LA CAIXA

«Fa anys vaig signar un document amb què donava el meu cos a la ciència; per a experimentació o pràctiques d’anatomia de futurs metges la carcassa, i per a transplantaments el que se’n pogués aprofitar. Vaig pensar que, per a una professora, per a una persona que haurà dedicat tota la seva vida professional a l’ensenyament, convertir-se en material docent era una digna i molt útil manera d’acabar» Aquestes paraules de la meva amiga Carme Tolosana, pronunciades durant un congrés educatiu a la UdL fa pocs dies, em van fer somriure. Eren dignes d’una mestra. Acabar de material educatiu! Aprofitada fins al darrer bocí…

Les que va pronunciar a continuació, però, ja no em van fer tanta gràcia. Va començar dient que quan ella va fer aquesta donació, aquest gest era poc comú. Només el protagonitzaven els anomenats «progres» i algunes persones especialment conscienciades. Era una època en què les sales de dissecció de les facultats de Medicina per a pràctiques dels estudiants d’anatomia estaven sovint mancades per falta de donacions, de manera que de vegades es recorria als cadàvers de persones que vivien i morien al carrer i ningú no en reclamava els cossos, i així havia estat fins ara. Darrerament, però, a Barcelona, els hospitals universitaris ja no admeten donacions. Es veu que n’han tingut tantes que estan servits de sobra per als anys a venir.

Un enterrament costa diners: la caixa, les flors, els honoraris de la funerària per al trasllat i condicionament del cadàver, les despeses de tanatori, l’IVA –que amb la darrera puja està al 21%–, etc. No és pas que anys enrere fos econòmic. Ho confirma el fet que hi hagués empreses com Seguros Ocaso, fundada a Madrid el 1920, que s’ocupaven, previ pagament de còmodes quotes mensuals, de garantir un enterrament a mida de les possibilitats de cadascú. Els noms que tenen dues de les societats que componen actualment Ocaso mereixerien un article sencer: La Eterna Asseguradora i Servicios Especiales S.A. Em quedo amb el dubte tant del significat real d’un nom com de l’altre.

Ja hem arribat al cap de carrer. Ara, moltes persones d’una certa edat, i algunes de joves i tot, ofereixen els seus cossos perquè preveuen que, en morir, no tindran ni un euro a la Caixa (la de pensions, eh!, la que et cobra per tot encara que et guardi els quartos) per a pagar la caixa (aquesta sí, la de morts) i no volen que els seus familiars supervivents ho hagin de fer per ells. I és que la crisi ens ha escurat tant que ja no tenim on caure morts.