MARE, M’HAN BUIDAT UN ULL

El terme «violència», si fem cas de l’ús que en fan els mitjans de comunicació del Reino d’España, ha ampliat molt el seu significat. Segons el Tribunal Suprem, s’aplica a manifestacions pacífiques plenes de iaios que, passivament, impedeixen a la policia rebentar a cops de mall portes de vidre d’instituts i escoles. S’aplica també, amb l’afegit dels adjectius «intimidatòria» i «sediciosa», a la mera presència física multitudinària en un lloc, amanida amb cançons com l’Estaca i «Diguem no». Sens dubte, la destrucció del mobiliari urbà és violència contra les coses, una violència que no escau gens al moviment independentista, que tothora i arreu s’ha mostrat civil i pacífic. Ara, en res no és comparable aquesta destructivitat ‒d’altra banda, només atribuïble a quatre eixelebrats, i probablement a vint-i-cinc infiltrats i uns quants gamberros aprofitaocasió‒ amb la violència armada ‒aquesta sí, d’escopetes, porres extensibles i defenses‒ de la Policia Nacional i, també, ni que sigui ocasionalment, dels mateixos Mossos d’Esquadra. Aquesta sí que és violència, perquè a dreta llei, el terme només és aplicable a la que s’exerceix contra les persones.

«Mare, m’han buidat un ull» és el crit vertader d’angoixa d’un mal irreparable. Aquell qui una bala de goma ha fet orb, ho serà per sempre. Qui ha perdut un testicle d’un cop de porra, no el recuperarà. Se’m dirà que si l’Estat és l’únic que pot exercir la violència legítimament és perquè aquesta violència, que en sí és sempre un mal, és tanmateix un mal necessari, car la seva finalitat és mantenir l’ordre públic. Jo respondré amb dues tandes: la primera, que l’ordre públic és sovint destruït justament per aquells que proclamen defensar-lo. L’única violència de l’u d’octubre de 2017 va venir de la policia. I la segona, si la violència policial és un mal necessari, de l’estil del que et fa el dentista quan t’arrenca un queixal corcat, cal que estigui ben justificada, no fos cas que sigui pitjor el remei que la malaltia.

En fi, volgut lector, no compri ni que li regalin, el fals relat que ofereixen els mitjans de comunicació estatals. Per exemple, anomenaven  «constitucionalistes» els neonazis i feixistes de creu gammada al braç i drap franquista al coll que ahir agredien manifestants independentistes. Miri, admiri, les cinc marxes que ahir van confluir a Barcelona, i en les concentracions pacífiques de Lleida, Tarragona i Girona. Això i no pas cap relat delirant de les clavegueres de l’Estat, és l’únic que representa el moviment per la independència.