El conte de La Caputxeta vermella ha estat censurat per violent (assassinat i ingesta de la padrina), per sexista (la nena és enganyada per un llop que la convida a despullar-se i posar-se al llit, primera versió de Perrault), per convidar indirectament a l’alcoholisme (la nena du vi al cistell), això als EUA. El vestit de la protagonista va canviar de color durant la guerra que seguí al cop d’estat de Franco: al bàndol republicà la Caputxeta anava del vermell de sempre, al bàndol feixista anava de blau, of course: «Te llamarás Caperucita Azul -el color de la falange…». El conte de La Ventafocs també va rebre de valent perquè va ser qualificat de sexista (pobra noia que troba la salvació gràcies al fet de ser escollida pel príncep).
Ara sembla que li toca, però en un altre sentit, a Roald Dalh. Els censors són els editors de les seves obres i, d’acord amb la família, que cobra els dret d’autor, han decidit fer més «digeribles» els textos a paladars (o ulls, o consciències, tant se val) sensibles a base d’eliminar paraules que podrien ferir-los. Així «Fat» que vol dir gras passarà a ser «enormous» i «horsefaced», és adir, cara de cavall, desapareixerà de la llista d’adjectius. La magnitud del disbarat no mereix comentari.
Els contes no perverteixen ni fereixen la sensibilitat de la canalla, prou de sobreprotecció innecessària i contraproduent. Tant de bo els nens llegissin (o els llegissin) més contes, perquè aprendrien a estimar la literatura, augmentarien la seva comprensió lectora i escriurien també millor. No, els contes són mentides, i els nens no són rucs i saben distingir la ficció de la realitat, amb les ficcions aprenen les inquietuds i els afanys de la humanitat: la por, l’ànsia de ser feliç, l’engany, l’amor, la gelosia, la maldat i necessiten d’un vocabulari franc i directe. Els temes dels contes són universals i fan pensar a través de les emocions.
Tractar d’educar «millor» la canalla moralitzant (canviant el vocabulari o els continguts dels contes) és simple censura. Si hi ha alguna cosa que pot influir negativament les ments dels nens són les notícies sobre el que passa realment al món, i això no és literatura, sinó la veritat sobre la nostra realitat social, que només parla del nostre egoisme, de la nostra violència i de la nostra indiferència.
En Josep, el pagès d’Oliola que va morir el Dia del Treball de 2020, va néixer entre esclats de bombes i ràfegues de metralladora durant el conflicte que succeí al fallit cop d’estat de Franco. No conegué son pare fins que aquest va tornar del combat, perquè a l’hora del seu naixement era al front d’Aragó, a la batalla de Terol; les bales el van estalviar. Josep, un nen més de la guerra, no fou tampoc ferit per cap bala perduda de les que es dispararen a l’entorn del poble ‒l’ermita, reconstruïda amb obusos als murs, n’és testimoni. Molts anys més tard, però, un projectil de morter que l’arreu havia desenterrat mentre llaurava, el feriria greument. La seva jubilació com a pagès ‒per invalidesa‒ el convertí en una víctima pòstuma de la guerra del 36.
casa que no es guanyés el pa sembrant el blat amb què aquest es fa. Els seus predecessors només van conèixer l’arada de rella romana ‒fulla triangular de ferro que avança obrint solcs‒, i més tard les arreus d’orella o pala, que giren la terra. Ell, que va aprendre l’ofici quan l’eina encara avançava per 
tracció animal ‒mules o “matxos”‒ protagonitzà la revolució mecànica amb la compra del primer tractor (Un Massey Harris, allà pels anys seixanta, encara amb rodes de ferro. Aquesta marca és la precedent de l’actual Massey Ferguson). Així, durant molts anys, a cal Ramonet ‒als pobles, les cases tenen nom, en aquest cas, el de qui la va aixecar, el padrí del Josep‒, hi va conviure el vell i el nou. A la vora del tractor i la sembradora hi ha hagut sempre la dalla de segar i les forques de fusta de ventar, que a l’era separen el gra i la palla. Una era circular que, com un símbol del temps passat, es dreça al turó més exposat al vent d’una finca que, com tot a can pagès, també té nom, la «Vinya de l’era».
darrer que ell va comprar, ara fa quaranta anys, i que encara funciona. També vam aprendre a sembrar, a llençar l’adob i a ensulfatar. Amb ell vam treure pedres del tros abans que s’inventessin els despedregadors. Ell, el pagès, l’agricultor, això és el qui cultiva la terra, ens va estimular a cultivar, a llaurar també les nostres menys, a fi que donessin fruit. I aquestes mans que ara escriuen, sota la seva guia, van instruir-se en les destreses de l’hort, del tros i de la mecànica. Però el més important és que, hereu com era de la saviesa dels humils, dels servidors de la terra, ens ensenyà a viure. Aquest és el seu llegat. Que la terra damunt de la qual va suar l’aculli.
«Si Déu ens hagués volgut abstemis no hauria donat (mal) exemple del contrari, convertint l’aigua en vi». Així argumenten alguns defensors de la beguda, de la beguda espirituosa, és clar. L’argument és fàcil, surt de l’Evangeli de Joan 2: 1-12, que relata les bodes de Canà. 
Quan algú es mata tot són crits i plors. El suïcidi resulta difícil de pair. Els de la vora no poden fer el dol perquè no saben, però sospiten que en tenen alguna responsabilitat. Potser per no haver previst el desenllaç, per no haver advertit cap senyal premonitòria, per no haver escoltat prou quan la víctima demanava ser atesa. Hi ha qui s’espolsa ràpid aquests pensaments i es diu: «Jo no sóc el guarda del meu germà, ni de ningú; no tinc perquè preveure què farà un altre, ni perquè endevinar que necessitava conversa, al capdavall no va demanar pas ajuda explícitament… Ara la morta és una mestra francesa: Christine Renon, de 58 anys. Dijous passat l’enterraven. 
«Jo no veig el color de la gent» diem les persones que no ens considerem racistes, que pensem que el color de la pell no hauria de comptar mai en cap equació social o personal. Ara, voldria saber, amb la mà al cor, quantes d’aquestes persones, si tinguéssim un pis per llogar, no tindríem en compte l’ètnia dels inquilins. Què pensaríem si la nostra filla es volgués casar amb un negre, un marroquí o un xinès. Tots tenim prejudicis, admetem-ho, i costa molt desfer-nos-en, no basta amb la racionalitat. 
La vida de les plantes és un fenomen miraculós. S’ha preguntat mai el lector com és que creixen i donen fruits mentre que, aparentment, només cal regar-les? S’adona de la meravella que és menjar-se una maduixa que ha crescut pràcticament del no-res ‒ara penso en una maduixa que va créixer en un humil test del balcó de casa‒. Gràcies a químics orgànics com Justus vol Liebig (1803-1873) sabem que les plantes s’alimenten de nitrogen, fòsfor, potassi i altres elements que es troben a la terra en diverses proporcions. Liebig va promoure la idea que la química podia revolucionar l’agricultura, augmentar els rendiments de les collites i reduir els costos de producció*. Mogut per aquest propòsit va descriure un principi que es coneix amb el nom de la «Llei del mínim» o «Llei dels factors limitants» o, simplement, «Llei de Liebig». Diu que «La disponibilitat del nutrient més abundant en el sòl és tan disponible com la disponibilitat del nutrient menys abundant en el sòl». L’aforisme és complex en aparença, però en realitat molt fàcil, només vol dir que el creixement de la planta no està determinat pel total de recursos disponibles sinó pel recurs més escàs disponible. 
Ramon Camats 