ZONA PÚB(L)ICA

El tanga ha mort. Visca el tanga! Aquest sembla ser el missatge que pensa difondre la imminent fira internacional de llenceria que tindrà lloc a París. El tanga ha estat sempre una peça de roba molt comuna en certes tribus primitives. Servia només per a amagar o protegir els òrgans sexuals. Entre nosaltres va començar a posar-se de moda fa uns trenta anys. Si ara es perd el seu ús, haurà mort jove. El cas és que des del principi la seva difusió es va deure a diversos factors i interessos. D’una banda, la progressiva minimalització dels bikinis, que semblava exigir la seva extensió a la roba íntima. De l’altra, l’oportunitat de combinar el seu ús amb els pantalons de cintura baixa –que tenien per objecte exposar tant la peça com la pell– i els tops que deixaven al descobert la cintura.
El tanga, tot i la seva recent decadència, ha arribat a fer-se molt popular. Tant és així que el Vaticà –tot i la seva tradicional carrincloneria– li ha buscat un nom en llatí. És el de «Brevissimae bracae femineae» o el que és el mateix «calces curtes de dona», amb la finalitat, no hi pot haver una altra raó, que bescantar el seu ús en alguna encíclica dedicada a criticar el món, el dimoni i la carn.
El més interessant de tot plegat, ultra la connexió religiosa, és l’efecte que l’ús de la peça ha tingut en l’estètica íntima. En efecte, mai com ara no s’havia parlat tant de depilació púbica, o pública. Car d’això és tracta: de depilar aquelles parts que hom vol fer visibles en usar el tanga. Hi ha tota una literatura i nomenclatura: que si depilació brasilera o caribenya –cadascuna de les quals deixa més o menys pèl al voltant del que vostè imagina i jo vull dir–. En fi, que hem entrat en una nova forma d’art, l’art púbic, cridat a tenir –gaudir seria un verb més adequat– enorme transcendència. Al capdavall, mereix que la sociologia pari atenció a un fenomen estètic que va més enllà de l’exterioritat, car la tanga és exhibida en les desfilades de moda, però no allò que aquesta amaga.
El tanga no és, però, una peça de roba exclusivament femenina. També en porten els homes, per bé que el seu ús no es troba tan estès, potser per una qüestió d’acomodació del contingut. I tanmateix, estic segur que si el corrupte Camps, en lloc d’acceptar suborns en forma de vestits, únicament hagués acceptat –i exhibit púb(l)icament– un humil tanga amb els colors de la senyera valenciana, ens el miraríem amb millors ulls.

BREVISSIMAE BRACAE FEMINEAE

Qui havia dit que el llatí és una llengua morta? Els científics l’usen per a referir-se a plantes i bestioles i acudeixen a ella per a donar nom totes les noves que es descobreixen. Però no són els únics que l’empren: l’Església Catòlica, que al Concili Vaticà II va decidir que les cerimònies religioses es fessin en les llengües dels fidels, ha mantingut, no obstant, el llatí com a llengua de comunicació interna.

AMOR LÍQUID AL REGNE DE L’EFÍMER

Avui fa dos anys que Estefania i Vicenç surten junts. Trivial, dirà algú, i tanmateix no ho és gens si hom té en compte que es tracta de dos adolescents, període durant el qual la inestabilitat de les relacions i els afectes és més aguda.
Un pensador va escriure, fa molt de temps, que hom no pot banyar-se dos cops al mateix riu, perquè aigües diferents flueixen a cada instant. Aquesta metàfora, tot i la seva antiguitat– reflecteix bé la nostra època. En el món laboral és debades esperar fidelitat i lleialtat, perseverança i compromís… Ningú no els dóna i ningú no els ofereix.

RAONS DE PES…

Els antics romans anomenaven «vomitoria» els amplis passadissos que hi havia als amfiteatres, que permetien als ciutadans un fàcil accés o sortida dels recintes. No es tractava, doncs, per bé que molta gent ho cregui així, de llocs especials per a vomitar després dels excessos alimentaris als quals els romans eren tan donats com nosaltres.

SER O NO SER

«Ser o no ser, aquesta és la qüestió: / Si pensa amb més noblesa qui suporta / dards i fonades d’ultratjant fortuna / o aquell qui s’arma contra un mar de penes / i amb les armes s’hi oposa per finir-les». El conegut parlament de Hamlet acostuma a interpretar-se com la millor escenificació del dubte existencial mai concebuda.

EL BLANC ÉS NEGRE

El principi del terç exclòs implica que dos enunciats que es contradiuen mútuament no poden ser alhora vertaders. No es tracta només d’una veritat lògica sinó d’una evidència empírica: no puc estar viu i mort alhora o estar casat i ser fadrí.

Piaget explica que una etapa decisiva en la maduració intel•lectual dels humans consisteix a adquirir i comprendre, ja en la infància, la noció bàsica del principi de no contradicció. Tanmateix, persones intel•lectualment madures i que ocupen càrrecs polítics de responsabilitat, posen sovint en entredit la raó i la lògica amb les seves paraules i les seves accions.

JANUS I L’HOME DELS NASSOS

Diuen que a l’Home dels Nassos només se’l pot veure avui. Les criatures paren boges buscant aquest estrany personatge que té tants nassos com dies l’any… imaginen, en efecte, un individu amb 365 nassos a la cara, que de cap de les maneres pot passar desapercebut. Hi ha qui, per embromar-los, els diu que algú l’acaba de veure passar per un carrer a la vora mateix, i ells s’hi llencen ansiosos i encuriosits, sense que el puguin trobar. I quan els seus pares, al vespre, els diuen que si volen veure l’home dels nassos només els cal contemplar-se al mirall, se senten enganyats i alhora mica decebuts de si mateixos perquè no han sabut comprendre l’ambigüitat de la definició: l’home que té tants dies com l’any… però avui només en resta un.

EL LLIT DE PROCUST

Procust era un mític hostaler d’Eleusis. En realitat es deia Damastes però li deien «procustés», que significa «l’estirador», per la seva particular manera de fer agradable l’estada als seus hostes. Procust només disposava d’una mida de llit a les seves habitacions, de manera que quan un viatger baixet no l’omplia completament, ell el penjava del sostre i l’estirava suspenent-li uns grans pesos dels peus. De la mateixa manera, quan un hoste era molt alt i les cames li sobresortien del llit, les hi tallava perquè ajustessin perfectament.

FESTINA LENTE

«Afanya’t lentament», que és la traducció del títol, era una de les màximes favorites de l’emperador Octavi August. I era un bon consell per a qualsevol moment i circumstància. La meva padrina Mercè, que gairebé no havia pogut anar a escola i no sabia qui era l’emperador romà, sempre em deia: «a poc a poc i bona lletra», expressant fa no fa el mateix pensament i explicitant, a més, el seu objectiu. Tot plegat sembla anacrònic en una època de presses i rapidesa, on la millora arreu s’expressa en quilòmetres per hora o en bits per segon.
Nietzsche, en el seu pròleg a Aurora, va escriure que la filologia és l’art d’aprendre i d’ensenyar a llegir. La lectura lenta i digestiva és la pròpia del filòleg que passa mitja hora reflexionant sis línies. És l’art de llegir bé. El «lento ma non troppo», tan musical i alhora tan literari, és el signe de la profunditat, del tempo reposat però constant. Val més, com deia la padrina, anar a poc a poc però sense aturar-se que no pas ràpidament, i aleshores córrer el risc de marrar.

LA MILLOR HERÈNCIA

Hi ha persones que s’esforcen tota la vida per tal de deixar als seus fills una herència substanciosa en forma de béns mobiliaris i immobiliaris. Creuen que llegar-los un piset ben situat i un compte al banc és poc menys que un deure inclòs dins de la paternitat responsable, i alhora gairebé un dret dels descendents.
Els drets dels fills, però no arriben a tant. Penso que els pares no tenen pas cap obligació de deixar-los «ben situats» o «amb el ronyó cobert» perquè, entre altres raons, no tots estan en condicions de fer-ho.