NEGRES I MOROS

«El treball es mesura en Joules, la força es mesura en Newtons, la potencia en Watts, la freqüència en Hertz i l’estupidesa en Werts.» Anònim (de domini públic). Aquesta frase, que circula per la xarxa fa dies, necessita ser completada. Suggereixo que la xenofòbia es mesuri en «Mansos», no pas per la intensitat de l’adjectiu sinó pel grau d’acord amb les opinions de la senyora delegada del govern a Lleida, Imma Manso. Diuen que la xenofòbia (del grec «xeno» = estranger, i «fobos» = por) és el temor, hostilitat, odi o rebuig pels estrangers, pels que vénen de fora, que es manifesta en refús més o menys explícit, el menyspreu, les amenaces, fins les agressions i assassinats. Una de les formes més típiques de la xenofòbia és el racisme, que al seu torn es manifesta en la discriminació per exclusió, restricció o preferència negativa fonamentada en motius de raça, color, ètnia o origen nacional que tingui l’objectiu de limitar el reconeixement, el gaudi o l’exercici, en condicions d’igualtat, dels drets humans i les llibertats fonamentals en les esferes política, social, cultural, econòmica o en qualsevol altra de la vida pública.

Dit això, només em queda referenciar les paraules de la senyora de qui parlo; segons Manso, durant la darrera batuda de la campanya de la fruita, els agents no buscaven pas delinqüents sinó estrangers. Em permeto assenyalar que el terme «batuda», encara més explícitament que el terme espanyol «redada», surt del context de la caça (el segon de la pesca, però). I pensar que hom fa una batuda de caça per tal de «capturar» estrangers, com qui la fa per caçar conills o perdius, és senzillament delirant, per no dir una altra cosa. I és que el llenguatge és molt significatiu. Ara, això sí, la senyora Manso ja diu que els caçadors –espero que se’m permeti seguir amb la metàfora– són professionals i «tenen en compte, en demanar la documentació, hàbits, actituds i ètnies, perquè hi ha indubtablement més immigrants d’altres ètnies que de la nostra». Sí senyora, hi ha més immigrants d’altres ètnies que de la nostra! Però sap vostè què és una ètnia, per casualitat? O simplement es refereix al «color» dels que són d’altres ètnies? Pensi, senyora, que aviat els immigrants –a França, a Alemanya, a Anglaterra– provinents de la gloriosa Espanya, seran de la «nostra» ètnia, però això sí molt blanquets, exactament del mateix color que vostè.

TEMPS D’EXÀMENS

Fer de mestre no és una tasca fàcil. Fa temps que les seves paraules no són escoltades com un oracle, i tothom es creu facultat per a opinar sobre allò que han d’ensenyar, sobre els mètodes que han d’emprar i sobre els valors que han de transmetre. Tant és així que fins i tot el maleducat Wert s’atreveix a pontificar sobre l’educació. Tot plegat en un context canviant que té la mirada permanentment posada en allò que es fa a les escoles i instituts.

Fer de mestre, d’altra banda, és una de les activitats que, tot i les dificultats i limitacions mencionades, proporciona determinats plaers que difícilment es troben a les altres. I dic plaers expressament, i no compensacions. Si parléssim de compensacions hauríem de mencionar, posem per cas, les econòmiques, les quals, ho sabem tots, no són precisament generoses si hom les compara amb les d’altres professions que exigeixen una preparació o titulació semblants. Em refereixo al plaer d’entendre i al plaer de fer entendre. El plaer d’entendre és un dels plaers més grans que es poden experimentar en aquest món. Certament, entendre és el primer pas, imprescindible, per a poder-se fer entendre. I alhora, paradoxalment, l’esforç mateix de fer-se entendre és el que més ajuda, als ensenyants, a copsar el sentit i els valor d’allò que expliquen als seus alumnes. Si a l’entendre li afegim, doncs, el plaer de fer entendre, que és el resultat de l’exercici mateix de la professió, hom deu tenir la impressió d’haver arribat dalt del tot.

Els mestres i professors, mentre transmeten i fan viva la cultura heretada, se  senten i troben plens de savieses encara més altes que la seva, parlen d’elles i els donen veu. Si expliquen física, Newton, Heisenberg o Einstein parlen per la seva boca; i quan filosofia, ara és Plató, Sartre o Nietzsche que ho fan. Gràcies a aquestes intel·ligències que ens han precedit a tots, els mestres podem argumentar, sorprendre, rebatre, demostrar… Davant d’un cel de pissarres ells i elles són portadors de meravelles.

Estem acabant el curs.  És hora de fer balanç de la tasca realitzada. Jo penso que, arreu, –amb permís de Wert o, millor, sense–, allò que s’hi ha fet és el que calia. Segurament s’haurien pogut fer altres coses, però el que tots els docents no haurien pogut fer, n’estic ben segur, és posar-hi més il·lusió ni més ganes. És per això que mereixen tot el nostre reconeixement.

LA CAIXA

«Fa anys vaig signar un document amb què donava el meu cos a la ciència; per a experimentació o pràctiques d’anatomia de futurs metges la carcassa, i per a transplantaments el que se’n pogués aprofitar. Vaig pensar que, per a una professora, per a una persona que haurà dedicat tota la seva vida professional a l’ensenyament, convertir-se en material docent era una digna i molt útil manera d’acabar» Aquestes paraules de la meva amiga Carme Tolosana, pronunciades durant un congrés educatiu a la UdL fa pocs dies, em van fer somriure. Eren dignes d’una mestra. Acabar de material educatiu! Aprofitada fins al darrer bocí…

Les que va pronunciar a continuació, però, ja no em van fer tanta gràcia. Va començar dient que quan ella va fer aquesta donació, aquest gest era poc comú. Només el protagonitzaven els anomenats «progres» i algunes persones especialment conscienciades. Era una època en què les sales de dissecció de les facultats de Medicina per a pràctiques dels estudiants d’anatomia estaven sovint mancades per falta de donacions, de manera que de vegades es recorria als cadàvers de persones que vivien i morien al carrer i ningú no en reclamava els cossos, i així havia estat fins ara. Darrerament, però, a Barcelona, els hospitals universitaris ja no admeten donacions. Es veu que n’han tingut tantes que estan servits de sobra per als anys a venir.

Un enterrament costa diners: la caixa, les flors, els honoraris de la funerària per al trasllat i condicionament del cadàver, les despeses de tanatori, l’IVA –que amb la darrera puja està al 21%–, etc. No és pas que anys enrere fos econòmic. Ho confirma el fet que hi hagués empreses com Seguros Ocaso, fundada a Madrid el 1920, que s’ocupaven, previ pagament de còmodes quotes mensuals, de garantir un enterrament a mida de les possibilitats de cadascú. Els noms que tenen dues de les societats que componen actualment Ocaso mereixerien un article sencer: La Eterna Asseguradora i Servicios Especiales S.A. Em quedo amb el dubte tant del significat real d’un nom com de l’altre.

Ja hem arribat al cap de carrer. Ara, moltes persones d’una certa edat, i algunes de joves i tot, ofereixen els seus cossos perquè preveuen que, en morir, no tindran ni un euro a la Caixa (la de pensions, eh!, la que et cobra per tot encara que et guardi els quartos) per a pagar la caixa (aquesta sí, la de morts) i no volen que els seus familiars supervivents ho hagin de fer per ells. I és que la crisi ens ha escurat tant que ja no tenim on caure morts.

 

ADÉU, MILORD

Què és allò que guardem durant molt de temps com una perla rara; què és allò que ens ajuda a sortir de casa per anar on sigui, no importa el lloc;  què és allò davant del qual la nostra voluntat resta submisa;

QUO VADIS, PS(c) ?

Ahir el Consejo de ministros va aprovar la llei Wert, mal anomenada també LOMCE. La lectura normalitzada de les sigles: Ley de Mejora de la Calidad de la Educación, fa vergonya,

ESPANTAOCELLS

M’ha dit un Pardalet que el partit de les Gavines –o eren Voltors?–, fa el Gamarús cada cop que obre el bec. Sembla ser que els de les Gavines, que fa dies han agafat complex d’Esparver, han tornat a fer ús dels Enzes que tenen repartits pel territori per tal de caçar alguns Moixonets. Traducció: Algú m’ha dit que el PP fa el ridícul cada cop que promulga una llei. Sembla ser que el govern espanyol, que té ànsies totalitàries i uniformistes, ha tornat a fer ús dels governs autonòmics on té majoria per tal de fotre els catalans.

LA GUERRA DE LES PARAULES

Els diccionaris –aquells cementiris de paraules– com el de la Reial Acadèmia Española, que esgrimia la «periodista» de Telemadrid al seu reportatge de dilluns, no diuen res més del que hom hi posa. Per això resulten un magre suport d’afirmacions com aquesta: «Colar eufemismos para rebajar el verdadero significado de las palabras es una estrategia común en políticas totalitarias», frase amb la qual la cadena madrilenya es referia al suposat ús que els catalans fem de certes expressions per a ocultar les nostres vertaderes intencions.