Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘PARES I EDUCACIÓ’ Category

S’imagina que les rebaixes de temporada fossin permanents i no cícliques, com ara? Sí, que els preus dels descomptes de gener partissin dels preus de les rebaixes de juliol, i, d’aquesta manera, idealment tendissin a zero. Aquest és el somni del comprador compulsiu (producte humà del consumisme), que allò que vol adquirir, tant l’imprescindible com el superflu, baixi de preu periòdicament. Quin goig no faria, al cap d’uns anys, poder comprar sense haver de desprendre!

A l’Educació tradicional, les rebaixes es trobaven al setembre. Els alumnes que no havien fet res en tot el curs feien uns exàmens de recuperació amb un nivell d’exigència clarament inferior al de juny. Així, per poc que haguessin repassat el material de curs, podien passar «nets» al curs següent. Ara encara es fan repesques, però dins del curs, així els mals estudiants no han de treballar a l’estiu, pobrets. De fet, ara ja gairebé no han de treballar ni els bons ni els mals estudiants, car la idea és que aprovi tothom. Hom no s’imagina la pressió que exerceix el Departament d’Ensenyament perquè així sigui. El mateix val a dir del Ministerio corresponent.

Aquests dos anys excepcionals de pandèmia han servit d’anticipació normativa per al que es preparava: que els alumnes d’ESO i BTX obtinguin els títols corresponents sense haver aprovat totes les matèries. Ara sí que serà «excepcional» repetir curs, que és del que es tractava: així s’estalvia la sobre despesa que signifiquen els repetidors i, alhora, les xifres d’aprovats i eventualment titulats milloren significativament. Després passa, però, que només la meitat dels estudiants que volen ser mestres passen les proves  PAP (Proves d’Aptitud Personal) de nivell de llengua i cultura general perquè no saben escriure, tenen un escassíssim hàbit de lectura que els dificulta la comprensió de textos, no tenen cap mena de cultura general, etc. Ja veuen, un peix que es mossega la cua, a la desgana infinita dels estudiants s’hi ha de sumar la incompetència dels mestres (mals estudiants prèviament)… Com volem que el sistema educatiu funcioni bé, si no formem bé, primer els estudiants i després els que volen ser mestres?

Els sospitosos habituals del desastre són la baixíssima inversió educativa (ja se sap, no es poden tenir duros a quatre pessetes), la competència de les noves tecnologies i xarxes socials (si hom es passa el dia enganxat al mòbil, no hi ha temps per a res més), la desídia de molts pares, que només saben plantar fills però després no els reguen, i la degradació progressiva de la professió docent. Els mestres, malpagats i desacreditats, són obligats a fer de corretja de transmissió d’un sistema i d’unes metodologies «xupiguais» que només progressen retrocedint, com es veu pel rendiment mitjà dels que surten de les aules.

Read Full Post »

«Entre poc i massa!» és una expressió que usava sovint ma padrina per recriminar als seus néts que, justament, havien «fet un gra massa» d’alguna cosa. En realitat la fórmula no era adequada per a l’ocasió perquè, entre el poc i el massa hi ha el mig, allò que els antics anomenaven la daurada mitjania. L’expressió llatina, antiquíssima, és «aurea mediocritas» i prové d’un vers d’Horaci que fa així: «Qui s’acontenta amb la mitjania, tan preciosa com l’or / no pateix intranquil les misèries d’un sostre que s’ensorra / ni viu a palaus esplèndids que provoquen enveja».** Vista així, la mitjania és una opció prudent, que evita els extrems. El poeta multiplica els exemples fent-nos veure que el vent fa trontollar els pins més drets, que les torres més altes tenen l’ensorrament més sorollós i que els llamps fulminen els cims de les muntanyes.

Durant molt de temps la noció de terme mig entre dos extrems ha fet fortuna. Si es tracta dels plaers de la taula o del llit, la moderació és vista com l’opció més assenyada, una administració correcta dels nostres desigs i passions, als quals donem una satisfacció «justa». Si es tracta de gastar diners, entre la gasiveria i la dilapidació, trobar el punt constitueix l’hàbit de despesa ideal. També en estètica la bellesa ha estat definida com una mena de simetria o proporció. Qui sap si la balança, que és el símbol de la justícia, no beu de la mateixa noció ‒aquí obligada‒ de terme mig.

Ara bé, «mitjania» o «terme mig», termes que tenen una connotació positiva, també poden ser vistos a través d’un concepte idèntic, el de «mediocritat», que fa pensar més aviat en una cosa de qualitat mitjana, regular; segons com, de poc mèrit i fins i tot tirant a dolenta. Així, podem dir que la mediocritat s’ha estès com taca d’oli, i és ja el paradigma de l’actualitat: són mediocres els estudiants que es donen per satisfets si obtenen un cinc, conscients que només saben la meitat del que cal, mediocres els individus que no aspiren al que mereixerien si s’esforcessin, mediocres els polítics que només lluiten per la supervivència, i mediocre el sistema que permet el triomf dels oportunistes. I mediocres som també els pares, els professors i els ciutadans, que som tan rucs que no exigim l’excel·lència i la decència, començant per nosaltres mateixos.

**Auream quisquis mediocritatem / diligit, tutus caret obsoleti / sordibus tecti, caret invidenda / sobrius aula. Horaci, Odes, II,10

Read Full Post »

Si llegeixen el contracte estàndard per a les mestres americanes de 1923 (els europeus eren similars) s’assabentaran d’algunes perles, curioses unes i ofensives i degradants unes altres, però totes igual de reveladores de la consideració que la societat tenia per les docents d’Educació Primària. Font: Michael W. Apple: Teachers and texts: A political economy of class and gender relations in education (1986). El primer que sabem és que el contracte exigia que la mestra fos soltera, potser per això ha quedat allò de «senyoreta», d’ús universal i indiscriminat. Tot seguit algunes de les clàusules: «2-No anar en companyia d’homes; 3-Estar  a casa entre les vuit del vespre i les sis del matí, llevat que sigui per atendre una funció escolar; 6-No fumar cigarretes; 7-No beure cervesa, vi o whiskey; 8-No viatjar en automòbil amb cap home, llevat que sigui són germà o son pare; 9-No vestir robes de colors llampants; 10-No tenyir-se el cabell; 11-Usar almenys dos enagos; 12-No dur vestits que quedin cinc centímetres pel damunt dels turmells; 13-Mantenir neta l’aula: escombrar el terra, almenys un cop al dia, fregar el terra un cop per setmana amb aigua calenta i sabó i encendre el foc a les set, de manera que la cambra estigui calenta a les vuit, quan arribin els nens, i finalment netejar la pissarra un cop al dia. 14-No usar pólvores facials, no maquillar-se ni pintar-se els llavis…

LA MESTRA MULTITASCA: NETEJADORA, ÀRBITRE, INFERMERA, DOCENT…

Resulta evident la interferència, ara diríem que inadmissible, per masclista i tirànica, del contractador ‒en aquest cas el Consell Nacional d’Educació‒ en la vida privada de les mestres. Sorprèn, per absència, cap referència a la funció docent, que se suposa és el motiu del contracte. Com si la docència ‒la seva excel·lència en forma i continguts‒ es donés, o bé per descomptada o bé no importés en absolut perquè en el fons el que interessava és que la mestra es fes càrrec de la canalla durant unes hores al dia.

Conec molts docents que afegirien elements d’actualitat que donen força a la segona interpretació.  Dilluns es reprèn el curs escolar, i als docents els demanarem, com cent anys enrere, que facin moltes activitats extracurriculars: controlar l’ús de la mascareta a classe, identificar positius, desinfectar superfícies, ser conillets d’índies d’un experiment social de transmissió de virus, etc. Alguna referència a com podran fer la seva activitat docent?

Read Full Post »

jefe 70 anysEn Josep, el pagès d’Oliola que va morir el Dia del Treball de 2020, va néixer entre esclats de bombes i ràfegues de metralladora durant el conflicte que succeí al fallit cop d’estat de Franco. No conegué son pare fins que aquest va tornar del combat, perquè a l’hora del seu naixement era al front d’Aragó, a la batalla de Terol; les bales el van estalviar. Josep, un nen més de la guerra, no fou tampoc ferit per cap bala perduda de les que es dispararen a l’entorn del poble ‒l’ermita, reconstruïda amb obusos als murs, n’és testimoni. Molts anys més tard, però, un projectil de morter que l’arreu havia desenterrat mentre llaurava, el feriria greument. La seva jubilació com a pagès ‒per invalidesa‒ el convertí en una víctima pòstuma de la guerra del 36.

Josep pertanyia a una família pagesa tradicional, de fet, no es recorda cap hereu de la arada i mulescasa que no es guanyés el pa sembrant el blat amb què aquest es fa. Els seus predecessors només van conèixer l’arada de rella romana ‒fulla triangular de ferro que avança obrint solcs‒, i més tard les arreus d’orella o pala, que giren la terra. Ell, que va aprendre l’ofici quan l’eina encara avançava per tractor Massey Harristracció animal ‒mules o “matxos”‒ protagonitzà la revolució mecànica amb la compra del primer tractor (Un Massey Harris, allà pels anys seixanta, encara amb rodes de ferro. Aquesta marca és la precedent de l’actual Massey Ferguson). Així, durant molts anys, a cal Ramonet ‒als pobles, les cases tenen nom, en aquest cas, el de qui la va aixecar, el padrí del Josep‒, hi va conviure el vell i el nou. A la vora del tractor i la sembradora hi ha hagut sempre la dalla de segar i les forques de fusta de ventar, que a l’era separen el gra i la palla. Una era circular que, com un símbol del temps passat, es dreça al turó més exposat al vent d’una finca que, com tot a can pagès, també té nom, la «Vinya de l’era».

Amb en Josep vam aprendre a llaurar amb l’aladre de disc, conduint el John Deere ‒elDespedregadoras_Tasias_1336664529 darrer que ell va comprar, ara fa quaranta anys, i que encara funciona. També vam aprendre a sembrar, a llençar l’adob i a ensulfatar.  Amb ell vam treure pedres del tros abans que s’inventessin els despedregadors. Ell, el pagès, l’agricultor, això és el qui cultiva la terra, ens va estimular a cultivar, a llaurar també les nostres menys, a fi que donessin fruit. I aquestes mans que ara escriuen, sota la seva guia, van instruir-se en les destreses de l’hort, del tros i de la mecànica. Però el més important és que, hereu com era de la saviesa dels humils, dels servidors de la terra, ens ensenyà a viure. Aquest és el seu llegat. Que la terra damunt de la qual va suar l’aculli.

Read Full Post »

JACK DANIELS WHISKEY«Si Déu ens hagués volgut abstemis no hauria donat (mal) exemple del contrari, convertint l’aigua en vi». Així argumenten alguns defensors de la beguda, de la beguda espirituosa, és clar. L’argument és fàcil, surt de l’Evangeli de Joan 2: 1-12, que relata les bodes de Canà. (més…)

Read Full Post »

Swanson-SuicideCrisisQuan algú es mata tot són crits i plors. El suïcidi resulta difícil de pair. Els de la vora no poden fer el dol perquè no saben, però sospiten que en tenen alguna responsabilitat. Potser per no haver previst el desenllaç, per no haver advertit cap senyal premonitòria, per no haver escoltat prou quan la víctima demanava ser atesa. Hi ha qui s’espolsa ràpid aquests pensaments i es diu: «Jo no sóc el guarda del meu germà, ni de ningú; no tinc perquè preveure què farà un altre, ni perquè endevinar que necessitava conversa, al capdavall no va demanar pas ajuda explícitament… Ara la morta és una mestra francesa: Christine Renon, de 58 anys. Dijous passat l’enterraven. (més…)

Read Full Post »

XENOFÒBIA EUROPA I TRUMP«Jo no veig el color de la gent» diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès. Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat. (més…)

Read Full Post »

planta creixentLa vida de les plantes és un fenomen miraculós. S’ha preguntat mai el lector com és que creixen i donen fruits mentre que, aparentment, només cal regar-les? S’adona de la meravella que és menjar-se una maduixa que ha crescut pràcticament del no-res ‒ara penso en una maduixa que va créixer en un humil test del balcó de casa‒. Gràcies a químics orgànics com Justus vol Liebig (1803-1873) sabem que les plantes s’alimenten de nitrogen, fòsfor, potassi i altres elements que es troben a la terra en diverses proporcions. Liebig va promoure la idea que la química podia revolucionar l’agricultura, augmentar els rendiments de les collites i reduir els costos de producció*. Mogut per aquest propòsit va descriure un principi que es coneix amb el nom de la «Llei del mínim» o «Llei dels factors limitants» o, simplement, «Llei de Liebig». Diu que «La disponibilitat del nutrient més abundant en el sòl és tan disponible com la disponibilitat del nutrient menys abundant en el sòl». L’aforisme és complex en aparença, però en realitat molt fàcil, només vol dir que el creixement de la planta no està determinat pel total de recursos disponibles sinó pel recurs més escàs disponible. (més…)

Read Full Post »

mecànicJo no sé vostè, però quan duc el cotxe al taller, vull que me l’arreglin. No en tinc prou que em diguin que no se n’han sortit però que he d’abonar igual la factura perquè el mecànic s’hi ha estat hores i, sobretot, s’ha esforçat molt. Tampoc no em satisfà que em diguin que m’he de fer al càrrec que l’operari té problemes a casa, que no s’entén amb els pares (amb els quals, pel que sembla, encara viu) i que, a causa d’altres variades circumstàncies, li costa concentrar-se: el distreu cada mosca que es posa damunt del càrter. Per tot plegat em rebenta que, per arrodonir el discurs, el propietari del taller, mentre em torna les claus d’un cotxe que no arranca, em presenti la factura dient que ja em faran un «pla individual de pagament», a còmodes terminis, però que pagui igualment. (més…)

Read Full Post »

professor crematHe llegit, amb profunda tristesa, que a Lleida s’ha creat una plataforma de pares d’alumnes que té per únic objecte impedir que els seu fills siguin expulsats (una hora, un dia o més d’un, segons la sanció) de les escoles i instituts on reben ensenyament. Els objectius de l’associació són ben explícits: volen denunciar al Síndic de Greuges les, al seu entendre, injustes i desproporcionades mesures disciplinàries que els centres apliquen als estudiants. (més…)

Read Full Post »