Saps qui són els que manen? –Els que no volen creure. Així, de forma simplificada però efectiva definia ma padrina –que en pau reposi, les relacions de poder a la família. De fet, es referia a la tossuderia recalcitrant dels seus néts, entre els quals em comptava. No crèiem ni quan dormíem, per això sempre –segons ella– acabàvem fent la nostra.
En realitat no és cert que desobeíssim gaire la padrina. Era una dona a qui respectàvem moltíssim perquè es feia estimar. La seva autoritat sobre nosaltres no estava bastida sobre crits ni bastonades; era un domini tranquil i segur, un camp per a córrer –llibertat– i una paret on grimpar i créixer –els necessaris límits que la canalla necessita.
Rajoy i el seu govern no resisteixen la comparació amb la padrina. El seu poder, per bé que té al darrera tota la força de l’estat, amb els seu exèrcit i la seva policia, amb les seves lleis i els seus tribunals i presons, és un poder molt feble. Un poder que únicament té força, una força que recolza en l’amenaça de violència o de presó, és un poder que té poc poder. Això i no res més tenen Rajoy i el seu govern, un poder de base animal, que no té altre reconeixement que la por que inspira. No tenen l’honradesa que inspira consideració dels ciutadans, no tenen la sinceritat que guanya l’afecte de la gent i no tenen vergonya ni competència, amb les quals es podrien guanyar el reconeixement. En canvi, del poder només tenen una prepotència buida, sense autoritat, de manera que només es poden fer obeir amb amenaces.
La patètica imatge de la vicepresidenta del govern, ahir, durant la roda de premsa posterior al consell de ministres, ho deia tot. La seva amenaça –revestida de consell–, deia «La prudencia no es mala consellera», volia fer-nos arronsar de la nostra voluntat de decidir, de votar. Però ja no era més que això, el seu rostre crispat i tens deia que ja no saben què fer, que s’adonen que no els creiem –en el doble sentit de creure i d’obeir–i, sobretot, que no els temem.
Ahir també es va saber que la fotògrafa Colita (Isabel Steva Hernández), nascuda a Barcelona el 1940, ha renunciat al Premio Nacional de Fotografia 2014, concedit pel Ministerio de Educación. Ha renunciat als 30.000 euros del premi, perquè no li ve de gust 
sortir a la foto amb el ministre Wert. Això ho diu, sense por i amb totes les lletres, a la carta que ha enviat al ministerio en qüestió. Ho podeu trobar a la seva pàgina personal de Facebook. I el millor, la postdata que li posa a la carta, com un pastís llençat a la cara del senyor ministre: «La meva condició de ciutadana catalana i la situació actual, no tenen res a veure amb la meva renúncia. No s’inventin res. Jo crec i milito en la Cultura Universal.»
Deixa un comentari