Segons escriu Plató al Fedre (274e – 275e), el déu egipci Theuth fou descobridor del nombre i del càlcul, la geometria, l’astrologia, també dels daus i de les lletres i l’escriptura. Aleshores Thamus era rei d’Egipte, i Theuth va anar-lo a veure a Tebes, on residia, per tal de mostrar-li les seves arts i recomanar-li que fossin lliurades als altres egipcis. El rei li va preguntar quina era la utilitat que tenia cada una i, a mesura que li eren mostrades, segons li semblaven belles o no les coses que deia Theuth, les blasmava o les elogiava. Es diu que van ser moltes les observacions que Thamus va fer a Theuth, tant en favor com en contra de cada art.
Un cop que van arribar a les lletres, Theuth va dir: «L’aprenentatge d’això, oh rei, farà savis els egipcis i els atorgarà més memòria, car s’ha descobert que les lletres són la medecina de la memòria i de la saviesa». Però Thamus li va respondre: «Oh enginyós Theuth! El pare i inventor d’un art no sempre és el millor jutge de la utilitat o inutilitat de les seves creacions. I ara tu, essent el pare de les lletres, per benevolència els atorgues poders contraris als que tenen. És oblit, en efecte, el que causaran en les ànimes d’aquells que les aprenguin, per descuit de la memòria, ja que refiant-se de l’escriptura assoliran els records des de fora, en virtut de caràcters aliens, i no des de dins, per si mateixos i en virtut de si mateixos; per conseqüent, el que has descobert no és una medecina de la memòria sinó una forma suplementària de recordar. D’altra banda, quant a la saviesa, el que proporciones als alumnes és opinió, no pas veritat. En efecte, havent llegit moltes coses, sense un ensenyament instructiu, faran la impressió que són plens de coneixements, essent en la gran majoria dels casos exempts de ciència i a més a més difícils de tractar, tot semblant savis i havent esdevingut el contrari de savis.»
Fins aquí el relat que Plató posa en boca de Sòcrates. En realitat, el que preocupava al filòsof és que l’escriptura, com qualsevol altre giny tecnològic, podia disminuir el poder humà al qual substituïa, això és, la memòria. Tot plegat exactament de la mateixa manera que l’ús de vehicles a motor sembla que a alguns els incapaciti progressivament per a caminar, o que les calculadores fan perdre la destresa a l’hora de fer arrels quadrades.
L’escriptura, venia a dir el filòsof, és perillosa perquè disminueix els poders de la ment d’aquells que llegeixen, ja que els proporciona sense esforç el contingut petrificat de les ànimes del passat. Atès que els lectors ja no creen res per si mateixos, la seva intel·ligència és una caricatura de les autèntiques ments, i tot el seu saber no és més que una memòria mineral.
D’altra banda, Plató anticipa perfectament una de les malalties de l’esperit que realment pot provocar la lectura, o almenys una certa manera de llegir, i és la síndrome del lletraferit, del pedant que creu saber molt només perquè ha llegit uns quants llibres i és capaç de fingir amb una passadora versemblança que es recorda de cadascun d’ells. En realitat, això no passava en l’època de Plató perquè de llibres no n’hi havia, però sí que existien uns individus, autoanomenats Sofistes (terme que prové de «Sophos», que en grec significa savi), que se les donaven de tals. Pretenien saber tot el que calia saber sobre el bon govern, la justícia, la bondat, la bellesa, la història de cada poble, i, fins i tot, alguns es vantaven de ser capaços de tractar d’un mateix tema des de dos punts de vista oposats i amb la mateixa força, habilitat que, com és sabut, és molt útil en política. L’únic inconvenient d’aquest tipus de saviesa per a aquells que aparentaven posseir-la era que no resistia ni un sol examen seriós. En efecte, tan bon punt Sòcrates els interrogava queien en les més penoses contradiccions, evidenciant així que tot el seu saber era una impostura. Està clar, aquells sofistes, com els d’ara, en realitat, eren ignorants del pitjor gènere que hi pot haver: eren ignorants que es creien savis. L’única saviesa, en efecte, Sòcrates en donà l’exemple, consisteix a saber que no se sap res, perquè aquesta saviesa ignorant col·loca l’individu en l’únic camí del coneixement, que és de les ganes de saber. L’ignorant que es creu savi, en canvi, creu també que res no li manca i per això mai no sabrà res.
L’argument platònic contra la invenció de les lletres, que, com sempre, posa en boca de Sòcrates, qui mai no va escriure res, conté molta ironia, perquè Plató mateix estava escrivint mentre criticava l’invent que feia possible que escrivís. S’ha de dir, però, que els diàlegs de Plató foren escrits per a fer-ne lectures públiques, que és com es llegia en l’antiguitat, quan només existia un exemplar de cada llibre, gravat amb un estilet sobre la capa de cera dura d’una planxa de fusta. Amb tot, això no invalida pas el valor d’algunes de les seves afirmacions, que ara no podem examinar més detalladament.
Actualment, però, no fem cap mena de cas del que deia Plató al seu diàleg (extraordinari, d’altra banda) perquè sabem, en primer lloc, que els llibres no són la manera de fer que un altre pensi en el nostre lloc sinó que són l’estimulant més poderós del pensament, provoquen l’aparició de noves idees i sovint ajuden a la revisió crítica de les antigues.
En segon lloc, els llibres, en realitat, no anestesien la memòria sinó que l’estimulen, especialment quan ens fan aprendre el seu contingut. D’això els estudiants en podrien dir alguna cosa… De fet, qui de nosaltres no s’ha après un poema de memòria, qui no recorda l’argument d’una novel·la que ha llegit amb plaer i qui no guarda com un tresor les reflexions que ha trobat en algun assaig?. Quan no hi havia cap manera de fixar els pensaments i els coneixements fora de la memòria, hom havia d’entrenar-la per tal de recordar cada cosa. Ara això ja no cal fer-ho, almenys no de la mateixa manera, però ens cal, en canvi, recordar allò que diuen els llibres. Què és el que ha permès, sinó, que jo hagi començat el meu escrit amb la referència al text de Plató?
En fi, els llibres, i no parlo només dels de ciència, de matemàtiques o de filosofia, sinó també dels de poesia, de les novel·les i d’aquells que contenen faules i contes, el llibres, dic, tenen una doble i meravellosa virtualitat: contenen tot el que uns han pensat, imaginat i descobert i, alhora, són la llavor de totes aquelles coses en les quals, els altres, mai no hauríem pensat, mai no se’ns haguessin passat per la imaginació i mai no hauríem cercat a fi de descobrir-les si no els haguéssim llegit.
Els llibres, només possibles gràcies a l’escriptura que Theuth inventà, acaben de tenir la seva festa per St. Jordi. Totes i tots aquells per als quals la vocació i l’ofici consisteix a ensenyar a escriure i a llegir, a estimar els llibres i a aprendre’n, estem d’enhorabona.
Un article admirable!
Michel de Montaigne escriu al Essais: ”Quan escric m’abstinc de la companyia i del record dels llibres, de por que no interrompin la meva forma…També perquè en veritat els bons autors m’abaten massa i malmeten el meu coratge. Però puc desfer-me més dificilment de Plutarc” (cap.V)
I Nietzche deia que ”res realment important es pot ensenyar”, l’única cosa que tè valor es la pròpia experiència i aquesta es intransferible.
Sento que hem perdut mes que hem guanyat en aquest assumpte dels llibres, de fet la major part del que es publica no nomès es prescindible sino que es tóxica….Una abraçada, Ramon, m’agrada força el que escrius els disabtes al Segre, de fet es la ùnica cosa que m’agrada del diari. Gràcies, mestre.