolerància. Vist així, no és més que una manera de pensar ingènua i una forma d’actuar poc eficaç, i pel cap baix, poc eficient, per lenta i insegura. Ara bé, aquesta definició de bonisme, al meu entendre, és parcial o incompleta. Deixi’m que m’expliqui. Una segona aproximació al tema defineix el «bonista», que no és pas el mateix que el «bo» en sentit moral, com l’individu poc realista a causa del seu optimisme antropològic no veu la desagradable realitat fins que hi ensopega, i que a causa d’això mateix, no fa el que cal per prevenir els problemes ni el necessari per sortir-ne. «Bonisme» és també l’adjectiu ‒potser millor dit, la invectiva‒ que reben certes accions altruistes de les ONG, que intervenen caritativament a països subdesenvolupats, els quals prèviament han estat espoliats pels països on, justament, les ONG tenen la seu. En els tres casos els bonisme no és altra cosa que una mena de pseudoprogressisme d’esquerres, entenent per tal una forma d’hipocresia bonhomiosa amb no poca dosi d’autocomplaença, de vegades ignorant de si mateixa i del mal que provoca en els seus suposats beneficiaris, però en realitat víctimes.

Una altra forma de bonisme, molt estesa arreu, especialment en política, és el paternalisme. Ja sap, allò que els pares diuen per justificar qualsevol mesura per escapsar la llibertat, la creativitat, la intel·ligència o la iniciativa dels seus fills: «És pel teu bé» diuen.  Dit sigui de pas, la mateixa frase la fan servir ‒ara sí, sovint amb encert‒ després de clavar-los un ventallot a fi d’adreçar-los una mica. El paternalisme, però, és molt més que aquesta caricatura que n’he fet. És un parlar i un actuar en nom d’una autoritat «superior», de vegades religiosa, ètica o social, per tal de decidir sobre la vida dels individus concrets, tractant els adults com si fossin nens, limitant la seva autonomia i llibertat. L’exemple clàssic de paternalisme el dona la «Llei seca» (1920-1933), també anomenada «Prohibition» que prohibia la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques als EUA. Era una llei feta «per al bé» dels americans. Com que l’alcohol és evidentment un tòxic perjudicial, calia prohibir a individus adults, majors d’edat, que es perjudiquessin a si mateixos. Com sap tothom, la llei no solament no va evitar que els americans prenguessin alcohol, sinó que va propiciar el poder de la màfia. En va resultar un «backfire»; com diuen ells, els va sortir el tret per la culata. No basta tenir la intenció de fer el bé per fer-lo.

Read Full Post »

Tot el que tinc dret a fer és just? La legalitat, és clar, ens permet de fer moltes coses que són dubtosament morals o correctes. No cal anar gaire lluny: mentir no és pas un delicte, llevat que ho facis davant d’un tribunal i en qualitat de testimoni. Bé, això que acabo de dir tampoc no és cert a España, sobretot si ets un policia o un guàrdia civil patriòtic i el judici és contra l’independentisme o contra el major Trapero.

Torno al tema. Si mentir no és delicte i tot el que no està prohibit està permès, aleshores, mentir és perfectament legal. Ara, per a la majoria de persones, mentir no és precisament una conducta moralment acceptable, per bé que tots, un moment o altre, mentim. Segon exemple: l’esclavitud va ser legal a l’Estat Espanyol fins la pèrdua de les illes Filipines, el 1898. Les dones espanyoles no van poder votar fins la Segona República. Els negres americans no podien entrar als bars, restaurants, hotels, escoles i universitats dels blancs fins la desaparició formal de les lleis segregacionistes americanes… No cal seguir. Al cor de la pregunta amb què començo l’article hi batega una qüestió seriosa: la diferència entre legalitat i moralitat.

L’assignatura d’Ètica, una mostra pràctica de la qual acabo de mostrar, pertany a l’àmbit de la Filosofia; va desaparèixer del currículum obligatori a l’ESO amb l’anomenada llei Wert (recorden, el de «Vamos a españolizar los ninos catalanes»). La LOMCE, aprovada el 2013, establia una matèria de «Valors Ètics» que havien de cursar només els alumnes que no fessin religió. Era, per dir-ho clar, una «alternativa» a la religió confessional. Fa dos anys el Congrés havia arribat a l’acord de reintroduir-la al currículum, esmenant el tort fa set anys. Però el PSOE no va plasmar-lo en l’avantprojecte de la nova llei d’Educació, que s’anomena, no s’ho perdin, LOMLOE (Llei orgànica per a la modificació de la LOE), encara que molts l’anomenen llei CELAA (no són sigles) per la ministra que la promou, encara que podrien ser les de Contuberni Estúpid-Legal d’Aproximació a l’Astupidesa).

Ahir el Congrés dels Diputats va tombar una esmena que havia de permetre la recuperació de la matèria filosòfica. El PSOE no ha complert amb el seu compromís. Vet ací una forma prou coneguda de mentida: l’incompliment de les promeses i pactes. Ara, tot legal, això sí.

És paradoxal aquest rebuig a impartir una assignatura de Filosofia tan important als estudis obligatoris, els únics que molts joves tindran. Arreu s’introdueixen comitès d’ètica i codis deontològics per als professionals. Com podem privar els nostres joves d’una mínima instrucció en la reflexió i en la pràctica moral? Tal vegada és perquè els legisladors són els primers que no la tenen ni la practiquen?

Read Full Post »