Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘REPÚBLICA’ Category

No hi ha institució els caps de la qual tinguin més sobrenoms. A Borbònia, per exemple, n’han tingut munió: a Isabel I li deien «La catòlica», per bé que el mot no li posà el poble, sinó un papa ben poc «catòlic». A Felip III el van anomenar «El pietós» perquè durant el seu regnat es van construir més monestirs que mai i perquè resava nou rosaris cada dia; «El intruso» era José Bonaparte I, per motius evidents; Amadeu I fou nomenat «El electo» perquè, fet venir expressament de la culta Saboia, va ser l’únic rei d’España escollit per un parlament, per bé que al cap de dos anys va renunciar, privat de suports i assassinat el seu valedor, el general català  Joan Prim. Acabada la Primera República, hom va cridar Alfonso XII, fill de la fugida Isabel II, per tal de restaurar la monarquia, i sembla que per això va rebre l’apel·latiu de «El pacificador», no tant perquè fes res per posar pau al país com perquè els espanyols, eren ‒i encara són‒ incapaços de governar-se racionalment i en igualtat, necessitaven algú a qui sotmetre’s.

La llista de sobrenoms és llarguíssima: el craso (perquè era molt gros), el hechizado (perquè hom, per ignorància, atribuïa la seva discapacitat mental a la bruixeria), el pasmado, (perquè feia cara de babau amb papada caiguda i barbeta prominent). El malo, el jorobado, el santo, el ilustrado, el sabio, el hermoso, el prudente, el animoso, són adjectius que gairebé no necessiten explicació, car és evident que, amb els matisos corresponents, responien a característiques de la personalitat o de la figura dels qualificats així.

Quin nom li posarà la història a qui fins ara anomenaven «El Campechano»? Sembla que l’adjectiu tenia un vertader origen popular, i no totalment cuinat per la premsa llagotera, però ara no se sap quin nom li posaria el poble ras. El Centre d’Investigacions Sociològiques no pregunta per la monarquia borbònica des de 2011, quan la puntuació que rebia ja havia baixat fins al 4,3. Si ara li posessin nom a l’emèrit quin li escauria millor? Evidentment, no li posarien «El impotente», malnom que va merèixer Enrique IV de Castella (1425-1474), encara que mai no se sap, potser caldria preguntar-li a la Corinna. Potser li posarien «el fratricida», perquè de jove va matar son germà d’un tret de pistola, o «el comissionista» per això que sap tothom, o «el putero»… Ves a saber, ara que ha tornat igual a Borbònia li posarien «El hijo pródigo» per allò que li perdonen tots els pecats.

Read Full Post »

Quan, als vuit anys, em van fer assistir a diferents sessions de preparació per a rebre la Primera Comunió, en sentir la llista de «pecats», vaig adonar-me que jo els havia comès tots. Havia dit mentides, m’havia barallat amb els meus germans i companys de classe, havia pispat xocolata del calaix de la cuina de casa i m’havia escaquejat d’alguna feina que ma padrina m’havia encarregat. En fi, era un desastre. És clar que mossèn Pere, rector d’Oliola, només ens havia enumerat els pecats que creia, en bona fe, que podíem haver comès a la nostra edat. El que més clarament recordo, però, és que ens va alliçonar sobre el concepte de responsabilitat, i aquest ensenyament anava molt més enllà de la casuística i procediments (que ara trobo banal) del pecat, la confessió i la penitència. Ens deia que fer el mal no era només fer una cosa dolenta, sinó que, de vegades, era no fer-ne una de bona quan calia o era necessària. D’igual manera ens deia que mentir no era solament dir el contrari de la veritat, sinó també ocultar allò que era necessari dir a persones que tenien tot el dret a sentir-ho. Confesso francament que aleshores no ho vaig entendre del tot.

Ara comprenc millor tot plegat i per això, per bé que no soc un home religiós, crec que tan responsable és qui autoritza una cosa irregular o injusta com aquell que la permet, acredita o sanciona. També ho és qui no té potestat per fer cap de les coses anteriors però no diu res, consent per assentiment o inacció, per desídia,  per mandra o per interès. Són, doncs, responsables de la injustícia comparativa (si els privilegis els tingués tothom serien drets universals) tots els membres de les meses i del Parlament de Catalunya que van aprovar, donar per bo o consentir que perseverés el règim de les «llicències per edat». També és responsable, és clar, el Papa emèrit per haver conegut, consentit, ocultat i no haver fet res ‒presumptament‒ per aturar els casos de pederàstia a l’arquebisbat de Munic del qual en el seu moment era responsable. Ja em disculparan el maridatge de temes tan diversos: dues institucions la missió i sentit de les quals és servir als ciutadans i alhora exercir d’exemple moral no poden eludir la seva responsabilitat amb un mentider: «no ho sabia».

Read Full Post »

Cara al sol, con la camisa nueva, que tú bordaste en rojo ayer, me hallará… No se sorprengui, volgut lector, si no coneix la lletra d’aquesta cançó; no trigarà a sentir-la cantar als patis de les escoles. De moment, a Murcia només sonarà (perquè encara no té lletra) el “Himno nacional” durant els actes solemnes dels centres educatius ‒la moció original, presentada per Bocs (transcripció fonètica), demanava que sonés cada dematí. La resta d’elements de la moció aprovats són els habituals en aquests casos: que a cap  aula no hi falti la imatge del Borbó, “símbolo de la unidad de España que viene siendo objecto de innumerables ataques por parte de la izquierda radical de nuestro país”; i  que hi hagi sempre la bandera estatal a l’entrada, en lloc visible.

En aprovar-se la iniciativa, el portaveu dels promotors ha dit una frase solemne: “Hoy Murcia da un ejemplo al conjunto de España al convertirse en un modelo de respeto hacia los símbolos que nos representan y unen a todos”. No dubto de l’encert de la primera part de la frase. Múrcia ha donat un exemple i s’ha convertit en un model, en efecte, del que significa progressar retrocedint cap al model d’escola franquista i país totalitari i nacionalcatòlic, amb la seva imatge del Caudillo i del crucifix presidint cada aula, amb la seva dosi diària d’adoctrinament sota el nom de “Formación del Espíritu Nacional” i amb la seva tanda de mastegots als alumnes rebecs i desobedients.

En canvi, la idea que la monarquia borbònica imposada pel darrer dictador i la bandera siguin realment símbols que ens representen i uneixen a tots, no és més que el desig que l’España nacionalista expressa en veu alta, cantant a capella el «Cara al sol» o El novio de la muerte» segons la inspiració del moment. Per cert, m’ha dit un ocellet que aquesta proposta que els avanço en exclusiva la duran al proper ple municipal.

Diuen que els crancs caminen cap enrere. No és pas veritat. Els crancs caminen de costat, i ho fan així perquè tenen doblegades les potes d’aquesta manera, per moure’s per superfícies irregulars, cosa que els permet, a més, entrar en petits forats i escletxes per protegir-se dels depredadors. Aquí l’única bestiola amb exoesquelet  ‒amb els seus tancs‒ que camina cap enrere és España.

Read Full Post »

Què és preferible, el saber o la ignorància? Sense dubte el saber, oi? Tothom triaria ser operat abans per un cirurgià amb bones notes que per un altre amb aprovats justets. No debades el savi és el model laic de la santedat religiosa. I tanmateix, no és cert, també, que un arquitecte que, expressament, dissenya malament un edifici, és més savi o expert que un altre arquitecte que, fent el mateix, ho du a terme sense intenció?

Sé que el que acabo d’escriure sembla una paradoxa, gairebé una contradicció en els termes. Si ens aturem un moment a pensar-ho veurem que no és així: Només l’arquitecte competent pot fer malament un edifici sabent que ho fa malament. L’incompetent no té aquesta opció: ho fa malament perquè no en sap més. Amb la qual cosa ens trobem que el mal (aquí l’edifici mal dissenyat o perillós) intencionat només el poden cometre els més savis i competents. Això no ens estalvia que els ignorants també el puguin cometre, és clar, amb les mateixes conseqüències, per bé que sempre ens queda el trist consol que ho han fet sense voler.

El tema, com tants altres, parteix d’una premissa filosòfica, postulada pel vell Sòcrates. Segons el pensador, la virtut és un coneixement, un saber. Així, un que estudia profitosament arquitectura esdevé arquitecte; un que estudia medicina arriba a ser metge. Anàlogament, qui estudia la justícia o el bé, arriba a ser just i bo. En conseqüència, qui coneix la justícia no pot actuar injustament, igual que un bon arquitecte no fa construir un edifici mal dissenyat… El problema del principi teòric, és clar, és que el coneixement del bé no ens estalvia fer el mal. Tots sabem què hem de fer però no sempre actuem segons els nostres valors i principis. Cal comptar amb les inclinacions i els interessos, que sovint hi entren en conflicte.

Aquestes qüestions arriben al seu fons quan ens adonem que el que estem discutint, entre altres coses, és què fa que una acció sigui bona o dolenta, justa o injusta, honesta o malvada. És l’acció mateixa, el seu resultat? O és més aviat la intenció amb què es fa, encara que el resultat sigui el mateix?

INEPTE I MALPARIT

El tema, alhora, suscita una segona qüestió, en forma de dilema. És millor ser governats per rucs o per malparits? Els ignorants de la cosa publica no saben què tenen entre mans, prenen decisions irreflexives i precipitades, cometent errors per excés, errors que després han de corregir amb la mateixa precipitació, cometent errors per defecte. Ras i curt, incorren en errors greus que poden implicar la ruïna dels ciutadans, o que, com la situació present, poden dur moltes persones a la tomba. Els malparits, al seu torn, indiferents al dolor que poden causar, interessats només a conservar el poder o els beneficis que en deriven, economitzen en el necessari (sanitat, educació) per malgastar en el que dona lluïment, mentre pregonen les mentides que els ignorants que els voten desitgen sentir. Fet i fet, deixeu-m’ho dir, tot sovint penso que aquest dilema, en realitat, no el tenim, car els que ens governen, en realitat, són les dues coses.

Read Full Post »

ermengol monarquia corrupta 7-3-2020Quina diferència hi ha entre la «veritat» literària de les novel·les i la «veritat» que les cròniques i els reportatges que escriuen ‒o no‒ els periodistes? La ficció de les novel·les crea un món paral·lel al de la vida real i ens fa gaudir, riure i plorar. Així, la seva veritat, la seva autenticitat, és que són mentides. Però, on rau la veritat de la premsa escrita, el primer esborrany de la història, allò que un dia apareixerà a les enciclopèdies i que els nostres fills estudiaran?

Avui dia tothom al·ludeix al concepte de «veracitat informativa» com de l’ideal periodístic general, el sancta sanctorum de la veritat. I tanmateix, la distinció entre opinió i fets és molt difusa, difícil d’establir i, problemàtica. De vegades, basta juxtaposar dues coses per donar a entendre una tercera: «Hi havia un congrés de lladres. Juan Carlos I no hi era». Dient la veritat podem dir mentides. Per tant, la distinció és sovint ociosa. De vegades, sense dir cap mentida, la simple ocultació d’uns fets rellevants és faltar a la veritat. Els antics romans ja ho havien consignat en la seva definició de mentida amb valor jurídic, distingint entre «suggestio falsi» i «supressio veri». Dir el contrari de la veritat i suprimir la veritat. La primera part no necessita explicació, però sí la segona: si simplement ometo una informació rellevant, menteixo o no menteixo? Segons el dret romà menteixo igualment. La supressió de la veritat, quan hi ha un interèsCUBA PURIN legítim a conèixer-la, és també una mentida. Així doncs, l’ocultació -sempre deliberada-, d’informació als mitjans informatius és també una mentida. Potser no cal que els exigim allò que es demana als tribunals: «Jura dir la veritat, tota la veritat i només la veritat?», perquè la premsa té tot el dret del món a decidir què és notícia i què no ho és, què posar en portada i què no. I, compte, la mateixa tria ja és una notícia, i segurament també és l’expressió d’una opinió. Però un cop parla d’un tema –en portada o en pàgines interiors– el que no pot fer és ocultar part de la veritat. Aleshores menteix o enganya. Així doncs, com és que cap diari espanyol publica, ni que sigui en un breu, que l’ex-monarca Juan Carlos I s’ha embutxacat 100 milions d’Euros en comissions i n’ha estafat 50 a hisenda?

Read Full Post »