«Abans jo era molt desgraciat, la meva dona m’havia abandonat, estava carregat de deutes i a punt de ser desnonat de casa. Vaig anar a un conseller emocional i, noi, va ser oli en un llum.» «Què, vas aconseguir que la teva dona tornés i vas pagar els teus creditors?» «Nooo, ni una cosa ni l’altra, segueixo sol i arruïnat, però sóc feliç.» La conversa és la caricatura d’una teoria actual, però més vella que els camins, que diu que la felicitat és una qüestió merament subjectiva i que no té a veure amb fets objectius. Avui s’ha imposat un imperatiu estrany: l’imperatiu de la felicitat. Si no ets feliç és perquè no vols, ve a dir; t’ho has de fer mirar, has d’aprendre les tècniques, els secrets i els hàbits de pensament que et faran feliç indefectiblement. Llibres d’autoajuda, consellers i psicòlegs
felicítics no falten, tu mateix.
La teoria precedent va més enllà de la consideració clàssica que deia que no es pot evitar el dolor, però que el patiment és opcional. És evident que una cosa és el que ens passa i una altra com ens ho prenem, i no hi ha poca diferència entre una cosa i l’altra. Però d’aquí a dir que nosaltres som «responsables» de la nostra felicitat hi ha un pas considerable. Si diem que en Joan és culpable de la seva infelicitat perquè «no sap viure», passem per alt que té un sou de misèria i una feina en precari, això és, menyspreem un parell de circumstàncies objectives que, segur, tenen alguna cosa a veure amb el seu amor propi, la seva dignitat, el seu benestar i, en definitiva, amb la seva felicitat. I alhora, si insistim en la seva responsabilitat individual renunciem a fer res per canviar les condicions socials que fan que ell i molts altres no puguin ser «feliços». Estic ben segur que si hi hagués un millor repartiment de la riquesa, si hi hagués menys desigualtat social, una millor sanitat pública, una educació gratuïta i de qualitat, feina per a tothom, etc…, estaríem millor. No dic que fóssim més «feliços», però almenys tindríem més benestar, que si bé no és el mateix, s’hi aproxima i ho facilita.
Què és millor, ser un Sòcrates insatisfet o un porc satisfet? Això és pregunta Stuart-Mill al seu llibre Utilitarisme. La pregunta no és ociosa, es refereix al fet que un porc és fàcil de satisfer: només necessita aliment, sexe i comoditats, exactament igual que molts humans. Però la felicitat, segons Mill, és una altra cosa, conté plaers de naturalesa espiritual que van més enllà del simple acontentament o satisfacció elementals. Hi estic d’acord; qui gaudeix de la lectura d’un llibre, o es deleix per una bona conversa, o es deixa bressolar per la música, no concep una vida feliç sense aquests «plaers» per molt que li garanteixin la plenitud quant als del sexe o els de la taula. Amb tot, és important garantir per a tothom una «felicitat» basada en el benestar, que no és poca cosa, i ni això tenim. I és justament per això que hom demana, ansia, una «felicitat» basada en aquests elements.
És ben cert, doncs, que hom no demanà allò que ja posseeix en abundància. Així, l’actual 
fal·lera de la felicitat (dimecres passat, dia 20 de març, era el seu Dia Mundial, establert per l’ONU el 2012) no respon únicament a una «moda». Deu ser una necessitat. En realitat, no crec jo que siguem més desgraciats que abans, però aleshores hom suportava la infelicitat quotidiana amb cristiana resignació. Sí, hom ajornava la felicitat, esperant que fos «eterna», gràcies a un acte de fe. Avui, quan ja ningú no creu en el més enllà, tothom vol, a qualsevol preu, ser feliç, ara i aquí.
Deixa un comentari