Un rei es burla d’un plebeu que, al mig de l’hivern, va vestit amb una lleugera roba d’estiu. Aquest respon al monarca bromista: «Si sa majestat s’hagués posat el que m’he posat jo, ho trobaria de molt abric». I a la pregunta de què s’havia posat, contesta: «Tot el meu guarda-roba». Sota aquest últim concepte: «tot el meu guarda-roba» es pot pensar tant l’immens armari d’un rei com l’únic vestit del pobre desgraciat, però la imatge del seu cos tremolant apareix com totalment incongruent amb el concepte. Si riem és perquè l’armari d’un i de l’altre no admeten comparació, mentre que l’acudit consisteix precisament en aquesta comparació.
El rei de l’acudit era inventat, però el rei de les Espanyes n’inventa, d’acudits, i a més, els viu. El darrer d’aquest tipus verbal és el que va explicar, protagonitzant-lo, fa uns dies, quan, a la porta d’un avió de l’exèrcit que el duia a Moscú acompanyant una delegació d’empresaris, en Juan Carlos va dir, literalment, amb el to «campechano» que li és habitual: «Cualquier otra persona estaria aún de baja. Pero yo tengo que currar». Vàtua l’olla! El rei ens volia fer pensar –emprant l’expressió popular castellana «currar»– que ell penca de debò, com els seus súbdits. I també ens vol reblar que aquests, després d’una operació de maluc com la que li van fer a l’abril, estarien encara de baixa, mentre que ell, treballador esforçat i exemplar, no hi està pas.
El caràcter risible de les paraules del rei rau en la inadequació dels dos conceptes laborals: «currar» i «baixa». Cap no s’ajusta a les seves circumstàncies «professionals». En efecte, per molt que ens diguin que el viatge cinegètic a Botswana en realitat obeïa al propòsit d’atraure inversions per al país, ningú no ho creu. En canvi, tothom veu clar que allò que el rei anomena pencar no és altre que un seguit d’activitats d’aristocràtic lleure, que només els més rics es poden permetre, amanides amb altres activitats de representació que no impliquen doblegar l’espinada llevat que ensopegui –ara sí, de debò, com ha fet aquesta setmana– i es foti de lloros. I, pel que fa a la baixa, tres quarts del mateix: hom té una «baixa laboral», i la caça d’elefants no és, pròpiament, un treball, i menys el que –amb l’ajuda del Viagra– venia de fer quan va caure –o si? Ara, si es referia a l’expressió «anar o estar de baixa», ja és una altra cosa. Li dono tota la raó: el rei i la monarquia van de baixa (de baixada… millor), tant, que aviat ja no podran baixar més. I la castanya que es fotran no quedarà només en un blau a la reial trompa.
LO REI
04/08/2012 per Ramon Camats
Per cert, la cara del rebesavi? en Carlos III, reflecteix aquesta decadència que ja vé de lluny, biologicament parlant, de la pràctica endogàmica d’aquesta gent, han de sortir “monstruitos” com els actuals.
En Felipe es “más de lo mismo”. El problema de debó es la monarquia anacrònica que encara hem d’aguantar. “Le Petit Prince” (S. Exupery em perdoni) es pitjor que el seu pare, va de demócrata intentant “salvar el jetón de papá”. Es, així mateix, un estúpid ignorant. Républica ¡ja!
Decadencia total? No, queda Felipe, fíjate como el chaval intenta no cagarla.
Felipe hará lo posible por cambiar esa imagen y ya tendremos al medio Estado español de derechas y monárquicos encantados con el nuevo reyesuelo bananero. Sólo espero que la corrupción y las metidas de pata sean tan grandes que ni Felipe las pueda superar porque desde el pueblo no veo claro que se pueda implantar la República.
Visca la Republica!
Si, en Felipe intenta desmarcar-se de les ensopegades de la família, però és de la mateixa pasta i mena. Accepta com a natural que ell sigui el cap de l’estat sense cap altre mèrit que l’herència. Accepta un privilegi medieval en una societat democràtica. D’entrada això put.