Per què la tragèdia d’Antígona és també la nostra? Qui no s’ha trobat mai en un situació en què ha hagut de triar entre dues fidelitats contraposades, entre dues preferències, entre dos amos o entre dues legalitats? Antígona ha de triar entre sepultar el cadàver de son germà Polinices, com mana la llei no escrita de l’amor i el respecte pels déus, o deixar-lo insepult al camp de batalla i a mercè de les bèsties, tal com ha ordenat Creont, nou governant de Tebas.
Antígona tria seguir les lleis de l’amor i de la sang, ret els honors fúnebres al seu germà. Quan és detinguda, Creont li pregunta: –Coneixies l’edicte 
que castigava amb pena de mort el que tu has fet? Prou que el coneixia, respon ella. –I doncs, com t’has atrevit a passar per damunt de la llei? La resposta ja la sabem. Antígona desobeeix Creont perquè obeeix una llei més alta, una llei no escrita però imperible. Com Antígona, Carme Forcadell ha estat acusada de desobeir amb plena consciència la llei espanyola: expressament, diu la querella que li han posat, «se ha negado abiertamente a dar el debido cumplimiento a una resolución judicial emanada del máximo intérprete de la Constitución (això és, del Tribunal Constitucional).» En efecte, Carme Forcadell, permetent que es votessin al Parlament les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, desobeïa el TC però en canvi, obeïa el Parlament i el poble de Catalunya. Es tracta d’un dilema moral, d’un conflicte de lleialtats? En realitat, no. Com Antígona, Forcadell ha triat obeir la legitimitat emanada de les urnes catalanes i no la legalitat corrompuda del TC, presidit per un lacai del Partit Popular. I, com Antígona, és perseguida i previsiblement sancionada. És per això que no entenc les defenses davant dels tribunals espanyols que han esgrimit els que fins ara han estat perseguits per haver posat les urnes el dia 9 de novembre de 2014. Què és això d’excusar-se dient que en realitat no van desobeir. Què van fer, sinó? Què vam fer sinó tots els que vam anar a votar sinó ser conseqüents amb la prioritat de la democràcia sobre la dictadura? I què hem de fer a partir d’ara si no perseverar en la nostra desobediència i ser fidels a la nostra voluntat de crear la República Catalana?
Avui «envestiran» Rajoy al Congrés. Ell és amo tant del lacai del TC com del botxí. El verb “envestir” en lloc d’«investir» no és pas gens forçat, car aquesta «España de charanga y pandereta, cerrado y sacristía, devota de Frascuelo (un torero de l’època) y de María, de espíritu burlón y de alma quieta» que deia Machado al seu poema El mañana efímero, fa honor al seu estil. Aquest no és altre que, al mateix temps que enganya i menteix, resa però no actua, estreny però no sosté, però sempre, sempre, és fidel a sí mateixa. Paraules del poeta: «España inferior que ora y bosteza, que ora y que embiste, cuando se digna usar la cabeza». Ja us podeu posar darrere la barrera, o sortir a torejar-lo fins al final: l’envestit serà demà qui ens envesteixi.
Deixa un comentari