Sempre va arreglat, amb senzillesa però arreglat. Ningú no diria que porta quatre anys desocupat i que viu de la solidaritat familiar. Ningú no diria tampoc que la serva renda no li dóna per a engegar la rentadora i que renta a mà la seva roba gastada, i que planxa sense endollar. Ningú no sap que, quan surt al vespre, amb dos galledes, a l’hora que tothom mira la tele, va a omplir-les a la font del barri per tal de poder cuinar, rentar i rentar-se cada dia. Li han tallat l’aigua. Per descomptat, la nevera la té gairebé sempre buida. Tria amb cura les botigues on compra els productes més barats, i alguna vegada ha recollit, amb por que algun conegut el veiés, les bosses de pa vell que llencen els treballadors del supermercat a l’hora de tancar. Sort té del seu germà i de la seva cunyada, que l’ajuden. Sort també de sa mare, que viu al poble amb una modesta pensió de viudetat, la qual encara li passa uns dinerets quan va a veure-la, juntament amb quatre patates, enciams i cebes de l’hortet que conrea.
Encara conserva el piset de protecció oficial que compartia amb la dona, que el va abandonar fa dos anys, incapaç de suportar la seva mirada de perdedor. De tant en tant troba una carta a la bústia, però no són ofertes de treball sinó missives amenaçadores de les companyies del gas i de l’electricitat. Sempre diuen el mateix: si no paga el rebut, la companyia procedirà a tallar el subministrament del gas o de la llum. I aleshores ha de córrer, a demanar al banc que li sostingui el descobert fins que sa mare no li deixi els quartos del rebut. Recorda que una vegada, que es va retardar molt en el pagament del gas, i van arribar a tallar-li el servei, va rebre cartes en què se l’amenaçava d’incloure’l al registre de morosos, cosa que li causaria serioses dificultats a l’hora de demanar un crèdit personal o hipotecari. I va pensar: «Renoi, crèdits…! Quin crèdit podria demanar, pobre de mi, si no tinc res per respondre, fora d’aquest sostre que encara m’acull, i aquestes mans que no troben ocupació».
Té cinquanta-tres anys, ha treballat tota la vida d’aparellador. Però des que la seva empresa –una constructora– va fer suspensió de pagaments fa quatre anys, que no troba feina. És que no n’hi ha. Les grues, esquelets de ferro amb peus de formigó, no acullen més que nius de cigonyes, mentre l’herba creix al seu voltant. Molts dels seus coneguts estan igual. Ha perdut el compte de les vegades que li han dit, amb un deix de commiseració: «No tenim feina per a vostè», «Cinquanta tres anys, diu que té?». «Sóc invisible», diu. Nosaltres hem perdut la capacitat de veure’l. I ell ha perdut l’esperança.
Ramon Camats 
Deixa un comentari