“Fins que no siguin conscients de la seva força no es rebel·laran, i fins després d’haver-se rebel·lat no en seran conscients. Aquest és el problema” La frase es troba al Llibre prohibit que llegeix Winston Smith, protagonista de 1984, novel·la on George Orwell retrata un estat totalitari que controla la vida i el pensament dels seus ciutadans. És ficció, però s’assembla bastant a la realitat. Els manaires de 1984 dominen una societat on no cal exercir violència sobre els sotmesos perquè ja estimen la seva servitud. Una de les fórmules més eficaces amb què compta el govern és el control del diccionari. A cada nova edició, el nombre de paraules disminueix. Els primers mots que desapareixen són: “consciència de classe”, “llibertat”, “dictadura”, “igualtat de drets”… a fi que els individus, en no disposar d’elles, tampoc no puguin tenir els pensaments corresponents. (Així, aquest ja no poden cometre una figura penal curiosa: “Crimdepensament”, que els duria de dret a la presó). Sense paraules, doncs, com arribaran els sotmesos a ser conscients de la seva força si no tenen paraules per a pensar-la ni per a expressar-la?
El Diccionario de la Real Academia Española, en la seva darrera edició, incorpora 5000 noves accepcions i 149.000 esmenes, que afectens uns 49.000 articles, que d’aquesta manera s’ajusten, com veurem, als determinis declarats pel govern de l’estat i pels seus tribunals, especialment el TC, que ha de jutjar sobre matèries sensibles de conceptes i definicions, com veurem. Entre altres “mileurista”, que no necessita aclariment, o “amigovio/a”, terme inventat a hispanoamèrica: designa l’amic/a amb qui hom té un compromís inferior al nuviatge. Sorprèn que no hagin incorporat “follamigo/a”, que a la península té el mateix significat. En fi, diuen que el criteri decisori és l’ús i la implantació del concepte a la societat. Per això sorprèn tant que expressions com “majoria silenciosa”, que només usa la vicepresidenta del govern de l’estat per a referir-se als que no van a les manifestacions independentistes, s’hagin incorporat al diccionari. Deu ser per donar més relleu i carta de naturalesa via diccionari a la minoria real –més aviat sorollosa– que es manifestà el darrer 12 d’octubre –Dia de la Hispanidad, per si ho saben– a la Plaça Catalunya de 
Barcelona. Exemples n’hi ha a cabassos, Per exemple, la paraula “Soberanía”, a la segona definició deia: “Autoridad suprema del poder público”. Ara hi diu: Poder político supremo que corresponde a un estado independiente”… No fos cas que Catalunya pretengués tenir “sobirania”, tal i com va declarar el seu parlament. Prohibit al diccionari és prohibit a la realitat. A la paraula “Estado” se li afegeixen accepcions, com ara: “País soberano, reconocido en el orden internacional”. I, per exemple “Referéndum”, que l’any 2001 era: “ Procedimiento jurídico por el que se sometent al voto popular lesyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone”. Ara és, en canvi: “Procedimiento por el que se someten al voto popular leyes o decisiones políticas con carácter decisorio o consultivo”. De sobte, la Real Academia substitueix “actos administrativos” por “decisions políticas”, amb la finalitat, evident, d’encabir-hi l’intent del Parlament català de fer una consulta…
Del mateix tipus, és clar, és la modificació del significat del terme “Nacionalidad”, que ara assimila “Nación” a “Estado” amb la intenció de remarcar la tesi política –i no pas filològica– que nació i estat són la mateixa cosa i que, per tant, només España és una nació. En conseqüència, Catalunya, que no ho és, no té pas dret a ser un estat. Així, mentre els catalans siguin conscients –es creguin– d’aquesta mentida, no es rebel·laran i no és fins després d’haver-se rebel·lat que no esdevindran conscients.
Ramon Camats 
Deixa un comentari