Fa uns anys va tenir lloc a Lleida una revolta que no ha estat registrada en els llibres d’història –aquells gruixuts volums d’apol·logètica dels poders- perquè els seus protagonistes eren uns infants. Feia poc que havia mort el dictador i aquell any, pels volts de nadal va nevar a mig matí, i en poca estona un mantell blanc va cobrir la ciutat. Els mestres d’una escola van decidir que els nens no sortirien al pati durant l’hora de l’esbarjo amb la benintencionada idea d’evitar-los les previsibles galipàndries. Els nens, ensinistrats en la submissió, romanien a les seves aules, tot moixos, mentre miraven, embadalits, la lenta i majestuosa caiguda de la neu. El món encatifat que s’obria als seus ulls, com l’arbre prohibit i cobejat del paradís, exercia sobre ells una llepolia irresistible i ni els alumnes més dòcils i obedients seguien amb gaire atenció els jocs que els professors havien disposat per entretenir-los. De sobte, es va sentir una veu que naixia en els darrers pupitres de l’aula de Sisè-A: “¡Volem jugar amb la neu!”. Tímides al principi s’hi van afegir altres veus fins que a la fi tota l’aula cridava: “¡Volem jugar amb la neu!”. El clam es va estendre per tota l’escola. Els mestres cridaven, exasperats perquè ningú no els feia cas i, sorpresos per la sobtada indocilitat de la canalla, van recórrer a tots els registres de l’amenaça. A la fi, en constatar aterrits que la reivindicació infantil no cedia sinó que augmentava en estridència i volum, van obrir les portes i la mainada va sortir al pati.
Aquells nens van prendre, per primer cop, consciència de sí mateixos, van aprendre, com a col·lectiu, que només la unió fa la força i van aprendre que la seva veu –el seu crit– també era escoltat. No van fer cap votació perquè la seva acció fou espontània però van comprendre, de cop, i sense necessitat de lliçons ni de paraules campanudes, l’essència de la democràcia.
La desobediència, com el rostre de Janus, és el revers necessari del poder. Sense cap mena d’oposició tot poder tendeix a corrompre’s en hipertrofiar-se i esdevenir absolut. En justa simetria, si els que obeeixen mai no troben raons per deixar de fer-ho esdevenen purs autòmats sense esperit ni humanitat.
El poder sempre tendeix a créixer i, com els tumors, esdevé maligne quan no té cap aturador. La desobediència, així, és un element profilàctic que el poder mateix hauria d’agrair. D’altra banda, la desobediència és la condició de possibilitat de l’afirmació triomfant del propi jo, de la majoria d’edat de l’esperit que s’espolsa les tuteles. El primer acte pròpiament humà, cal no oblidar-ho, fou un acte de desobediència: Adam i Eva, en el mític paradís, assoleixen la seva independència en desobeir per primer cop. Aquest fet els fa travessar el llindar que separa la vida en el bressol de l’espècie, una vida administrada a divinis, d’una vertadera vida humana.
A Catalunya hem d’aprendre, i ràpid, algunes de les lliçons de la desobediència. Les lleis, de vegades, no són més que les corretges amb què els poders obliguen a la submissió, i no tenen res a veure amb la justícia, si no és que l’entenguem com la llei del més fort. Crec que ho ha dit prou bé la Carme Forcadell: un dia o altre haurem de trencar amb la legalitat espanyola. Si no ens deixen votar, si no reconeixen el resultat de l’eventual referèndum, si no respecten la voluntat democràtica ni la justícia… fins quan seguirem obeint?
Deixa un comentari