UN “CUENTO” CHINO

L’any 1548, Etienne de la Boètie, autor del Discurs de la servitud voluntària, comentava que els habitants d’Àsia estaven sotmesos a la tirania perquè no sabien pronunciar la síl•laba «NO». A fe que era un destí ben trist per a un poble tan noble, i més quan semblava tan fàcil deslliurar-se’n. ¿Era la por l’única raó que impedia els ciutadans desempallegar-se del dèspota? ¿Com, si era un home sol, i a més, esquifit i miserable? ¿No era més aviat que el poble asiàtic se sotmetia voluntàriament al seu destí, s’agenollava i es tallava el coll tot sol? Sense una certa complicitat dels sotmesos, sense un interès mínim en el sotmetiment, en forma de seguretat, de drets elementals, de gestió de les condicions materials de l’existència, no era possible, en efecte, que el poder tingués més poder que la mera força.
El cert és que l’emperador oriental no governava tot sol; tenia un estol de seguidors, disposats en forma d’una piràmide de connivències. Al seu voltant orbitaven quinze individus, cadascun amb els seus interessos; a l’entorn d’aquests n’hi havia altres quinze, i així successivament, fins arribar al poble. I tots estaven interessants a servir els de més amunt, a sotmetre-s’hi, amb la finalitat d’asservir els de més avall, de manera que la piràmide era indestructible. Tots els membres de l’estructura, llevat de la seva base –només poble–, eren el seu cervell, les seves mans, les seves cames, la seva boca i els seus ulls. Amb els més propers –consellers i assessors de confiança, en deien– pensava. Amb els que li feien de mans i cames, actuava. A amb els que li feien de boca arribava a totes les orelles, difonia rumors, comprava consciències i atemoria els agosarats. I amb els que li feien d’ulls, que eren tots, espiava tothom, com un «gran germà» arreu present.
Com un déu viu a la Terra del sol naixent, l’emperador era a cada llar, a cada cantonada; fins la més humil de les tavernes tenia orelles. Res no escapava als seus ulls ni a les seves mans. I si ho feia, ningú no se n’adonava, car era proverbial que era arreu alhora. Contaven homes dignes de fe que a la mateixa hora que inaugurava un pont sobre el riu, tallava la cinta d’una fira agrària a l’extrem oposat de l’imperi.
Això explicava la por que tenallava tots els seus súbdits. Aquests sabien que el seu paternalisme amagava una mà i una voluntat de ferro. Mai ningú que hagués desafiat el seu poder, amb les paraules o les accions, no havia quedat sense càstig. L’emperador feia d’això el seu punt d’honor. No hi havia revolta que no fos ofegada en bassals de sang i oblidada sota la terra de silenci dels cementiris. Ningú no es podia vantar d’haver escapat a la seva ira divina, per això tothom es guardava de pronunciar cap paraula desafecta. Fins la simple observació que als carrers d’un barri de la ciutat s’hi afonaven les rodes dels carros, feta pel més insignificant dels seus habitants, podia comportar que el barri sencer fos abandonat per l’administració. Una paraula de més, una insinuació de crítica per part d’un ferrer, d’un fabricant, d’un taverner… i hom podia estar segur que una inspecció imperial li faria tancar el negoci i una família passaria gana. I tot plegat no era pas perquè tot fos decidit per l’emperador, sinó perquè els seus seguidors i alhora còmplices, lacais sense dignitat, fins anaven més enllà dels seus desigs.
L’emperador vivia així, en un miratge de seguretat, emparat per la inèrcia moral del seu poble que no pronunciava mai la síl•laba NO, i per la complicitat sense amistat dels seguidors que el guardaven de tot perill. Però el que no sabia –car, sovint el poder es marida amb la temeritat– és que dels que primer havia de guardar-se era precisament dels que, guardant-lo i rient-li les gràcies, havien de ser els seus assassins.